dimarts, de setembre 15, 2020

El fill de la Moreneta

 


D'altres, més propers, en podran dir moltes altres coses, perquè en Sheriff Jarju es movia pertot. Diu la notícia de la seva sentida mort, ahir, que va venir a Mataró des del Senegal a la dècada dels vuitanta. Devia ser molt al principi, perquè jo el recordo des de sempre. Als anys vuitanta, al Maresme, uns quants joves subsaharians van venir a treballar-hi, sovint fent les feines que, tot i la crisi del tèxtil, poca gent volia fer. Uns vint anys abans va haver-hi l'onada migratòria sobretot del Sud d'Espanya i uns quinze o vint anys més tard la dels magribins, que sospito que encara no hem acabat. No és un tema senzill, com de vegades es pinta, com si l'única disjuntiva fos bé el racisme o bé la discriminació positiva. Ni molt menys. Llarg com era, no només d'alçada, ho va captar de seguida. D'una banda, reunint associativament els immigrants i de l'altra, participant activament en les entitats ciutadanes que ja hi havia o que ell va ajudar a néixer. I parlant un català i un castellà esplèndids, a més del francès (almenys) i la seva llengua materna.

Dic tot això perquè cap a l'any 1994 o 1995, en Manuel Mas em va trucar i em va dir; "Ramon, tu, la Paquitona i jo ens n'anem a Estrasburg perquè el Parlament Europeu fa unes jornades sobre immigració i vull mirar què s'hi cou. He pensat que hi podríem portar en Sheriff, què et sembla?". En Manuel Mas era alcalde, la Paquitona i jo, regidors del seu govern, i en Sheriff el líder de Jama Kafo, l'associació dels senegalesos a Mataró. Van ser tres o quatre dies. No recordo gaire el contingut de les sessions, francament, però m'han quedat sempre al cap les llargues converses amb ell (a l'avió, als àpats, corrent per Estrasburg rere el guiatge de l'alcalde, que ja hi havia estat). Sobre la seva història personal, intensíssima, i de la seva família a França (a la qual va dedicar maratonianes sessions telefòniques des de l'hotel). Sobre el moment en el qual va descobrir que mai més no tornaria a viure al Senegal ("ho vaig veure als ulls de la meva família"). Sobre el pas de la religió animista (dels seus avis) a la islamització. Sobre la seva pràctica heterodoxa de l'islam (just quan ens servien un xucrut). I sobre un munt de coses més que recordo amb afecte i alegria, el mateix afecte i la mateixa alegria que teníem en retrobar-nos per la ciutat, amb la seva dona (blanquíssima i rossa), tot i que ara feia temps que no el veia (per cert, rellegiu aquest article a Capgròs de fa uns anys per conèixe'ls millor). Ell tampoc no s'estava de res i preguntava el que li donava exactament la gana, amb aquell aire mig innocent mig murri. Valgui aquest record per avalar tot el que se'n pugui dir i, d'alguna manera, perquè quedi constància de l'importants que han estat les seves reflexions i el seu mestratge, almenys per mi.

Hauríeu de veure l'efecte que fèiem entrant a l'hotel d'Estrasburg on ens vam allotjar.  Dèiem, de conya, que semblàvem els tres reis i jo el patge (era el jovenet i media la meitat que en Sheriff). Com que la barreja de colors no devia quadrar-li, el recepcionista de l'hotel ens va dir mirant de reüll la pell negríssima d'en Sheriff "i vostès, quina de nacionalitat són?". En Manuel va córrer a dir "Catalans! Aquest senyor és el fill de la Moreneta!" Encara riem recordant-ho. Riem, també, perquè no ens fem la idea de no poder-lo tornar a veure mai més. Encara no ens n'hem refet ni d'en Remigi, ni de l'Anna, ni d'en Josep M. Cusachs, ni d'en Cuyàs. Quin any. Descansi en pau.

Cap comentari: