Llegeixo a capgros.com una columna d'Albert Guisasola sobre el fenomen nimby (“Not In My Back Yard”; traducció: no al meu pati de darrera) i la tendència de les societats modernes a la reacció a qualsevol element de compartir l'espai públic o determinades normes globals que pressuposin algun tipus de solidaritat vers la resta.:
Crec que l'article és molt il·lustratiu i el fenomen molt extès. S'associa als processos d'individualització i de ruptura de les xarxes socials més globals. Som tolerants amb moltes coses, fins i tot creiem que n'hi hauria d'haver més (prostíbuls, mesquites, presons, escoles, comissaries, plantes de generació elèctrica, incineradores, contenidors, parades del bus, carreteres, cementiris...), però, ei, lluny de casa. Si ho posen a la porta de casa, aleshores quasi esdevé un dret fonamental...
:
Els experts dedueixen que el fenomen informa també sobre la maduresa democràtica, poca, de la nostra societat. Que, a l'hora de prendre decisions, aquestes són més rebutjades quant més lluny són dels ciutadans que l'han de 'patir'. De manera que, imbuint-nos en un procés més participatiu a l'hora de prendre decisions, aquestes esdevenen més consensuades, més acceptades, més compensades.
:
Hi estic d'acord: la proximitat és la millor distància per prendre decissions polítiques i el principi de subsidiarietat el més evident del federalisme. Però també és cert que la democràcia s'aferma en la presa de decisions difícils, en l'assumpció de responsabilitats del que les exerceix i -per tant- de no demorar més un tema quan fa falta resoldre'l. L'enteranyinat de la participació, alhora, pot esdevenir també una burocratització en sentit invers, un allunyament dels ciutadans reals, una excusa per no avançar (així, seria conservadora) i ineficient (donat que no es qüestionen mai els increments de costos fruit de la 'pau social'). De manera que jo reclamaria, a més, més claredat i més mediació. Entre els ciutadans un a un i el lloc on es prenen decisions cal enfortir els mecanismes intermedis: els partits, les associacions de veïns, tots aquests instruments que l'apoteosi de l'individu ha posat en qüestió (i bé que ha fet), però que han de reaparèixer en aquest món diferent que encara els reclama.
:
3 comentaris:
El problema no es que ho possin en un pati del radere. El problema es que sempre possen l'instalació en el pati dels mateixos.
Per possar un exemple. No fa pas gaire, es va instalar a Vall D'Hebron de BCN un servei per atendre drogadictes.
Vall D'hebron ja es un barri bastant maltractat urbanisticament i socialment deprimit. Perqué el ajuntament no posa aquest tipus d'instalacions, per dir quelcom.. a Pedralbes???
D'aquesta manera s'armonitzaría més la ciutat al ubicar aquests serveis tant necessaris a la vora de segments de la societat que no estan tant malament com els de Vall D'Hebron...
Doncs aixó mateix es del que em queixo. Sembla que sempre plogui sobre mullat i els rics i poderosos mai reben!
I us dieu socialistas i obrers.... Bah!!!!
Dels mecanismes intermedis ...hi hauria molt a parlar si són per enfortir la democràcia o vernissar la dedocràcia
També a la ciutat tenim proves claríssimes d'instrumentalització dels mecanismes intermedis per fer combregar a tothom amb el que prèviament està mes o menys decidit.
Poder els individuus o alguns ciutadans no volen entrar o s'inhibeixen en aquest joc.
La millor manera per diluir els conflictes _ que no per encarar-los com cal_ sovint es muntant una comissió. I aquest invent sol ser proposat pels que manen i prenen decissions.
Estic d'acord amb la manca sovint de corresponsabilitat ciutadana però en el fons, determinades pràctiques de govern polític d'això se n'aprofiten.
- Anònim 1,
Sí, havia oblidat les narcosales.
- Anònim 2,
Ok, però a vegades les comissions sí que funcionen. L'important no són els instruments.
Publica un comentari a l'entrada