Avui ens hem llevat amb la notícia del preacord entre ERC i Junts que permetria formar govern si, com sembla, tira endavant i recava el suport de la Cup. L'imperi de la immediatesa fa que ens fixem amb el repartiment de carteres (tot i que al 50% nominalment, favorable a Junts en el seu impacte polític), els noms per a les quals monopolitzaran el focus periodístic els propers dies, i no tant amb com es pretenen afrontar els tres esculls que, modestament, hi veig.
En primer lloc, cal recordar que vam celebrar eleccions al febrer de 2021, sobretot, perquè a finals de gener de l'any passat el president Torra va dir que el govern anterior, amb els mateixos socis, ja no donava més de sí. A banda d'ell, que un incompliment judicial va deixar sense el càrrec, ¿hem de pensar que la resta de problemes que el feien inviable s'han resolt? Les enormes dificultats per formar govern dels dos socis, proclamades als quatre vents sense rubor, presagien que això no és així. La causa principal és que la lluita ja explícita per l'hegemonia en el camp nacionalista (i, de retruc, en les preferències electorals dels sectors socials que li donen suport) continua sense treva (és la causa de fons de la situació d'atzucac que vivim al país des de fa prop de deu anys). I, per tant, també la desconfiança.
En segon lloc, no han aclarit quin és el projecte del govern. De manera especial, quina és la línia a seguir respecte a l'obtenció de la independència? Curiosament és el president Torra el primer que ho ha fet notar. I és la mare dels ous. Les declaracions dels líders de les dues formacions parlen de "crear un espai de coordinació i consens" per definir aquesta estratègia. "Si no saps què fer amb una cosa, fes una comissió", s'ha dit sempre. Els entesos diuen que es tracta de buscar un punt intermedi entre la primacia de l'anomenat "Consell de la República", dominat per Puigdemont i, aparentment almenys, convençut de no moure's de l'estratègia de confrontació, i el que voldria ERC, que seria (també aparentment), una retirada digna d'aquesta via sense recorregut. Bé, però el cert és que no hi és, aquesta estratègia, i que tot fa pensar que es farà pregar, perquè potser el punt mig no existeix.
Excurs: tots aquells que, amb la millor de les intencions, demanaven que Salvador Illa, al front del primer grup de la cambra (i a qui realment tem aquesta esfilagarsada majoria independentista), facilités la investidura d'Aragonès per apartar-lo de la dependència de Junts (i alhora trencar els blocs), els faltava aclarir-nos dues coses. Una: com es moderaria l'efecte rebot entre el camp independentista i, dues, la més important, si això implicaria que ERC abandonés les pretensions independentistes, almenys en aquest mandat. No, l'heroi de la retirada només pot ser independentista, i amb galons de falcó. I, encara més, ¿és o no és un escàndol que al partit guanyador de les eleccions no se li doni l'oportunitat de ser investit?
I, en tercer lloc, no hauríem de perdre de vista el "mentre tant" (mentre no arribi la independència, el Messies o Harmagedon, tant me fa; o sigui, sempre). Dos exemples: ¿Quins són els objectius de Catalunya, al Pla de Reconstrucció? (Fons europeus en mans dels de sempre, per cert, ja ens entenem) ¿Com enfrontem el camí fins la postpandèmia i què fem encabat? A més de somniar amb les fotos de les inauguracions, faria bé aquest nou Govern, si aconsegueix fer les seves primeres passes, que es fixés de nou amb el Parlament. Té una enorme majoria per trobar consensos, consensos tenyits cap a l'esquerra. Consensos bons per si mateix, esclar, fent que tots a l'una siguem més forts. Però que, com és lògic, condicionen la resta, l'ambient de cooperació i reptes comuns que necessita Catalunya com mai. I, així, una nova oportunitat per trencar els blocs, el bloqueig, i l'enorme força d'una nació com la catalana que hi perd cada dia que passa mirant-se el melic. Farta de jugades mestres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada