dilluns, de novembre 20, 2017

Ocupar un càrrec


Diem "ocupar un càrrec", quan en realitat és el càrrec el que ens ocupa a nosaltres.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 153.

dissabte, de novembre 18, 2017

El gat



Ven, acércate más,
eres mi oportunidad
de acariciar al tigre
--y de citar a Baudelarie.


José Emilio Pacheco. Poema "Gato", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 54.

dimecres, de novembre 15, 2017

La nova frontera de Catalunya



Un informe del mes de gener d’enguany de l’Ajuntament de Barcelona sobre la renda familiar disponible per càpita alertava que, dels deu barris amb menys renda familiar dels 73 de tota la ciutat, sis havien perdut punts respecte 2016. El barri més pobre, que passa de 39,2 a 34,5 punts, contrasta amb els més rics, set vegades per sobre. La renda mitja havia pujat gairebé un 3%. Al mig, entre el 73 i 115 punts, se situen força barris. Les dades d’atur registrat (tinc a mà les de febrer), sempre més baix que a l’EPA,, presenten un rànquing similar. Si la mitjana de la ciutat és el 7,6%, els barris més pobres la doblen i els més rics són a la meitat, és a dir pràcticament plena ocupació. Alguns que es dediquen a buscar determinats professionals qualificats expressen el seu estupor perquè les noves demandes s’estan quedant sense omplir, mentre l’atur i la precarietat s’abonen en sectors menys qualificats. Aquest és el panorama, a Barcelona, de la “sortida de la crisi”, després de tres anys de fase expansiva del PIB, i que, segurament, es deu repetir a la majoria de ciutats catalanes, almenys de l’àrea metropolitana. És obvi que en podem treure moltes lliçons i que tenim, com a societat, força deures a fer.

Però no em volia quedar aquí sinó, com alertava en un moment del meu article anterior, en comparar aquestes dades amb els resultats electorals de l’últim cicle, marcat per crisis polítiques (aparició de nous actors, un any amb govern en funcions, el procés independentista…). Tornen a coincidir els comportaments, amb algunes característiques: els partits que guanyen clarament en uns districtes se situen en un lloc molt modest en un altre, i viceversa. L’aparició, com dèiem, de nous actors, situa els antics partits transversals, baixant, al seu feu, i denota que les noves opcions creixen també desigualment segons el barri. Anem on vull anar. Una enquesta del CEO revelava que, a Catalunya, les rendes més altes i mitjanes votaven partits independentistes i que les rendes més baixes ho feien a partits no independentistes.

No sabem com acabarà la important i delicada crisi actual a Catalunya. Només volia deixar constància, per si el canvi de paisatge d’estelades d’un barri a un altre no ens ho havia fet adonar, que l’enorme i intensa mobilització de les classes mitjanes a la recerca d’un “país nou” que s’ajusti a les seves expectatives, contrasta amb la desmobilització i “desempoderament” dels sectors socials més malmesos, que viuen en altres llocs, que tenen altres problemes i que voten altres partits, quan voten (amb més vots i menys escons). Potser la frontera a combatre serà aquesta.

Article a la revista Valors, octubre 2017

dimarts, de novembre 14, 2017

Benet, president.


La figura de Josep Benet (1920-2008) ha gaudit últimament d'una certa reivindicació arran de la publicació de la biografia que d'ell n'ha fet Jordi Amat (Com una pàtria, Ed. 62, Barcelona, 2017). Un dels episodis més interessants de la vida de Benet, tot i que n'hi ha molts, és que acceptés encapçalar les llistes del PSUC com a candidat a la Presidència de la Generalitat. Tot i que tres anys abans havia estat el senador més votat al front d'una Entesa dels Catalans, i tot i les tortuoses relacions que sovint va tenir amb Coll i Alentorn, podríem dir que les seves conviccions catòliques, segurament conservadores i profundament catalanistes van romandre intactes, així com la fidelitat als principis de la seva Unió Democràtica de Catalunya

¿Per què, doncs, Benet accepta la proposta i, també, com és que el PSUC li fa? Resumint (i no sé si gaire bé), del text d'Amat se n'extreuen tres causes. La primera, per la seva vinculació indirecta a aquest partit des que acceptés defensar Joan Comorera davant els tribunals franquistes, en el que fou la seva primera activitat com a advocat, i que en endavant defensés altres comunistes i altres lluitadors antifranquistes. La segona, més personal, després d'una certa decepció en què "l'ungit" a la presidència provisional de la Generalitat recaigués en Tarradellas, tot i que Benet hagués obtingut el suport electoral més rotund de la història, aquest faria seva un cop més una actitud que descriu molt bé el poema de Palau i Fabre: "Jo em donaria a qui em volgués".

Un d'Unió, candidat del PSUC

I la tercera causa que apunta Amat és, per mi, la més rellevant, als ulls d'avui. Benet, marcat per l'experiència de la guerra, on hi va perdre tota Catalunya, segons ell, i alertat pels riscos de divisió nacional que portava la societat franquista i postfranquista (entre classes, entre parlants, entre sentiments de pertinença nacional...), tenia -ja des de la postguerra- el prurit de fer el que fos per evitar la ruptura de la unitat civil del poble. Que Catalunya, com a país per fer i refer després de la devastació, només podia sortir-ne vencedora incorporant-hi la classe treballadora i també els immigrants, una allau que en pocs lustres va fer doblar el nombre d'habitants a Catalunya. Calia bastir ponts, pensava, i que les organitzacions de "l'altra banda" del que era el seu món adoptessin la tasca de la reconstrucció nacional com a pròpia. Els uns i l'altre, el PSUC i Benet, van entendre que, el 1980, en l'inici de la Generalitat recuperada amb democràcia i vida parlamentària, calia reforçar aquesta aposta. Els resultats electorals no van ser els esperats. Pujol guanyà les eleccions al front de CiU (aquesta U, també d'Unió), segurament amb un programa no tan explícit però similar, en aquest aspecte, tot i que adreçat a àmplies capes de població despolititzada i amb el clar propòsit de desbancar l'esquerra al front de la Generalitat, empresa assolida amb èxit els vint-i-tres anys posteriors. Bastir ponts i refer el país, però, eren valors en alça.

Per això, podríem dir que el PSUC, un partit comunista sui-generis presitigiat per la seva organització antifranquista, va adoptar com a candidat propi un democristià vinculat a la UDC. I alhora podríem dir que -en aquella etapa- UDC també estava dividida. El partit històric, en coalició amb Pujol, els centristes de Canyelles, amb la UCD de Suárez, i algun dels personatges que s'hi podrien sentir vinculats, com Benet, per lliure i fent de candidat ni més ni menys que a la presidència de la Generalitat pel PSUC. Els sona?

L'acord PSC-UpA

Sí, tota aquesta llarga entrada ha estat per parlar de l'acord electoral pel 21 de desembre entre el PSC i Units per Avançar, un dels dos partits que es considera hereu de l'antiga UDC i que recolzen els principals dirigents que foren d'aquesta última, després de fracassar al marge de la coalicó CiU quan CDC va abraçar a cegues la causa independentista (per cert, l'altre dels partits, el que optà pel bàndol independentista del conflicte, Demòcrates, ha firmat un altre acord electoral amb ERC). És per fer notar que, en alguns altres moments de gran crisi política, la democràcia cristiana s'ha alitat amb la socialdemocràcia o l'esquerra per assolir objectius comuns, sempre al marge de solucions radicals, d'enfrontaments o de divisions irreconciliables. Ha passat a Europa, amb la creació de l'actual Unió Europea, per exemple, als anys cinquanta. Va passar a Itàlia, amb el compromesso storico entre la DC d'Aldo Moro i el PCI de Berlinguer als anys setanta. 

A ningú se li escapa que Catalunya viu un escenari, doncs, propici als pactes entre diferents, entre els diferents que, diguem-ho tot, sempre han estat proclius a l'acord i reacis a les divisions profundes entre els pobles, talment com Benet temia per Catalunya... i que ara retornen en forma de risc. Com van dir els dirigents de les dues formacions signants, Miquel Iceta i Oriol Molins, no és una fusió, ningú renuncia a la seva autonomia i a les seves idees (moltes de les quals els separen), i segurament en el futur competiran enlloc de romandre aliades. És, doncs, un compromís històric, una unió per l'excepcionalitat del país, un embrió dels acords amplíssims i heterogenis que Catalunya ha de fer amb urgència si vol sortir del forat on està. Un forat que només farem més gran i inabordable si ens mantenim en la política de fronts i de retrets sense fi entre els propis catalans.

Aquest pacte, i altres incorporacions a la llista del PSC que reforcen aquesta idea d'heterogeneïtat per a uns objectius claríssims i comuns, em sembla una de les raons més atractives per l'opció socialista a les properes eleccions al Parlament. 

dilluns, de novembre 13, 2017

¿Tot està per fer?


Una desconfiança verdadera i natural davant les capacitats humanes en tots els àmbits és el signe més segur de fortalesa d'esperit.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 151.

dissabte, de novembre 11, 2017

El que anomenem vida


Mi único tema es lo que ya no está.
Y mi obsesión se llama lo perdido.
Mi punzante estribillo es nunca más.
Y sin embargo amo este cambio perpetuo,
este variar segundo tras segundo,
porque sin és lo que llamamos vida
sería de piedra.

José Emilio Pacheco. Poema "Antielegía", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 51.

dilluns, de novembre 06, 2017

Queer


Si no poguéssim distingir el sexe pels vestits, sinó que fos necessari endevinar-lo, naixeria tot un nou món per l'amor. Això mereixeria tractar-se en una novel·la, amb saviesa i coneixement del món.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 150.

dissabte, de novembre 04, 2017

Consolar


Porque he extraviado aquí todas las claves
para salvar al mundo y ya no puedo
consolar, consolarte, consolarme.

José Emilio Pacheco. Fragments del poema "(Don de Heráclito)" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 30.
Il·lustració: Federico de Madrazo: Las tres Marías ante el sepulcro vacío de Cristo (1829). Museo del Prado, Madrid.

divendres, de novembre 03, 2017

El guió de Maquiavel


Aquests últims dies, en llocs públics, no a les xarxes socials, on sembla que "tot és possible" en la deshumanització de les relacions humanes, alguns hem estat increpats per la nostra filiació política. El pitjor del procés és això, l'assenyalament de culpables entre els propis ciutadans. La irrupció de la moral (l'exvicepresident Junqueras va demanar ahir que en les properes eleccions el bé venci el mal, com si representés els Pastorets o un autosacramental medieval) on hi hauria d'haver política, la moral inquisitorial, esclar. La categoria de traïdor o enemic a tot aquell qui gosi discrepar de la línia oficial i dura dels que han portat aquest país al desastre (que li preguntin a l'exconseller Vila), com un revival ferotge de les idees de Carl Schmitt.

El Partit de la Lepra

Quan em vaig apuntar al PSC, abans -adolescent- a la JSC, jo ja sabia que m'apuntava al Partit de la Lepra. L'episodi més semblant al que estem vivint és l'agressió als diputats socialistes a les portes del Parlament per una multitud convocada pels seguidors de l'aleshores president Pujol, el 1984. Conec bé l'entorn que el fertilitzava i el que ho fa ara. Ja sabia, doncs, que les acusacions de botifler cap amunt i, quan convingués, l'oprobi públic, era el preu a pagar pels que hem fet l'opció del socialisme democràtic i federalista, a Catalunya. De manera que no em ve de nou ni em treu massa el son. Fins i tot estic preparat perquè les agressions fins ara verbals pugin un grau més. El Partit de la Lepra, el d'aquells que s'ha d'evitar i combatre tant a les institucions com al carrer si volem un país decent, és avui el blanc davant qualsevol fet que l'independentisme intepreti com una agressió.

L'última ha estat la interlocutòria, ahir, d'una jutgessa de l'Audiència Nacional, que decreta l'ingrés a presó preventiva dels nou exconsellers del Govern de la Generalitat que, malgrat els múltiples avisos tant dels tribunals com dels seus propis assessors jurídics, han perpetrat una segregació d'una part del territori de l'Estat que, en realitat, ningú ha tingut els nassos de complir. També ha decretat la recerca i ingrés a presó de la resta del Govern cessat, inclòs el president, que va fugar-se a Bèlgica i va incomplir l'ordre de comparèixer davant el tribunal, fet que, tant per ell com per vostè o jo mateix, implica una desobediència i és objecte de detenció.

A qui beneficia?

No entraré, perquè sóc incapaç, en analitzar aquesta interlocutòria, ni cauré en la temptació de demanar actituds polítiques a un jutge, tot i que, des de la meva ignorància, penso que una mica de sentit comú hauria evitat el quadre romàntic de màrtirs que ara tenim pintat, i potser tanta mala llet. O sigui que no m'agrada gens. Però això no treu que en puguem fer una lectura política, esclar. To té conseqüències polítiques, fins i tot la pluja. Bé, com diu l'Andreu Claret, hi ha una prova que mai falla per poder analitzar un esdeveniment, més enllà dels escarafalls, el soroll o les vísceres, consisteix en preguntar-se a qui beneficia políticalment. És una pregunta senzilla, de resposta sovint també senzilla (excepte que la política té moltes caramboles i conseqüències imprevistes), des de la qual poder enfrontar-se a la complexitat. Claret afirma això en una cita -llarga, disculpeu- que passo a copiar:
Favorece a quienes no quieren una solución política al conflicto. A quienes buscan la polarización. A quienes aborrecen los grises y todo lo quieren en blanco y negro porque piensan que en una batalla a cara de perro, la victoria siempre será suya. Hablo de los políticos y los creadores de opinión que hoy jalean la decisión judicial. Aquellos que se frotan las manos ante el clima de tensión extrema con el que llegaremos al 21-D. Los que defienden el cuanto peor, mejor. Yo mismo he criticado a sectores del independentismo por utilizar esta estrategia. Por haber tensado la cuerda más de la cuenta. Por haber ido demasiado lejos, con la DUI. Por no haber sabido pillar la oportunidad de del repliegue ordenado que hubiesen supuesto unas elecciones convocadas por Puigdemont. Cuando veo cómo algunos aplauden la entrada en prisión de Junqueras y otros consejeros de la Generalitat, pienso que, desde el otro lado del conflicto, también hay quien quiere llevar esto más lejos. Quien empuja la sociedad catalana hacia el abismo. Son personas, partidos, poderes, periodistas, a quienes no les basta con vencer. A quienes no les importa convencer. Quieren arrasar. Humillar al independentismo. Sin darse cuenta -¿o sí se dan cuenta?- de qué esta humillación será vivida por muchos catalanes como una ignominia colectiva. Incluso por muchos que no son independentistas. El encarcelamiento llega en el peor momento. Cuando empezaban a brotar iniciativas destinadas a romper la polarización. Y a evitar que, después del 21-D, estuviéramos igual. O peor.
Hi estic bastant d'acord tot i que, a curt termini, és a dir, de cara a les eleccions del 21 de desembre (a les quals ningú ara vol renunciar, i fan bé), afavoreix només al relat independentista que, en temps iconofílics com els que vivim, viu d'extremar la imatge d'un David just davant un Goliat repressor. Lliçó que vam aprendre perfectament el dia 1 d'octubre. Aquest marc mental també dissol la política i ens situa, com deia, en la moral. El bé contra el mal. Recordem-ho: aquests escenaris morals són els previs a la justificació totalitària dels processos revolucionaris, o reaccionaris, que han dividit Europa els últims cent anys. I ara els vivim a casa.

Tres tasses

Aniria més enllà, com a bon lector de Maquiavel (que no maquiavèl·lic). L'alte mètode per analitzar políticament un fet és rellegir el florentí. Aquest fet no tan sols beneficia l'independentisme sinó que ha estat volgudament buscat, descartada (crec que des del principi) la lògica resistència contra l'Estat que hauria emprès tot revolucionari deixant de comparèixer, per exemple, a tribunals que no reconeix. No. Per no anar massa lluny, recordem la crisi de Govern viscuda just abans de vacances d'estiu, on l'únic criteri per romandre-hi era si s'estava o no disposat a carregar amb les conseqüències penals. Ergo es preveia cometre actes que en comportaven, com reiteradament se'ls havia avisat. Per aquest únic motiu van saltar quatre consellers. Fa just una setmana, l'aleshores president Puigdemont va tenir l'oportunitat, amb l'aval de negociadors influents, d'aturar l'escalada convocant eleccions ell mateix, aquestes que fa una setmana eren una traïció i ara són un gol a l'Estat, que som molt astuts. Però preferí, insisteixo, fidel als seus objectius polítics (perquè creia -doncs- que li convenia més), cedir a les pressions dels hooligans i perpetrar l'última, fins ara, de les seves il·legalitats. Tot és al guió i no hi ha cap sorpresa. La foto dels consellers, i del president, entre barrots, exactament com la de Companys el 1934, és la foto de campanya per intentar la majoria absoluta, retenir el poder (que és del que es tracta), i anar fent, que aquest conflicte és una bicoca de vots. No voleu Sis d'Octubre? Tres tasses! ¿Realment val tant la pena aquesta ambició pel preu que estem, i estan, pagant?

Per què? ¿Per què, deia, el PSC és el Partit de la Lepra que, si poden, explulsaran de tots els governs locals aquesta setmana? Perquè és just el contrari. Compte, no dic que sigui el partit naïf o que receli de Maquiavel, o que no busqui vots, no. En realitat, com és evident, aquest conflicte li'n resta i això també és un motor que el posa en la recerca de solucions pactades. Aquesta no és una lluita de bons o dolents (si ho fos, segurament jo tampoc seria dels bons). Les solucions pactades, doncs, serien un escenari més favorable i li donarien més oportunitats de vot, aquí el primer recel. El segon correspon als sectors socials que mobilitzen els uns i els altres que, com veuran els bons lectors de Marx, haberlos haylos. I n'hi ha un que no vol perdre l'hegemonia i els beneficis de tenir-la. Ara bé, sincerament, ¿el nostre país pot viure gaire més temps en aquesta angoixa? ¿Algú creu que en treurem res, d'atiar encara més el conflicte? ¿No cansa, la irrupció de tant d'odi entre nosaltres? ¿No recordeu episodis exactes entre ciutadans en la recentíssima Guerra dels Balcans? Bé, doncs denostar el PSC i increpar els que hi militem, en sigueu o no partidaris, ens hi aboca indefectiblement. No hi ha cap sortida, cap ni una, que no passi per la reconciliació, com deia avui Duran i Lleida. El Partit de la Lepra és el del Pont de Mostar.

dimecres, de novembre 01, 2017

L'home ha creat la mort


Ni esperança ni por no afecten
un animal que mor;
l'home espera al final
tement-ho i esperant-ho tot;
ha mort moltes vegades
i ha reiscut molts cops.
Un gran home orgullós,
quen s'enfronta a assassins,
se'n riu amb menyspreança
si l'alè és abolit;
coneix la mort a fons:
l'home ha creat la mort.

W.B. Yeats,  poema "La mort", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 293.
Il·lustració: Modest Urgell, Barques a la platja. Col·lecció Carmen Thyssen.