El bisbe i el partit catòlic

 

Contra el que m'imagino que l'interessat pretenia, no han tingut massa ressò les paraules del bisbe de Solsona, Xavier Novell, a la seva carta d'aquest diumenge en la qual expressava els seus dubtes davant la convocatòria electoral del proper 14 de febrer. Es queixava que cap dels partits que hi concorren pot representar la doctrina social i moral de l'Església i animava els democristans a presentar-se per separat (per cert, deia que mai no ho han fet; sí que ho han fet, amb un fracàs estrepitós). En aquest tema, novament, el bisbe es desmarca de la posició habitual dels seus col·legues davant les convocatòries electorals, que acostumen a no demanar el vot per cap opció, ni tan sols per les anomenades "democristianes".

Llàstima que el pas de monsenyor Tarancon per la mateixa cadira no deixés la mínima influència al seu actual ocupant. El decisiu prelat al capdavant de l'Església espanyola durant la transició sostenia que l'èxit de la democràcia espanyola passaria perquè cap de les opcions en joc s'identifiqués com el "partit catòlic". De fet, el papa Francesc, ja va dir el maig de 2015 a Roma (a Roma, on Alcide de Gasperi i els seus companys van fundar la DC italiana el 1943) que la participació dels cristians a la política, a la qual animava, no passava per identificar-se en una sola força, corrent polític o opció. Sense menystenir el que ha significat la democràcia cristiana al si de la construcció de l'Europa democràtica, social i liberal després de la II Guerra Mundial, que és molt, és obvi que hi ha compatibilitat entre ser cristià i fer-ho des d'un ampli ventall d'opcions polítiques, fins i tot enfrontades. Catalunya, sense anar més lluny, és un bon exemple d'aquesta transversalitat. Espero que a Solsona, antic bastió carlista, ara també passi.

Però l'escrit de monsenyor Novell mereix encara alguns comentaris més. El primer és sobre el tema. No és nou. Habitualment, davant les campanyes electorals, el bisbe Xavier fa recomanacions més o menys explícites de vot, a banda d'expressar també de tant en tant les seves opinions polítiques en tant que pastor, és a dir, per influir sobre els fidels de la diòcesi. Tant me fan les opinions que tingui un bisbe i també trobo saludable que les expressi. Però em sembla absolutament anacrònic i propi de societats immadures que indiqui el sentit del vot als seus fidels. A banda de, segurament, inútil. Tan anacrònic, immadur i inútil com quan parla l'us dels preservatius, per entendre'ns.

El segon comentari té a veure amb l'objecció principal que fa per mostrar la seva contrarietat amb la majoria de partits (de fet, ERC i el PSC, on diu que ara hi ha els democristians): la seva posició davant la llei de l'eutanàsia. A banda de no reconèixer que hi ha posicions cristianes que consideren moralment vàlida l'eutanàsia en determinats casos, curiosament els que recull aquesta llei, d'acord amb el magisteri eclesial, oblida un parell de coses més. Una, que hi ha unes quantes preocupacions més, absolutament vigents, al Sermó de la Muntanya i a l'himne d'Isaïas. I, dues, que el papa reconeix, al mateix discurs que he citat, que la participació política inclou "embrutar-se les mans i de vegades el cor", sense que això hagi de ser cap impediment per un cristià. En realitat, m'estimo més els polítics amb les mans brutes que els que es renten hipòcritament les mans, també en l'eutanàsia.

I encara hi ha un tercer comentari, crec que significatiu. Tot i que creu que cal mantenir els blocs "independentista i unionista", com si enlloc de Solsona ens parlés des de Belfast (de nou, lluny de la Catalunya real), el senyor bisbe admet que "agradi o no, s’han acabat les eleccions plebiscitàries i les coalicions que generaven".  El que demanava posar-se a favor de la independència amb la mateixa passió que denigrava els homosexuals reconeix ara que el cuentu que predicava s'ha acabat. En fi, ja era hora. Esperem que també pels pobres gais de Solsona.

(Foto: Xavier Novell amb l'exconseller Toni Comín el 2016, Ramon Estany, Nació Digital)

Publicat també a Catalunya Religió.

D'indults i misericòrdies

M'estava mirant, aquest matí, quines reaccions hi havia a la recent sentència de l'Audiència Nacional contra un dels assassins de cinc jesuïtes espanyols a El Salvador el 1989 i només m'he trobat amb un article de l'apreciat monjo de Montserrat Bernabé Dalmau demanant un indult. "Caram", he pensat, "això sí que és estimar els enemics!". Però no, no demanava pas l'indult pel condemnat, que per més inri es diu Inocencio, sinó pels famosos polítics presos arran de la sentència del Tribunal Suprem que els condemna per secessió i altres delictes greus. Ah. Ho fa, diu, empès per algun bisbe que no deu gosar donar la cara. Ja se sap. 

A mi no em fa res que un monjo de Montserrat, un bisbe i el sumsum corda demanin un indult, o diversos, o tots els possibles. Certament, l'anunci del Regne va acompanyat de l'alliberament dels presos (i que els coixos puguin caminar, els cecs veure, els pobres rescabalar-se...). I, anant al gra, segurament tots viuríem millor sense aquests senyors a la presó. Els uns, òbviament, perquè serien a casa. Els altres, perquè aspirem a deixar de sentir el taladro moralitzant del victimisme i centrar-nos a veure com coi arreglem tots plegats el país que aquests personatges han destrossat. A més, l'erari públic deixaria de costejar per tots ells els dos mil euros mensuals que costa mantenir un pres a Espanya, un dels països europeus amb més població penitenciària. I més que n'hi volem posar, pel que es veu de les disputes públiques!

Només hi tinc dues objeccions, pobre de mi. La primera, que no comencem pels fàcils, pels "bons" de la pel·lícula oficial, pels que tenen caixes de resistència generoses, òmniums culturals i poder polític i mediàtic que els recolza. I algun bisbe que xiuxiueja a les oïdes benedictines. No, no. L'anunci del Regne no distingeix entre "presos bons" i "presos dolents" i, molt menys, entre presos amb poder a l'exterior i presos morint-se de fàstic. Més aviat, els del poder cauen del soli, com diu el Magníficat. L'indult pels que ho tenen més malament, sisplau. Primer de tot, per ells, pels que no tenen res de res, ni la famosa "dignitat" que ens etziben als que devem ser uns "malparits", en molt honorables paraules.

La segona deu tenir a veure en l'avaria que devia haver inutilitzat els televisors i les ràdios de la muntanya de Montserrat els dies 6 i 7 de setembre de 2017, perquè (i mira que han arribat a fer sermons del tema), mai no en parlen, els seus habitants. Mirem-ho, doncs. Diu el P. Dalmau que "els nostres aldarulls polítics i socials tot el món va veure d’on venien l’1 d’octubre de 2017. A partir d’aleshores, patim encara més les fragilitats de la democràcia i de l’actual estat de dret". Bé, a Montserrat devien agafar la temporada sense els primers capítols, perquè fou tres setmanes abans, com deia, en seu parlamentària, on es va bandejar com mai s'havia fet en aquests anys la democràcia. Sobretot, aprovant dues lleis de desconnexió que eliminaven de facto els nostres drets constitucionals, l'Estatut de Catalunya, la pluralitat política (amb una Assemblea constituent plenipotenciària sense partits no independentistes), la separació de poders (designant i cessant jutges des de la presidència de la Generalitat) i molts altres atropellaments que, n'estic segur, d'haver-ho sabut, el P. Dalmau i tota la congregació haurien corregut a denunciar. Perquè el que va succeir a partir d'aquelles votacions (i així s'ha provat en un judici... amb la mateixa jurisprudència amb la qual emet sentències l'Audiència Nacional) va esdevenir un pla per executar-les i legitimar-les. Extactament el mateix que passa en aquests moments en alguns països, per cert, en això tampoc som originals.

Diu el P. Dalmau que molts dels que van participar en aquest pla "són catòlics practicants o s’han mogut en activitats d’Església" i que, "per tant, durant aquell temps van sentir predicar el Jubileu de la misericòrdia, virtut que, un cop acabat l’Any jubilar, continua perenne com un dels eixos essencials de l’Evangeli". Bé, no recordo massa que aquests cristians que hi van participar tinguessin cap mena de misericòrdia pels altres, cristians o no, que van patir, témer i plorar els efectes d'aquest procés en termes de ruptura de cohesió, de por a les conseqüències que podria tenir per ells i les seves famílies la constitució d'un estat iliberal, el rebuig a la seva condició de ciutadans de ple dret i, a sobre, que fos una minoria (gran, però minoria) la que imposés sobre una majoria més heterogènia el seu "programa màxim" (els sona?). Però va bé saber que almenys havien sentit a parlar de la misericòrdia. Devien pensar-se que parlaven de la patrona de Reus.

Dit això, que siguin benvingudes totes les peticions d'indult. Tots els passos cap a la reconciliació i el perdó. Amb tota la misericòrdia de la qual siguem capaços i la que Nostre Senyor ens pugui facilitar. Però no de boquilla, no, la de veritat.

Foto: Massimiliano Minocri

Article publicat a Catalunya Religió.

Omella y Waterloo

En una reciente entrevista en prime time en la televisión autonómica, coincidiendo con la publicación de un libro y con la enésima constitución de un partido a su medida, y con el equipo trasladado a su mansión de Waterloo, el expresidente Carles Puigdemont arremetió contra el cardenal Juan José Omella, titular de la archidiócesis de Barcelona, por situarse "contra los poderosos" y no "con los débiles" y no visitar a los que llaman "presos políticos" en cárceles que, de hecho, están fuera de su territorio pastoral. Eso mismo repitió en una esperpéntica rueda de prensa al día siguiente sobre las últimas medidas contra el coronavirus el presidente Quim Torra, inmediatamente después de anunciar que le abría un expediente por celebrar la misa funeral por las víctimas del covid-19 en la basílica de la Sagrada Familia, superando el aforo de la Generalitat (500 personas, diez veces más que las permitidas, en un aforo para 9.000 personas), limitación que, por cierto, acaba de derogar. La misma Generalitat, desde otra ventanilla, había presionado para que se abriera el mismo templo para las visitas turísticas de aquellos mismos días, cosa que se hizo. El Arzobispado, que conoció la prohibición sin tiempo a presentar recurso, ha anunciado medidas legales contra la arbitrariedad de la administración, que conculca derechos constitucionales, según dice.

De todos modos, a mi parecer, lo más relevante de esta polémica no es la decisión de unos y otros sobre la misa, sus chapuzas y la evidencia de la falta de comunicación fluída entre el Arzobispado de Barcelona y la Generalitat de Catalunya, sinó la conversión de Omella en chivo expiatorio del independentismo. Hay que recordar que dos departamentos dirigidos por ERC se han destacado últimamente por enfrentarse a las escuelas concertadas católicas (Enseñanza) o intervenir en la polémica por las inmatriculaciones (Justicia, de quien dependen las relaciones con las confesiones), con rueda de prensa incluída por el que será candidato a la presidencia de la Generalitat, Pere Aragonès. Es decir, los ataques a la Iglesia católica en general y a Omella en particular entran a su pesar en campaña. Las elecciones están previstas en principio, para otoño.

¿Por qué cargan contra Omella?

Omella, en 2017, aún no presidente de la Conferencia Episcopal Española, se prestó para mediar para que el Gobierno Puigdemont desistiera de llevar a cabo el cumplimiento de las nefastas leyes de transitoriedad, aprobadas por el Parlament a principios de septiembre, con el objetivo de declarar la independencia de Cataluña. Con excelentes relaciones con el Papa Francisco, teléfonos ministeriales en su móvil y con autoridad en el complejo mundo católico español (por ejemplo, el PNV), Omella  trabajó a fondo y al final, como lamentablemente conocemos, Puigdemont rechazó cualquier acuerdo. Seguramente influyó que semanas antes, en el funeral por las víctimas por los atentados de Barcelona y Cambrils, y después en la carta dominical por el Once de Septiembre, el día nacional de Cataluña, Omella llamara a los políticos al diálogo, la concordia y el entendimiento. El enfado de Puigdemont, cuya estrategia pasó por entonces por vincular el impacto de los atentados con el dichoso procés, fue patente. Explícito.

Paralelamente, la presión independentista para tomar el control de la sociedad civil catalana es cada vez más explícita. La Iglesia católica no es una excepción. Como decía Josep Maria Carbonell en La Vanguardia, «quieren una Iglesia nacional. Ya habían conseguido la Cambra de Comerç, los ateneos populares, los grupos sardanistas, los bastoners, los castellers, las uniones de payeses. Faltaban el Barça, Montserrat, La Caixa y la Iglesia». Sin embargo, Omella ha actuado con tiento. No se le conoce ni una sola declaración contra la independencia ni a favor de la unidad de España. Ni una crítica al Gobierno. En algunas iglesias se celebraron plegarias por los "presos políticos" y en algunos templos las pancartas para pedir su excarcelación se ven más que la cruz. Sin embargo, no ha movido ni un dedo para impedirlo, fiel a su estrategia de no contribuir más a la confrontación y de dedicar todo el tiempo que sea necesario para construir puentes, como buen pontífice. Pero son precisamente los puentes los que quieren dinamitar. Si se acaban de cargar a su propio partido, con sus dirigentes dentro, para hacer otro a su medida, ¿qué importancia tendrá la unidad que consiga Iglesia?

Es un error, claro. En esta pandemia, la tarea de ayuda a los necesitados que han realizado las instituciones eclesiales ha sido, y aún es, ingente, mientras pagamos engtre todos la oficina de expresidente y el sueldo de eurodiputado del fugado de la justicia que se considera "de los débiles" desde el cómodo salón de su mansión flamenca. 

Por otra parte, a pesar de la evidente decadencia de su número de fieles en los últimos años (como en el conjunto de Europa occidental), la Iglesia católica es aún la organización más transversal y capilar de la sociedad catalana. Está en los barrios más humildes y en los más pudientes, pasando por todos los demás; las encuestas indican que el voto católico está muy repartido y que la proporción de partidarios de la independencia es similar a la del conjunto de la población (es decir, no llega a la mayoría). Omella no es Rouco, además. No es ni mucho menos la caricatura del obispo contra la que nos lo pasamos tan bien. Y es mucho más simpático, cosa que tampoco era difícil. También tiene al Papa detrás, el Papa y lo que cuelga, que les sería muy útil si un día necesitan reconocer un nuevo estado. Además, el ataque a Omella pone de manifiesto el afán de control social del independentismo, su tendencia al cesarismo y a menospreciar la pluralidad y la división de poderes. Creo que la jugada les ha salido mal. Y no hay mal que por bien no venga.

Article publicat avui a Religión Digital.

Els catòlics i la sentència

Si vostè és cristià catòlic i troba que aquesta sentència contra els líders del procés s'ha d'acatar, estigui tranquil, ja som dos. Potser fins i tot alguns més. Encara que sembli mentida, és exactament el que diuen els bisbes catalans a la nota conjunta que han publicat avui: "El Tribunal ha dictat sentència i, encara que hi haguessin legítims recursos i es puguin fer valoracions distintes, cal respectar la sentència emanada del poder judicial d’un Estat de dret, així com les eventuals decisions que puguin venir dels tribunals europeus. En un estat democràtic, les lleis fonamentals que regulen el sistema polític i que han estat votades i aprovades pels ciutadans, constitueixen un referent bàsic de l’ordenament social." Diu més coses, esclar. Demana rebaixar la confrontació, reconèixer la diversitat política de Catalunya, impulsar el diàleg polític ("dialogar significa renunciar en part al que un voldria per tal d’aproximar-se a l’altre i imaginar entre tots una solució satisfactòria")... I, per últim,  treballar per "construir una societat justa, solidària, respectuosa de la igualtat de les persones, propera als qui passen necessitat, que s’inscrigui en el món global i no es refugiï en un petit món local". Jo en conec més d'un que mirarà d'oblidar-ho amb ratafia.

Si vostè és catòlic, dic, i no és independentista, és a dir, no compra el relat de falta de democràcia, dels presos polítics i totes aquestes excuses per amagar que s'han saltat la llei, no pateixi més per la mala consciència que uns quants clergues, escolanets i laics li han fet passar. De mala consciència en tindrem sempre (malament qui pensa que sempre ho fa tot bé), però no serà per no haver participat de cap pregària idolàtrica, per evitar fer servir els símbols religiosos per causes polítiques o per trobar que els llacets grocs dins i a les façanes dels nostres temples mereixen la resposta evangèlica que van rebre els mercaders de Jesús. 

Li caldrà demanar perdó per moltes coses, però no per pensar que la llei democràticament legitimada s'ha de complir i fer complir i que sense la seva sanció no és possible la vida democràtica i civilitzada, fins i tot per quan cal reformar-la. O per com quan cal fer política, que ha estat la gran absent. No caldrà que s'avergonyeixi de pensar que els condemnats volien imposar-nos un estat sense drets democràtics elementals, com es deduïa de la Llei de Transitorietat, sense cap instrument jurídic nacional o internacional, ni cap suport de cap institució mundial i, el que és pitjor, amb la majoria de catalans en contra. I que això deu ser el que sigui, però cristià no ho sembla.

Si vostè pensa que aquests senyors van abusar, doncs, de seu poder, extralimitant les seves funcions per forçar al conjunt a fer el que ells desitgen, potser fins i tot creurà que això té alguna cosa a veure en fer caure els poderosos del soli. I ara té unes ganes tremendes d'exaltar els humils. Que és l'única manera de posar-s'hi, com sap bé la Moreneta, negra perquè ningú l'entén. L'única manera de posar-s'hi davant la crisi catalana i davant de tot.

Toni Comín té raó

Hi ha hagut una mica d'enrenou (d'altra banda necessari si un no vol quedar enterrat en l'ostracisme) amb les declaracions de l'exconseller Toni Comín a El Periódico aquesta setmana. L'enrenou ve perquè, enmig de la retòrica habitual, hi afegeix que la resposta del poble de Catalunya a la imminent sentència del Tribunal Suprem passa pel desgast econòmic d'Espanya, tot i el risc de perdre la feina. No sé si és la ignorància la que li fa dir que els autònoms no la perdrien. No sé de què es pensa que viuen, els autònoms. És possible que s'estigués referint als funcionaris. Tot i que en una situació hipotètica com la que descriu, ni els que tenen la nòmina més blindada la podrien assegurar, em temo.

Però, com deia Emma Riverola al mateix mitjà, l'exconseller té raó. Comín sosté a l'entrevista que "si considerem que la república catalana és la condició d’una ciutadania plena, que no ets lliure si no ets plenament ciutadà, la pregunta –injusta i desagradable, però inevitable– és quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat". El procés independentista ha consistit, entre d'altres desgràcies, a convertir la independència de Catalunya en un sinònim de llibertat i, per tant, en un fi enlloc d'un mitjà. Un fi transcendent, diríem, que val més que els altres, que passa per sobre dels nostres interessos (ergo, de la política), i que fins i tot condiciona la moral d'un poble, com s'evidencia en la parafernàlia de suport als presos. Si aquest objectiu és tan important, si val tant la pena, aleshores té raó Comín en dir que els costos s'han d'assumir.

Recordeu com, abans de perpetrar els fets de setembre i octubre de 2017, l'aleshores president Puigdemont va remodelar el govern, arran de les declaracions i posterior destitució del conseller Jordi Baiget. L'home es va limitar a dir una cosa molt sensata, però que evidenciava que no tothom a l'independentisme considerava la independència un bé superior, per exemple, al patrimoni personal o al somni d'enviar les nenes als EUA. Part del problema de l'independentisme en no saber mesurar les forces consisteix en què part dels seus dirigents ignoren que, tot i el suport de tanta gent, la independència no es troba en el mateix nivell d'importància ales seves vides. I part encara més gran és no haver informat des del primer dia que, com tot, sobretot quan més meravellós t'ho pinten, té costos directament proporcionals. Que li diguin al mateix Comín, que s'haurà de fer vell a Brussel·les, anant bé.

És lògic, per tant, que digui als seus, als que li riuen les gràcies i se solidarizen "de tot cor" amb ell, que s'hi solidaritzin d'una manera més efectiva i similar. Alguns l'hi han retret que, vivint lluny i gaudint d'una situació personal relativament acomodada, demani sacrificis que no haurà de patir. Però això, essent cert, no li treu ni un tros de raó. "¿Quin preu estem disposats a pagar?". El que no respongui aquesta pregunta més val que deixi de molestar.

Per últim, hi ha els que, seguint amb les frases de Comín, no considerem que la "república catalana és la condició d’una ciutadania plena", ni molt menys. Que, de fet, considerem la democràcia com el reconeixement de la impossibilitat de cap plenitud en cap comunitat política, ni tan sols la "plenitud" ciutadana, ja que tota promesa de plenitud comporta retalls democràtics (com ells mateixos van aprovar a la nefasta llei de transitorietat). I que ens sembla que els independentistes, com van fer els comunistes, han d'aprendre a viure en un sistema, que es diu democràcia, en el qual una part no pot imposar la ideologia al conjunt. Que és exactament el que es vol fer, sigui com sigui. Fins i tot enviant una de les economies més desenvolupades d'Europa, però no exempta de riscos, a Can Pistraus. ¿Però què és la bruta i egoista economia davant el paradís d'una Catalunya catalana i lliure? Típica pregunta d'una religió desencarnada, pija i inhumana amb dissimul kumbaià, com la que ara per ara domina l'establishment a casa nostra. Els que no en som correligionaris, que per més inri som més, ¿per què ho hauríem de patir?

Foto: Jordi Cotrina (El Periódico)

Baños, Reguant i el feixisme

Amb això de Vox s'ha posat de moda parlar de "com combatem la ultradreta". A Mataró ja ens ho vam preguntar fa vuit anys amb la irrupció de PxC a l'Ajuntament, de manera que portem una mica de carrerilla. Ara no us sabria dir si hi ha una bona manera, o n'hi ha més d'una, o si depèn. Però sí que penso que el que cal fer, en una societat democràtica, és utilitzar arguments i que, en canvi, una mala manera, és la d'evitar-los. Exactament que amb qualsevol altre adversari polític, sobretot si fan propostes concretes. I no tenir por d'admetre arguments aliens, o la perspectiva de l'altre, en la defensa dels propis. 

Si preocupen els efectes de la immigració i la ultradreta té una proposta maximalista (o, senzillament, impossible), la pitjor resposta és dir-los xenòfobs, tot i que segurament sigui aquest el valor que les impulsa. El resultat és que al damunt de la taula dels que han expressat la preocupació hi haurà una sola proposta (descabellada, potser, però proposta) i un adjectiu que tanca tota possibilitat de diàleg i, per tant, de contra-propostes. 

Exactament passa així amb la resta de preocupacions políticament incorrectes que de sobte troben un canal d'expressió, un marc mental que s'hi adequa. El temor a les conseqüències no previstes dels canvis culturals, econòmics i de costums són, crec jo, el principal cau de cultiu d'aquest creixement. Ho hem vist amb el recent conflicte del taxi, o amb la perplexitat del rol masculí davant l'empoderament de les dones o dels gais, o amb l'estupenda Dinamarca del sud que els espanyols ens estan prohibint. I ho veurem cada vegada més amb exemples quotidians. "¿Com és que la gent no creu en el que creiem els moderns si és tan bo?", ens preguntarem abans de proferir els devaluats epítets que resolen la incògnita, per dir que encara, pobrets, no ho han entès. I nosaltres sí, per favor. Sempre passa el mateix: que no mirem la factura del món collonut que ens pensem que tenim a la cantonada. No en calculem els costos i, quan algú ens porta la nota a la taula, el culpem de no afegir-se a la festa.

Un exemple de tot això que dic es va produir ahir en aquest judici que retransmeten com si fos un reality pels fets del setembre i octubre de 2017. Dos exdiputats de la Cup, Antonio Baños i Eulàlia Reguant, no sé si premeditadament o no, van negar-se a respondre l'acusació popular que exerceix Vox en l'esmentada causa. En temps de Twitter (aventures heroiques de deu segons), el gest té la seva gràcia. Però la llei, aquí i en les democràcies més lluents de l'Univers, negar-se a respondre fent de testimoni està prohibit, t'agradi o no qui fa l'acusació popular. D'entrada, se'ls ha aplicat una sanció de 2.500 euros  a cadascú i, en cas de negar-se a rectificar, les conseqüències penals poden continuar. 

La causa dela negativa és el seu desacord amb que s'admeti l'acusació popular d'un "grup feixista", desacord que, processalment, tocava fer-lo quan se l'admeté. Però el que trobo més important, jo, és que ens neguem a respondre algú només perquè és un feixista. A mi em sembla, en canvi, que si la confiança en el propis arguments és sòlida, no ens ha de fer por ni basarda respodre un feixista. Ni al mateix diable, interlocutor privilegiat de Nostre Senyor al desert, recordem-ho ara que ve la Quaresma. No sigui que els seus acabin sent els únics arguments sobre la taula dels que tenen més preocupacions que orgull (o això que ara en diuen dignitat) i facin la tria que tots sabem que ens perjudica. Per això deia que potser sí que era premeditat.

Ni oblit ni perdó

Encara que sembli un joc de paraules, em temo que el problema del debat polític a Catalunya, ara mateix, és la seva despolitització. Entre els que pensen que això només es resol judicialment (de fet, judicialment només es resolen -i encara- els ets pressumptament il·legals) i els que pensen que som davant un dilema entre el Bé i el Mal (Junqueras dixit), hi ha cada vegada menys espai per a la política la qual, això sí, tothom diu que és l'únic lloc possible per a la solució del conflicte polític que vivim. La recent crisi esperpèntica (i absolutament incomprensible pels mortals) viscuda en seu parlamentària entre els dos socis de Govern n'és una conseqüència. Així que apareix la necessitat de prendre decisions concretes entre el mal i el pitjor (la política és aquesta elecció, ni més ni menys), qui basa tota la seva estratègia amb les capacitats innates del Bé i en quatre generalitats, s'estavella de morros. Una imitació grotesca Leibniz emborratxant-se de ratafia amb Rosseau abans de conduir a 200 km/h.

Un altre símptoma del que dic és l'èxit del nou lema independentista, corejat aquests últims dies de deriva violenta dels anomenats CDR (el nom i la tàctica, copiades del règim cubà): Ni oblit ni perdó.

El lema es va fer famós, com em recordava fa poc la Rosa Isabel Garí, arran del "terror de la dictadura argentina, amb els milers de desapareguts, torturats, nens robats. Era lògic que no es volgués oblidar o torturar els culpables", em diu, alhora que li produeix vergonya aliena la utilització que se'n fa, ara per ara, per parlar de l'actuació policial de l'ú d'octubre de l'any passat. La  que va incloure càrregues a la població que impedia el compliment de l'ordre judicial contra el simulacre de referèndum que es celebrava, alentat i emparat per un Govern i la seva majoria,que havia aprovat unes lleis absolutament impresentables, democràticament parlant, al Parlament de Catalunya tres setmanes abans. No, no em sembla gens bé aquella actuació... ara, ¿és comparable als assassinats de la dictadura argentina? ¿No estarem banalitzant-los? Si fos així, les càrregues policials que els Mossos van protagonitzar el 2011, proporcionalment més dures, serien l'Apocalipsi.

La mort i la donzella

A banda d'aquesta desproporció, amb conseqüències -com dic- blanquejadores dels assassins argentins, la pregunta que em feia és si el lema "ni oblit ni perdó", que és un lema moral, ens el podem permetre. Precisament sobre el perdó i els crims a l'Argentina hi ha una magnífica pel·lícula de Roman Polanski, La mort i la donzella, de 1994, basada en una obra d'Ariel Dorfman. La protagonista ni oblida ni perdona i, casualment, té a les seves mans la possibilitat de venjar-se del seu antic torturador. Polanski, que en això és un mestre, gairebé ens fa simpatitzar amb la víctima que ha canviat el paper. "Sí, torna-te'n. No oblidis ni perdonis aquest ésser execrable, al qual ningú encara no ha pogut condemnar". Malgrat això, el film mostra que el mateix espiral d'odi que et "davalla als inferns", l'experiència del mal viscuda ara des de tots dos cantons, és el mateix que li obre una nova perspectiva i canvia la seva direcció. De fet, la salva de l'enganyosa "comoditat" de viure amb principis morals rígids, legitimats per la teva condició de víctima i verificats per la maldat del teu Adversari.

Sense anar tan lluny, però, aquest mateix esquema, en aquest cas per buscar el suport incondicional a les tesis de l'independentisme i dels grups al poder a Catalunya, s'ha instal·lat a l'avantguarda del moviment. Si no estàs amb mi és que formes part del mal, de la repressió, etc. La comoditat de la moral, el mapa de bons i dolents que tots voldríem davant la irresistible ambigüitat de la nostra condició humana.

Òbviament, quan diem que la solució al conflicte català és, sobretot, política, doncs, caldrà fer un esforç per rebaixar el to moral dels uns i dels altres, incrementar el dels raonaments, fer l'esforç de pensar en termes de negociació (és a dir, què estic disposat a perdre) i avançar. No hi ha cap altra solució (política) possible. Ara bé, quedarà per fer el més difícil: "desdimonitzar" l'altre, dotar-lo de capacitat reparadora, comprendre que sense ell (sense "els dolents", els "estranys" o "els estrangers") no hi ha país possible, ni món possible. Fer entrar el perdó, doncs. Aquesta "traïció" que els que treuen rèdit polític (o existencial) del conflicte no estan disposats a permetre. "Apreteu, nois, apreteu".

El joiós error

Se repite, como todo, otra vez:
la multitud ocupa las calles de la ciudad
porque --proclama-- quiere ser libre.
Un espectáculo magnífico:
el hombre, animal solitario,
convertido en fuerza telúrica,
en volcán adiestrándose para la erupción,
en mar que constituye agitadamente
la destructora columna del tornado.
Es contagiosa esa alegría desbordante
de la muchedumbre en su día de esperanza
¿Cuántas veces se ha repetido la Historia?
Innumerables ¿Y después?
Después: canto, llanto, sangre, nada.
pero, por fortuna, el hombre
no vive sólo del después
y, a menudo, se emborracha
con el gozoso error del presente.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 281.

Tal dia farà un any

Atònits, milers de catalans vam veure els dies 6 i 7 de setembre de 2017, ara fa un any, en directe, com el Parlament de Catalunya vulnerava la Constitució i l’Estatut i els drets dels diputats de l’oposició, aprovant lleis que implantaven un estat sense separació de poders i força regressions democràtiques i garantistes. La degradació del Parlament, com sempre passa, anunciava un període degradació democràtica. Per sort, molts confiàvem en la fortalesa del nostre estat de dret, i en la feblesa de mitjans i suports de l’exígua majoria nacionalista per imposar-se, per revertir aquell immens error. Era el que dèiem als coneguts quan mútuament ens interpel·làvem, i ens mostraven la seva por. La por.

Dos mesos abans, encara no, el president Puigdemont va remodelar el Govern arran d’unes declaracions públiques d’un conseller que mostrava el seu neguit per les conseqüències penals del que anaven a fer, després d’uns quants advertiments del Tribunal Cosntitucional. Un per un, els consellers van confessar-se al president i tots aquells que compartissin el temor, que no estiguessin disposats a assumir penalment els seus actes, van ser cessats i susbtituïts. Tot i les revelacions que hem sabut després, segons les quals els col·laboradors del vicepresident Junqueras sabien perfectament que no hi havia absolutament cap mitjà ni estratègia ni suport internacional per portar a terme la secessió, hi havia motius per la por. Ens governava un equip de gent disposada a delinquir fossin quines fossin les conseqüències. Per ells i, òbviament, per nosaltres. Hi havia motius per la por, doncs.

Casualment, pocs dies més tard, per la Diada, vaig agafar el mateix autobús de línia que uns quants mataronins coneguts meus, gent que m’aprecio. Ells anaven a la manifestació, molt cofois i contents (la revolució dels somriures) i no em vaig estar de preguntar-los com era possible que, quatre dies més tard de la vulneració de la nostra democràcia, anessin tots ells a aplaudir i a riure’ls-hi les gràcies. Com que són molt educats i bons amics (i a Mataró tots ens coneixem) van deixar que m’esbavés fins que jo mateix ja vaig canviar de conversa. Abans, però, ja els vaig advertir que a mi no em dona la gana de callar-m’ho i d’empassar-me el gripau. No, no s’hi val a excloure la meitat de catalans de la nació. No s’hi val a fer por.

Vist amb la perspectiva d’un any, amb el munt de fets vertiginosos que s’han produït arran d’aquella funesta votació (amb els seus responsables empresonats i esperant un judici), no sé si els meus companys de bus creuen que va valer la pena. Si l’abandonament de la política per la imposició ens ha portat més mal que bé, com a mi em sembla, sobretot entre els ciutadans. Si seran capaços d’admetre que “una solució política del conflicte” significa, sempre, abandonar el propòsit d’imposar-se i, per tant, d’abandonar aquesta estratègia (per dir-ne d’alguna manera) suïcida, i explorar solucions parcials. Òbviament menys èpiques. Tan de bo, almenys, aquest dolor que viu Catalunya, els uns per una cosa, els altres per l’altra, com exemplifica el sainet grotesc dels llacets, serveixi a la llarga per teixir vincles més forts que els que hem desfet. A prova d’insensats. A prova de pors.

Article per a Capgròs

El llacet legítim

Ja és ben curiós que la legitimitat o no de posar i treure llacets grocs de l'espai públic sigui un dels temes polèmics d'estiu. Potser ho prefereixo. S'assembla més a la futilitat de les "serps" d'estiu, com aquelles polèmiques a les "cartes al director" de La Vanguardia que hi havia fa temps (sobre les estranyes aus que sobrevolaven Barcelona a l'agost, posem) que no a la batalla civil subjacent i de referència, la realització de la qual només beneficiaria els accionistes de la funerària (per cert, a Mataró, li diuen Can Junqueras). I també diu molt, aquesta polèmica, de les escorrialles dialèctiques on ha acabat aquest fiasco anomenat "procés".

Vull dir que mentre entretenim els friquis amb les seves batalles de llacet, la resta (excepte que se'ls passi pel cap fer-ne un calvari) podem anar a la platja tranquil·lament, o passar les vacances com ens doni la real gana. Després, si s'enganxen al vídeojoc de la seva República virtual, tot això que deixaran d'empipar. Quan una creença està molt arrelada, costa més d'arrencar que un queixal. Ja pot dir missa Aministia Internacional i l'associació d'expresos polítics, i la comunitat internacional, ells veuen presos polítics a Espanya (i exiliats) on el món real no n'hi veu. Com els que veuen extraterrestres al seu veïnat, o els que presagiaven la fi del món segons el calendari maia, per posar alguns exemples simpàtics i amables. Contra aquestes dèries em temo que no hi ha raons que valguin, per això tenen aquest posat moral que no aguantarien de ningú més.

Dit això, i com que en el fons som uns misericordiosos, també em sembla que podem fer una mirada asèptica sobre la legitimitat de treure o posar llacets grocs. Efectivament, la llibertat d'expressió és un dret fonamental, fins i tot per parlar d'extraterrestres. Per tant, el seu límit ha de ser, en principi, per servar-la, per ordenar les condicions que la fan possible i no el contrari, amb les excepcions que tots convenim (insults, insídies, etc...). Les autoritats, especialment els ajuntaments, tenen aquestes competències. Per ocupar equipaments o l'espai públic, o per penjar pancartes o banderoles, s'acostuma a demanar permís (i pagar-ne els tributs, si s'escau), i per enganxar cartells, sol haver-hi llocs reservats a tal efecte, per evitar l'embrutiment de les façanes o elements a la via púbica. Tot i això, estem cansats de veure com s'embruten les parets amb eslògans (generalment a l'extrem, mai he vist cap pintada federalista, per exemple), que són perfectament expressables a través d'altres mètodes. Els municipis ha tendit a limitar, o abolir, mitjans com els cotxes amb altaveu o el repartiment de propaganda en mà o als parabrises dels cotxes, en atenció a les conseqüències sobre la qualitat de vida que això provoca. Ningú ha entès que s'estigui reduint la llibertat d'expressió, més aviat em sembla que tothom ho agraeix.

En campanya electoral, i per evitar la sobreabundància i competència de propaganda a l'espai públic, molts municipis, amb el vist-i-plau de les juntes electorals de zona, limiten els llocs i sovint els sortegen. El seu incompliment pot generar una sanció, com passa amb la resta de situacions que he esmentat.

Tan senzill com demanar permís

Per tant, el primer que cal en promoure una acció de protesta que afecti l'espai públic és demanar permís. No per protestar, sinó per ocupar el que és de tots. Així, caldrà que diguin qui se'n fa responsable, com es preveu el servei d'ordre -si en convé-, quins elements de l'espai públic utilitzaran (per preveure que no es malmetin) i fins quin dia (per garantir-ne la neteja i que després un altre pugui fer el mateix en el sentit contrau, per exemple). En alguns llocs, s'hi fa dipositar fiança (per a possibles danys o incompliments). Així, el que penja llacets en una barana d'un parc, per exemple, té la legitimitat del permís municipal (que és com funcionen les societats, a diferència de les tribus), que haurà actuat no arbitràriament sinó seguint les normes que democràticament s'ha dotat. I el que n'arrenqui serà qui haurà de donar explicacions a les autoritats.

Però (i ara parlo del cas de Mataró), no deuen tenir permís els que malmeten el patrimoni artístic local (Laia l'Arquera, la creu de terme) o el patrimoni natural (claus clavats en palmeres al Passeig Marítim) amb els seus llacets grocs. En aquest cas, per exemple, treure'ls, a banda d'una proesa (sobretot per l'alçada), seria fer-nos un favor a tota la resta, a l'Ajuntament i als elements danyats.

Fixeu-vos que la qüestió rau no tant en el què com en el com. Ni l'Ajuntament ni ningú (insisteixo, a banda que es cometés una il·legalitat) pot discutir el que reivindiquin, encara que sigui una creença absurda i segons com perillosa. Però sí que té tot el dret a fer respectar les ordenances que ell mateix ha aprovat. Fins i tot el deure. Quan algú es creu legitimat per saltar-se-les i per ocupar el que no és seu, però, també diu força coses sobre el que reivindica, en realitat. I és això, sobretot això, el que fa emprenyar els que volem una Catalunya de tothom, i no "dels nostres".

Per últim: és molt més eficaç, legal i senzill denunciar que treure. Aquí deixo la idea.

Foto: Capgròs.

Del Pi al pa

En les últimes setmanes s'han produït, que jo sàpiga, dues iniciatives molt interessants en el món catòlic en relació al que a mi, i a molts altres començant pels mateixos bisbes, em sembla que ha de fer l'Església catalana, entesa àmpliament, davant el desafiament que les ferides del recent i fracassat procés independentista ha provocat a la societat catalana. Estic parlant del magnífic document de conclusions que dues entitats vinculades als jesuïtes (Cristianisme i Justícia, de Barcelona, i EntreParéntesis, de Madrid) acaben de publicar. Han tingut onze dels seus millors cervells dialogant, discutint i acordant i el resultat és magnífic. Us el recomano als uns i als altres. Tant de bo s'estengués en el temps i en l'espai. L'altra iniciativa és la campanya d'E-cristians "Ara concòrdia", que va culminar amb un bonic acte a principis de juny.

Es vegin o no, les ferides hi són. D'una banda, les percebem pel dolor, pels dolors. El propi i l'aliè, aquest últim només si obrim una mica els ulls. I el cor. Ens hem fet mal. Els uns sentiran dolor, metafòric o no, pels cops de porra de l'ú d'octubre i la presó provisional pels líders del procés, per exemple, i ho expressen amb un llacet groc i de mil maneres. El altres, per l'intent unilateral d'imposar un estat, per cert, sense les mínimes garanties d'un estat de dret, com es desprèn explícitament de la llei de transitorietat jurídica, per "jugar a póquer" (com ells mateixos reconeixen) amb els ciutadans exposant-los a la inseguretat jurídica (i a les porres), i al menyspreu a la identitat múltiple dels catalans. Ho expressen com poden.

País dividit.

De l'altra, les ferides també les percebem, com a conseqüència, per la fricció entre els subjectes dels dos dolors. L'ús invasiu de l'espai públic del llacet groc (carrer, platges, mitjans públics, institucions) més enllà fins i tot dels espais de neutralitat és respost amb la indignació més o menys continguda dels que viuen amb l'altre dolor. Els uns fan responsables els altres, i viceversa. La "dimissió" dels polítics ("nosaltres fem el que la gent ens diu") malmet la seva qualitat representativa (en el doble sentit, també el teatral) i aboca als ciutadans a fer la contesa que habitualment deleguem. Com que no és "representativa", fa aflorar tanta "autenticitat", que s'hi pot colar fàcilment la violència. Hi ha el caldo de cultiu i algun fet que hi apunta. La conseqüència no només és el mal rotllo generalitzat, que ja seria un greu problema (bé, per als que no tenen relacions socials i comunicatives endogàmiques, esclar), sinó que recau en el que n'hem dit els grans consensos bàsics, explícits i implícits, que han forjat la Catalunya democràtica després de Franco. La protecció i normalització del català, la xarxa única escolar a tots els efectes, l'equilibri territorial (consens trencat anteriorment) o un sistema protector del que en podem dir "societat civil", per exemple. Tot sota la premissa de mantenir la unitat civil del poble... perquè els més perspicaços han vist sempre aquí el principal risc amb el qual el catalanisme s'havia d'enfrontar. Més que l'evident "Espanya".

Bé, doncs com deia, si el lloc de l'Eglésia ha de ser el de la concòrdia, el de revertir aquestes tendències arriscades, el de deixar de tractar les persones com a cartes d'una baralla situant la política al seu lloc, el d'estimar els enemics, el de trobar, en aquest atzucac, l'escletxa que faci les nostres relacions socials molt més sanes fins i tot que abans del conflicte... potser caldria avaluar tot el que fa l'Església sota aquest criteri, preguntant-nos "això que fem, ¿contribueix a la concòrdia o no?". Si és que sí, endavant. Si no, ja hi ha prou gent disposada a tot el contrari, amb les seves plataformes reivindicatives, no cal afegir-s'hi. No ens toca.

Menys Pi i més pa.

Tot això ve a tomb arran de la pregària, ahir, que va acollir l'església de Santa Maria del Pi, amb la participació de persones d'altres tradicions religioses, a banda de la catòlica. Hi ha una curiosa manera d'entendre el diàleg interreligiós a Catalunya: som capaços de fer coses junts catòlics, jueus, musulmans, protestants... però incapaços de reunir ni que sigui a pregar persones de la mateixa confessió que pensen radicalment diferent en aquest tema, que viuen cadascú amb el seu dolor. Si hi afegim els que veuen el procés com una lluita entre el Bé i el Mal (Junqueras dixit), la presència d'alt nivell de les institucions catalanes fent-se la foto, els sacerdots que van recolzar les votacions antidemocràtiques del Parlament els dies 6 i 7 de setembre, els rectors que pengen pancartes o banderes independentistes a les seves (?) esglésies, o les barreges de la retòrica de part (sobre la suposada manca de drets humans, per exemple) amb les tradicions religioses... ¿com creieu que veuen -veiem- els ciutadans, creients o no, tota aquesta moguda? ¿Com us sentiríeu davant una pregària interreligiosa, per exemple, per la unitat d'Espanya i els seus màrtirs? A banda de tranquil·litzar consciències ¿exactament quina utilitat ha tingut, aquest acte? ¿Creieu que els -ens- fa acostar-nos més o ens allunya tanta superioritat moral, tanta coartada espiritual?

Així, ¿ha contribuït aquest acte a la concòrdia contra la divisió que viu Catalunya? Em sembla que la resposta és evident. I que és exactament el que no s'ha de fer. Menys Pi, i més pa. El de l'eucaristia.

Article publicat avui a Catalunya Religió.

Fent República... Dominicana?

Ara el mantra és "fer República". Després de "dret a decidir" i "estructures d'estat", després de "presos polítics" o "exili", fins i tot d' "independència", el nou significant buit de l'independentisme (significant buit, segons Laclau: una idea tan útil per posar-hi el que vulguis i tan inútil per concretar res, perquè es desfaria) és "fer República" que, com el seu nom ja deixa entreveure, no vol dir res. Efectivament, en aquesta fase del procés, sense cap dels objectius polítics (explícits) assolits, amb els dirigents a la presó o fugats a l'espera de judici, però amb la mateixa avidesa per mantenir-se al poder, l'independentisme busca refugi en un nou relat en el qual es puguin ubicar els dos milions de ciutadans que van entusiasmar. Si pot ser, abans que acabin d'adonar-se del fiasco.

D'una banda, insistint en el llacet groc, les pancartes, el famós "mandat democràtic" (sic), la uniateralitat, dir que "no renunciarem a res" i tot el que ja sabem. De l'altra, els fets. Un govern sense imputats ni fugats. El retorn al paper actiu al Congrés aprofitant l'inesperat canvi de rumb amb l'elecció de Sánchez. Que, per cert, i malgrat l'histrionisme dels més hiperventilats contra Borrell, per exemple, ha trencat en bona part el guió maniqueu d'on es nodria l'independentisme (i tot lo altre). L'escenari, doncs, és aquest. Dir una cosa i fer-ne just la contrària. Junts pel Sí i PdeCat. Torra fent tuits i Torra fent decrets (jo ja ho veia a venir). Fer una República o fer República. ¿Per què tenir una estratègia si -com en el cas del Govern- en podem tenir dues, una de virtual i una de real, una de façana (la pancarta al Palau) i una de despatxos (el Govern constituït)?

A mi tot això em sona a República, sí, però Dominicana. Aquestes fotos de platges edèniques, d'hotels majestuosos i de parelles estrenant matrimoni, que contrasta amb el país paupèrrim que s'amaga als turistes ...o al matrimoni de dies feiners, que fan tota una altra pinta. Dominicana. Dominical, de diumenges. De festa i tortell. D'evasió. D'oblidar-se de la resta de dies per on passa de veres la nostra vida que, ves a saber, potser preferim no recordar-ho.

Bé, aquesta estratègia pot anar bé durant un temps. Qui dia passa any empeny i la pilota, endavant. Però fins i tot arriba un dia -diuen- que el paradís resulta avorridíssim. O que la incongruència entre la República dels Diumenges i la resta dels dies provoqui transtorns duals. Petarem.

Una proposta

Jo, com que m'he proposat fer l'esforç de ser optimista, esbosso un altre escenari en el qual, a més, segur que "ampliarem la base" i tot això que es diu. La cosa és, resumint-ho molt, que "fer República" fos un "fer (com si fóssim una) República". La idea no és meva. En realitat, es tracta de recuperar l'esperit del que fou la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i, en bona part, la de la consolidació de la Generalitat restaurada després de 1977, sense oblidar la II República i també els seus fracassos. Del catalanisme clàssic quan ha estat efectiu. Escoles, carreteres, biblioteques i un munt d'infrastructures que encara avui ens són útils van ser creades ara fa cent anys, fent d'estat quan l'estat no feia d'estat, amb un consens amplíssim de les forces polítiques, a dreta i esquerra. Doncs això, construïm un projecte nacional amplíssim per superar el que, amb tota probabilitat, coincidim un percentatge molt alt dels catalans que convé al país en les mateixes matèries que preocupaven els nostres besavis (educació, infrastructures, competitivitat). Posem-hi tots els recursos disponibles (mancomunem-nos). I, amb aquesta força, parlem amb el govern de l'estat (ara que es posaran al telèfon) i amb qui calgui, com una república responsable i oberta parlaria amb tots aquells dels quals depèn l'èxit de les seves polítiques, convidant-los a compartir l'èxit, que així és com es plategen les negociacions.

Si això és "fer República" (etimològicament, fer el que és de tots), no tan sols l'independentisme té la  "pista d'aterratge" que tant li fa falta. Els que no en som ho recolzaríem sense dubtar-ho, i l'espantall de la ruptura d'Espanya, que és on la dreta pot agafar-se per refer-se de la fava monumental que acaba de rebre, deixaria de ser la principal amenaça de Catalunya. I tot, em sembla que tot, fluiria d'una manera que agrairem. Per damunt de tot, l'agrairan els que més estan patint que no hi sigui. S'ho mereixin o no.

Contra els murs

El principal risc de la societat catalana, ara mateix, fruit de la centralitat política del ditxós procés, és el de la consolidació de dos grans blocs incompatibles en els consensos bàsics de qualsevol comunitat política. Hi és a nivell polític, com és obvi, però també de retruc s’instal·la en les nostres vides. Als carrers, a les escoles, als centres de treball, a la vida cultural i associativa, a les famílies, a l’Església… És un risc, compte, que no detecta tothom. D’una banda, els que han interioritzat que tot això només pot acabar amb la imposició d’un bloc sobre l’altre (santa innocència), esperen que això desinfli el contrari, que el faci entrar “en raó” o que, simplement, es doblegui al seu marc. De l’altra, i molts d’ells són els mateixos, hi ha qui només es relaciona amb gent que pensa com ells, que no es mou dels ambients propicis al seu bloc i que el seu espai comunicatiu (xarxes, mitjans, relacions personals) és endogàmic. Però el país, Catalunya, som tots plegats. Per evitar les “contaminacions”, fins i tot els mals rotllos, el risc del que parlo pot derivar fàcilment en la construcció de murs (simbòlics, territorials, lingüístics, relacionals) que, encara que no siguin com els de Trump o Berlín, tenen la mateixa funció.

La principal aportació de la tradició judeocristiana, segurament, a banda de la idea de progrés (alfa i omega, Ap 1,8), és la idea de l’alteritat. “On és el teu germà?”, pregunta Déu a Caín (Gn 4, 9). “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” explica Jesús en una importantíssima paràbola (Mt 25, 40), parlant del Déu que derroca els murs de Jericó (Jos 6, 20) o que el duu a ell a morir i ressuscitar, a esdevenir el Crist, fora de la muralla de Jerusalem. No tan sols es tracta de “ser bons” amb els altres sinó, compte, que Déu és al final de l’altre, a través de l’altre. És l’Altre.

Alguns es pregunten què ha de fer l’Església en aquest assumpte, reclamant que es mulli. De fet, la pregunta és què ha de fer en aquest segle XXI. Evangèlicament, trobo que està molt clar: trencar els murs, evitar aquests riscos, entrar a casa de l’altre, fugir dels ídols, respectar-nos. Per Catalunya, sí; i per Déu!

Article publicat a la revista Foc Nou (maig 2018). Il·lustració: miniatura que representa la caiguda de Jericó segons Flavi Josep al llibre Les antiguitats judaiques, de Jean Fouquet, c. 1470-1475, Biblioteca Nacional de França, París.

Quina creu...

Resulta que si diumenge que ve volem anar a la platja, els de Mataró, aprofitant que ja s'ha estrenat la temporada amb els socorristes i les guinguetes, ens haurem de topar vulguem o no amb la performance de moda de l'independentisme de costa, que omple la sorra de creus grogues. Pel que sembla, l'acció pretén solidaritzar-se amb els "presos polítics" (sic) i denunciar la "mort" de les paraules que hi ha escrites "justícia", "llibertat", "democràcia", etc. Tothom està una mica amb la mosca al nas perquè el precedent de Canet va acabar com el rosari de l'aurora. Bé, tothom no, que alguns volen "posar Mataró en el mapa" del dubtós rànquing dels enfrontaments que Catalunya viu als carrers. Els carrers, que cada bàndol diu que seran sempre seus. Els carrers i ara les platges.

A mi no em fa res que, tot i que trobi que estan molt equivocats, els que consideren que aquí hi ha presos polítics i no hi ha democràcia, es manifestin com vulguin. I si no tenen sentit del ridícul, em sabrà greu per ells (conec i m'aprecio força gent que acostuma a participar en tots aquests saraus), però ja no és cosa meva. Trobo que no tenen raó i punt. I si tinc l'oportunitat, amb tot el respecte que sóc capaç (probablement no prou), no em farà cap mandra de parlar-ne tant com vulguin, però no seré jo el qui negui la llibertat d'expressar-se a ningú com bonament cregui, si també ho fa amb respecte (entre d'altres, a les ordenances municipals).

Els espais neutrals ens faran falta

De tota manera, si se'm permet, hi ha dues objeccions que em permeto la llibertat de fer a qui hagi tingut aquesta pensada. La primera té a veure amb la necessitat de preservar espais de neutralitat, llocs públics en els quals tots els ciutadans, pensem el que pensem, ens hi puguem sentir còmodes o representats. A parer meu, és el que criteri que hauria de presidir les façanes dels edificis públics i determinats llocs emblemàtics (esglésies, entrades al municipi, escoles, teatres...). A les campanyes electorals, per exemple, són els ajuntaments (generalment amb acord de tothom) que determinen quina part de l'espai públic i en quines condicions s'hi pot fer propaganda de part. Potser la platja, aquest espai tan característic del que ha estat la recuperació democràtica, allà on anem "despullats" a gaudir d'aquest do meravellós i gratuït del mar, hauria de ser un d'aquests llocs. Ho hauria de ser o ja ho és, de facto.

Ho dic perquè, al final (sí, hi ha final, diuen), allà on haurem d'anar a parar si no volem fer de Catalunya un espai irrespirable, és a l'acord entre catalans que pensem de maneres ara tan dispars. I l'acord necessitarà d'espais exempts, de respectes apropiatius, de símbols comuns. Tot el que sigui una "invasió" de l'espai comú només genera resistència, revenja. Per més raó que un cregui que té, res no li dona dret a envair l'espai simbòlic dels altres. O el de tots, privativament, unilateralment.

Deixeu la creu en pau

La segona objecció també és simbòlica, com simbòlic pretén ser l'acte. I té a veure amb l'ús de la creu. Tot i la lectura optimista que en fa l'amic Jordi López Camps (aquí), a mi em sembla un abús d'un símbol religiós per un objectiu polític. No és el primer. I segurament això té a veure amb el caràcter religiós que ha adquirit el procés independentista per tanta gent. Per fi, després de tant de temps de sequedat espiritual, torna el sentit, el martiri, la terra promesa, la comunitat de fidels, el cel a la terra. L'activisme de cap de setmana. No en voldria fer conya, d'això i, si mai tinc temps, hi dedicaré una mica més de temps a explicar-me. No és estrany, doncs, que es canti el Virolai en una manifestació que pretenia impedir el pas d'una comitiva judicial, que s'hi impliquin tants clergues i escolanets, que s'utilitzin els campanars per penjar estelades o els sermons per escombrar cap a casa. Ja vaig dir fa temps què podia passar, amb aquesta perversió. Per sort, els bisbes no tenen aquesta actitud. Ni la majoria de fidels, siguem clars.

Però tornem a la creu. És un símbol massa seriós, em sembla, per banalitzar-lo. No em refereixo estrictament al seu caràcter de "signe", que caracteritza els cristians o tot el que hi té a veure, sinó especialment al "símbol" que transcendeix tots identificació, també la cristiana. En la creu hi ha tots els perseguits, els morts, els abandonats (per cert, no els que "tenen raó"). En ells, els cristians hi reconeixen l'encarnació de Déu. "Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mt, 25, 40). S'entendrà, per tant, que l'ús de la creu per un acte de reivindicació política em sembli, com a mínim, excessiu, tant pel "signe" (molts cristians no ens sentim representats en aquesta performance) com pel símbol, que no fa present "els més petits" sinó una altra cosa que, per més damnificats que tingui, és incomparable. I se l'apropia, crec, injustament.

Bé, no sé si em faran cap cas, ni cal que me'n facin. En tot cas, diuen que cadascú porta la seva creu. La meva deu ser groga.

Article a Catalunya Religió.

Aquí no pot passar

Quan hi ha un assassinat d’un infant o una adolescent, profusament disseccionat pels programes de màxima audiència, un dels mecanismes que se’ns activa -diria- és el de comprovar que passa fora del nostre entorn, fora de la nostra “frontera” psicològica. Encara passa més quan veiem, també per televisió, les massacres bèl·liques d’innocents, els desastres arreu el món o la misèria i fam que, com una plaga, cauen sempre lluny del nostre confortable terreny. Quan tot això s’acosta, quan tenim refugiats ben a prop, quan ens expliquen un cas proper de pederàstia o quan els terroristes atempten a la Rambla on has passejat tantes vegades, veus una mica més les orelles del llop. De cop, t’adones que aquesta frontera de confort és molt més feble del que pensaves. De vegades, quan la policia deté un criminal fugat, alguns veïns diuen que no sospitaven res, que semblava bona persona i feia vida normal. La seva estratègia de camuflatge ens revela, de fet, que nosaltres mateixos podríem ser aquell terrorista, aquell pederasta o aquell assassí. No, els “dolents” no fan cara de dolents.

El segle XX va ser el del compliment de les utopies del XIX, diríem anant molt ràpid. L’emancipació de l’ànima del poble amb la que somniaven els romàntics alemanys, o l’emancipació del proletariat marxista, propòsits de progrés esperançador, duien al seu si, també, el germen de les dues dictadures més criminals que haurem conegut. No n’hauríem de fer cap abús, d’aquesta memòria (com dir “nazi” a qualsevol), per poder anomenar, i no perdre de vista, l’horror que van causar. Però l’hauríem de tenir present tothora. Va ser molt fàcil caure-hi. Un dels últims estralls d’aquests conflictes els vam poder veure a les guerres dels Balcans, no fa pas gaire. També hi havia mota calma abans de la tempesta.

Més a prop, encara, a Espanya hem pogut viure el fenomen terrorista d’ETA, amb prop d’un miler de morts. La novel·la més venuda de l’any passat, Patria, de Fernando Aramburu, relata amb una quotidianitat que fa feredat com era l’ambient a Euskadi, especialment als entorns rurals, per teixir un món còmplice amb la violència, sense anomenar-la, fora del qual et feien el buit ...o t’omplien de plom. Per sort, la pressió ciutadana i de l’Estat ha acabat amb ETA. Digueu-me el que vulgueu, però algunes característiques de Patria les veig emergir a la societat catalana. Encara molt incipients. Retirades de salutació, expulsions als whatsapp, advertiment als comerços per fer vaga o pel llacet, negació del delicte, superioritat moral, odi. Odi. Odi. Tots som molt bones persones i segur que aquí no passa, però, per si de cas, aturem-ho ara que hi som a temps.

Article per a la revista Valors (abril 2018). Foto: J. Lago (El Correo)

¿I si Torra anés bé?

El filòsof Slavoj Zizek, referència de l'esquerra alternativa, va ser notícia a les últimes eleccions americanes dient que ell hauria votat per Trump. Mal per mal, deia, almenys Trump representa el canvi, davant Hillary. Canvi que "naturalment" portarà a noves mobilitacions d'esquerres i, amb elles, el projecte emancipatori. Conte de la lletera postmodern. Sí, hi ha una esquerra que juga a billar perillosament i pensa coses com aquestes. Però no és per aquest exemple que, enmig del lògic estupor de tants i tants catalans per l'elecció que el Parlament ha fet d'un president de la Generalitat amb aquesta --diguem-ne-- ideologia, plantejo una hipòtesi remota que ens tranquil·litzi una mica. No em refereixo, per exemple, a que el bloc electoral independentista vegi finalment en quina caricatura s'ha convertit la principal institució del país i li caigui la cara de vergonya. No caerá esa breva. No, és una altra cosa.

Dues prèvies

Deixeu-me fer un parell de prèvies. Una, el conflicte que estem vivint (entre una part de Catalunya i l'Estat, però també entre aquesta mateixa part i els altres catalans) només pot acabar de dues maneres. La primera és que una part guanyi sobre l'altra. És exactament la gasolina que els dona energia, aquest objectiu. Però una gasolina destinada a cremar-ho tot, a condemnar la meitat de catalans a la subjugació de l'altra. A repetir el conflicte a la mínima. El món n'és ple d'exemples. L'altra manera és amb pacte. Tu no em toques el més important per mi i jo no et toco el que més ho és per tu; però intercanviem cromos, fixem límits, busquem un marc on identitats diferents s'hi trobin còmodes. En fi, no ho sé, però un pacte. I el pacte, quan ha anat precedit de forta tensió (o molta il·lusió), és percebut sempre pels sectors més actius dels bàndols com una renúncia. "Us heu venut". "Sou uns flonjos". "155 monedes de plata". En fi, també ho coneixem. Però té l'avantatge que el país hi guanya, que les energies es canalitzen. Que es desescala. I la filigrana que tots dos bàndols han de poder explicar als seus que han guanyat.

Dues. Els processos de transició en un escenari de blocs els fan la gent del règim, com ens va ensenyar Enszenberger. Un comunista va desfer la Unió Soviètica. La determinació del general Jaruzelski va evitar un bany de sang en la transició polonesa. El racista De Clerck va rebre el premi Nobel amb Mandela per posar fi a l'apartheid. Suárez va ser aclamat el seu dia pels falangistes com algú que preservaria el seu llegat, contra l'exigència de democratització espanyola. Suárez, també, amb Gutiérrez Mellado i Carrillo, exemplifiquen, com bé diu Javier Cercas, la necessària traïció als orígens per poder construir la concòrdia democràtica. Tots ells líders forts (en el moment que toca, no després, certament, el preu a pagar és aquest), d'indiscutible trajectòria interna, i amb una ideologia tan cridanera com perfectament modificable. Instrumental. Com ha de ser.

¿Torra serà l'elegit?

La pregunta és ¿pot ser el president Torra el traïdor que li cal a l'independentisme? Sí, ja sé que sembla exactament tot el contrari, tant per la seva trajectòria, avalant les pitjors tesis el nacionalisme excloent, com per les seves declaracions actuals, afirmant que el procés per declarar la independència no s'ha aturat i que sant tornem-hi. Però... ¿i si no fossin tan beneits com sembla i estiguessin preparant el personal per fer exactament el contrari fent veure que fas el que has dit? És una mica rocambolesc, ja deia que segurament remot, però jo no ho descartaria.

Per què? Perquè per al primer escenari (victòria sobre el contrari) l'independentisme ja ha demostrat que no té prou força. Ni en el sentit estricte (policia, escamots, capacitat financera, capacitat legal, etc...), ni en el sentit electoral (no passen mai del 47% dels votants), ni en suport internacional. I perquè per al segon escenari (pacte), les coses estan massa calentes i, pel que acabem de dir, la posició de força prèvia a qualsevol negociació completament afeblida. 

Així, si hi ha un camí per l'independentisme, em sembla a mi, és el de recular. La via unilateral els ha afeblit, no han aconseguit cap dels objectius i comencen a rebre'n ara les conseqüències penals. I ningú, ningú, ha fet el mínim gest per promoure una desobediència popular. És una via morta. L'únic trumfo són les multituds mobilitzades que, a banda del que vulgueu, són vots i donen majories. Justetes, però suficients per manar que, no ho oblidem, és del que es tracta.

L'objectiu, doncs, hauria de ser cuidar aquesta massa mobilitzada. Com que ja la tenen molt masegada per la guerra sense treva de les diferents forces polítiques independentistes per apropiar-se'n, és qüestió de fer veure que es "fa república" (compte, no "una república" o "un estat independent"), mentre es resituen les forces per afrontar sense tants dèficits una futura negociació, anant bé. O el que sigui. Ningú no renunciarà a l'autonomia (allò real), mentre de cara enfora "fem república": restituint càrrecs destituïts aquests sis mesos de 155, confirmant els que no ho van estar (la majoria, per cert), donant protagonisme als "màrtirs", plantejant lleis amb trampa perquè el TC les tombi... En fi, tot menys un estat independent.

Probablement, aquest ha estat el temor de la Cup, tot i que finalment n'ha facilitat l'elecció. Si fos així com dic, l'elecció de Torra seria un mal menor. Voldria dir que l'independentisme plega veles, i ho ha de fer dissimulant, «sin que se note el cuidado». Amb el president més Capità Collons que han trobat. despistant-nos amb cites del santoral catalanista, esgarips supremacistes i xenòfobs (que calmen els radicals) i aquest posat de no saber massa on s'ha ficat. I patint una mica, una mica força, perquè estan jugant amb Catalunya, amb nosaltres. I perquè no sé quant pot aguantar el país jugant amb coses sèries amb aquest guió de Polònia de pa sucat amb oli.

Ara no sé si escric tot això perquè m'ho crec o perquè m'ho vull creure.

Sabates grogues

No sé si els que va preparar el muntatge tenien aquesta intenció, potser era la contrària, però, a mi, "La visita de la vella dama", un text de Friedrich Dürrenmatt posat de nou en escena per un equip encapçalat per l'actriu Vicky Peña, que els mataronins vam poder veure dissabte passat, em va semblar molt explícit sobre la situació actual. Contra el "procés", per ser més clar. Dic que potser no era la intenció, tot i algun signe explícit (que ja comentaré), perquè no vaig sentir ni una queixa. I podria ser també que, com em va passar en l'anterior funció, estigui tan obsessionat pel procés que el vegi pertot arreu.

A mi em sembla que l'obra estava molt ben representada; l'ús de titelles (que primer em desconcertava), el trobo molt adequat per mostrar el doble discurs entre l'aparent i el real, i la interpretació dels actors em va semblar molt bé, també. Dürrenmatt és incisiu, irònic, no té pietat en mostrar-nos les misèries del que som i les ganes gregàries de fondre'ns-hi. En aquesta obra, una dona rica, Clara Zachanassian, torna al poble i ofereix mil milions a canvi de "comprar justícia", és a dir, venjar un cas que li succeí trenta anys abans amb la mort del que en fou responsable, Albert Ill. Tota l'obra mostra la mutació d'un poble, una ciutat en crisi, que passa de rebutjar la proposta "per principis" a acceptar-la com a mal menor. Els "principis" tenen això. Els signes més evidents d'aquesta mutació correspon a l'increment del consum, tant quantitativament com qualitativa. Així, mig en broma i com en un conte per nens, no costa gaire veure l'analogia del nostre món. Quantes morts suporta el nostre benestar? I no parlo del tercer món, només... ¿No us sembla que ens prenem com a mal menor la mort de tants joves a la carretera a canvi de la nostra necessitat (o dependència) automobilística?

Però no es queda aquí, l'autor. A l'hora de decidir la mort, el poble utilitza formes escrupulosament democràtiques, i fins i tot convenç el pobre interessat perquè n'accepti el resultat. La crítica no tan sols s'adreça al "sistema", diguem, a com ens manipulen "els rics", sinó també en la perversió de la democràcia, segons la qual "el poble ho pot tot". Com ens passa amb "L'enemic del poble" d'Ibsen, quin titànic esforç significa situar-te en la perspectiva del dissident, de la víctima "pel bé comú", del que no pensa com "nosaltres"! I, en canvi, ¿quin altre lloc com el teatre per fer-nos-ho petar als morros? 

En fi, com deia al principi, aquest muntatge decora de groc les "sabates noves" que tot el poble va comprant-se amb l'expectativa de cobrar ...quan mori el pobre Albert Ill. Desafiant la maledicció de Molière sobre la presència d'aquest color en un escenari, tots els actors excepte el que feia d'Ill anaven incorporant sabates grogues, doncs, cosa que, excepte que siguis marcià o cec, et fa pensar amb la gent que aquests dies va pel carrer amb el llacet groc, o una bufanda, o el que sigui. Literalment, el poble manipulat expressa a través d'una prenda groga la seva manipulació, que justificarà després com a sobirana en una votació. 

Així, almenys per mi, la lectura política que potser ens llega el vell dramaturg suís des del cel, o d'on sigui, assenyala directament el nostre poble. O una bona part d'ell (a parer meu, el gruix de les classes mitjanes). Vestit d'escrupulosa democràcia, dona suport als qui, des del poder, van prometre una República plena de llet i mel (no mil milions, no, setze mil més l'any!), sense respectar el marc constitucional, establert per sufragi universal, com els dels parlaments que el desenvolupen. I no van aconseguir ni fer-ne un segell. Tant se valen les conseqüències, que marxin les seus socials de les empreses, que la convivència entre els ciutadans s'emmetzini, que els acords bàsics que han permès el nostre autogovern saltin pels aires amenaçant (dins del país) la nostra llengua i tot el que significa. Tant és que, amb aquest somni, hagin desaparegut o s'hagin menyspreat els projectes alternatius de futur, que el país no sàpiga què farà en realitat una majoria incapaç de formar govern, a banda del ploricó. Tant li fa que haguem de triar bàndol, als carrers, a les entitats, a les empreses, als grups d'amics, entre els del llacet groc i els que no en portem, amb el que significa dir que "no". A mi em va semblar, aquesta introducció del groc, que podem fer-ne aquesta lectura. O no? Doncs abans de seguir amb la funció, d'una o altra manera, potser que ens ho pensem.