Llegia fa setmanes un informe del Vaticà segons el qual mentre el nombre de catòlics creix al món els últims 25 anys (cosa que no sé massa com compten), a la Unió Europea decreix en mig milió. Informes semblants avisen d’aquesta tendència per a totes les confessions, només corregida pels fluxos migratoris cap a Europa. En els propers anys, en cas de consolidar-se aquesta tendència, tindrem un món més religiós, en general, excepte a la UE. En conseqüència, també a Catalunya, com es dedueix del recent Baròmetre de la Generalitat sobre el fet religiós, tindrem una societat amb menys creients explícits (compensat en bona part pels que “creuen en alguna cosa”), amb més heterogeneïtat confessional i, toquem fusta, amb més diversitat interna a les identitats religioses, tot i que no necessàriament a les institucions que les representen.
A mitjan setembre em van fer director general d’Afers Religiosos de la Generalitat i, grosso modo, aquest és el context amb el qual em moc. En primer lloc, caldrà que tota aquesta complexitat no desviï la necessitat que tota societat democràtica té de preservar el dret fonamental a la llibertat religiosa, que també s’exerceix cada vegada amb més complexitat. La llibertat religiosa és, encara avui, un bon termòmetre per mesurar la salut democràtica de les nostres societats. Normalitzar aquest dret és doncs un repte. Desafiat, per exemple, pels discursos islamofòbics o antisemites. O per un cert negacionisme creient.
En segon lloc, un altre repte de les societats occidentals és el d’assumir el fet religiós com a part del seu projecte i no com la rèmora infantil que, com a molt, s’ha de suportar i, en tot cas, tancar a l’armari privat. Alguns pensem que la crítica postmoderna, si bé té el risc de banalitzar i mercantilitzar el fet religiós, és un bon punt de partida per rectificar la mirada sobre l’espatlla que li envia el desencantament modern. I que és compatible el seu model d’home (i dona) crític, racional, central i emancipat amb els mecanismes que la cultura disposa per relacionar-se amb el més íntim, més pregon i més decisiu del seu ésser, per més inabastable que sigui. És a dir, la religió i els seus succedanis, inclosa la seva negació.
En tercer lloc, no ens ha de fer cap vergonya reivindicar les traces, almenys les culturals, que ha dibuixat i dibuixa encara la presència cristiana a Catalunya. Sense excloure’n cap altra, òbviament. Però seríem idiotes (en el sentit etimològic i en l’altre) si no veiéssim el nostre paisatge ple de campanars, el nostre art ple de simbologia religiosa, els nostres carrers i places, i registres civils, amb noms de sants, les nostres lleis fonamentals amb ressons mosaics, les nostres pràctiques cíviques amb regust parroquial, la nostra política amb humanismes cristians diversos. I seríem encara més idiotes, sobretot, si no en sabéssim aprofitar totes les seves dimensions, que depassen a bastament les creences de cadascú.
I, finalment, tot això que dic aquí ens interessa a tots que vagi bé. És un assumpte públic perquè, com dèiem, afecta al drets, pertany indissociablement a la persona. I perquè el fet religiós és ineluctablement comunitari, tant en el sentit intern, perquè es viu en comunitat d’una manera o altra, com en el seu sentit extern: perquè influeix per bé i per mal al conjunt de la comunitat política on s’insereix. Encara més, el fet religiós es relaciona amb la resta d’aspectes vitals: en els comportaments públics, en l’atenció i les cures, en la convivència al barri, en els límits morals, en el capteniment econòmic i social, en l’alimentació, en la sexualitat, en la llengua, en les connotacions culturals d’origen, etcètera. Millor que ens entenguem, doncs. I si es tracta de governar per a tothom, el fet religiós n’és un excel·lent exemple.
Article publicat a la revista L'Agulla.
