dijous, de febrer 28, 2019

Baños, Reguant i el feixisme


Amb això de Vox s'ha posat de moda parlar de "com combatem la ultradreta". A Mataró ja ens ho vam preguntar fa vuit anys amb la irrupció de PxC a l'Ajuntament, de manera que portem una mica de carrerilla. Ara no us sabria dir si hi ha una bona manera, o n'hi ha més d'una, o si depèn. Però sí que penso que el que cal fer, en una societat democràtica, és utilitzar arguments i que, en canvi, una mala manera, és la d'evitar-los. Exactament que amb qualsevol altre adversari polític, sobretot si fan propostes concretes. I no tenir por d'admetre arguments aliens, o la perspectiva de l'altre, en la defensa dels propis. 

Si preocupen els efectes de la immigració i la ultradreta té una proposta maximalista (o, senzillament, impossible), la pitjor resposta és dir-los xenòfobs, tot i que segurament sigui aquest el valor que les impulsa. El resultat és que al damunt de la taula dels que han expressat la preocupació hi haurà una sola proposta (descabellada, potser, però proposta) i un adjectiu que tanca tota possibilitat de diàleg i, per tant, de contra-propostes. 

Exactament passa així amb la resta de preocupacions políticament incorrectes que de sobte troben un canal d'expressió, un marc mental que s'hi adequa. El temor a les conseqüències no previstes dels canvis culturals, econòmics i de costums són, crec jo, el principal cau de cultiu d'aquest creixement. Ho hem vist amb el recent conflicte del taxi, o amb la perplexitat del rol masculí davant l'empoderament de les dones o dels gais, o amb l'estupenda Dinamarca del sud que els espanyols ens estan prohibint. I ho veurem cada vegada més amb exemples quotidians. "¿Com és que la gent no creu en el que creiem els moderns si és tan bo?", ens preguntarem abans de proferir els devaluats epítets que resolen la incògnita, per dir que encara, pobrets, no ho han entès. I nosaltres sí, per favor. Sempre passa el mateix: que no mirem la factura del món collonut que ens pensem que tenim a la cantonada. No en calculem els costos i, quan algú ens porta la nota a la taula, el culpem de no afegir-se a la festa.

Un exemple de tot això que dic es va produir ahir en aquest judici que retransmeten com si fos un reality pels fets del setembre i octubre de 2017. Dos exdiputats de la Cup, Antonio Baños i Eulàlia Reguant, no sé si premeditadament o no, van negar-se a respondre l'acusació popular que exerceix Vox en l'esmentada causa. En temps de Twitter (aventures heroiques de deu segons), el gest té la seva gràcia. Però la llei, aquí i en les democràcies més lluents de l'Univers, negar-se a respondre fent de testimoni està prohibit, t'agradi o no qui fa l'acusació popular. D'entrada, se'ls ha aplicat una sanció de 2.500 euros  a cadascú i, en cas de negar-se a rectificar, les conseqüències penals poden continuar. 

La causa dela negativa és el seu desacord amb que s'admeti l'acusació popular d'un "grup feixista", desacord que, processalment, tocava fer-lo quan se l'admeté. Però el que trobo més important, jo, és que ens neguem a respondre algú només perquè és un feixista. A mi em sembla, en canvi, que si la confiança en el propis arguments és sòlida, no ens ha de fer por ni basarda respodre un feixista. Ni al mateix diable, interlocutor privilegiat de Nostre Senyor al desert, recordem-ho ara que ve la Quaresma. No sigui que els seus acabin sent els únics arguments sobre la taula dels que tenen més preocupacions que orgull (o això que ara en diuen dignitat) i facin la tria que tots sabem que ens perjudica. Per això deia que potser sí que era premeditat.

dilluns, de febrer 25, 2019

Barroc



La joventut és limitada i impertinent, però en aquest punt per a mi no han passat els anys: no he pogut mai digerir el barroc, que considero l’essència de la superfluïtat més tòpica, més esbravada, més pretenciosa, més limfàtica. La seva falsa passió m'exaspera. La seva teatralitat em fatiga. La seva buidor em deprimeix. El seu verisme de cartóem produeix una hilaritat sarcàstica. El barroc és l’única forma d’especulació artística indiferent a la sensibilitat humana. Si el barroc no hagués existit, Europa tindria més pes, més gravetat, més gràcia, seria molt menys sofisticada. El barroc ha estat una desviació que ha contribuït a desfigurar i a mistificar l'autenticitat esvelta de l'home del Mediterrani.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 496.
Foto: Retaule barroc de Santa Maria d'Arenys de Mar (Pau Costa, 1638)

dissabte, de febrer 23, 2019

Mites i faules



Ellos, los mitos, son los habitantes de la realidad
mientras nosotros, los hombres,
con nuestros pensamientos, con nuestras emociones,
somos los pálidos héroes de las antiguas fábulas.

Rafael Argullol, poema "8-IX-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 645.

dilluns, de febrer 18, 2019

Les marqueses i les acavotes



Anatole France [...] es vantava de confondre les marqueses amb les alcavotes i viceversa. La confusió es pot fàcilment demostrar, és un fet innegable. És deguda al fet que davant tres o quatre coses -la bellesa, el diner, la crueltat, la feblesa- l'aiguabarreig humà es produeix d'una manera fàcil i expeditiva. Cauen les plomes, les màscares i les diferències. Tothom és, si fa o no fa, de la mateixa fusta. Tots som, homes i dones, igualment i sinistrament deformes, bonyeguts, xuclats. Som lleigs, perfectament lleigs...

Ventura que, de tant en tant, sense abusar-ne, som simpàtics...

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 474.
Il·lustració: Jan Saudek, Study for final image.

dijous, de febrer 14, 2019

Rosseau i Hobbes guanyen els Goya


He vist les dues pel·lícules que van triomfar als últims premis Goya, que no s'assemblen gens. Parlo de Campeones, de Javier Fresser, i d'El Reino, de Rodrigo Sorogoyen. Dic que no s'assemblen gens ni pel gènere, ni per les intencions, ni de res. Només coincideixen que són del mateix any i, potser, que pretenen una mirada sobre la realitat espanyola actual. El film de l'equip de bàsquet de discapacitats desplega tots els arguments possibles d'una tendència (en principi molt positiva) en reivindicar el rol normalitzador de col·lectius que aixequen el dit per dir "sóc aquí". La cinta sobre la corrupció política, elaborada amb un guió compilat de situacions ben reals i conegudes, recull la tendència de la indignació i de la "causa general" contra els estaments de poder. Aquestes són dues tendències importants a l'opinió pública espanyola i el principal mèrit dels dos títols que comentem consisteix en donar-los forma, relat. 

Convé fixar-s'hi una mica, em temo, si volem treure l'entrellat tant dels motius com, sobretot, dels riscos d'aquestes dues tendències. A parer meu, sí que coincideixen, per exemple, en una cosa: en la desconfiança radical amb l'ambigüitat moral, que per mi és intrínseca als éssers humans, i en el reclam de més "autenticitat". Campeones té un discurs optimista, com Jean Jacques Rosseau, creu que els homes som bons per naturalesa, i que és la societat i els seus peatges el que ens fa malbé. La mirada innocent (anava a dir "infantil") d'un grup de discapacitats intel·lectuals i la voluntariosa del seu responsable són el reclam de la vida inicial, encara immaculada, que malda per triomfar. D'aquest triomf són campions.

En canvi, El Reino és tot el contrari. La conclusió del film és que "no hi ha res a fer". L'home és dolent per naturalesa i no hi ha un pam de net. Aquí s'imposa el discurs pessimista de Thomas Hobbes. Els amors, cínics i professionals. Les lleialtats, mentida. Fins i tot les figures adolescents semblen ja preses de la fatalitat (acceptant acríticament el rol corrupte del pare, o immersos en festes nihilistes).

El problema és que, com hauríem d'haver comprovat després de dos segles d'Il·lustració, les dues premisses són mentida. De fet, Blaise Pascal ja havia advertit que "l'home no és ni àngel ni bèstia, i qui fa d'àngel fa de bèstia". El que trobo a faltar en aquests dos relats i, per tant, en les dues tendències de les quals parlava, és aquesta mirada pascaliana, menys contundent, més matisada i més ambígua sobre les persones i les societats que hem anat construint. Menys definitiva, vaja.

Perquè la mirada rosseuniana i la hobbesiana tenen riscos enormes. De desprotecció davant els mals del món, l'una, com l'enyor de solucions autoritàries, l'altra. A més, sovint són intercanviables: en estar tan segurs del que és "bo", tendim a imposar-ho sense miraments a tot el que ho qüestioni. Ara mirin la societat espanyola (aquí hi incloc la catalana, esclar) i diguin-me si no és normal que l'Acadèmia del Cine s'hagi vist atreta per aquestes dues històries. A mi em sembla que la descriu perfectament. La qual cosa és una bona notícia. Només quan ens mirem al mirall ens veiem les tares.

Publicat a la web de la revista Valors.

diumenge, de febrer 03, 2019

Ningú no és profeta a la seva terra



Diumenge 3 de febrer (Evangeli: Lluc 4,21-30)

Si sou dels que no aneu a missa gaire sovint, us recomano que aquest diumenge feu una excepció. S’hi llegiran tres dels textos més bonics de la Bíblia. Un fragment del Llibre de Jeremies en el qual Déu segella l’aliança amb els homes. “Abans de formar-te a les entranyes de la teva mare, jo ja et coneixia”, hi diu. “Jo seré al teu costat per alliberar-te”, acaba. El segon text és un tros de la carta de sant Pau que es llegeix en molts casaments, fins i tot en casaments civils: “L’amor és pacient, és bondadós…”, etcètera. “L’amor no passarà mai”, diu. Però adverteix que la vida és foscor, també, i que la nostra esperança consisteix en conèixer del tot l’amor, el més gran dels dons, diu Sant Pau.

I l’Evangeli, de Lluc, mostra que, d’entrada, la predicació de Jesús no va començar precisament amb bon peu. És on hi ha el famós adagi “ningú no és profeta a la seva terra”. Entra a la sinagoga i llegeix un fragment del profeta Isaïas. Si hem estat atents per Nadal, ens sonarà. És la que diu que el Regne de Déu (aquest amor la promesa del qual se segellava a la lectura anterior) consisteix en què els coixos caminin, que els cecs hi vegin i que els pobres es vegin rescabalats. No té massa a veure amb novel·les roses, aquest amor. Aquesta ressonància de Nadal, ara sense tants llums ni àpats, més fredament, també sense les nostàlgies, ens recorda on és la clau del Regne: que ningú no sigui exclòs del món, que es resolguin les mancances, que ens posem mans a l’obra enlloc d’indignar-nos o, potser, ajornar-ho fins el dia de la revolució, de la independència, de la loteria, del miracle o ves a saber què. Jesús diu que no, sinó que “avui (ara i aquí, en el present de les nostres vides) es produeix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar”.

Potser per això els fidels de la sinagoga, que el coneixien perquè era a Natzaret, el seu poble, van decidir llençar-li pedres i ell va haver d’escapolir-se. “Ningú no és profeta a la seva terra” va ser la seva reacció. Efectivament, tres anys més tard, els mateixos que el rebran amb crits d’”Hossanna” a l’entrada de Jerusalem trigaran una setmana en abandonar-lo. D’Hossana a Barrabàs.

Hi ha un altre adagi antic, que en llatí fa “Vox populi, vox Dei”, que ve a divinitzar això que n’hem dit “opinió pública”. En temps de les “fake news”, la profusió de milers i milers d’impactes diaris a les xarxes i l’eclosió dels anomenats “populismes” (que es basen en dir allò que “el poble” diuen que vol sentir) potser s’entén més bé la perversió d’aquest principi. El Déu que proclama Jesús de Natzaret no és la veu acomodatícia del pensament dominant, sovint expressat amb cridòria perquè no se sentin els que el qüestionen. I, sovint, el pensament dominant prové de qui ja domina.

Dit d’una altra manera, si hi ha coixos, cecs i pobres (en sentit real i figurat) és, sobretot, perquè ho consentim. I proclamar que “la voluntat de Déu” (en llenguatge modern: el més important que pots fer en aquesta vida) és aixecar el cul del sofà i mirar de canviar-ho, toparà amb aquest consentiment, el de “la societat”, però també el nostre, el de cadascú, que formem part d’aquesta societat. Bé, com a mínim, us convido a deixar el sofà aquest diumenge per una estona i llegir de nou aquestes tres lectures. A veure si ens agafen ganes de llençar pedres. Per alguna cosa es comença.





Diumenge 10 de febrer (Evangeli: Lluc 5,1-11)

A l’Evangeli d’aquesta setmana s’explica una aventura de Jesús amb els seus deixebles i, com en tot l’Evangeli, una aventura de la qual Jesús mateix converteix en exemple del que és la seva missió. Encabat de predicar, Jesús diu a Pere que tregui les barques i es posi a pescar. Veient com havia anat la jornada, Pere (que aleshores encara es diu Simó) ho desaconsella. Però veient com Jesús inisteix, ho fa i en recull dues barques plenes. És aleshores quan Jesús li diu “No tinguis por. Des d’ara seràs pescador d’homes”.

L’analogia entre pescar peixos i “pescar homes” és tan pedagògica, tan eficaç, que no sé si val la pena comentar res més. Però com que ja sóc aquí, faré un parell de comentaris breus.

Primer, sobre la pressa. Ara que ha passat Nadal, potser haureu observat que algunes famílies no s’esperen a Reis per fer-se els regals, si és que tenen aquesta sort. Diuen que així els nens tenen més temps per jugar o disfrutar dels regals. A mi sempre m’ha semblat, en canvi, que una ocasió com aquesta és molt interessant per educar en l’espera, que és -potser- de les coses més importants que els adults hem d’ensenyar als infants. Freud diu que el que presideix l’etapa edípica és aquest sentiment que ho volem tot, i ara, de cara a satisfer el nostre “principi de plaer”, i hi oposava el “principi de realitat”. Bé, doncs a mi, aquest relat de l’Evangeli em sembla una bona mostra de l’”eficàcia”, per dir-ho d’alguna manera, de l’espera i de la confiança. De les vegades que hem llançat la xarxa i aparentment hem fracassat i ens impedeixen tornar-hi. A casa, a la feina, a l’Església, o als assumptes públics. I també un bon correlat de com acaben, de malament, les presses i la desconfiança. La vida que val la pena, ve a dir, és la que hi torna i la que confia.

I la segona reflexió va sobre la qüestió de pescar els homes (o dels homes i de les dones, pels que tingueu manies), que a mi em sembla una bona manera d’explicar què ha de fer l’Església i, de pas, de quina manera proposa que es visqui en aquest món, dins i fora de l’Església. Em refereixo que no es tracta que la seva tasca sigui “industrial”, o de veure els altres com una mercaderia, com “les nostres” o “els altres”, com una xifra, com a “danys col·laterals”, com a gent posada sota el judici moral permanent, com els “amics” de Facebook… Sinó de descobrir-hi persones amb noms i cognoms, amb pors i anhels, amb història i projectes, amb èxits i fracassos. Gent imperfecta com vostè i jo. I amb capacitat i iniciativa pròpies. La pesca del que ens faci autènticament persones.

  • Comentaris de les lectures del'Evangeli als programes de Creure Avui dels dies 1 i 8 de febrer, a Mataró Televisió.
  • Foto: Ruïnes de la sinagoga de Cafarnaüm



dissabte, de febrer 02, 2019

Només presència



No hay palabra.
No hay luz.
No hay música.
No hay siluetas.
No hay aromas.
No hay colores.
No hay sonidos.
No hay movimiento.
No hay latidos.
No hay respiración.
No hay aire.
Nada hay.
Sólo presencia.

Rafael Argullol, poema "25-VII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 620.
Il·lustració: Petjada, d'Antoni Tàpies.