dimecres, de novembre 25, 2015

Orientant-nos



Diuen els que hi entenen que els temps de crisi porten molta gent d’Occident a mirar a l’Orient. Ben bé, busquen una orientació davant el caos. No sé si és cert, però potser perquè precisament una de les característiques de la cultura occidental consisteix en integrar la crítica (sovint fent-la desaparèixer com a tal, tot sigui dit), l’Orient ens fascina en més o menys mesura i serveix moltes vegades per presentar alternatives més “autèntiques” al nostre sistema de vida. Ho fa en diversos plans, des dels més banals, com les decoracions de jardins o aparadors amb budes, fins als més sofisticats. Com en tot, és bo separar el gra de la palla i que algú ens doni criteris perquè Orient és un món vastíssim i les savieses que s’hi han cultivat són riquíssimes i complexes. Crisi, crítica i criteri, tres mots amb la mateixa arrel grega i que ja pressuposa una manera molt particular, dual i antropocèntrica, d’entendre el món. El verb krinein vol dir tant “separar” com “decidir”.

La pròpia divisió entre Orient i Occident és ja una convenció sospitosa, una construcció cultural i política que implica una posició des de la qual es determina i una “ratlla” de separació. Col·loquialment, sobretot si som occidentals, direm Orient a la tradició cultural que prové de l’Àsia i direm Occident a la tradició cultural que prové del món greco-romà. Dues tradicions que, de fet, tenen un node d’unió en la civilització judeocristiana, que recull tradicions orientals (a través d ela història del poble d’Israel) passades pel sedàs grec (sant Joan, sant Pau), i on reposa el relat d’Occident. Talment, l’occidentalització de la vida quotidiana als països orientals és irreversible. La convenció Orient i Occident torna a produir-se al si d’Europa des de la caiguda de Roma fins al Teló d’Acer comunista. Els que fem els mapes, doncs, vivim sempre a l’Occident, que és la direcció on acostumen a créixer les ciutats, per exemple. Davant la mirada al neixement del sol (d’on venim?) s’imposa la curiositat de la seva posta (on anem?). Per això el recurs a l’Orient té sempre un aire melancònic, despullat, “autèntic” i recelós del progrés, quan ho veiem des d’aquí.

¿Però què hi podem trobar, a l’Orient? Crec que, sobretot, entendre’ns davant les paraules gastades, com si en féssim una nova lectura. Hi podem trobar aire per a la nostra pols. De les persones amb criteri a qui hauríem de recórrer n’hi ha de tres menes, totes elles interessants. Els estudiosos, que n’hi ha de molt bons, també a Catalunya. Els que han fet una immersió en aquest món i s’hi han quedat, que no són gaires però també n’hi ha. I encara n’hi ha uns altres: els que, entrant a fons i assumint els postulats d’aquesta saviesa, reformulen les pròpies conviccions de dalt a baix i encara se les senten més seves. És la famosa frase de Raimon Panikkar "Me'n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno budista, sense haver deixat de ser cristià”. Un viatge de retorn havent-nos orientat.


Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (novembre 2015)
Publica un comentari a l'entrada