dilluns, de novembre 26, 2018

Planiana


I és aleshores quan, si teniu ús de raó, formuleu el programa mínim de la vida, que té l'avantatge de poder servir per emplenar la pedra de la tomba: "No va desitjar, per no patir; no va estimar, per morir". (...)

L'ascendent rural dels meus avantpassats informa tots els meus actes, la meva vida, els meus pensaments. Em sembla tenir de pagès el gust de les coses directes i de les coses una mica vagues, la reserva, la sornegueria, el sentit comú i la necessitat de fer, a vegades, una francesilla. Vaig les tèrboles agitacions dels homes i de les dones, des d'un punt de vista grotesc, remarco la seva menuderia enfebrada perquè porto a la sang l'admiració avial dels fenòmens naturals, del sol i de les llunes, les collites i les estrelles, el beure i el menjar. No puc sofrir els éssers primaris, les criatures, les dones, els artistes ni els personatges màgics: els sacerdots, els prínceps, els grans homes. Em repugnen els declamadors, sobretot aquells que exalten fins a l'aparent adoració la plataforma de material humà, suau i conformat, i sobre la qual exerceixen el parasitisme més àvid".

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 217, 218.

dissabte, de novembre 24, 2018

Apple



Perdido el fraor de la caza y de la guerra,
la humanidad masculina sólo se seinte segura
en los refugios que le defienden de la vida.

Rafael Argullol, poema "5-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 457.

dimarts, de novembre 20, 2018

Els pactes, aquí i a la Xina



El mes d'octubre va ser notícia l’acord al qual van arribar el Vaticà i la República Popular de la Xina segons el qual es reprenen les relacions diplomàtiques entre tots dos països, trencades el 1951, és a dir, fa 67 anys! L’acord, que no es va fer públic del tot, obliga el Vaticà a reconèixer els bisbes nomenats pel règim, en una mena d’Església catòlica oficial, i treu de la clandestinitat l’Església fidel a Roma, que no haurà de témer més per la repressió a la llibertat religiosa. Els bisbes xinesos que el Papa nomeni, segons s’ha pogut saber, hauran de tenir el vist-i-plau del govern xinès.

Com el propi Francesc va reconèixer, l’acord provoca dues reaccions. La dels catòlics resistents, alguns d’ells a l’exili a Taiwan, que poden sentir-se profundament decebuts i la dels que, tot i així, hi veuen l’esperança de la reconciliació i, siguem sincers, menys dolor. Els més crítics diran que és, per tant, “anestèsic” (de fet, no era la religió “l’opi del poble”?), i se sumaran si ja no ho han fet a l’onada conservadora per fer fracassar les reformes de l’actual Papa, que cada vegada és més explícita. I que retorna a Roma com un boomerang escàndols com els dels abusos sexuals dels clergues.

Però no és del Vaticà que volia parlar, sinó sobre la naturalesa dels acords i la tendència cada vegada més creixent de l’opinió pública, en general, de malfiar-se’n o decididament de rebutjar-los. Per exemple, el resultat del referèndum sobre els acords de pau a Colòmbia o, sense anar més lluny, les posicions frontistes que manté actualment la política catalana, on qualsevol incursió al terreny de l’altre, o neutral, és llegit com a traïció o quintacolumnisme. Els pactes sempre decebran, sempre. Aquest que vèiem de la Xina, posem per cas, als ulls d’aquí seria inconcebible. Però el pacte no parteix mai de l’ideal, sinó del contingent: què fem amb el que tenim i no què desitgem (el desig, la trampa amb la qual triomfa el capitalisme, sempre acaba tenint danys col·laterals). Òbviament, si s’han carregat els neulers en el desig, molt normal quan l’escenari és de confrontació i s’exigeixen sacrificis, l’exercici de racionalitzar-lo i negociar-lo és, almenys, desencisador.

Daniel Innerarity, al seu últim* assaig (Política para perplejos, Galaxia Guttenberg, Barcelona, 2018), fa una lectura al revés. Si la lògica de la confrontació només permet que un dels dos bàndols guanyi, fent que l’altre se sotmeti (a la força o per majoria, tant és), ¿no és millor un escenari de pacte en el qual totes dues parts allunyen el risc de la submissió i, sobretot, poden introduir els seus principals objectius implícits? De fet, ¿no s’hi guanya més que no pas en el primer escenari, on els problemes subsegüents poden fer la teva victòria pírrica? La diplomàcia més antiga del món ho va tenir claríssim.

  • Publicat a la revista Valors (octubre 2018)
  • * quan ho vaig escriure era l'últim, ara ja no ho és.

dilluns, de novembre 19, 2018

Periodisme



El periodisme, amb la seva vàcua i innecessària xerrameca, us arriba a industrialitzar la intuïció, us cataloga el món de manera esquemàtica i us dona en tot moment el mot just per a fer la impressió que esteu al punt de dalt.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 215.
Fotograma: Primera plana, de Billy Wilder (EUA, 1974)

diumenge, de novembre 18, 2018

Ratzinger


No serás recordado, Ratzinger, por tus teologías
ni por el ardor guerrero de que careces;
será tu adiós que cautivará el futuro.
probablemente morirás en un silencio hermoso
y, como sabes, "un bel morir tutta una vita onora".

Rafael Argullol, poema "27-II-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 451.

dissabte, de novembre 10, 2018

El purità



Pero entonces, en la decisión fatal,
ansioso de la perfección absoluta,
el puritano también degüella su sombra.
Y retumba en el cielo la carcajada de las víctimas.

Rafael Argullol, poema "24-II-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 448.

dissabte, de novembre 03, 2018

El ball



Cuando nos rodea el desaliento
porque las puertas aparecen cerradas
u el futuro, vacío,
es cuando nos debemos invitar
a una inminente celebración.
Sobre el filo de una navaja
se baila mejor que sobre alfombras.

Rafael Argullol, poema "5-I-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 397.