dilluns, de novembre 09, 2020

El baturro, l'Omella i la Capella



El senyor Pere Aragonès, vicepresident amb funcions de president de la Generalitat de Catalunya (uf), va mostrar ahir a Twitter, que és on viuen permanentment alguns polítics, el seu delit per tancar esglésies.

Com que "tancar mesquites" o, millor, "tancar sinagogues", ja estava pillat de fa temps, agafem la fòbia més nostrada i voilà, ja tenim excusa, ja tenim boc expiatori. L'Església catòlica i la Constitució espanyola en un mateix tuit i tot en ordre. Lliure de pecat. Tot plegat venia per la polèmica desfermada a Twitter (sí, tot queda a casa) arran de l'acte de beatificació de Joan Roig i Diggle, que va tenir lloc a la Basílica de la Sagrada Família dissabte passat. Basílica també expiatòria, per cert. Tot i respectar religiosament les prerrogatives establertes per les autoritats sanitàries (sí, la mateixa Generalitat), se'ls acusava de fer un acte massiu, ajornable, en plena onada tant de contagis com de restriccions. La xarxa es va omplir de tuits, ja us podeu imaginar de quin estil. Com que feia poc que la consellera Alba Vergés, consellera de Salut, s'havia fet un embolic considerable quan li van preguntar per què podem anar a missa i no al teatre, el fil conductor de la polèmica a Twitter va continuar per aquest camí ral, amb un alt grau de "cultura indignada".

A ningú li va passar pel cap que el culte religiós sigui un dels drets fonamentals, es veu, com bé argumenta el senyor Roger Medina en aquest recomanable post. A ningú, excepte al senyor Pere Aragonès, vicegeneralitat amb funcions de Catalunya del Govern provisional o com es digui, que va trobar en la Constitució (sobretot perquè és espanyola) el greuge comparatiu de trobar fonamental la llibertat religiosa, ignorant que també ho diu la Declaració Universal de Drets Humans.

Però anem a pams. L'acte de beatificació, segons informa l'arquebisbat de Barcelona, estava fixat de fa un any. Tant l'Ajuntament de Barcelona com la Generalitat de Catalunya i, compte, també els mitjans de comunicació, no només n'estaven assabentats, sinó que van ser convidats a participar-hi. Uns en la seva funció representativa i els altres en la seva funció informativa. L'acte es va adaptar a les normes vigents. Es va convocar, així, els assistents, molt per sota de l'aforament permès, entre ells aquestes digníssimes persones. En els dies previs de l'acte de beatificació, mentre confirmaven agendes, a ningú li va semblar malament l'acte, incloses les autoritats sanitàries. Durant la beatificació, tampoc ningú va piular. Compte, hi van assistir el senyor Khalid Ghali, comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós de l'Ajuntament de Barcelona, i el senyor Xavier Bernadí, director general de Dret i d’Entitats Jurídiques, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Com a representants oficials, van seure en lloc destacat. També hi va assistir el regidor Albert Batlle, però a títol personal. I després, en les cròniques de l'acte, ningú va mencionar aquest gran pecat mortal. Valgui com a prova l'excel·lent text de la directora de Catalunya Religió, la Laura Mor, en aquest mitjà, el mateix dissabte a la tarda.

Però diumenge, després per passar per la prova del cotó moral de Twitter, aquesta nova Inquisició a la qual els polítics han jurat lleialtat, les coses van canviar. Ara resulta que tothom "ja ho veia". La consellera Vergés va córrer a desmarcar-se'n i a "obrir expedient" als organitzadors. Obrir expedients en diumenge demostra la innegable competència i celeritat d'aquests servidors públics. La consellera Capella, titular de Justícia, de qui depenen les relacions (?) amb les confessions religioses, va córrer encara més i va anunciar noves restriccions al dret fonamental de llibertat de culte, limitant fins a cent el nombre màxim d'assistents permesos, una xifra que no s'atreviria a proposar per limitar els drets polítics o els drets sindicals dels catalans, suposo. Quin diumenge tan profitós.

Els mitjans de comunicació també han demostrat, en alguns casos, la seva ràbia o empreyament. I alguna conya, tot s'ha de dir. Es veu que abans de passar per Twitter tot eren flors i violes i després tot és indignació. A casa ho diem d'altra manera: hipocresia. Pura hipocresia.

Què va passar? Doncs que de cop, al cap del senyor Pere Aragonès, president provisional de la Vicegeneralitat en funcions de Catalunya, li va venir el clic. L'acte era presidit per un altre aragonès, el cardenal Joan Josep Omella, bèstia negra de l'independentisme per la seva defensa d'una societat reconciliada. I com en una batalla baturra, el mateix dia que l'Aragonès, el de Pineda (sí, el net de l'alcalde franquista), deia que volia ser president de la Generalitat, no va trobar una millor manera que ficar-se amb l'aragonès (l'arquebisbe, que té el català de llengua materna) al crit de "senyora Capella, atrapi l'Omella". Ja li havien obert un expedient per un fet similar (per cert, ja l'han tancat?), ja li havien fet vudú des de Waterloo, el president anterior (que d'alguna manera també era substitut) l'havia blasmat i el Leviatan de Twitter ja l'havia crucificat, pels motius que vaig fer notar aquí. Doncs ho tornarem a fer, i avall que fa baixada. I fem veure que no en sabíem res, com en lo del procés.

Segurament no era el més políticament correcte, ni el més adequat, no ajornar aquesta activitat. Aquí ha fet bé l'Arquebisbat de Barcelona començant per demanar disculpes. Es veu que Omella i Illa són els únics que es disculpen, a Espanya, per cert. I seria oportú que la seu arquebisbal reflexionés una mica més sobre les seves mancances de relació amb l'opinió pública i amb les autoritats. Tenim un arquebisbe, tres bisbes auxiliars... però cap primer minstre, em temo. Ara bé, dit això, la desproporció de les crítiques, el poc respecte a la llibertat religiosa (hi ha qui es pensa que això només afecta els infaustos catòlics) i, sobretot, la hipocresia ridícula en la qual s'empara el poder independentista i el seu cor de simpatitzants contra el nostre arquebisbe són i han de ser del tot denunciables.

Per acabar, ningú parla del més damnificat per la polèmica. El pobre màrtir Joan Roig i Diggle, ara ja beat, laic masnoví de 19 anys, fejocista, assassinat al principi de la nostra Guerra. Alguns (encara) posen pegues a la beatificació de màrtirs de la guerra. A mi em sembla que és tot el contrari. Les ferides només es curen si es tracten, com saben molt bé els promotors de les lleis de recuperació de la memòria històrica. Revisitar la memòria pot servir per reviscolar els bàndols, sí, però també pot servir pel contrari, per fer bandera de la reconciliació i la pau, del perdó. Em sembla, beat Joan, que tindràs molta feina.

Publicat avui a Catalunya Religió.

1 comentari:

Muntsa ha dit...

Molt bon article. Clarificador i amb molta informació. Gràcies