Del Nord al Foc

 

El dia de santa Mònica em va rebre al Palau de la Generalitat el conseller Ramon Espadaler. M'havia enviat un whattsap mentre era de vacances citant-me. Amb el president Salvador Illa havien decidit proposar-me la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya. En vam parlar una bona estona, amb tota franquesa i cordialitat, i vaig acceptar aquest honor. Avui, finalment, m'ha nomenat el Govern. Ho vaig acceptar no sense por, o respecte (com tot el que m'han demanat que faci en aquesta vida, tant a la política com al món privat), però també amb moltes ganes de fer-ho bé.

En primer lloc, perquè quan el teu Govern, inclòs el president, et demana alguna cosa, hi ha com una mena de deure patriòtic (no sé dir-ho de cap altra manera més moderna) que passa per damunt de moltes altres coses. La Generalitat és la principal institució d'autogovern de Catalunya. Si tot això ens ho prenem seriosament (l'autogovern, Catalunya) ens hi hem d'implicar quan ve l'oportunitat. Si no ens hem de preguntar què ha de fer el meu país per mi sinó què puc fer jo pel meu país, com va resumir Kennedy, toca arremangar-s'hi. I fer-ho des de la més ferma voluntat de servei públic al conjunt del país, governant per tothom.

En segon lloc, perquè des de ben jove, gairebé adolescent, que soc del PSC, el partit que ha rebut més suports populars a les eleccions amb el candidat que va obtenir més suports parlamentaris. No sempre hi he estat d'acord en algunes coses. Tampoc me n'he amagat. Però el que m'hi va portar, el compromís per una societat més justa i lliure, l'anhel per una Catalunya sense exclusions, és idèntic, potser fins i tot més fons, encara. I els objectius polítics no són res sense posar-s'hi, sense compartir-los, sense pencar. No són res sense "l'embrutiment" de la realitat. El PSC ha confiat en mi moltes vegades, per diverses responsabilitats i he intentat correspondre amb totes les meves capacitats. Les que tenia en cada moment i les que he adquirit. També hi he conegut persones magnífiques, la majoria de les quals, per diverses raons, no rebran aquests encàrrecs i continuaran al peu del canó. Últimament, he estat vinculat al grup de Cristians del PSC, on m'hi trobo molt a gust. I tot això m'ha fet molt feliç (sense oblidar que també he patit lo meu, com és natural). Em sento en deute. Feliçment en deute. I amb moltes ganes de seguir treballant per un projecte de país al qual el PSC està abocat. "El PSC es va crear amb l'objectiu principal de governar la Generalitat", crec que ha dit alguna vegada Raimon Obiols. Doncs au.

I, en tercer lloc, perquè la qüestió religiosa m'ha interessat sempre, més enllà fins i tot de les meves creences o conviccions. M'interessa perquè abunda en el "més enllà" de la realitat aparent i, malgrat tot, no s'acaba d'entendre al nostre Occident entestat precisament en transcendir l'aparença (així neixen la física, les matemàtiques, la psicoanàlisi, el marxisme, la filologia, la poesia o l'art contemporani). M'interessa perquè és una part de la condició humana universal i des de l'inici de la humanitat, indissociable de la resta, que intervé en la cultura tant per expressar-se com per influir-hi, de vegades subreptíciament. M'interessa perquè es pregunta sobre el fons de les coses, sobre el que ens aguanta, sobre els "mandats", no tant per descobrir-ho (ja m'agradaria) sinó sovint per fer-ho trontollar, per veure'n la vanitat. I m'interessa perquè a Catalunya que, com a la resta d'Espanya, que hem passat uns quants segles sense cap altra referència que la catòlica, avui emergeix com un país més divers també en la seva configuració religiosa, amb els avantatges i riscos que suposa. Això ha fet que, des que vaig deixar de ser regidor, la meva vocació professional s'hagi vinculat a projectes d'aquesta temàtica, especialment exercint de cap de comunicació de Fragmenta, una editorial privada i aconfessional que, sobretot, publica llibres al voltant de la qüestió religiosa, sense estalviar crítiques, mirades diverses o fins i tot atees. També m'ho he passat pipa i deixar-ho és el que més em dol. No cal dir que, a més, n'he après molt i que he conegut també persones d'una alta vàlua.

Si tot va bé, doncs, dijous ja exerciré. Aniré del Nord al Foc (a la plaça del Nord hi ha la seu de Fragmenta i al carrer del Foc, la de la Direcció General), que potser és com "baixar als inferns", que diem al Credo. No ho sé. Sí que tinc bones referències dels treballadors que hi ha adscrits (sempre és bo rodejar-se de gent millor que tu, diuen, i ho confirmo), entre els quals hi ha més d'un exdirector general de la cosa, que són funcionaris de carrera adscrits a aquest servei. Entre ells, en Carles Armengol, el meu predecessor, a qui aprecio i a qui vull agrair sincerament la seva dedicació, de la quan només penso aprendre'n. Dedicació que ha inclòs, pobre, algunes crítiques meves. Només per això, i l'esportivitat amb la que ha respost sempre, ja mereixen tot elogi.

En fi. A veure si ho faig bé. Sigui com sigui, seguiré el consell de Salvador Espriu, en un poema que va llegir el president Montilla el dia que va prendre possessió, aquí. El més humil dels servidors.

El català sol ser un apassionat amb compensacions

 

«Sense el pragmatisme localista, la política és pura demagògia, i sense les il·lusions superiors és pura mediocritat administrativa i, en la nostra situació, mediocritat provinciana acusadíssima.» (p. 14)

«Aquesta posició [de Prat de la Riba] havia de topar amb la gram majoria del país, formada [...] en els hàbits, vicis, inclinacions d'un passat històric aclaparador, anormal i d'una morbositat difícil. Era una posició passiva però crítica, sentimentaloide però sarcàstica, d'una inèrcia d'aspecte pensarós però estèril. Era una opinió que de la política només li agradava la part externa, els focs d'encenalls, l'anecdotisme frenètic. A ningú no se li havia ocorregut que la finalitat de la política consisteix en el govern, en l'aprofitament d'unes determinades intel·ligències per crear, per a fomentar uns interessos generals, per a promoure institucions que Prat volia autèntiques.» (pp. 33-34)

«Prat ho veia clar: és preferible —deia— tenir cent mil catalans que només tinguin un u per cent d'esperit catalanista que mil catalans completament catqequitzats. I és millor —afegia— perquè aquest miler, ja el tenim, i, guanyat l'u per cent dels altres, arribar al cent per cent és una qüestió de temps.» (p. 40)

«[Prat deia que] a Cambó no li interessaven els catalanistes convençuts, perquè ja els tenia. Els que li interessaven apassionadament eren els hipotètics.» (p. 48)

[Cita de Popeu Fabra:] «L'ideal que perseguim no és la resurrecció d'una llengua mevieval, sinó formar la llengua moderna que fóra sortida de la nostra llengua antiga sense els llargs segles d ela decadència literària i de supeditació a una llengua forastera.» (p. 75)

«Les situacions d'anarquia no han creat mai res; és un principi d'ordre que ajuda a vècer la tendència al mínim esforç, a la peresa mental i a l'esterilitat. [...] Si l'escriptor té força creadora, la convenció gramatical no li és mai un obstacle  ni un entrebanc: més aviat li és una facilitat.» (p. 87)

«[Llegint Joaquim Ruyra] primer em vaig quedar sorprès [...]. Després em vaig entusiasmar. Després, encara, m'agaà una fascinació morbosa er la seva escriptura. Aquesta fascinació era, en el meu interior, tant més estranya per tal com en l'obra de Ruyra no hi ha cap idea que em pugui interessar. [...] Malgrat aquesta falta del que jo considero la sal de la vida, de les idees en tant que síntesis, vaig quedar meravellat.» (p. 113)

«El català sol ser un apassionat amb compensacions.» (p. 241)

«Com saben les persones que m'han tracta i em tracten, jo sóc un conservador, perquè sempre m'ha semblat absurd que els homes afegeixin les seves facultats intel·lectuals i la seva força material a l'incessant treball de destrucció que realitza constantment i implacablement la naturalesa. No hi ha necessitat, em sembla, de matar prematurament i abans d'hora ningú. si la naturalesa es dedica a aquesta feina d'una manera tan ordenada i perfecta. [...] En definitiva, el conservador és l'home capaç de viure amb els seus semblants.» (p. 281)

«De tota la Península, és a Catalunya on hi ha més individualistes per metre quadrat. Aquesta característica, aquesta acusadíssima característica, explica la grandesa i la misèria de la nostra economia, la grandesa i la misèria de la nostra política, la grandesa i la misèria del nostre món itel·lectual.» (p. 293)

«Riba deia de mi que era "un alcaloide del sentit comú"  —diré tot passant que conceptuo aquest elogi tan gran que no en vull d'altre.» (p. 358)

«L'afecte no sol ésser moneda corrent entre els intel·lectuals i encara menys entre els artistes [...]. El sanguinari ofici que practiquen és inhumà- És inhumà en el sentit del dèficit que es produeix entre l'esforç i el resultat. En el nostre país aquest dèficit és fabulós, perquè el resultat és nul i inexistent, sobretot el més satisfactori, que és el resultat social. Per això la nostra literatura no pot ser res més que una cosa de capellans, de candidats a capellans i de senyoretes, vull dir per a persones que han nascut per a l'habitabilitat del sacrifici sistemàtic.» (pp. 358-359)

«En definitiva, els intel·lectuals que han estat sempre més ben compresos a tot arreu han estat els cínics i els enzes.» (p. 363)

«Xènius [...] estirà tant la corda, que caigué en la banda oposada, creant un cultisme de tipus estetitzant, pràcticament dialectal i singularista. Ës un d'aquells escriptors que creuen que es pot donar més durada i més elegància a una frase destruint la simplicitat meravellosa del seu geni, posant, per exemple, la coma on no la posa tothom, sinó una mica més endavant o una mica més endarrera.» (p. 368)

[Francesc d'A. Galí deia que] «la Mancomunitat [...] és l'organisme públic d'aparença més modesta però de més gran transcendència que aquest país ha tingut en molst segles d'indiferència i d'inanitat total.» (p. 427)

«[Joan Crexells] no era pas un humanista de reflex i de segona mà, un humanista com els que sol donar el país, de bona butaca, copetes de licor clerical, formulador de sentències òbvies, creador d'intrigues permanents i mantenidor d'odis africans.» (p. 443)

«Quan jo tenia disset anys, en aquella edat e què l'esperit és com una esponja que absorbeix les ficcions externes.» (p. 519)

«En aquell moment a Barcelona es podia fer un ressopó magnífic [...] per tretze o catorze rals. Una dona agradable valia tres pessetes. Una absenta deliciosa, fresca, gelada, costava cinc rals. Un diari es feia badant i fumant. La ineluctable aparició matinal del paper semblava deguda, més que res, al fet que a unes quantes persones els agradava d'anar al llit tard.» (p. 608)

Extractes de Josep Pla, Homenots. Primera sèrie, OC XI, Ed. Destino, Barcelona, 1980 (2)

Això s'hauria de fer a l'escola

 

Des de sempre, quan he assistit a alguna reunió o alguna conferència on el ponent creu que a societat s’ha de “sensibilitzar” del tema que està tractant, invariablement algú aixeca la mà i proposa que el tema es tracti “a l’escola”. Com que representa que els adults ja estem contaminats i fets malbé, argumenten, amb l’assentiment de tothom, que almenys la canalla pugi “sensibilitzada”. Si de tot el que he sentit a la meva vida que s’ha de tractar a l’escola n’haguessin fet només una classe no hi hauria hagut temps per fer el que han de fer, en realitat, les escoles. O potser sí que ho fan i d’aquí els resultats de PISA, ves a saber.

Però no és del nostre sistema educatiu, que vull parlar. Ignoro completament cap on cal portar-lo, cosa que sembla que tothom ja sap perfectament. El que vull fer notar, precisament en aquesta revista, és que entre les innombrables coses que hem delegat a l’escola hi destaca la dels valors morals. Paral·lelament a la crisi d’autoritat que viuen les nostres “estructures d’acollida”, com n’anomenava Lluís Duch, li demanem a una d’elles, l’escolar, que mantingui la flama de l’autoritat moral. Que hi prohibeixin els mòbils. Que posin al dia els nostres fills del complicadíssim (almenys per mi) mapa de sexualitats possibles. Que aprenguin hàbits saludables. Que, a la vigília de l’apocalipsi, aprenguin com el catecisme quins són els mals que els adults reprimim, i de vegades no gaire: el canvi del clima, el masclisme, l’homofòbia, el racisme, el militarisme. I el nou marc mental, la nova “sensibilitat” que les seves ànimes càndides encara poden lluir. I conjuntament amb tots els valors positius, el català. Que, com tothom sap, és l’idioma que els bons han de salvar. A mi em sembla que Rousseau estaria eufòric.

Jo, que anava als escolapis, sempre els agrairé que no ens fessin sermons. Si algú en volia, esclar, sempre podia anar on se'n fan, que és a missa. Tampoc diria que aquell fos un model educatiu a imitar, en general, però l’escepticisme sermonejador, potser cansats de dècades de practicar-lo sense massa èxit, sí que em sembla una bona idea. Mirem, de fet, què diuen les últimes enquestes sobre les preferències ideològiques dels segments més joves i veurem com hi creixen els valors contraris als esmentats, sobretot entre els nois. Tinc la intuïció que, tant la unanimitat benpensant tant de l’escola com dels corrents dominants als mitjans convencionals, més aviat repel·len joves, que necessiten també referents de ruptura. Sense els quals mai seran adults, de fet. I que el missatge a “sensibilitzar” sigui tan compacte, tan poc porós (sempre alerta amb els micromasclismes i microracismes, per exemple), els animi a acostar-se a les posicions exactament contràries. A mi em fan pensar amb els punks o els heavys de quan era petit, amb la diferència que vivíem en una transició de pensament dominant.

Deia que al cistell de les bones causes sovint s’hi col·loca la llengua. El català com a valor moral. No sé si li fa cap bé. En alguns ambients, el català és la llengua d’ells. Dels mestres, dels polítics, de TV3. Dels independentistes. La llengua dels que la defensen com un valor moral, obviant-ne totes les altres característiques: la seva utilitat, el seu prestigi, la seva tradició, però també les “coses dolentes” que s’hi poden fer… Fa un parell d’anys, un humorista jove de Palamós, Raül Roco, mostrava molt bé a les xarxes aquesta dicotomia imitant les seves mestres a classe. No sé on li vaig sentir dir que mai parlava en català i que, quan ho feia, no li sortia bé. Però les imitacions són excel·lents i l’expressió lingüística, perfecta. Ara, un altre humorista de Mataró, que es fa dir Wiz Problema, triomfa a les xarxes i en algunes sales alternatives comparant desenfadadament com es prenen una mateixa situació persones tòpiques del lloc on viu d’acord amb els seus orígens: catalans, gambians, equatorians, marroquins o gitanos. El català que fa servir (gairebé només quan imita catalans) és també molt acceptable, però no deixa de ser, alhora, cosa d’altres. No sé fins a quin punt la moralització, el caràcter bàsicament de lluita i resistència que s’ha atorgat al català, hi ha contribuït, a banda dels factors que sempre s’esmenten. I que aquest posat de la Lliga del Bon Mot que ens agafa quan una causa ens sembla justa potser ens l’hauríem de repensar. Els adults, no només els mestres, certament, tenim la responsabilitat de la transmissió moral. Però, esclar, l’autoritat moral s’obté amb el que fas i no pas amb el que dius. Sovint, el que dius substitueix hipòcritament el que no fas. I es veu d’una hora lluny.

* article publicat a la web de la revista Valors.

La vaga de fam

A la celebració del Dimecres de Cendra es va llegir el tros de l’evangeli de Mateu (6, 1-6, 16-18) en el qual Jesús és molt dur contra l’exhibicionisme “a les sinagogues i a les cantonades” de la pregària i l’almoina i recomanava pregar “a la cambra més retirada” tancant-nos “amb pany i clau”. Dues setmanes abans, tres jubilats havien convocat els mitjans de comunicació i una colla d’amics per començar una vaga de fam en una església barcelonina, conclosa al cap de pocs dies, a favor de Palestina aran de la guerra de Gaza. L’acció va començar amb un aplaudiment, un auto-aplaudiment com es pot veure al vídeo que en van fer. Òbviament, com pressentia al principi, ni els palestins, ni els poders públics, ni els israelians ni absolutament ningú ha notat res. ¿Quin era, en realitat, l’objectiu d’aquesta acció? Ells mateixos, la seva consciència, la pressa en ser ubicat al cantó dels “bons”. Per això s’aplaudien.

Ja sé que no faré amics dient això perquè la reacció de bona part dels meus amics catòlics, molts d’ells lectors de Foc Nou, i vint entitats cristianes, també ho van aplaudir públicament. Però, a la llum del fragment que citava al principi, em sembla un gest narcisista. Per la seva inutilitat i, per tant, treient focus i energies a iniciatives més útils, que és el que realment cal. Perquè no he vist cap d’aquests, entre ells una exdiputada, que tinguessin cap sensibilitat similar quan aquí a Catalunya o a Israel mateix hi ha hagut atacs terroristes o segrestos. Però, sobretot, perquè les solucions als problemes polítics es fan amb política, això tan lleig que no provoca cap aplaudiment moral: solucions grises, embrutiment de mans, cessions i pragmatisme. 

Em temo que la crisi de la política no prové, només, de les seves males praxis. A parer meu, hi projectem una exigència moral que no li pertany, reduint les seves possibilitats a “bo” o “dolent”. I, esclar, fem mans i mànigues per semblar sempre “dels bons”, per correspondre a la moral dominant de cada moment: ara la independència, després Palestina, el feminisme o l’animalisme. I que ens aplaudeixin. Fins que l’afartament davant la correcció política ens porti a l’altre cantó de pèndol.

* article publicat a Foc Nou (març 2024)

Gavines a Mataró

 

Des de fa uns mesos, més o menys després d'una tempesta, i probablement coincidint amb el període de reproducció, he notat que a Mataró hi ha més gavines pel casc urbà. Fa poc en vaig veure una volant a més de 2 km de la platja, on fins ara les havia vist sempre (i d'espècies diferents), corrent darrere d'un parell de coloms, tot al vol entre Cirera i la Llàntia. Un espectacle. Els companys d'espècie colúmbida esperaven, sota l'obra d'un arbre, que passés el perill. Vaig pensar si l'ajuntament no hauria contractat pas les gavines per disminuir la població de coloms (tot i que jo prioritzaria actuar contra les cotorres, que són escandaloses). No es pot descartar res. En veig quan soc a casa o a casa d'altres, que tot d'una apareixen voltant i de vegades aterrant-hi. O pel carrer, quan aixeco el cap (que és sovint, avantatge dels que no som gaire alts). Les sento cridar per la nit, no sense fressa. Però el més curiós és que quan, amb amics o coneguts, parlo d'aquest fenomen que he observat ningú sap de què li parlo. I tampoc ningú me'n dona cap explicació. De vegades penso si és cosa meva i ja noto els estralls mentals de cinc dècades d'excessos.

Miro a internet. Veig que els hàbits territorials canvien arran de la seva alimentació variada i que les ciutats en són propícies a generar-la. Me n'alegro quan veig que, entre els seus gustos sibarites, hi ha rates i coloms (com us deia). L'ecologista que porto a dins, que tinc una mica reprimit, em diu que és el millor mètode, en tot cas, per fer-hi front. A internet es queixen, però, del poder corrosiu de les seves generoses defecacions. El més inquietant, tanmateix, seria que es reproduís un episodi d'atac a la població humana com el que es va detectar fa deu anys en un poble de Cornualles. I jo que em pensava que El ocells de Hitchkok eren una metàfora.

Jo soc un ignorant i no tinc prou paciència. Però segur que tenim entre nosaltres persones que ens puguin explicar per què ha passat, això. ¿Hi ha menys peix a la costa? ¿Els nostres coloms són di cardinale? ¿Ha millorat la caça de rates? ¿S'està preparant l'assalt definitiu a l'espècie humana, aprofitant ara que té tan poca autoestima? Espero les seves respostes, ben cordialment.

Agrelo a Barcelona

Per motius d'agenda, no havia anat encara a cap dels dinars de la Tribuna Joan Carrera fins dimecres passat. Hi vaig anar a sentir la conferència de l'arquebisbe emèrit de Tànger, Santiago Agrelo, sobre el fet migratori. El primer que s'ha de dir és que la iniciativa és molt interessant. Reuneix una bona colla d'entitats cristianes i de mitjans, del que en podríem dir obertament partidaris del Concili Vaticà II, una mena de flor i nata del catolicisme català, amb l'amic Marcel·lí Joan d'alma mater. I busca en referents cristians de fora de les nostres fronteres catalanes (la paraula "frontera" va ser de les més citades a la conferència) referents que els orientin. Amb el nom d'un bisbe molt interessat també en qüestions frontereres (entre cristians i no cristians, entre dretes i esquerres, entre cultura autòctona i importada, entre barris i centres, entre clergues i laics...), com Joan Carrera. Vull dir amb això que és una d'aquelles iniciatives que cal preservar i recolzar, em sembla. I en les quals fàcilment hi podríem sumar més gent encara. Penso en el que no vam viure el Concili ni de lluny o els que encara conserven una formosa cabellera fosca o rossa. I és possible perquè la feina feta fins ara està molt ben feta.

La conferència va estar molt bé, esclar. Hem pogut seguir de lluny la trajectòria d'aquest bisbe a favor dels immigrants i dels refugiats mentre ha exercit el seu ministeri al Marroc i, de fet, no era la primera vegada que trepitjava Barcelona. Impressiona la seva capacitat per canviar la perspectiva i situar-la al lloc dels afectats i com, així, canvien també del tot les nostres posicions i les nostres preguntes. Ja sé que no està de moda el determinisme, però Agrelo ens va fer una exacta lliçó del vincle que hi ha en el que pensem amb el que vivim, o el lloc on el món els designa viure. El món o la vocació, diria ell.

Quina política d'immigració?

Les seves paraules, pel que vaig veure, van ser rebudes amb entusiasme. Les seves ironies respecte altres bisbes i les seves invectives contra les polítiques migratòries o de frontera, amb goig. Però gairebé totes les preguntes que li van fer arribar (eren per escrit i costava de saber qui les formulava) insistien en preguntar en com es fa, tot això. D'acord amb el que diu, fra Santiago, però aleshores ¿què cal fer? ¿Quina política d'immigració hi hauríem de contraposar? Realment ens creiem que "aquí hi cap tothom" que ens necessiti? O, millor dit, ¿realment creiem que amb una posició així anem enlloc? La resposta d'Agrelo fou que no a té, que ell no n'és especialista, ni de lleis ni de polítiques. "A més, fa temps que ja no confio en la política", va dir, "ni de dretes ni d'esquerres", concloïa aquest confés ex votant del PP abans que el designessin al Marroc. El lloc on anem, afirmava, és amb els pobres, amb Jesucrist.

Jo no sé als altres, però a mi em va pujar la mosca al nas. D'una banda, esclar, el lloc del cristià és sempre el lloc dels que no tenen, dels pobres, dels que viuen al marge. I això ja és prou gros (i probablement difícil, encara que siguis soci de vuit o deu de les entitats convocants de la Tribuna) com per trasbalsar la vida i el món, si cal. Però pel mig, en aquest mar de Galilea trasbalsat sobre el qual naveguem (com ens recorda l'Evangeli d'avui, precisament), no podem evitar les ones adverses. Navegar per aquestes ones inclou la política. A veure com ens organitzem i qui mana. I la política, per més benintencionada que sigui (i tan sovint errònia quan s'aferra a les bones intencions) ha de prendre decisions en marcs (i mars) adversos. El regne de Déu no és d'aquest món, segur, però nosaltres de moment bé que hi som.

Navegant pel mar de Galilea

Em va agradar la carta que va llegir d'una mena de deixeble seu ("el meu fill", va dir, "que me l'estimo tant com disgustos em dona"), en el que raonava la necessitat d'una política més dura en el fet migratori, tot i ser ell també immigrant a França. La resposta d'Agrelo, que també ens va revelar, per resumir, no era "d'aquest món". Impecable, però políticament irrellevant, em temo. Mentre Agrelo li demanava que es posés el cantó dels que ho pateixen, una actitud que jo qualificaria de prepolítica (i necessària), el noi procurava convertir en propostes polítiques, factibles, l'ordre polític a proposar al conjunt de la societat.

Jesús, al llac de Galilea cantant "Veles i vents", ens demana que confiem, que no tinguem por. Però som nosaltres, pobres deixebles despistats, els que hem de navegar i decidir el rumb. Que trobarà turbulències a dreta i esquerra. Per parlar més concretament, és clar que hi ha d'haver polítiques migratòries i control de fluxes. I de fronteres. Òbviament que és un caos que això no sigui així. Evidentment que aquest caos afecta sobretot els barris més pobres (per això, entre els de les rendes altes sempre hi ha més simpatia exòtica cap el fet migratori, simpatia que és l'altra cara del racisme com bé apunta sempre Roger Bartra). I que no atrevir-se a "operar" per no fer mal fa que el mal guanyi. I que caldrà complementar amb altres mesures, de més alt abast, que evitin les migracions forçades. I que algú haurà de prendre aquestes decisions, assumint-ne les seves conseqüències.  Em temo que si els cristians (o "els bons") practiquem una mena d'objecció moral (per no assumir les conseqüències, o sigui el pecat) qui prendrà aquestes decisions seran només els cínics. O l'extrema dreta. És el mateix que penso per altres polítiques on els cristians correm sempre a mostrar les mans netes, com en les polítiques de salut sexual i reproductiva, els carques, o de seguretat i de defensa, els progres. Arribarem al cel tant nets, tan poc humans, que farem fàstic.

Per això, finalment, penso que és bo en general que els religiosos i els clergues en general no es dediquin a la política, salvant els casos que vulgueu (Joan Carrera s'hi va dedicar una mica però de seguida va plegar). Algú ens ha de recordar de quin bàndol estem, en el fons. Algú haurà de parlar-nos del Regne, enmig de la selva. A algú haurem d'acudir la resta perquè ens diguin "no tingueu por". I perquè ens absolguin. Que tampoc és qüestió d'anar a veure sant Pere sense arreglar una mica.

(Article publicat a Catalunya Religió, 23-6-2024)

Sobre 'El Príncep i la mort', de Daniel Vázquez Sellés

En Daniel Vázquez Sallés és un periodista que va tenir un fill amb el que se’n diu una “malaltia rara”, que n’acumulava d’altres. Des de ben petit, malgrat l’immens desig per obviar-ho, li queia l’espasa de Dàmocles de la mort. Les dificultats i els riscos letals eren tants que el més normal hauria sigut instal·lar-se en el pessimisme. La dependència del fill, en Marc, però també la dels seus pares, era de la magnitud que qualsevol de nosaltres creu que no podria suportar. En Marc, però, viurà deu anys, a empentes i rodolons, amb nombroses estades als hospitals i una vida, com deia, limitadíssima.

Al llibre El Príncep i la mort [Folch & Folch Ed., Barcelona, 2022] , Vázquez Sellés narra la història d’en Marc, des del seu naixement fins al final, les seves vicissituds colaterals (incloses separació, addicció a les drogues i desintoxicació) i la seva estada durant uns mesos a Kufoníssia, una apartada illa grega, per passar el procés de dol.

Si haguéssim de triar dues coses que impressionen, del llibre, que són les que em porten a comentar-vos-el a “Creure avui”, són el lliurament absolut, d’una banda, i la necessitat dels recursos simbòlics i narratius de la religió quan se la troba a faltar. Dos aspectes que ens poden ser útil als que pensem que el cristianisme encara té coses a oferir al món d’avui. O, millor dit, que el cristianisme sorgeix de l’experiència humana d’amor absolut i de recerca de sentit. I totes dues coses, em temo, ens són inherents.

Llegia aquest llibre la passada Setmana Santa, on la qüestió de la mort i, almenys a les nostres processons, la de la filiació, és molt present. La Passió de Jesucrist, que renovem cada setmana i, especialment, un cop l’any, indica de totes totes que l’estimació sense límits, sense esperar recompenses, acceptant que pot passar per la mort (pel fracàs), i que tot i així val la pena. Que és pel que val la pena viure, de fet. I sobretot ens n’adonem quan tenim l‘experiència d’una “vida que no val res” en termes d’utilitat, de rendiment o de duració. En el relat de Vázquez Sellés, i en l’empremta que narra de les vides dels implicats, hi trobem exactament aquesta Passió, m’atreviria a dir. De la mort que travessa la vida dels innocents i de la vida en majúscules que venç a través de l’experiència aquesta fatalitat.

I, com deia, l’altra banda, l’autor explicita la seva necessitat, diríem, espiritual. Tant en vida com en la mort del seu fill. Daniel Vázquez Sallés és fill de Manuel Vàzquez Montalbán, un dels nostres millors escriptors contemporanis mort va vint anys, a qui el fill admira. I jo també, sigui dit de pas. Però ens presenta d’una manera diàfana, a través de les opcions de la generació del seu pare, els estralls de la ruptura de la transmissió de la nostra tradició cristiana. Que els àngels i els sants, Déu i la seva Mare, el cel i l’infern, el pecat i el perdó, la gràcia i la culpa, la comunió i la pregària, hagin desaparegut de les vides de la majoria de conciutadans sense troba’ls-hi substitut. “Els creients tenen el seu déu, els ateus ens passem la vida buscant-ne un, de déu”, diu l’autor quan arriba a Grècia.

Vázquez Sellés s’ha d’encomanar a Algú, a aquest “totalment altre” que no sap com anomenar. El busca en les traces culturals d’aquesta recerca més properes: en els temples cristians a Catalunya o en les ermites ortodoxes gregues. Busca també, esclar, la resurrecció d’en Marc, retrobar-s’hi. Mireu, jo no sé si ens retrobarem o no amb els estimats que se’ns moren, o amb els que queden quan ens morim nosaltres. Sí que sé que aquest desig fa present el que importa, a la vida. D’això, els creients en diem Déu i, sigui com sigui, les coses impossibles són coses de Déu. No és exactament un avantatge, creure-hi, però la construcció cultural que provoca creure-hi (la religió) és el que permet una mínima objectivació per poder entrar en aquest repte (objectivació que només es pot fer a través dels símbols, inclosa la praxi). Sense això, com veiem, és enormement difícil.

És difícil, però no impossible. Cap al final d’El Príncep i la mort, Vázquez Sellés, explica la seva trobada amb una desconeguda al vaixell de tornada de Kufoníssia. Després d’explicar-li què hi feia i posar-se a plorar, la desconeguda li pregunta si vol que l’abraci. I escriu: “Em va repetir la pregunta, aquest cop amb els braços estesos. Vaig deixar que m’abracés i vaig tancar els ulls, agraït per aquell acte d’amor pur. Vaig percebre l’essència del meu infant difunt. Hi ha vida més enllà de la mort”.

Doncs vinga, a viure-la!

____

Comentari emès el dia 1 de juny de 2024 al programa "Creure Avui", de TV Mataró. Vídeo (a partir del min. 15:20h)

CA_1335 PPD 1 de juny de 2024 from Creure Avui TV on Vimeo.