Vint-i-vuit

 

Van separar-me de tu, just quan volia

desunir-me del poc espai que existia,

entre tu i jo, per existir. Com esqueixant

la flor gitana i fent-la créixer ran de la carreter,

al marge. Esgranant una magrana

que no acaba. Palpant la gruta ignota

i fent-la grossa —eixamplant altura i fons

de tots els pous que em vaig trobant

per viure-hi dins. Com rebuscat l’últim 

retorn cap a la unitat que mai no va existir: 

directament vers tu, pare, cap a tots els llocs 

on vas faltar-me, sense mans.

Pol Guasch, a La part del foc, Viena Edicions, Barcelona, 2021, p. 62.

Montserrat: Mil años hace que el sol pasa

Dispensen la boutade, pero a mí lo primero que me viene a la cabeza cuando me hablan del milenario de Montserrat es la canción “Por las paredes”, que Joan Manuel Serrat dedicó al crítico de arte y político Alexandre Cirici Pellicer y que empieza con “Mil años hace que el sol pasa / reconociendo en cada casa / el hijo que acaba de nacer”. Es una canción maravillosa, de 1978, escrita pues en plena transición, cuyo arranque navideño termina por describir perfectamente la Catalunya que muchos tenemos en el corazón: “patria pequeña y fronteriza, / mil leches hay en tus cenizas”, de un pueblo “empecinado, / [que] busca lo sublime en lo cotidiano”.

Bien, pues la Abadía de Montserrat ha estado ahí estos mil años y ha sido el fiel testigo de los avatares, luchas, sueños y fracasos que atesoramos los catalanes. Una fidelidad de la que nos dan testimonio numerosos documentos, piezas artísticas o literarias y una extensa memoria colectiva. De aquellos cuyos antepasados estaban ya en el nacimiento del monasterio como las ininterrumpidas incorporaciones de las que Catalunya se ha servido para llegar hasta hoy con su identidad y cultura propias: “con manos trabajadoras / se amasa un pueblo de aluvión”, cantaba el del Poble Sec.

Ha estado ahí y se ha implicado en esta historia. La comunidad de monjes benedictinos ha contribuido a la transmisión e investigación cultural en todos los ámbitos. Ha canalizado la devoción de miles y miles de catalanes a la virgen negra (“De pell bruna i aire greu”, escribía Pere Quart). Una Moreneta que nos recuerda la dulce protagonista del Cantar de los Cantares (Nigra sum...). Ha ejercido de eje del fascinante paisaje de su macizo de conglomerados pétreos verticales que no deja indiferente a nadie. Y se ha implicado en el pathos político de Catalunya de una forma valiente, acogedora y respetuosa con la pluralidad y la democracia. También ha tenido sus sombras, evidentemente, como le ocurre a cualquier institución humana y más aún si hablamos de mil años ¡diez siglos!

El presidente de la Generalitat, Salvador Illa, elogió recientemente “la persistencia, la paciencia, la humildad, la sencillez y la acogida” de Montserrat. Son cinco características que definen muy bien por qué la Catalunya del siglo XXI se ha abocado a festejar, también institucionalmente, esta efeméride. No estamos tan centrados en el pasado, claro, sino que nos interesa extraer, de estos valores constantes, ejemplos para nuestro presente y nuestro futuro. De eso va el Milenario de Montserrat y el entusiasmo de las instituciones públicas por darle su máxima dignidad. Espectáculos, exposiciones, reflexiones, publicaciones, encuentros y un sinfín de actividades marcan la agenda desde el pasado septiembre hasta todo el 2025.

Por último, a nadie se le escapa la dimensión religiosa del Milenario. Hay muchos motivos que justifican la existencia de Montserrat. Pero hay uno fundamental: la vocación religiosa de sus monjes, encuadrada en la tradición cristiana. De vez en cuando debatimos sobre cómo debe verse y participar lo religioso en un mundo laico (para resumir). En el caso que nos ocupa, me centro en dos preguntas recurrentes. Cuando alguien se pregunte para qué sirven las religiones en un mundo que cree que ya puede resolver todos sus problemas al margen de ellas, los mil años de Montserrat y sus consecuencias son una buena respuesta. Y cuando, a través de una confusión perfectamente comprensible en sociedades abiertas, cuestionemos el arraigo cristiano de nuestra cultura actual, podremos exhibir también de ejemplo la fidelidad mutua entre los catalanes, ya indefectiblemente diversos, y este faro irradiador que nos mira desde lo alto.

*Artículo para la revista Vida Nueva (7-2-2025)

La bisbessa Budde, por i profecia

 

Ja ho deuen haver vist. La bisbessa anglicana Mariann Edgar Budde, a la pregària celebrada a la Catedral Nacional de Washington posterior a l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units, li va cantar les quaranta. “Tenim por”, començava, en un sermó contra les deportacions massives d’immigrants que el nou president ha emprès i contra la discriminació de gais i lesbianes. A Catalunya Plural m’heu demanat una opinió i la concreto en dues consideracions.

Primera: la por. En un dels últims llibres del pensador alemany d’origen coreà Byung-Chul Han, L’esperit de l’esperança (títol que sembla homenatjar el lema jubilar d’enguany triat pel papa Francesc) porta per subtítol Contra la societat de la por (Herder, Barcelona, 2024). Hi dissecciona el que, per ell, junt amb l’angoixa, és el puntal per on creix el populisme de dretes al món. “La por ha sigut sempre un excel·lent instrument de domini”, resumeix. Quan la bisbessa protestant  —una dona vestida de capellà encara ens frapa— reconeixia humilment la seva por em venia al cap les paraules de la Ressurrecció que repetia pertot Joan Pau II —que no passa precisament per progre—: “No tingueu por”.

La por atura. Deixa fer als forts. Et treu del mig. Contra la vivència, et condemna a la supervivència, a l’anar fent, a qui dia passa any empeny. A acceptar com a mals menors mals molt grans. Fa sospitar dels teus veïns, del carrer, de tothom. I efectivament, l’esperança és “l’única que ens posa en camí. Ens ofereix sentit i orientació, mentre que la por impossibilita la marxa”, en paraules de Han. Si ens hem de preparar per una batalla a fons, com sembla, si el garbuix mundial i els seus perills s’acosten com un núvol a punt de descarregar, prenem-nos el discurs de la Sra. Buddle seriosament: contra la por. I per l’esperança que, com assenyala Han, no té res a veure amb el determinisme optimista, per cert.

Segona: la profeta. Em passo el dia explicant què aporta de positiu el món de les religions a la societat. El que aporta de negatiu també compta, esclar, però em sembla bastant evident. De vegades, però, amaga el que hi ha de bo. El seu missatge de fons, sobretot. El seu llegat a la cultura, que a Catalunya podem comprovar a cada poble, només mirant sota cada campanar, o a cada museu, o als nostres orígens lingüístics. La seva obra social. En fi, moltes coses. Però de vegades n’oblidem el caràcter profètic: focalitzen aquella part de la realitat que clama el cel, mai més ben dit, i ens demanen que l’atenguem preferentment, sovint des del seu mateix testimoni. Hi ha molts casos de la història recent que podria posar d’exemple. L’últim, la pel·lícula recentment estrenada “13 veus. Una realitat: El sensellarisme”, a càrrec del grup de joves de Càritas a Catalunya. El seu compromís religiós no els aboca a l’entotsolament narcisista —com tantes ofertes pseudoespirituals hi ha al mercat— sinó a la nostra atenció cap a una realitat dura, excloent i abandonada com la que tracten. També podríem citar la conferència episcopal catòlica, que ha rebut fortes crítiques del vicepresident Vance per defensar els immigrants aquests dies. (Per cert, als que vulgueu conèixer les connotacions parareligioses dels termes “catòlic” i “protestant” als EUA, us recomano la lectura dels contes de Lucia Berlin, que en fa una descripció molt gràfica, i que va traduir fa pocs anys L’Altra Editorial).

L’únic problema és que aquesta denúncia profètica, com la que va fer la bisbessa davant Trump, és prepolítica. Va directament al cor i hi ha qui el té de pedra (“trauré d'ells aquest cor de pedra i els en donaré un de carn”, diu Ezequiel 11:19). Mentre això no arribi, però, alguna cosa hem de fer. I aquí hi ha el lloc de la política, que té com a missió resoldre problemes, encara que aquesta definició avui els faci riure, desgraciadament. Política voldrà dir que, en primer lloc, s’haurà d’estar atent a les demandes de fons que sí aparentment ha atès Trump i no els altres, demandes que no es poden esquivar amb qualificatius i exabruptes. I, en segon lloc, articular respostes polítiques alternatives molt més útils, i humanes, amb majories. Com veieu, no és l’àmbit dels bisbes ni de les bisbesses, aquest; però sense la veu profètica d’alguns d’ells i d’altres, potser viuríem tots tancats en la por, esperant els bàrbars i sense fer cap camí.

Article publicat a Catalunya Plural, el 28 de gener del 2025.

Quan la processó va per fora

(Text de la meva intervenció a l'acte institucional d’obertura del 75 aniversari de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus; foto, de l'entitat)

El Círcol de Reus, 25 de gener del 2024

 [Salutacions]

Ilma. Sra. Sandra Guaita, alcaldessa de Reus;  Excm. i Rvdm. Mons. Joan Planellas, Arquebisbe de Tarragona, Excma. Sra. Noemí Llauradó, presidenta de la Diputació de Tarragona, Jaume Piñol, President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus,  Sres. i Srs. regidors, Sres. i Srs., amics i amigues.

 

I.                    Entranyable

Quan algú en veu un altre pel carrer i li diu que el veu bé (cosa que vol dir que no l’hi hauria de veure) l’altre potser li dirà que “la processó va per dins”. És una expressió molt gràfica, una metàfora molt exacta. Parla de les preocupacions que van donant voltes i voltes, amb paciència i constància, i no s’exterioritzen mai. Preocupacions que van més enllà d’un maldecap i que afecten directament les entranyes. Els científics en diuen l’eix intestí-cervell. Cada vegada més s’estudia la connexió entre el sistema nerviós dels dos òrgans i ara fa poc s’ha demostrat que té una relació directa en el desenvolupament de malalties com la depressió o l’ansietat. El lloc més llarg per fer una processó, dins nostre, segurament seria l’intestí. També ens bull el cap quan estimem, però on sembla que atresorem les coses “entranyables” i on ens surten les pessigolles és dins d’aquest sistema que converteix l’aliment en energia. La processó va per dins, sí, però també hi reposen l’amor i el consol.

Consol, Misericòrdia, Angoixa, Soledat o Amargura. Esperança, també. Els noms de les advocacions de la Mare de Déu que surten per Setmana Santa semblen un quadre de serveis d’un psicoterapeuta. Són les processons que van per dins de les societats modernes i la feina del terapeuta, més difícil del que sembla, és treure-les a fora per poder-les tractar i, si s’escau, curar. Fer que es manifestin com a objecte i no tan sols com a part del subjecte.

Totes les cosmogonies religioses, vistes des d’avui, tenen aquest patró: les coses que passen (o ens passen) que són importants i no pertanyen al nostre domini, les hem d’objectivar si cal tractar-hi. Per fer-ho, recorrem al llenguatge, que és la manera com els humans ens enfrontem a la realitat. En aquest cas, sobretot el llenguatge simbòlic. Una objectivació que tant és si recau en personatges històrics o “de ficció”, com en diem ara, perquè tots dos remeten a la realitat (la realitat que no veiem). El mal, o els mals, en forma de dimoni o de dimonis. El bé suprem, precisament perquè és suprem, en una forma gairebé indefinible (perquè la forma ja limita) de Déu. Entremig, tot el que vulgueu: àngels i esperits, sants i pecadors. I tots generant una història, un relat, que acaba sent una al·legoria del sentit. Per saber què hi fem, a la vida, i per actuar en conseqüència, els éssers humans recorrem a relats i personatges i a rituals que ens permeten entrar en aquesta història també com a personatges.

Els relats religiosos no són contes, o cròniques, que van passar fa temps (“hi havia una vegada...”). Expliquen la nostra vida i intenten donar-nos pistes als despistats. I, respecte a l’essencial de la vida, despistats més o menys ho estem tots.

 

II.                  Els carrers seran sempre nostres

En el cas de les processons, a més d’aquest vessant diguem-ne “interior”, individual, del que parlaré al final té una dimensió col·lectiva innegable. No és només que el que tenim dins surt fora, és que surt al carrer. Tot l’aparat al voltant de les processons de Setmana Santa que ha perdurat fins avui, i que per molts anys, és inconcebible sense un entorn urbà. Recorre els centres de les nostres ciutats però també els barris, vells o no tan vells, que els envolten. Trepitgen llambordes i asfalt. Passen pel fil conductor de la complexitat urbana. Recorren les venes dels veïnats. Passen per les portes de ciutadans i famílies, gent de tota mena. Passen per davant de comerços i de les finestres de despatxos més concorreguts o els llits més íntims. Fan el mateix recorregut que fem per anar a treballar, per anar a l’escola o l’institut, per passejar o per conspirar. Ocupen els carrers com els ocupen (excessivament) els cotxes, però també com se l’ocupa amb manifestacions i protestes.

Tenim a dins el que hi ha entrat a través dels sentits: ens arriba ben endins el que ens indigna i el que ens entendreix. El que ens importa. Però, si ens importa, no s’hi queda gaire, a dins: fuig enfora. Si ens indigna la injustícia treballarem per la justícia. Si ens entendreix el que pot arribar a fer l’amistat o la cooperació, les engrandirem. Tot el que entra, i és important, si no volem que “la processó vagi per dins” ha de sortir en coherència. Aquesta és també una gran lliçó del pas pausat però constant de les processons.

Quan algú diu que “els carrers seran sempre nostres”, afirmació que comparteixo, em pregunto, però, qui són aquests “nostres”. També en això les processons ens ho responen amb fets. Els “nostres” ho som tots. Els que aguanten i els que acompanyen. Els que desfilen i els que miren. Els religiosos i els laics. M’atreviria a dir que els creients i els no creients (per això tenim avui aquí l’alcaldessa, que els representa tots). I m’atreviria a dir, també, que simbòlicament almenys, és un “nosaltres” que suma el que arreplega pel carrer: tothom qui hi trobem. Els que ens cauen malament o els que venen d’altres terres i costums. Allò que en diem “els altres”. Fem un nosaltres que suma el nos i els altres. No que separa els nos dels altres. Els suma sense dissoldre’ls: jo seré jo i l’altre, l’altre. En llatí, “altre” es pot traduir per “alien” o “alter”. Bé, doncs hauré fet l’esforç de veure en l’altre no l’alien (és a dir, algú aliè) sinó l’alter (és a dir, el que té importància per ell mateix i em descentra). I els suma, els nos i els altres,  perquè tenen en comú el que s’hi representa, el focus sobre les víctimes, sobre la violència cap els innocents, sobre els costos de la lluita per la justícia, sobre les penes i les esperances de la nostra vida, també ho compartim.

 

III.                A dins o fora

Avui comencem la commemoració dels primers 75 anys de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Reus. Als anys cinquanta, passats ja els duríssims anys de la postguerra, coincidint amb el pacte del règim amb els EUA en plena Guerra Freda i poc abans dels plans d’establització econòmica del franquisme i de l’esperit que portarà al Concili Vaticà II, que vindria uns quants lustres més tard, el país viu una revifalla de la pietat catòlica. A Reus, una de les manifestacions d’aquest fenomen es tradueix en un increment de la participació a les processons de Setmana Santa, en una ciutat que en té moltes. És aquest el context en el que neix aquesta Agrupació. Però el país ha canviat molt i l’entitat i les respectives confraries n’han estat testimonis. Més o menys a l’època del Concili (o del maig francès, o de la popularització de la televisió) i fins als anys vuitanta, ja en època democràtica, per exemple, vivim una davallada d’aquestes manifestacions de pietat popular, que s’ha anat reprenent amb la força d’altres generacions que l’han anat actualitzant i enfortint. Val la pena destacar-ho i agrair-los-hi.

També la qüestió religiosa en general ha fet un canvi important, no només al nostre país. Amb llums i ombres. El més important, el pas d’un règim dictatorial i nacional catòlic a un règim de llibertats. També el pas d’una església identificada amb el règim sorgit del bàndol victoriós d’una guerra mortífera a una església plenament identificada amb la lluita per la llibertat i la democràcia, amb testimonis memorables al servei del país i dels més desvalguts. Hem passat d’un entorn ple de simbologia cristiana, potser en excés, a una secularització galopant que toca l’alta banda del pèndol. D’una fe que es transmet principalment per via cultural i familiar a una fe que cada vegada més serà una opció personal. I han anat apareixent altres religions i creences, que han vingut per quedar-s’hi, que representen tot un repte per la societat plural i oberta que avui és Catalunya. Un repte, deixin-m’ho dir, que té també un servidor i el Govern de la Generalitat, que m’ha encarregat que porti els Afers Religiosos.

Però la tradició de les processons de Setmana Santa ve de lluny. Arrelada en antigues confraries de la baixa edat mitjana sorgides inicialment de les reformes dels ordes religiosos i el seu enfortiment en el pas de la societat feudal a la gremial, trobem les primeres dades d’una processó a Reus el 1557, la del Sant Enterrament, per l’aleshores jove confraria de La Sang, fundada dos anys abans. En ple Concili de Trento i, per tant, després de la Reforma protestant i en ple Renaixement. O sigui en temps de crisi i canvi (que són dues paraules que volen dir el mateix). Diuen que les restriccions per a fer determinades celebracions dins de les esglésies impulsen a fer-les al carrer. De nou, de dins a fora. Del temple al carrer. Dels intestins a la pell.

Dins i fora també és el gran debat del pensament occidental. ¿Les coses hi són o només les sentim? ¿Passen o ens passen? ¿Déu, el silenci del qual és sovint tan insuportable, és una realitat externa o una projecció dels nostres anhels? ¿És el déu d’Abraham d’un mandat confiat i inapel·lable o és el dubte de Hamlet? ¿O una de les veus interiors de la “loca república alterada” com qualificava el nostre jo Lope de Vega? ¿Som uns entotsolats abandonats dels déus (Eli, eli, lema sabactani) o encara té sentit la radical alteritat de la creu? Les processons, com veieu, són una cosa molt sèria.

 

IV.                Postmoderns com som

La Modernitat, el súmmum d’aquesta evolució, opta clarament pel subjecte, per la centralitat del jo. Les coses importants, ve a dir, ens passen a nosaltres. Els seus marcs (els fenòmens naturals, la sexualitat, el poder, l’economia, el progrés) poden abordar-se a bastament a través de les lleis científiques que el subjecte és capaç de provar i conèixer. No m’estendré, però el que està ara en crisi (i ja fa anys) és també aquesta Modernitat. Entre d’altres raons, perquè tot “a dins” és inabastable. Els homes i dones que vivim en la postmodernitat, és a dir, nosaltres, descobrim encara la necessitat d’objectivar “el que ens passa” i “el que passa”. I hem trobat en la nostra tradició (entesa la tradició en un sentit ampli i també concret com el cas que ens ocupa) un llenguatge que encara ens diu coses i ens les diu quan activem la imatgeria religiosa al carrer. Potser no totes les que deien als segles XVI, XVII i fins i tot al XX. Però sí algunes d’essencials i altres de noves. D’aquí que avui puguem celebrar aquests 75 anys i em temo que encara força més.

L’home i la dona postmoderns, també, tenen experiència d’objectivació a la cultura popular contemporània. D’aquí, penso, l’èxit de les sagues com El senyor dels Anells, les sèries, les teràpies orientalistes o les cançons pop, on emergeix avui el llenguatge simbòlic; és a dir, on es parla de nosaltres i de la nostra vida de fit a fit. De manera que el relat de la Setmana Santa, la passió, mort i resurrecció de Jesús i la invitació a veure’l com una performance, és per a molts el referent central de la seva vida però per a molts altres un més “al mercat”. Que es pot viure, doncs, en coherència amb la vida creient però també com un “empelt”, amb més o menys força, del conjunt de relats simbòlics. Es pot viure religiosament, culturalment o turísticament. O com una nosa, esclar.

Ara bé, i acabo: en entrar al relat de la Setmana Santa, en reconèixer la realitat que hi ha darrere les figures, és possible també notar el gruix (el temor i la tremolor, en paraules de Kierkegaard) del que s’està anunciant. Veure la figura del mal de fit a fit i parlar-hi, és a dir, treure’l “de dins”, permet a Jesús, al desert, de conjurar els seus mals, de superar-los. Portar o veure portar el Consol, la Misericòrdia, l’Angoixa, la Soledat, l’Amargura o l’Esperança a les espatlles és la mateixa teràpia. Veure Déu masegat, torturat i mort, exactament com tants i tants a la nostra vida i al nostre món, capgira del tot la idea del déu tapa-forats amb la que ens conformem tan sovint. I fa, potser, que capgirem l’ordre amb el qual tractem els qui ens envolten. I trobar-me Déu al meu camí, una oportunitat de passar del jo al tu. I tu i jo, i tots els altres, i tots vostès avui i els que ens esperen als carrers cada dia, som els convidats a la taula parada d’una vida digna i plena per tothom que hi ha al final de la processó.

Moltes gràcies.

BIBLIOGRAFIA

• BAGUNYÀ, Borja: Breu història del mandat (2023). Fragmenta, Barcelona.
• FÀBREGAS, Josep: Setmana Santa a Reus 1557-2023 (2024). Silva. Reus
• FIGUEROLA, Estanislau: Setmana Santa de Reus (2019), edició pròpia, Reus.
• LURI, Gregorio: “La última virtud” a The Objective (2018)

RESSONS

• Agència Flama
• Reus Digital
• Catalunya Cristiana
• Catalunya Religió

Volem tirar endavant accions concretes per normalitzar el fet religiós a la nostra societat.

 

Entrevista al programa "Paraules de Vida", de Catalunya Ràdio (11-1-2025)

Normalitzar el fet religiós

 

Entrevista publicada al Full Dominical de l'Arquebisbat de Barcelona (15.12.2024)

Jordi Llimona. És ara. És aquí.

Quan em van dir que volien fer un acte de reconeixement a Jordi Llimona —no goso dir-li pare Llimona perquè m’hauria respost com ho feia a vegades: “que potser soc el teu pare, jo?”— aprofitant el seu centenari i els 25 anys del seu traspàs, em van venir al pensament els seus llibres. Els llegia amb ganes. I el seu testimoni. I els seus compromisos. Per a mi, era aquella època en la qual sortim a la intempèrie pensant que ho podrem tot, però que de busquem referents. El pare Jordi Llimona —ara sí— n’era un. Cristià, d’esquerres, valent. Era dels que, els agradi o no, saben que el seu lloc és aquí i és ara.

El seu aquí i el seu ara va ser Catalunya. Una Catalunya sota la dictadura i una Catalunya democràtica. Un país fet de diversos orígens i que malda per encabir-los en un present i futur compartit. Un país amb diferències, amb pobresa i, per tant, amb la crida per organitzar-se i superar-ho canviant el que calgui. El seu aquí, en conseqüència, va ser comprometre-s’hi, intervenint en la vida política a través del partit que va ajudar a fundar, el PSC, i de l’Església catòlica heterogènia i imperfecta que, malgrat tot, es va estimar tant i a la qual va servir des de la seva vocació franciscana als Caputxins.

I el seu ara també va ser la necessitat d’explicar-se amb el llenguatge d’avui, de comprometre’s amb els instruments contingents, d’entendre el món que canvia si tu, realment, vols també canviar-lo.

Em sembla que aquest missatge, almenys sempre que el puguem recordar, encara ens pot fer de referent: Aquí, ara, amb el que tenim a mà on som cadascú de nosaltres, podem començar a fer un món nou, una vida nova. Que no cal esperar-se. Amb la valentia i la llibertat d’en Jordi Llimona.

* Escrit per al llibret commemoratiu del centenari de Jordi Llimona, repartit als caputxins de Sarrià.