Gavines a Mataró

 

Des de fa uns mesos, més o menys després d'una tempesta, i probablement coincidint amb el període de reproducció, he notat que a Mataró hi ha més gavines pel casc urbà. Fa poc en vaig veure una volant a més de 2 km de la platja, on fins ara les havia vist sempre (i d'espècies diferents), corrent darrere d'un parell de coloms, tot al vol entre Cirera i la Llàntia. Un espectacle. Els companys d'espècie colúmbida esperaven, sota l'obra d'un arbre, que passés el perill. Vaig pensar si l'ajuntament no hauria contractat pas les gavines per disminuir la població de coloms (tot i que jo prioritzaria actuar contra les cotorres, que són escandaloses). No es pot descartar res. En veig quan soc a casa o a casa d'altres, que tot d'una apareixen voltant i de vegades aterrant-hi. O pel carrer, quan aixeco el cap (que és sovint, avantatge dels que no som gaire alts). Les sento cridar per la nit, no sense fressa. Però el més curiós és que quan, amb amics o coneguts, parlo d'aquest fenomen que he observat ningú sap de què li parlo. I tampoc ningú me'n dona cap explicació. De vegades penso si és cosa meva i ja noto els estralls mentals de cinc dècades d'excessos.

Miro a internet. Veig que els hàbits territorials canvien arran de la seva alimentació variada i que les ciutats en són propícies a generar-la. Me n'alegro quan veig que, entre els seus gustos sibarites, hi ha rates i coloms (com us deia). L'ecologista que porto a dins, que tinc una mica reprimit, em diu que és el millor mètode, en tot cas, per fer-hi front. A internet es queixen, però, del poder corrosiu de les seves generoses defecacions. El més inquietant, tanmateix, seria que es reproduís un episodi d'atac a la població humana com el que es va detectar fa deu anys en un poble de Cornualles. I jo que em pensava que El ocells de Hitchkok eren una metàfora.

Jo soc un ignorant i no tinc prou paciència. Però segur que tenim entre nosaltres persones que ens puguin explicar per què ha passat, això. ¿Hi ha menys peix a la costa? ¿Els nostres coloms són di cardinale? ¿Ha millorat la caça de rates? ¿S'està preparant l'assalt definitiu a l'espècie humana, aprofitant ara que té tan poca autoestima? Espero les seves respostes, ben cordialment.

Agrelo a Barcelona

Per motius d'agenda, no havia anat encara a cap dels dinars de la Tribuna Joan Carrera fins dimecres passat. Hi vaig anar a sentir la conferència de l'arquebisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, sobre el fet migratori. El primer que s'ha de dir és que la iniciativa és molt interessant. Reuneix una bona colla d'entitats cristianes i de mitjans, del que en podríem dir obertament partidaris del Concili Vaticà II, una mena de flor i nata del catolicisme català, amb l'amic Marcel·lí Joan d'alma mater. I busca en referents cristians de fora de les nostres fronteres catalanes (la paraula "frontera" va ser de les més citades a la conferència) referents que els orientin. Amb el nom d'un bisbe molt interessat també en qüestions frontereres (entre cristians i no cristians, entre dretes i esquerres, entre cultura autòctona i importada, entre barris i centres, entre clergues i laics...), com Joan Carrera. Vull dir amb això que és una d'aquelles iniciatives que cal preservar i recolzar, em sembla. I en les quals fàcilment hi podríem sumar més gent encara. Penso en el que no vam viure el Concili ni de lluny o els que encara conserven una formosa cabellera fosca o rossa. I és possible perquè la feina feta fins ara està molt ben feta.

La conferència va estar molt bé, esclar. Hem pogut seguir de lluny la trajectòria d'aquest bisbe a favor dels immigrants i dels refugiats mentre ha exercit el seu ministeri al Marroc i, de fet, no era la primera vegada que trepitjava Barcelona. Impressiona la seva capacitat per canviar la perspectiva i situar-la al lloc dels afectats i com, així, canvien també del tot les nostres posicions i les nostres preguntes. Ja sé que no està de moda el determinisme, però Agrelo ens va fer una exacta lliçó del vincle que hi ha en el que pensem amb el que vivim, o el lloc on el món els designa viure. El món o la vocació, diria ell.

Quina política d'immigració?

Les seves paraules, pel que vaig veure, van ser rebudes amb entusiasme. Les seves ironies respecte altres bisbes i les seves invectives contra les polítiques migratòries o de frontera, amb goig. Però gairebé totes les preguntes que li van fer arribar (eren per escrit i costava de saber qui les formulava) insistien en preguntar en com es fa, tot això. D'acord amb el que diu, fra Santiago, però aleshores ¿què cal fer? ¿Quina política d'immigració hi hauríem de contraposar? Realment ens creiem que "aquí hi cap tothom" que ens necessiti? O, millor dit, ¿realment creiem que amb una posició així anem enlloc? La resposta d'Agrelo fou que no a té, que ell no n'és especialista, ni de lleis ni de polítiques. "A més, fa temps que ja no confio en la política", va dir, "ni de dretes ni d'esquerres", concloïa aquest confés ex votant del PP abans que el designessin al Marroc. El lloc on anem, afirmava, és amb els pobres, amb Jesucrist.

Jo no sé als altres, però a mi em va pujar la mosca al nas. D'una banda, esclar, el lloc del cristià és sempre el lloc dels que no tenen, dels pobres, dels que viuen al marge. I això ja és prou gros (i probablement difícil, encara que siguis soci de vuit o deu de les entitats convocants de la Tribuna) com per trasbalsar la vida i el món, si cal. Però pel mig, en aquest mar de Galilea trasbalsat sobre el qual naveguem (com ens recorda l'Evangeli d'avui, precisament), no podem evitar les ones adverses. Navegar per aquestes ones inclou la política. A veure com ens organitzem i qui mana. I la política, per més benintencionada que sigui (i tan sovint errònia quan s'aferra a les bones intencions) ha de prendre decisions en marcs (i mars) adversos. El regne de Déu no és d'aquest món, segur, però nosaltres de moment bé que hi som.

Navegant pel mar de Galilea

Em va agradar la carta que va llegir d'una mena de deixeble seu ("el meu fill", va dir, "que me l'estimo tant com disgustos em dona"), en el que raonava la necessitat d'una política més dura en el fet migratori, tot i ser ell també immigrant a França. La resposta d'Agrelo, que també ens va revelar, per resumir, no era "d'aquest món". Impecable, però políticament irrellevant, em temo. Mentre Agrelo li demanava que es posés el cantó dels que ho pateixen, una actitud que jo qualificaria de prepolítica (i necessària), el noi procurava convertir en propostes polítiques, factibles, l'ordre polític a proposar al conjunt de la societat.

Jesús, al llac de Galilea cantant "Veles i vents", ens demana que confiem, que no tinguem por. Però som nosaltres, pobres deixebles despistats, els que hem de navegar i decidir el rumb. Que trobarà turbulències a dreta i esquerra. Per parlar més concretament, és clar que hi ha d'haver polítiques migratòries i control de fluxes. I de fronteres. Òbviament que és un caos que això no sigui així. Evidentment que aquest caos afecta sobretot els barris més pobres (per això, entre els de les rendes altes sempre hi ha més simpatia exòtica cap el fet migratori, simpatia que és l'altra cara del racisme com bé apunta sempre Roger Bartra). I que no atrevir-se a "operar" per no fer mal fa que el mal guanyi. I que caldrà complementar amb altres mesures, de més alt abast, que evitin les migracions forçades. I que algú haurà de prendre aquestes decisions, assumint-ne les seves conseqüències.  Em temo que si els cristians (o "els bons") practiquem una mena d'objecció moral (per no assumir les conseqüències, o sigui el pecat) qui prendrà aquestes decisions seran només els cínics. O l'extrema dreta. És el mateix que penso per altres polítiques on els cristians correm sempre a mostrar les mans netes, com en les polítiques de salut sexual i reproductiva, els carques, o de seguretat i de defensa, els progres. Arribarem al cel tant nets, tan poc humans, que farem fàstic.

Per això, finalment, penso que és bo en general que els religiosos i els clergues en general no es dediquin a la política, salvant els casos que vulgueu (Joan Carrera s'hi va dedicar una mica però de seguida va plegar). Algú ens ha de recordar de quin bàndol estem, en el fons. Algú haurà de parlar-nos del Regne, enmig de la selva. A algú haurem d'acudir la resta perquè ens diguin "no tingueu por". I perquè ens absolguin. Que tampoc és qüestió d'anar a veure sant Pere sense arreglar una mica.

(Article publicat a Catalunya Religió, 23-6-2024)