dissabte, de desembre 31, 2011

Rellotge antic





I si una mala nit em sents el cos inert

(és un rellotge antic, de vegades s'avança,
o s'atura i fa el mort), aviva l'esperança:
el meu amor no entén la paraula morir;
per estimar-te sempre, no em necessita a mi.

Pere Rovira, fragment de "Els dons", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 115.



Feliç 2012

divendres, de desembre 30, 2011

Amor prohibit i turc


Llegia abans-d'ahir que la telenovel·la turca Amor prohibit, protagonitzada per una guapa Bihter i l'orfe Behlül, està fent forat a les televisions de l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica, arraconant l'hegemonia brasilera i amb la crítica mirada dels líders islamistes conservadors, que ha aconseguit el vet a la sèrie per part d'alguns governs, segons informava La Vanguardia. Deia, també, que la sèrie mostra l'atractiu del sistema de vida turc, sens dubte molt més avançat que altres països de tradició islàmica on, enguany, s'ha viscut un important moviment de canvi polític, amb guerres incloses, que veurem com i on acaba. Però que, d'entrada, té algunes eleccions a la vista on, segons sembla, l'islamisme moderat podria guanyar-les.

És obvi que un país, precisament governat per islamistes moderats, que pretén incrementar la seva influència, com és el cas de Turquia, als països del seu entorn (mirant de reüll a Europa), o incrementar-la a la que ja té en estats provinents de l'expansió otomana, utilitzi 'armes' de seducció com les que ofereix la cultura popular a través d'un mitjà encara prou poderós com és la televisió, que ha obert fronteres fa anys gràcies als satèl·lits i que avui pot reviscolar gràcies a internet. L'atractiu dels serials, una herència de les novel·les romàntiques per entregues del segle XIX, respon sobretot a la capacitat de tractar temes universals a partir d'històries molt concretes (que és com millor se'n parla) i a la incapacitat, també, de la cultura actual de fer-ho per la preeminència del llenguatge o bé abstracte o bé tècnic-racionalista. El propi títol 'amor prohibit', suggereix un doble sentit: que sorgeix malgrat les convencions, o que és proscrit com a tema en un món masculí i insensible. El poder de la narrativa, així, esdevé encara molt gran. És normal, doncs, que una potència que 'tingui narrativa', que tingui relat, pugui avançar molt millor si l'exporta bé. El cas més paradigmàtic és l'avenç internacional de la cultura popular nord-americana sobretot després de la II Guerra Mundial. França i Anglaterra, amb forts interessos a la zona, potser haurien de produir alguns serials...

A banda, a Turquia hi ha una veritable passió per les telenovel·les. Fa bastants anys m'hi vaig estar prop d'un mes. Als pobles, força gent es reunia al carrer al voltant d'un televisor encès quan era l'hora de la telenovel·la (o el futbol, l'altre gran relat de penetració cultural). A la ciutat, recordo que vaig haver d'anar a una farmàcia. Tot just entrar, i sense esperar què li demanava, el noi que atenia em va dir que m'esperés una estona, que era a punt d'acabar el capítol de la sèrie. I així va ser. Enganxat al televisor, no em va atendre fins que van començar els anuncis. Tot podia esperar.


dijous, de desembre 29, 2011

T'ho puc explicar tot


L'estultícia de l'alcalde de la meva ciutat avança cada dia que passa. Després d'haver estat descobert amb un pacte secret amb el PP (vegeu el meu post de fa una setmana) aprofita les entrevistes de Nadal que li ofereixen els gratuïts locals (Capgròs i El Tot Mataró) bé per negar-lo o bé per responsabilitzar-ne la seva mà dreta ("el regidor Quim Fernàndez ho va creure convenient"). Vaja. És la famosa frase "carinyo, t'ho puc explicar tot, no és el que et penses" amb la qual molts covards han volgut fer passar per tonta la víctima d'un adulteri o una de similar a la qual Clinton va haver de donar explicacions a la seva dona quan aquesta li va descobrir un "pacte secret" amb una tal Mònica després d'haver-lo negat reiteradament.

Si ho poden explicar tot, que comencin ja. Ha passat una setmana i no sabem encara quants altres pactes secrets hi ha, si n'hi ha. Tampoc sabem el contingut de la 'lletra menuda' annexada a la que fa referència el pacte esmentat. I ningú ha donat cap explicació, ni al PP ni a CiU, respecte a que un document rellevant pels mataronins els fos amagat durant força mesos. I tampoc ha dimitit ningú, és clar.

En aquestes entrevistes hi ha més teca. Parla que va guanyar les eleccions, fent un símil futbolístic, per 3 a 2, quan tothom sap que hi ha un empat en el nombre de regidors amb el PSC, empat mai assumit per CiU. O per exemple, quan titlla d'"usurpadors" els socialistes tot i reconèixer que havia trobat l'ajuntament "net". I tots sabem que s'hi ha escarrassat força en trobar proves del contrari (amb auditories a dit incloses). O quan diu que l'anterior govern tractava l'arribada d'El Corte Inglés amb inèrcia. Ho diu qui va recolzar des del primer dia la plataforma responsable de les aturades judicials del procés (per cert ¿quant va costar i qui va pagar les accions judicials d'aquesta plataforma?). I qui obvia l'aturada, mai explicada, dels processos urbanístics i dels permisos oportuns que féu el Govern Mas fins que -ai las- Mora fos investit. Com passà també amb l'adjudicació de la Ronda de Mataró. L'estultícia de la primera autoritat de la ciutat ha arribat a límits inaudits.

dimecres, de desembre 28, 2011

Chesterton, de dretes?


La convocatòria, pel proper mes de febrer, d'un Congrés Internacional sobre G.K. Chesterton a Espanya acollit i finançat per diverses institucions de clara línia dretana i molt conservadora, encara que en principi orientat al conjunt de la seva obra, m'ha fet preguntar (retòricament, és que no ho sé) per quina raó la dreta espanyola més cavernària s'hi ha sentit atreta (una efímera revista d'aquesta corda en dugué el nom). Certament, l'escriptor anglès no era d'esquerres, almenys desconfiava del messianisme marxista tant com de les receptes habituals de la dreta. 

Aferrat a la idea del sentit comú, contrari a les 'solucions màgiques' i centrat sempre en els límits i possibilitats reals de la nostra espècie, Chesterton és un dels abanderats del "distribuitisme", una idea equidistant del socialisme i del capitalisme que abomina de la concentració de poder econòmic. El cert és que, des de la perspectiva distributista, tan es poden defensar idees llibertàries o cooperativistes com l'anomenat 'capitalisme popular' promogut per Thatcher i Reagan als anys vuitanta i, sens dubte, una de les claus de l'èxit de l'onada conservadora als darrers lustres del segle XX. No sé què hauria dit Chesterton, però, de la deriva que ha pres aquesta darrera tendència aplicada per governs conservadors: sobreendeutament familiar, degradació dels serveis públics, mercantilització de les relacions personals, allunyament de la presa de decisions (nova concentració en això que se'n diu 'els mercats')... de manera que, potser, avui els distributistes n'abominarien.

En canvi, probablement podria revisar-se la tesi distributista des del camp de l'esquerra. Deixant a l'estat l'eficàcia dels serveis públics a través de mecanismes de redistribució, eficàcia avui amenaçada pels nous governs conservadors, i promovent una major iniciativa més capilar, més lligada a la societat. No és senzill i no sembla que els aires vagin per aquí, però no seria mala idea.
De Chesterton, en tot cas, m'interessen les seves agudes (i actuals) reflexions sobre l'estupidesa humana i, alhora, la tendresa que li inspira tot ésser humà,(més enllà dels utilitaristes anglesos), m'agrada la seva capacitat per capgirar les coses que semblen 'evidents' i, sobretot, les raons que feren transitar, un típic anglès postvictorià, de l'evident anglicanisme dels seus congèneres fins al rar catolicisme que té, en el P. Brown, un dels seus millors exemples.


dimarts, de desembre 27, 2011

No les lleis, sinó tu

Pieter van Lint, Crist i la dona adúltera (s.XVII)




Anem tan perduts en aquesta cova, a vegades, que necessitem el lot de la raó, potser per comprovar que ja havíem passat per aquí. És l'agradable sensació que tinc quan llegeixo algú que m'explica què significa per ell ser cristià. Gairebé només m'interessa això, de la 'teologia': quin és l'impacte que ha tingut en tu Jesús perquè, en un món com el que compartim, decideixis anomenar-te dels seus. 


M'hi han fet pensar dues coses recents. Una, l'article que publicava diumenge el diari Ara del gran Gregorio Luri, a qui els lectors d'aquest bloc ja deuen trobar pesat perquè el cito tothora. Demano un darrer esforç que compensa de seguida. Luri parteix del passatge evangèlic citat a Joan 8, 1-11 en què Jesús salva una dona adúltera de ser apedregada. Contraposa el paper determinant les lleis, en el cas jueu i musulmà, a l'"anarquia" cristiana que no mira l'ésser humà com un fet objectiu sinó com aquell objecte i subjecte de l'amor que Déu és, segons el propi Joan (1Joan 4, 16). "El cristià que vol afirmar la seva fe més que obeir una llei ha d'imitar Déu mitjançant el goig de l'estima incondicional al proïsme", diu el filòsof del Masnou. I segueix així:
Òbviament, només es pot ser un cristià honest aprenent a conviure amb l'experiència del fracàs davant d'aquest projecte hiperbòlic. No es pot estar a l'altura del model, però per ser cristià no es pot renunciar al repte d'observar el món des de baix, que és la posició que permet entendre el patiment i la vergonya de l'altre i, d'aquesta manera, el singularitza davant el dit uniformitzador de la llei. El dolor és invisible per a la llei. En aquest sentit, l'escena evangèlica mostra la diferència radical entre la mirada política i la mirada cristiana. Al meu parer hi ha aquí dues maneres diferents d'interpretar el precepte bíblic que institueix l'home com a guardià del seu germà. La mirada de Crist no es dirigeix a "l'home", sinó a una dona concreta en una situació concreta. No és una mirada legal, sinó amorosa i, per això mateix, sensible al seu dolor i a la seva vergonya. L'amor és més clarivident que qualsevol imperatiu, legal o ètic, perquè és capaç de transformar l'experiència solitària del dolor en experiència solidària de reconeixement.
L'altre fet que m'hi ha fet pensar és la recent temportada del programa 'El convidat', conduït per Albert Om a TV3. No l'he vist tota, però sí quatre o cinc epidodis. Com sabeu, el programa es centra en fragments d'una llarga entrevista realitzada a l'hàbitat d'un personatge amb qui el presentador conviu un cap de setmana. Ja vaig comentar l'episodi dedicat a Teresa Forcades, que em va semblar una fita important quant al testimoniatge cristià als mitjans de casa nostra. M'ha fet pensar molt sobre el fet de ser cristià quan alguns dels protagonistes, com és obvi, van a missa el diumenge o, en tot cas, es condideren creients. El presentador (i potser tot l'equip, la religió és el gran absent de les redaccions) sembla veure-ho com una cosa estranya, antiquada (no us han dit mai si "encara" aneu a missa?) o de persones que ho deuen tenir molt clar tot. Això i que la gent parli en castellà a casa són dos elements que l'"star-system" de la nostra televisió nacional ignora, segons s'ha vist en aquest programa. Bé, no tan sols la normalitat del fet religiós ha estat la resposta a aquesta cara interrogativa i expectant, o escèptica, ho ha estat també algunes respostes que reconeixen les seves limitacions (els creients no tenim les coses més clares que els altres) però que expressen una vida més profunda que el que s'acostuma a veure a la televisió, i ho fan des de l'experiència personal, individual, la mateixa que Luri cita i a la que Jesús s'adreça. I és el que més m'ha agradat d'aquest programa.

dilluns, de desembre 26, 2011

Teresa Losada davant la mort




Mireu aquest vídeo, abans de morir-vos. Després ja no valdrà. El protagonitza una dona molt intel·ligent i preparada, que un dia ho va deixar tot pels altres, en aquest cas els immigrants. Ara, davant un càncer avançat, de nou, ens regala la seva vitalitat, la seva fermesa i el convenciment que, com tot, la mort també passarà.

diumenge, de desembre 25, 2011

Tu l'escombres


Cada cop més rapaç i més llunàtica,
em va al darerre amb una cama ranca;
la seva veu de serra, maniàtica,
murumura: "sóc la vida que se't tanca".

(...) ella em segueix, tossuda com les ombres,
però, amb una mirada, tu l'escombres
i és un renec de pols que el vent s'endú.



Pere Rovira, fragment de "Somni", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 101.
Il·lustració: fotograma d'El séptimo sello (1957), d'Ingmar Bergman

dissabte, de desembre 24, 2011

A aprendre de lletra


"La mare de Déu quan era xiqueta" Popular / Marina Rossell

Bon Nadal

divendres, de desembre 23, 2011

'Los enamoramientos'



El suplement "Babelia" d'El País ha triat Los enamoramientos [vegeu Facebook], de Javier Marías, com a millor llibre de 2011. Vaig llegir la novel·la a l'estiu i em va agradar molt, com passa sempre amb els llibres d'aquest autor, l'estil del qual és tan a contra-corrent. Si bé és cert que valoro moltíssim el text depurat, sense frases de més, em sento també molt atret per la capacitat  i multifacetisme que desplega en el llenguatge un sol fet, un sol pensament, sense que la trama se'n ressenti. És una mica semblant amb que em passa amb el conceptisme i culteranisme barrocs. 

Diria que dec haver llegit un 80% de l'obra d'aquest autor. En aquest cas, vaig trobar dos elements nous, en aquest llibre, que potser pensareu que són molt secundaris. El primer, que el personatge principal, que parla en primera persona, és una dona. Marías, que té fama de misogin (crec que immerescuda, però no ho sé), alhora que li permet -aquest fet- una certa distància amb la protagonista, provoca. alhora, un endinsament molt interessant a la psicologia femenina. El segon és que la referència literària (i etimològica) que pren (o una d'elles), a diferència d'altres llibres on és anglesa i normalment al voltant de Shakespeare, és francesa i pren un conte de Balzac i Els tres mosqueters de Dumas. Però no són pas aquests els dos elements que valen la pena, n'hi ha molts més (l'humor, l'ambigüitat moral, la dissecció de l'amor, etc.). Potser sí que jo també el triaria com el millor del 2011, encara que em costaria triar.


dijous, de desembre 22, 2011

Mora amaga i menteix

Clica a la imatge per veure-ho més gran

Aquesta setmana hem viscut un fet inaudit a Mataró i que, de passar en qualsevol altre lloc, hauria comportat alguna dimissió. El PP ha tret d'un calaix un pacte signat en secret amb CiU el dia 14 de juliol d'enguany segons el qual haurien acordat un govern de coalició passats uns mesos, s'entén que després de les eleccions generals i que va servir per aprovar el cartipàs de Joan Mora. L'acord inclou un annex on hi deu haver la part programàtica i (que jo sàpiga) no s'ha fet públic.

El fet s'ha conegut després que el Govern de CiU tanqués un altre acord, aquest públic i completament transparent, amb el grup del PSC, que permetrà al govern aprovar el pressupost i les ordenances fiscals per 2012 i que en cap cas significa un acord de govern. A continuació, en ple atac de banyes, el PP ha fet públic el document secret cosa, com dic, inaudita. I indignant. Els ciutadans hem estat enganyats des el mes de juliol, l'Alcalde ha mentit quan deia que no hi havia cap pacte i aquí no passa res.

Mora deia que el canvi de Govern que ell preconitzava es notaria sobretot en les formes. En això tenia tota la raó. Mentre que en el pla de mandat hi plana un absolut continuïsme de les polítiques anteriors, en la governabilitat destaquen dues coses: la 'caça de bruixes' de tècnics municipals que no són de la seva corda (a l'Escola de Música, a Tres Roques, al Centre de Normalització Lingüística...) i la tendència al pitjor de la política, és a dir, pactes secrets i repartiment de poder d'amagatotis. 

En això sí que hi ha diferència. He participat, en menor o major mesura, en moltes negociacions a l'Ajuntament de Mataró bé per pactes de govern o bé per pactes amb l'oposició. Sempre, i dic sempre, la premissa ha estat que tot el que acordàvem havia de sortir a la llum, havia de ser absolutament transparent i n'havíem d'informar els altres actors. I sempre s'havia complert. Són les mínimes regles del joc. Ja veiem que Joan Mora no respecta ni això.

També he participat en algunes negociacions amb el cabrerenc Joan Mora, que ve cada dia a Mataró a fer d'Alcalde. Com que no sóc com ell no explicaré el seu contingut, però sí que diré que ha estat incapaç d'aguantar cap acord, que ignora del tot els mecanismes de la negociació i que només l'obsessiona allò que en diu la 'visualització'. En el cas que ens ocupa, ja ho veiem fins on.

És inaudit i indignant. És impropi d'un govern d'una ciutat com Mataró i d'una institució com el seu Ajuntament.

Deia abans que seria bo conèixer la resta de papers amagats d'aquest pacte, els ciutadans hi tenim dret. Però hi ha més, conseqüència que el pacte CiU-PP encara no assoleix la majoria suficient per governar. En un debat emès ahir, la portaveu del grup d'extrema dreta PxC reclamava també que Mora complís un altre pacte que tenia amb ella a canvi d'una moció sobre el burka. També aquí es deduïa l'origen d'algunes votacions. L'altre partit extremista, representat pel seu portaveu, callava. Però, a la vista de la seva abstenció a les ordenances, estic segur que hi deu haver algun altre pacte secret. Que surtin tots els papers, si us plau. Que no els amaguin més, ni CiU ni els partits que li han fet aquest joc brut. Volem saber què volen fer amb nosaltres, els mataronins, per què ens ho han amagat i a quin preu ho vol fer el Govern de Mora amb els seus aliats extremistes i de dretes.


dimecres, de desembre 21, 2011

Sí a la Loteria



Conec algunes persones (no moltes) que es neguen a jugar a la Loteria. Ho respecto, com és obvi, cadascú es gasta els diners amb el que li sembla. Un dels motius que esgrimeixen és que els diners s'han de guanyar amb la feina de cadascú, no pas confiant a l'atzar. Jo, per contra, penso que l'atzar ja fa rics a molts pel sol fet de néixer en determinades famílies i que, per tant, no em sembla malament que l'atzar en pugui fer rics d'altres que no han tingut aquesta sort. No pot ser que l'atzar no sigui pels pobres, oi? És clar, ja m'agradaria que la riquesa estigués més redistribuïda (en això hi ha dedicat part de la meva vida), però mentre això no arriba, com deia, no em sembla malament que -de nou- confiem a l'atzar algunes dreceres, jugant-hi. I de passada, contribuïm a la redistribució (via Hisenda o via les entitats ciutadanes que emeten participacions).

Això em fa pensar que molt bona part de la nostra vida ve determinada per pur atzar. El del neixement, per exemple (o el de la concepció, nou mesos abans), el de les capacitats o malalties congènites, els accidents, bona part dels enamoraments (que neixen d'una espurna molt casual), etc... L'atzar, per dir-ho d'alguna manera, determina la nostra contingència i és a partir d'ella i de les seves condicions que podem ser lliures. Fins i tot desafiant-lo amb el joc, com és el cas.

Rafael Argullol diu, al seu darrer llibre (Visión desde el fondo del mar, Acantilado, Barcelona 2010), que el deure del jugador, com ell es confessa, "al igual que el nuestro como hombres, es el de renovar la apuesta de manera que la certidumbre de la fragilidad no impida la ilusión de la fortuna". Diu que quan es troba davant la ruleta, per exemple, pensa que "el destino posee treinta y seis casillas y la libertad sólo una, y eso sin contar con el cero, el número de la avariciosa banca que siempre pretende arruinarnos" i recorda que, l'atzar, "aunque desconcierta su brutal dominio, nosotros hemos aprendido a responderle con nuestros mitos". Així, "quien apuesta por la libertad trata de familiarizarse con el enigma" (pp. 66-67). La vida, doncs, com a joc, com a aposta. I la Loteria, una gran al·legoria cívica d'aquest joc ben a prop de l'enigma de Nadal.


dimarts, de desembre 20, 2011

Els Pastorets, la xarxa i el sentit


La Neus Pinart i en Ramon Radó, que són membres del gran exèrcit de Sala Cabanyes, i que tenen molta marxa i imaginació, ens van demanar a uns quants malalts del twitter que ens atrevíssim a piular in situ durant una representació d'Els Pastorets de Mataró, en aquest cas l'assaig general que es va fer diumenge passat. L'experiència va ser àmpliament satisfactòria (aquí en podeu veure una part de les piulades), va aconseguir atreure més piuladors fora de la platea i el segon trending topic del moment (el rànquing d'etiquetes a twitter). El resultat, com veureu, és molt propi del mitjà, un aiguabarreig d'espurnes, excessivament sincròniques (i, per tant, poc reflexionades), que sembla -doncs- un mica el que fa el cervell quan recull inputs, o aquells pensaments que tenim i que ens estalviem de dir (per exemple, crítiques). És bo com a experiment però no sé si se'n pot treure massa més suc. Cal pensar-hi.

Una de les obsessions de força gent de la Sala Cabanyes (i del teatre en general) és la pregunta sobre com es poden 'modernitzar' els Pastorets per fer-los més atractius als nous públics. En general, els espectadors tendim a desconfiar de les solucions que s'hi plantegen. Les que potencien alguns dels seus aspectes originals (els micròfons, per exemple) ens agraden però les que apreten per la via interpretativa (ara dos infants ho presenten com un conte, abans la creu era substituïda per una llum New Age, una mica abans es van substituir els dimonis per una mena de rates) no ens convencen gaire per no dir gens. Bo i que cal saludar que els directors s'arrisquin, mai no he entès per què una història que ja té tanta força, que està tan ben plantejada, ha de tenir girs que la distreguin, o que l'ensucrin, o que se'n faci un discurs paral·lel. Justament en aquesta mena d'obres del teatre popular on, sobretot, s'aprèn el fonament del teatre. En això sóc molt del que Gregorio Luri diu respecte a l'escola.

Però si en una cosa es pot modernitzar i atreure nous públics pot ser, segurament, per aquesta mena d'experiències mixtes i (això sí) un dia que no sigui una representació normal (que seria de molt mala educació). en aquest cas orientades -suposo- a la promoció. Dic experiències mixtes perquè un llenguatge interactua amb un altre, sí, però també perquè -amb l'excusa de la tecnologia i es xarxes, que per sí no són res- persones que són prop o lluny de l'espectacle i del seu univers hi fan com una mena de diàleg. Ni un ni dos dels piuladors de diumenge havien vist mai l'espectacle de Mataró. A mi això m'interessa molt.

I encara una segona cosa, voldria dir. Jo tenia un avantatge aquest dia. D'una banda, perquè sóc 'fan' dels Pastorets. Els he vist de petit, on actuaven oncles i cosins meus, i de més gran (l'adolescència és el període com de 'fill pròdig').  De l'altra, a més de passar-m'ho bé, no deixa de voltar-me pel cap l'enorme capacitat de transmissió de valors que té aquest espectacle. Des de la seva preparació (tres-centes persones con-vivint, qui diu que l'associacionisme és en crisi!), des de la seriositat dels seus plantejaments tècnics i artístics, fins a la potència del text de Ramon Pamias, de la música de Torra, Vilaró i Ferrer, de la successió d'escenes. Tot traspua relat, com en el millor teatre. El meu avantatge, doncs, és que en això hi he pensat moltes vegades, que ho tinc embastadament teoritzat i que -per tant- l'altre dia només havia de resumir en quatre frases el que penso. En vaig parlar una mica -d'això, en un escrit que em va demanar Toni Blanch fa uns anys (aquí) i del que n'extrec això:

Els Pastorets són un 'artefacte' perfecte per a la tramsissió de coneixements sobre el pas de fer-se adult. Compte, no de la fe -com segurament molts devien pretendre-, donat que la fe no es transmet, almenys tan fàcilment. Més aviat, i a través dels mecanismes narratius més propers aleshores (mites nadalencs, paràboles evangèliques, iconografia religiosa, música tradicional...), aquesta peça ens mostra el món adult sense cap mena d'engany, com es veu clarament en la història de Naïm, que és un dels seus fils narratius. Jo vaig aprendre que els homes fets i drets també ploren veient Naïm fer-ho. O que dubten. O que fan coses que se n'han de penedir. I que la generositat acompanya sovint una experiència de dolor i de pèrdua, però que allibera. Que els cants i les danses acompanyen les nostres emocions i anuncien el que no veiem encara. Que l'humor és sant. Que 'floreix la vara' davant l'elecció correcta entre un munt de noies maques (o verges, és a dir, on tot és per fer). Que la lluita neta entre el bé i el mal només existeix en un pla no humà; que la lluita real, humana, és menys evident, més barrejada, més equívoca, més feble. Que el dimoni és atractiu. Que la confiança salva.

Bé, sincerament, crec que aquest fonament també seria un bon tema a desenvolupar, tant per la Sala Cabanyes (al cap i a la fi, secció teatral del Cercle Catòlic), com pels seus fans que poden ser catòlics o no, com pels que ens agradaria treballar en una mena de 'pastoral de la festa' un dia o un altre. Sobretot perquè contrasta amb l'absència de relat (en tot cas, relats, o relatets via twitter), amb la raresa del llenguatge mític i simbòlic (potser per això el director ha de remarcar que 'és un conte') i, sobretot, amb l'enorme ànsia de sentit que té la nostra societat interconnectada i sobreinformada.

dilluns, de desembre 19, 2011

Pere Navarro i el bon samarità


Vaig anar al 12è Congrés del PSC, ho confesso, amb una mica d'escepticisme. Sóc dels que pensa que calia, i cal, un nou PSC. Una renovació que passa per tres eixos, crec: un horitzó més clar i actual sobre el nostre projecte polític (que cal redefinir en el conjunt de l'esquerra europea, també), una millora evident del Partit com a expressió i referent de sectors socials als que volem servir (que han canviat força els darrers anys) i, també, un canvi a la direcció. Jo m'estimo i aprecio molts dels que dirigien i molts dels que dirigeixen el PSC, però és obvi que un Partit la raó de ser del qual és el canvi i la transformació, ha de ser capaç de fer aquests canvis sense traumes. 

Hi anava amb una mica d'escepticisme per la sensació, d'entrada, que l'abast i la profunditat del canvi no seria massa creïble. O, vist des d'un altre punt de vista, que la gran resposnabilitat que sempre ens embarga (consensos, etc.) potser no ens deixaria ser prou valents. Hi ha coses -com sempre- que no m'agraden, però -en general- trobo que el resultat del Congrés és esperançador. Que ara, a més, caldrà compartir aquesta esperança amb el conjunt de sectors que volem representar. Que caldrà guanyar-se la confiança del conjunt de la societat, de mica en mica, en un projecte com el nostre, que creu que per servir radicalment al país cal fer-ho des de la màxima llibertat i dignitat de tots els seus fills. I que hi ha molt per fer, encara. I que el pitjor que ens podria passar és que, per bé o per mal, ens penséssim que la feina a fer ja està feta al Congrés.
Sóc també -de tota manera- poc partidari de l'adamisme (ignorar l'herència o considerar-la abominable) i de l'edisme (pensar que tot el que és jove, o nou, és bo), dues de le característiques més idiotes que planen sobre nosaltres i que, per diverses raons, eren presents a la nostra generació anterior. El canvi és sempre una revisió, sovint lluny del rebuig i a vegades des del rebuig. El realista Pere Navarro crec que ho té clar.

Una darrera reflexió. Alguns critiquen que el nou Primer Secretari del PSC definís els socialistes com aquells que quan veuen un que pateix, s'aturen i se'n preocupen. Diuen que això és patrimoni de l'ètica, no d'una opció política. Potser sí, però també ho és del socialisme, ho és des del seu fons. Contra els que pensen que el socialisme és un sistema tancat de veritats o de processos, jo crec que aquests estan sempre subjectes a una pulsió central, sense la qual estem perduts. Que l'agnòstic Pere Navarro posi al centre dels seus valors la paràbola del bon samarità (Lluc 10, 25-37), com us podeu imaginar, m'omple de gran satisfacció. També és aquesta la raó de la meva militància.

diumenge, de desembre 18, 2011

De peus a terra



Lo único que sé es que odié a ese demonio amarillo en cuanto me di cuenta de que era un mago de pacotilla. Y le odiaré aún más si llego a pensar que es uno de verdad.
G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 155.

dissabte, de desembre 17, 2011

La llum del cos






L'enyor revifarà les fredes flors,
i una abraçada buida, fidel, llarga
encendrà la gelada lluna amarga,
i ressuscitarà la llum del cos.

Pere Rovira, fragment de "Final", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 93.

Il·lustració: Jaume Plensa, Enmig dels somnis (2009)

divendres, de desembre 16, 2011

El líder del PSC

Ja sé que vaig parlar de Torralba fa escassament dos dies i ja sé, també (jo mateix ho defenso) que un debat precongressual abocat excessivament en el morbo de qui serà el Primer Secretari i no quina serà la primera idea és un mal començament. Però, malgrat tot, crec que en aquest breu comentari del filòsof català a CatalunyaReligio sobre com han de ser els lideratges l'hauríem d'aplicar des del Primer Secretari fins al Darrer Militant del PSC. I de qualsevol altra organització que sap perfectament que la seva 'ànima' és de carn i ossos.

dijous, de desembre 15, 2011

Socialdemòcrates contra 'mètodes tous'



Us recomano que sentiu aquesta conferència, pronunciada el passat 15 de març pel Doctor en Filosofia Gregorio Luri a Tribuna Girona. En ella, inclou la reflexió autocrítica de la socialdemocràcia europea sobre els "mètodes tous" en educació i reivindica canvis molt concrets i realistes en aquest món. I elogia, en aquest mateix sentit, l'acció duta a terme pel conseller Maragall i el ministre Gabilondo, que s'han posat mans a l'obra en el poc temps que han tingut. No dic res més perquè no trigueu a veure el vídeo.

dimecres, de desembre 14, 2011

Morlans i Torralba

Per mi ha estat una magnífica notícia el nomenament de dos catalans més com a consultors de la Santa Seu, el capellà Xavier Morlans a Nova Evangelització i  el filòsof Francesc Torralba a Cultura. Com diu Jordi Llisterri a CatalunyaReligió, el nombre passa d'1 a 3, afegint aquest duet al monjo de Montserrat i rector del Col·legi Grec de Roma Manel Nin, consultor a la Congregació per a les Esglésies Orientals. Ell mateix fa un repàs als dos altres laics catalans en tasques d'assessorament, als que caldria sumar altres catalans presents al Vaticà. Oriol Domingo també en parla al seu bloc. Deia que ha estat una magnífica notícia, en primer lloc, perquè els admiro a tots dos. Els conec, al primer més que al segon, i els segueixo. 

De Morlans m'interessa molt el treball que porta a terme entre aquelles persones que, havent estat a la seva joventut més o menys lligats a l'Església, han viscut anys d'allunyament. Ell mateix em deia que la seva tasca, metòdica i pautada, es basa en un retrobament per la via de la seducció, com explicava jo mateix un dia aquí. A mi em va impressionar, em va agradar molt i sospitava ja aleshores que havia de ser un dels pilar, aquest, sobre el qual s'havia de sustentar una nova proposta de l'Església. El retorn a l'origen (i a la finalitat): Jesús. El Jesús nu. El del desig. El que deixa a banda -sense excloure-la- l'argumentació.

De Torralba, només un any més gran que jo i amb un currículum que empetiteix tothom, valoro moltíssim la seva capacitat divulgativa i, per tant, clarificadora. I la seva actitud oberta, positiva, davant el tremendisme en què sovint es presenten els trets culturals on vivim. El seu diàleg, doncs, amb el món laic, per exemple. Vindria a ser, en comparació amb Morlans, una línia argumentativa des d'una determinada actitud de respecte i de diàleg amb altres tradicions contemporànies.

Però la notícia no tan sols és bona des de la satisfacció que Roma es fixi amb dos personatges que admiro. No sóc massa vaticanista, però deixo a l'aire algunes reflexions per si algú ens en pot donar la clau, sabent que  sempre són provisionals i contradictòries les conclusions sobre Roma. En primer lloc, respecte a les preocupacions del pontificat i la manera com les afronta (vegi's precedents). Certament, el papat de Benet XVI es fixa molt encertadament en l'absència del fet transcendent (i no tan sols de la proposta cristiana) al món occidental actual i sospita que és des d'aquestes vies, la del retrobament lliure amb Jesucrist, que és possible atorgar avui aquest sentit transcendent.
En segon lloc, em pregunto si les oportunitats que sospitàvem al voltant de la visita del Papa a Barcelona, especialment les que respecten al paper de Catalunya a la Santa Seu, s'estan confirmant. La important presència catalana aquests mesos a la capital italiana a propòsit de la Sagrada Família i Gaudí n'és un altre exemple. No com una qüestió de pura influència o poder (que potser també) sinó, sobretot, quant a l'aportació pastoral i intel·lectual nascuda a la nostra societat. Diria que s'està perfilant, aquest, com el millor llegat del cardenal Martínez Sistach a Barcelona, qui ha corregut a "valorar positivament" la decisió papal.

I de retruc, constato (sense parlar massa alt) que les opcions 'més papistes que el Papa' en què part de l'Església espanyola (i catalana) es vol refugiar, tan resistent que fins i tot es resisteix a les llums que també hi ha al món que detesten, van quedant arraconades -potser- en la seva ràbia i en el joc de poder polític que ningú no entén. També crec, però, que en  una part considerable d'aquesta Església espanyola seria bo de trobar-hi aliances. Són possibles.

dimarts, de desembre 13, 2011

59 Herrera Street



El documental 165 Regent Street dirigit per Òscar Fernàndez i Jordi Rovira i produït per Clack resumeix molt bé el to vital que desprèn la colla castellera Capgrossos de Mataró, una de les experiències més interessants que ha donat aquesta ciutat que, sense tradició castellera pròpia, ha esdevingut una de les places més genuïnes d'aquesta curiosa activitat nascuda, sembla, a la Catalunya Nova o, potser, les les muixerangues -danses religioses- del País Valencià. El to vital que desprèn, dic. Hi tinc força amics i coneguts a la colla, he estat vàries vegades a la seva seu i he seguit amb certa distància la seva evolució per poder sostenir, sobretot, això. La generositat, la companyonia, l'emoció, la responsabilitat, a seriositat, l'empatia. Això desprèn la colla, la seva trajectòria i -molt especialment- els moments de glòria i dolor que el destí els havia reservat per viure amb la seu relativament curt trajecte.

També s'hi entreveu una de les 'funcions' implícites d'un projecte com aquest, el de l'assimilació (la interiorització, l'exteriorització, la canalització, l'experimentació col·lectiva, el nexe entre l'explicació i el que no es pot explicar...) del que ens passa a la nostra vida, aquesta mena de castell prometeic que mai no acabem de coronar del tot.  El cas de la mort de la nena Mariona Galindo (2006) és el més paradigmàtic. Però no l'únic . Atenció a com expressen, els testimonis, les seves vivències, amb 'miracles' inclosos. S'hi entreveu, però no és tan explícit com a mi m'hauria agradat. Probablement això seria matèria d'un altre documental  (o fins i tot -potser- d'alguna tesi) i, segurament, amb l'assistència de persones que, des de fora de la colla, s'ho miressin amb una mica de distància.

No parlo tan sols de gratar sobre el fet casteller, de conèixer quins són els elements del seu èxit i per quina raó perduren en ple segle XXI. No. Parlo, en tot cas, de fer-ho a partir de l'emocionant i interessantíssima experiència dels Capgrossos de Mataró. Proposo, modestament, tres línies de treball:
1. D'una banda, seria bo investigar -com deia- les claus de l'èxit i la vigència del fenomen, així com també la seva extensió territorial en un marc de certa regressió (o esclerotització) de la cultura popular d'arrel tradicional, allò que abans se'n deia folklore i que ara queda tan malament de dir.
2. De l'altra, valdria la pena reconèixer quin entrallat de relacions, endògenes i exògenes, s'hi generen; les capacitats de la colla per acollir com a grup de referència a un bon grapat de persones (moltes d'elles, amb experiències d'esplais i d'escoltes a la seva infantesa); les solucions emocionals que el grup aporta a les vicissituds personals... i tot això relacionat amb el propi fet casteller, el seu simbolisme (els rols, la força coordinada, la mirada enlarie, els objectius comuns), la seva pràctica (tocar-se, abraçar-se, plorar i riure junts...).
3. I, finalment, proposo que s'estudiï l'eficàcia ritual  i simbòlica de tot aquest artefacte per satisfer una certa dimensió transcendent que entrelluco. Ja sé que molts diran que no, però la veig. Noto com el ritu casteller (i el to vital, com deia) calma les incerteses del viure quotidià i que, a continuació, pretén dotar-les del sentit que la raó, sola, no pot donar-nos, a través d'una representació. Hi pensava en un funeral recent, el moment culminant del qual fou l'erecció d'un pilar. En aquest sentit, els castells són llenguatge que designa experiències que -si no- potser no podrien ser dites. Crec que en un moment de dèficit flagrant dels llenguatges mítics i un descrèdit evident de les institucions que els haurien de transmetre, aquesta és una de les principals claus del seu èxit.
A veure si algú s'hi anima.

dilluns, de desembre 12, 2011

Congrés del PSC: qui o què?


El partido socialista (...) no puede limitarse a agitar todos los días ante los ciudadanos un conjunto de obviedades, una lista de problemas que hasta el menos despierto de los analistas es capaz de recitar con los ojos cerrados: alejamiento de la política de las capas más jóvenes de la sociedad, burocratización de la vida parlamentaria, falta de gobernanza económica, sometimiento de la democracia a los mercados, injusto reparto de los sacrificios, injusta distribución de los recursos, aumento exponencial de la desigualdad, trato preferente de rentas del capital, autorización de paraísos fiscales, deterioro de la inspección fiscal, desprotección laboral, contradicción entre austeridad y ajuste y mantener un crecimiento económico necesario para atajar el desempleo... Bien, esos son los problemas, pero ¿tienen alguna solución que proponer? ¿Alguna alternativa concreta que sugerir? ¿Una serie de medidas que puedan ser asumidas por la socialdemocracia europea en la UE? Hasta que no puedan responder a estas preguntas, lo mejor sería que dejaran de molestar con candidatos, dirigentes, nombres y apellidos.

Soledad Gallego-Díaz, a El País, 11.12.2011

diumenge, de desembre 11, 2011

A favor de les coses 'dolentes'


Ara som en una època en què destaca el fracàs de tot compromís. Ja podem fer la gara-gara als emprenedors, que pertot sorgeix, com a paradigma de la 'veritat', un conjunt de fracassos que, cosits un a un, fan, de tot risc, un impossible. No parlo tan sols de les notícies econòmiques, de les macro, que ara més que mai se'ns escapen, o de les micro, amb un reguitzell d'exemples que desafien pel·lícules de por. Parlo també de moltes altres notícies. Els matrimonis, o les parelles -com ara es diu, visca la Guàrdia Civil- són el bressol de la violència masclista. Els partits i els sindicats un niu d'escurçons. Les eglésies, un reducte de febles a mercè de les sectes i de sacerdots pederastes. L'escola, una pèrdua de temps envoltada d'immigrants que cal compensar amb les acadèmies. La feina, quan n'hi ha, un joc d'egos. La ciutat, la ciutat sueca també, el lloc predilecte d'assassins narrats per Larsson.

Sospito que som a l'altre extrem d'un paradigma que -perdoneu-me- jo ja trobo molt antic. Em refereixo al del món on se n'amaga la seva cara fosca. És molt probable que això marqués una generació en forma de trauma perquè, si no, no ho entenc. Ara el qui defensa no un món més o menys ordenat sinó, precisament, un món on totes les coses contenen les mateixes possibilitats de bé com de mal, és vist com a tonto. Si, a més, creu que, davant d'aquesta disjuntiva, és bo promoure'n la part positiva i posar-la d'exemple, sense amagar res, però prenent partit, el tracten directament de bleda.

Les bledes com jo, una mica cansats de tant en tant de veure-li el cul al món, tenim ganes -també- de dir que els matrimonis (o les parelles amb tricorni o despullades), els partits, els sindicats, les esglésies, l'escola, la feina o la ciutat són llocs on és possible sentir-se feliçment humà. No quan un està sol, curiosament, sinó precisament perquè allà hi ha gent com jo. Alguns més bons d'altres més dolents, però més o menys com jo, també amb coses dolentes però, m'imagino, amb algunes de bones. Oi? I també descobrim que junts, que som capaços del pijtor (ja ho veiem), també som capaços del millor (que ens avergonyeix massa sovint). I del millor que sols ni ho somniaríem.

El millor de la novel·la negra (que a mi m'agrada molt) és que l'ombra reveli també el volum de les coses, de les coses on la llum descansa i creix.

dissabte, de desembre 10, 2011

Claredat que em salva



                 Però fas néixer l'alba
en el teu cos amant, i ets claredat que em salva,
miracle, diamant de tendresa i de pell:
un cel de veritat, el cel més bell.

Pere Rovira, fragment d'"Eros matinal", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 89.
Il·lustració: René Magritte, El futur de les estàtues, 1937.

divendres, de desembre 09, 2011

Medicina


El pequeño médico le miró por vez primera con aire interesado.
-¿Alguna vez ha estudiado medicina?- preguntó.
-Ustedes tienen que conocer algo en el alma además del cuerpo- respondió el sacerdote-; nosotros tenemos que conocer algo del cuerpo además del alma.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 149.
Il·lustració: Goigs de sant Cosme i sant Damià (Sarral, 1971)


dijous, de desembre 08, 2011

Moretti al Congrés


Si en alguna cosa no em va fer pensar l'explícita referència que Nanni Moretti fa al seu darrer film a les intrigues vaticanes és precisament en l'Església. Habemus papam té dues originals línies narratives, almenys. Una, el temps d'espera dels cardenals reunits en conclave amb la companyia inesperada d'un psiquiatre, que recrea elements comuns en tot grup humà (el joc, l'enveja, les misèries humanes, la companyonia), que produeix cert afecte cap a ses porprades eminències. L'altra, el fet insòlit que un d'ells, elegit papa "de consens" després de diversos empats amb altres dos, es resisteixi acceptar aquest nomenament. No cal dir que el papa és interpretat per un esplèndid Michel Piccoli, una de les darreres coses que recordo del qual és una intrerpretació magnífica del Rei Lear. Lear o el papa, dues de les mil facetes i possibilitats que té el poder en un home.

Deia que em costa de reconèixer-hi l'Església. No pas per la crítica subtil que s'hi fa, com podríeu pensar, sinó tot el contrari. Segur que hi ha moltes raons per criticar l'Església i el poder de la seva Cúria, i que donaria per molts trames 'negres'. La mirada que hi fa Moretti, en canvi, és profundament humana. I la lectura que fa sobre el poder, enormement original. No és gens normal expressar els dubtes quan reps un encàrrec, o quan se t'elegeix per quelcom o, senzillament, quan et toca exercir un tros (o molt) de poder. Tothom s'hi veu en cor. Jo mateix, a vegades, miro enrere i m'esgarrifo de les vegades que he dit que sí conscient, o no, de les meves evidents limitacions. Diria que aquesta, el respecte cap a la màxima encomana, el sentit 'original' el teu compromís, el reconeixement dels propis límits -inclosa la por-, el fet de dir 'prou' a la voràgine d'adulacions que et porten no-saps-on, és la reflexió de fons de la pel·lícula.

La setmana que ve el principal partit de l'oposició a Catalunya fa un Congrés. I la setmana següent el líder d'un altre partit  assumirà la presidència del Govern a Espanya. Vaig pensar més amb aquest fet, i amb tantes i tantes coses del 'poder' que exercim diàriament, que no pas amb el Vaticà, tan sols una al·legoria del món on som. Amb la banda sonora de Mercedes Sosa, Todo cambia.

dimecres, de desembre 07, 2011

Giragonses sàvies

 
 
Al principi, la Saviesa anirà amb ell fent giragonses,
li farà venir por i tremolor,
l'aclapararà amb la seva disciplina
i, fins al dia que li tindrà confiança,
el posarà a prova amb les seves exigències.
Però després retornarà tot seguit cap a ell,
l'alegrarà i li revelarà els seus secrets. 
 
Siràcida 4, 17-18
Il·lustració: Joan Miró, Personatge, estel (1978), Fundació Joan Miró, Barcelona.

dimarts, de desembre 06, 2011

Psicologia


-¿No sabe usted lo que significa psicología? -preguntó Flambeau con tono sorprendido y cordial-. Psicología significa no estar bien de la cabeza.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 125.
Il·ustració: Eduard Alcoy

dilluns, de desembre 05, 2011

Així vivim nosaltres


A J.T., in memoriam.

Recordo que, l'any passat, llegint Religió i comunicació, de Lluís Duch (un llibre imprescindible per orientar-te al món d'avui), em van impactar els darrers versos de la VIII elegia de Duino, de Rainer Maria Rilke que els vaig posar al bloc tal qual i que (en traducció de Jaume Medina), diuen això:
¿Qui ens ha girat de tal manera que,
fem el que fem, tenim el posat
d'un que se'n va? Com qui
des del darrer puig que li mostra un cop encara
tota la vall, es gira, s'atura, s'entreté-,
així vivim nosaltres, tothora prenent comiat.
Afegeix Duch que "des dels inicis de l'aventura humana, amb vocabularis, imatges i gestualitats molt diversos, molts homes i moltes dones han esdevingut conscients que llur presència en aquest món sempre es trobava acompanyada per la certesa que el viure humà sempre és un incessant acomiadar-se"*. Em van impactar perquè, si alguna sensació tinc en el moment que -desafiant el mite d'Orfeu- miro enrere és justament la de pèrdua. També de guany, és clar, d'esdevenidor (espero), però hi ha coses, o persones, que sé perfectament que mai més no tornaran. D'algunes quasi me n'alegro (Déu no em senti); d'altres me les miro amb la condescendència en què un acostuma a jutjar el seu propi passat; d'altres senzillament les he oblidat o en tinc un record molt feble; d'altres no han mort -potser- i, és clar, finalment hi ha que deixen un buit que comença entre un punt a l'estómac i un altre al pit i no saps on acaba.

Ja ens hi hauríem d'haver acostumat, a les pèrdues, i sabríem el pa que s'hi dóna. Però, de fet, és el que devem aprendre a mesura que madurem precisament 'a cops de pèrdua'. Si tot va bé i vivim anys, mireu quina contradicció, perdrem amics i potser persones molt estimades; perdrem oportunitats; perdrem pèl, agilitat, vista, oïda, virilitat, mobilitat, paciència; perdrem poder adquisitiu; perdrem amics com a amics; perdrem trens, vaixells, llibres, claus, estalvis, memòria. I quan ho haguem perdut tot potser perdem la vida.

I si no en vivim, d'anys? O no vivim els que més o menys esperàvem? Hi perdem el que encara no havíem guanyat, gairebé; o hi perdem de cop el que teníem atresorat, bo i dolent, sense massa temps a fer la tria. Hi perden molt, els altres, que amb aquest buit tan gros queden d'esma. Amb aquest immens esforç de convertir el pes de plom del buit en aire on tot respiri, de convertir la tristesa de l'enyor en anhel, en un anhel semblant del que hem gaudit en aquesta vida que s'ha escolat entre les rodes d'una freda tarda que augura un Nadal molt negre. Amb l'esforç de fer-lo, un dia, tan lluminós, tan fecund, que ni els incessants comiats, ni la mort, ja no puguin aturar-lo.

*op. cit. Fragmenta, Barcelona, 2010, pp. 201-202


diumenge, de desembre 04, 2011

Embotit d'àngel i bèstia


Digueu-me burro. Però no he llegit mai Nicanor Parra, el recent premi Cervantes, poeta xilè de qui sí que havia sentit a parlar, però que -burro, burro- no n'havia llegit res. Ja avanço que tampoc havia llegit (ni coneixia la seva existència) a Tomas Tranströmer, un poeta suec al que li han donat el Premi Nobel d'enguany. Antonio Muñoz Molina, que no és gens burro, va reconèixer que tampoc ell n'havia sentit mai a parlar... però que va quedar impressionat en llegir-ne els seus poemes, després de la notícia. Aquests són els premis que m'agraden, els de les descobertes quan sembla que ja no queda res per descobrir. Vaig parlar Tranströmer. De Nicanor Parra em van impressionar els dos poemes que publicava El País divendres i que ara us exposo.

Del primer, tan ple de matisos, m'intreressa el caràcter complex i ambigu que ell mateix s'atriubeix, i de passada a tota la humanitat, una mescla sovint contradictòria però alhora impossible de separar. La vida és exactament això, crec. Del segon, aquest contrast entre l'intrús al món de la poesia, el tonto, que alhora és capaç de treure sang pertot. També crec que la poesia és exactament això. Mira quina cosa ben tonta. Tan burra, també.

De estatura mediana,
Con una voz ni delgada ni gruesa,
Hijo mayor de profesor primario
Y de una modista de trastienda;
Flaco de nacimiento
Aunque devoto de la buena mesa;
De mejillas escuálidas
Y de más bien abundantes orejas;
Con un rostro cuadrado
En que los ojos se abren apenas
Y una nariz de boxeador mulato
Baja a la boca de ídolo azteca
-Todo esto bañado
Por una luz entre irónica y pérfida-
Ni muy listo ni tonto de remate
Fui lo que fui: una mezcla
De vinagre y aceite de comer
¡Un embutido de ángel y bestia!

"Epitafio" (1954)
Durante medio siglo
la poesía fue
el paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo
y me instalé con mi montaña rusa.
Suban, si les parece.
Claro que yo no respondo si bajan
echando sangre por boca y narices.

"La montaña rusa" (1962)

dissabte, de desembre 03, 2011

La debilitat


Responen que l'amor no sap ser vell,
que la debilitat el fa més fort.

Pere Rovira, fragment de "La visita", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 87.
Il·lustració: Truls Espedal, sense títol.

divendres, de desembre 02, 2011

No, senyora, no...


Avui també faig un 'post-esbarzer', que em temo que no farà gaires amics. Però com que no vull que em surti una úlcera reprimint-me, ho etzibo al bloc, que per això el tinc Em refereixo al fet que una dirigent veïnal rebutgés la Medalla d'Honor de Barcelona just en el moment que l'Alcalde Xavier Trias li anava a donar, adduint que no està d'acord amb les retallades dels governs de CiU. Arreu ha sortit gent rient-li les gràcies i us he de dir que a mi, que tampoc estic d'acord amb les retallades dels governs de CiU, no me n'ha fet cap, de gràcia. Anem a pams.

En primer lloc, si el que volia era rebutjar la medalla, cosa a que tothom hi té dret, m'imagino que ha tingut força dies per fer-ho. Aprofitar l'últim moment, mirant d'enganxar la càmera i la cara de circumstàncies de l'Alcalde, és d'un oportunisme que no perdonaríem a cap 'polític', oi?

En segon lloc, si el que volia era rebutjar les polítiques de CiU, el que ha de fer és fer política alternativa a CiU. Política, no espectacle. Sí, em diran, es pot fer política fora dels partits i la lluita veïnal és una manera ben digna de fer-ne. I tant! Però, compte, jo parlo de política amb totes les conseqüències, que inclou la de presentar-se a les eleccions i demanar no l'aplaudiment sinó el vot, després d'intentar concretar aquesta alternativa i cercar les aliances suficients perquè sigui majoritària. Això és el que s'acostuma a fer en una democràcia. Costa una mica més, és clar, i no és tan 'autèntic'. Però molt més útil, sí. Ei! si és que és cert que s'està contra les polítiques de CiU o de qui sigui.

En tercer lloc, si el que volia era rebutjar les polítiques del Govern municipal, no s'ha de confondre mai, aquest, amb la institució que governa. A mi (no crec que es doni mai el cas i, si es dóna, segur que s'equivoquen de persona), si l'ajuntament de la meva ciutat em dóna una medalla d'honor deu ser que ho fa per reconèixer la meva trajectòria (o la meva circumstància) no pas perquè jo li reconegui al que m'haurà de donar la medalla. Això seria pur mercantilisme. No conec el cas, però sovint aquests guardons parteixen d'un ampli consens polític. Fos o no fos així, el respecte a les institucions civils democràtiques està molt per damunt de les circumstàncies polítiques. I no es fa, doncs, un lleig a l'Alcalde; se li fa a la ciutat.

I, en quart lloc, si les icones de l'oposició a CiU han de ser d'aquestes característiques, si la crítica al profund retrocés que -per mi- s'està gestant al nostre estat del benestar i als seus valors ha de venir dels 'minuts de glòria' que després corren a internet enlloc de plantejaments seriosos, ja us dic jo que tenim CiU pels segles dels segles. Amén.

dijous, de desembre 01, 2011

La fotògrafa de l'ambigüitat *

Lucy Schwob (Nantes, 1894- Illa de Jersey 1954) es convertí en Claude Cahun. Aquesta transformació no és exactament la d'un pseudònim, aquella sortida que desdobla aparentment el rol d'artista del rol personal, no. Més aviat es a l'inrevés. Gràcies a la seva recerca artística, basada en la fotografia, l'autora emprèn un viatge cap a ella mateixa, cap a la que creu que és la seva veritable identitat, la seva 'autenticitat', posant de manifest, així, la provisionalitat de les construccions socials que ens determinen identitàriament.

Fonamentalment, Cahun es centra en la identitat sexual i s'avança, així, no tan sols a la reivindicació humana (i per tant igualitària en drets i deures) per damunt dels rols sexuals sinó també al qüestionament de la pròpia identitat sexual en què es basa la recent teoria queer. Queer vol dir 'raret', o 'bord', i és un terme sorgit dels ambients transexuals -sobretot- però que acompanya avui rellevants reflexions d'un corrent del moviment feminista, encapçalat per Betty Friedan, que rebutja les categories sexuals i que minimitza la base biològica dels rols sexuals, que consideren una imposició patriarcal i política. Així, diuen, no és que hi hagi tendències 'anòmales', sinó que tots som una mica anòmals.

No és d'estranyar, doncs, que -després de molts anys pràcticament desconeguda- Claude Cahun gaudeixi d'un gran predicament des els darrers vint anys, en els quals se li han dedicat grans exposicions i treballs. Claude Cahun, lesbiana, amant des de l'adolescència fins a la mort de la filla de la seva madrastra, resistent activíssima a l'ocupació nazi i persona desacomplexadament feliç que -malgrat tot- pràcticament no va vendre ni una sola foto en vida, passa avui com una gran descoberta del món de la fotografia i de la seva relació amb la realitat i les seves contradiccions. Se la reivindica, dic: aquesta exposició, per exemple, ha estat organitzada pel Jeu de Paume, París, d'on ve la mostra, i coproduïda amb La Virreina Centre de la Imatge, Barcelona, i The Art Institute of Chicago, on anirà després.

Certament, el principal fil conductor de la mostra és precisament aquesta recerca de la identitat, a través de la conversió de l'artista -com deia- en un personatge androgin amb el qual s'hi anirà identificant. Però n'hi ha d'altres. La seva relació amb André Breton, André Gide o Henri Michaux, entre d'altres, introdueix al tractament temàtic i tècnic dels seus treballs força influències de l'avantguarda i del surrealisme, juga també amb les multiplicitats i les inversions de la imatge i persegueix l'ambivalència de 'realitat' de la que parlava, que en el món de la fotografia impacta més.

Crec que l'ambigüitat és el que podria destacar-se més del seu programa artístic. Certament, darrere els rostres hi ha persones, més enllà de les nostres funcions sexuals o reproductives hi ha sentiments, més enllà de les convencions hi ha vida que esclata trencant-les i que 'el bell és bo', com deien els grecs. Però també és cert que és a través dels rostres que mirem les persones, a través de les nostres funcions 'carnals' que flueixen els sentiments i els podem fer profunds, que, sense convencions ni límits, tampoc la vida seria conscient de la seva importància, potser, i que la bellesa també és vil, com deien les bruixes de Hamlet. Aquest joc entre l'important i l'aparent, que mai es poden deslligar, és el que ens convida a participar aquesta sortosament recuperada fotògrafa de l'ambigüitat. Que, malgrat tot, tampoc en la construcció lliure del 'seu' personatge podia assolir del tot l'autenticitat.

* Article per a la revista Valors (desembre 2011)
L'exposició Caude Cahun es fa al
Palau de la Virreina - Centre de la Imatge (La Rambla 99, Barcelona) fins el 5 de febrer de 2012