Política: raons i emocions

 

Sempre arrufo el nas quan algú, especialment de la meva corda política, demana que, davant els conflictes polítics, se separin els sentiments (tot i que seria millor parlar d'emocions) de les raons, amb el benentès que l'asèpsia i fredor de les dades permeti calibrar millor els elements d'una possible negociació i, si s'escau, un acord. Valgui això pel famós procés o per qualsevol altre tema, de fet. 

Els més perspicaços veuran aquí una reminiscència del debat, per resumir, entre materialisme i espiritualitat, entre el pragmatisme i l'idealisme, o com en vulgueu dir. Duch diria que aquesta dicotomia és falsa i que es tracta de dos fenòmens coimplicats. Jo, ho reconec, en política, tendeixo a l'anàlisi diguem-ne materialista i a la praxi pragmàtica, valgui la redundància. Ho faig no només perquè em surt així, que també, sinó perquè sovint els temes a analitzar i els conflictes dels quals se'n deriven acostumen a ser presentats exactament al contrari, amb una dosi excessiva d'emocions. Però si em paro a pensar, en el fons, les meves anàlisis també estan empeltades d'emocions o, més aviat, d'un apriori on s'hi inclouen les emocions.

Els neuròlegs diuen que primer sempre hi ha l'emoció i després la racionalitzem, fins i tot en decisions senzilles. També en política, em temo. En realitat, no som d'esquerres o de dretes (ni del Barça, ni de missa, ni santeros -els de Mataró-, ni amants de l'art contemporani o lectors de Proust...) després de fer una seriosa reflexió, amb dades, sobre quina de les tendències és millor (millor respecte a què, seria la primera pregunta que la raó tampoc pot respondre). A l'origen d'aquestes afiliacions hi ha sempre una emoció, i hi és també després, fins i tot entortolligada amb la seva racionalització. No hi ha mai prou distància per a raonar bé, ni raonaríem bé si no tinguéssim en compte el pes del lligam emocional.

Sospito, doncs, que per enfrontar un diàleg, o una negociació, precisament són les emocions el que cal tenir més en compte. En primer lloc, perquè el final d'aquests processos és sempre l'inici d'un relat, arribi o no a un acord; relat pel qual el grup al que representes jutjarà aquest resultat, i que haurà d'incloure el seu correlat emocional. No compta tant una dècima més o menys de percentatge sinó si hem avançat o no en la direcció de fons, del fons amb el qual et relaciones emocionalment (i simbòlicament, diguem-ho de passada). Sigui aquest fons "Catalunya" i la seva identitat, la "classe obrera" i la seva dignitat, la "prosperitat" o la "solidaritat". Tots aquests valors no són mesurables en termes estrictament racionals.

Si un vol, doncs, que el procés negociador "acabi bé", haurà de proveir-se d'arguments més poderosos que partides pressupostàries o traspassos de competències, haurà de satisfer emocions, les dels dos bàndols de la taula (dos o els que siguin), que sovint les han propugnat com a contradictòries, quan el conflicte ha estat més present (per a la qual cosa tot procés negociador necessita rebaixar el to del conflicte). És un error deixar-les de banda, o suposar que només l'altre respon a les emocions (i tu a la raó). No és cert. Reconèixer, així, les pròpies emocions i alhora les raons alienes, així com sovint es fa amb els punts forts i febles de les dues bandes, és el primer que haurà de fer qui pretengui un procés negociador a la política. Ja dic que això val tant pel procés, un mort que hem d'enterrar entre tots ben aviat, com per tot lo altre.

Els polítics

Hi ha una recent anècdota molt significativa del brot d'antipolítica que viu aquests dies el món virtual (almenys). Tot i que plou sobre mullat, i gràcies a aquesta xarxa tenim piruetes aparentment arriscades, es reiteren les crides antipolítiques com si fossin noves. La crisi del coronavirus, que té lectures polítiques, encerts i errors dels quals caldrà passar compte, lògicament, és aprofitada per atacar el conjunt de la democràcia representativa. Per via de la seva base legal (la Constitució o alguns dels seus atributs que la puguin fer esclatar, com la monarquia parlamentària) o per via de l'atac directe al pluralisme polític. He vist llicenciats cultes, amb llacet, encapçalant demandes per reduir el nombre de "polítics" al·ludint a xifres (falses) estratosfèriques, potser obviant que demanaven desmantellar el Parlament de Catalunya. O per deixar sense sou als mateixos polítics que exigim solucions als múltiples problemes indirectes d'aquesta crisi, que ja estem patint. D'on creuen que surten, les solucions, de la voluntat? d'un barret màgic? d'un tuit? I també veiem com s'estan portant a l'extrem els nostres prejudicis polítics (és a dir, volem que el coronavirus confirmi el que ja crèiem, com els profetes mil·lenaristes). Espanya ens mata. L'Església no fa res. L'exèrcit millor a la caserna que no desinfectant Catalunya. I aquí podríem anar sumant bestieses, perquè tots tenim els nostres dimonis i els exorcismes són gratuïts i públics.

Doncs bé, com que aquests dies molta gent s'avorreix, el professor Xavier Sala i Martín, després d'una de les seves (es veu que) nombroses aparicions a la televisió pública de la Generalitat, va demanar a Twitter el següent:

El Dr. Lluis Cabré, cap d'UCI de l'hospital de Barcelona, m'ha passat una idea: A Catalunya hi ha més de 7.000 REGIDORS als ajuntaments. En aquests moments la majoria d'ells no fa res i segueix cobrant. Per què no els posem a TREBALLAR A LES LLARS D'AVIS ara q hi falta personal?

— Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) April 5, 2020

Contràriament al que ell pensava, segurament, força gent se li va tirar al damunt. Per demagog. Per frívol. La immensa majoria d'aquests regidors ni tenen dedicació exclusiva, ni s'estan aturats sense fer res, ben al contrari, en aquesta crisi.

Però, sobretot, se li van tirar al damunt, sospito, perquè més o menys tothom coneix alguna d'aquestes set mil persones. I una cosa és criticar els governs i els seus membres, el rei, els diputats i els senadors, que són "allà dalt", i l'altra, molt diferent criticar algú que veus pel carrer, que potser és dels teus o no, però que saps que no t'està estafant i que ha fet sacrificis personals per una tasca que, reconeguem-ho, potser tu no faries. O potser sí, i per això no t'agradaria que algú que ha rebut la confiança del seu poble per representar-lo fos tractat com qui "no fa res". Les enquestes també avaluen molt millor, almenys en aquesta crisi, el paper de les corporacions locals que no el d'altres administracions.

Dues reflexions per acabar. La primera és que un dels problemes de la democràcia és la limitació de la crítica als poders dels quals en som més responsables. Dels altres, visibles i no tan visibles, es veu que no cal dir-ne res. No surten a Polònia, ni als acudits d'El Jueves, ni ningú fa campanyes demanant que deixin de cobrar. Només hem de ser purs amb aquells als quals hem externalitzat (es veu) la nostra puresa. Fixeu-vos que en els casos de corrupció política, per exemple, recordem només el nom dels corruptes, mai el dels corruptors.

La segona reflexió és que l'única manera, em sembla, d'afrontar la crisi de la política representativa i aturar la seva substitució per la política de concentració de poder (els casos actuals d'Hongria, Polònia o de l'estat que volia implantar la nostrada Llei de Transitorietat), passa per la proximitat. Si ens refiem (i defensem) més els regidors que els diputats és perquè els podem tocar. I veure fora de càmera. Això exigeix un plus als representants públics, sens dubte: el del testimoni personal (m'estimo més la paraula testimoni que no pas exemple, tot i que Javier Gomá ho diria així). Però a mi, això, ja em sembla bé. On hi ha testimoni hi ha confiança, i la confiança dota el poder de l'autorictas sense la qual no serveix de res la potestas. Crec que l'esforç val la pena. Encara que sigui per donar una merescuda lliçó als lliçonetes de colors.

Què té de bo l’extrema dreta?

També hi ha residus polítics. Són els temes dels quals no parlem, els efectes colaterals de les decisions o les idees “bones”, les coses que no tenen gràcia, o glamour a les xarxes, el que no està de moda, el que no sabem com coi resoldre. Ens sembla que, en no ser a l’”agenda”, s’ho emportarà el vent. Però no. Els residus del nostre benestar, com van fer bé d’advertir els ecologistes fa anys, no desapareixen per art de màgia i la seva acumulació afecta un dia o un altre el benestar que volíem protegir. Uns altres que també fan servir el color verd, ara, es nodreixen, en bona part, d’aquests marges. I si una cosa té de bona l’extrema dreta, potser només aquesta, és que ens obliga a tractar-los. 

L’atur dels treballadors d’empreses contaminants. El xoc cultural de la immigració als nostres barris que reben els que no tenen quartos per fugir-ne. L’absurda absència de la figura paterna i els seus valors pertot. El que no encaixa en l’anivellament ideològic del políticament correcte. Els aficionats a la sarsuela o als toros o a la boxa. Els que mai van al Lliure o al Liceu o al TNC. Les pàtries ultratjades. La tradició que et connecta amb els teus orígens. Els lletjos, els grassos. Els que no tenen Netflix. Els que, com Josep Pla quan veu els Camps Elisis, diuen “i tot això, qui ho paga?”. La indignació per la barra dels que abusen dels serveis públics. Els que tenen prurit moral davant l’avortament o l’eutanàsia. A mi se m’acudeixen aquests “residus”, de tota mena, ja ho veieu, però n’hi ha més.

El primer que cal aprendre de la revifada de l’extrema dreta al món occidental, crec, és que mai no hi ha decisions del tot bones ni, molt menys, gratuïtes. Per més unànimement bones i gratuïtes que semblin. Que sempre es trepitgen ulls de poll, i no sempre de qui et penses. Fer una bona política no es deu tractar, doncs, de prendre les decisions més correctes, en el millor dels casos, sinó d’avançar-se, també, a atendre els seus efectes colaterals, a admetre’ls, a no llençar-los. A empatitzar amb les seves víctimes involuntàries. 

La segona lliçó que n’extrec és que, si bé l’aparició d’aquests fenòmens té causes de caràcter econòmic (crisis, increment de diferències de rendes, precarització, etc…), l’economia no ho és tot. Que la societat compti amb tu no és tan sols, que també, una qüestió del teu poder adquisitiu, ho és també de la identitat, per exemple, o dels processos de socialització cultural (la polèmica del pin parental).

I, per últim, com que les solucions que proposa l’extrema dreta no són acceptables (moralment, sobretot), val més que els que no en som ens espavilem a buscar-ne. Amb tota la humilitat que vulgueu (hi ha coses que segurament no tenen solució), però les polítiques “residuals” s’han d’abordar de tu a tu, sense superioritat moral, sense dir “fatxa” al qui gosi plantejar-los, com quan es deia que els ecologistes eren bruts, pesats i peluts. Si no ho fem, estarem engreixant la fera, el nou fantasma que recorre Europa, cada vegada més fort.

Article aparegut a la web de la revista Valors.

L'independentisme i les rendes

(Quadre: Santi Demajó)

S'ha tornat a repetir (i es repetirà). Si vinculem les dades electorals de diumenge de les seccions censals de Barcelona, per exemple, amb les útimes dades sobre renda familiar disponible d'aquestes mateixes seccions, segons ha publicat a Twitter en Santi Demajó (vegeu també aquest fil d'Àlex Tarroja o aquest gràfic de Marçal Farré), en podem treure aquestes conclusions tal i com ell mateix descriu:

- BComú i PSC amb màxims a rendes baixes

- ERC, CUP i BCAP amb màxims a rendes mitges

- JxCat i CsV amb màxims a rendes altes

- PP i VOX amb mínims a rendes mitges

Les enquestes del CEO revelen també la diferència entre el nivell de renda i les preferències polítiques per per partits o per la independència: a més renda, més favorabes.

La revolució de la classe mitjana

El periodista especialitzat en demoscòpia Carles Castro, ja advertia el 2012 a La Vanguardia, a l'inici explícit del procés, i just abans de les eleccions al Parlament, que l'independentisme consistia en una "revolució de la classe mitjana". I hi afegia "este grupo lo forma una clase media hiperparticipativa (y la mejor muestra de ello fue la manifestación del 11-S); es decir, una suerte de minoría determinante (ese concepto que con tanta perspicacia maneja el historiador Ucelay-Da Cal), cuyo peso cualitativo en el devenir político y social desborda el meramente cuantitativo".

Podem pensar que el fenomen es dona a Catalunya (i d'alguna manera a Espanya) per les circumstàncies evidents del cansament de model polític i territorial vigent, accelerats per la duresa i la durada de la crisi econòmica de fa dotze anys. Sense deixar de ser cert, només que obrim el zoom veurem fenomens sembants arreu del món, sobretot l'occidental, amb conseqüències polítiques i econòmiques de gran magnitud. Francis Fukuyama deia a The Wall Street Journal (trad. aquí). el 2013, que l'aparició d'una nova classe mitjana global de la qual els estudis prediuen que pot arribar a ser més de la meitat de la població mundial el 2030. A banda de fer salivera als operadors econòmics per aquest nou mercat gobal, Fukuyama reconeixia que "la classe mitjana ja no vol només tenir seguretat sinó també opcions i oportunitats. És més probable que optin per l'acciós si la societat no aconsegueix complir amb les seves expectatives de millores econòmiques i socials, que creixen amb rapidesa". Tot això just abans del trumpisme i derivats (Bolsonaro, Brèxit, etc.) i en plena efervescència de la nostra epopeia catalana.

Dos advertiments

Ja sé que la lectura materialista dels fenòmens polítics no està de moda, però m'ha semblat interessant deixar-ne humilment constància en aquest blog. Almenys, per dos motius. El primer, per contextualitzar sense tòpics el moviment independentista, per explicar el miratge de"majoritari" i els seus límits evidents quan pretén sense èxit eixamplar-se electoralment, més enllà dels sentiments de pertinença o les absurdes apel·lacions morals endogàmiques (referents a la "repressió". a la pressumpta manca de llibertats i drets,etc...). 

I, en segon lloc, per advertir a tots aquells que pensen que en poden prescindir, de la classe mitjana; sobre la necessitat de donar respostes a les expecatives de fons de les quals parlava Fukuyama dins d'un projecte global que no exclogui aquests sectors. Amb el risc que els exclosos, finalment, siguin ells i els sectors que representin. La màxima que Jaume Balmes dirigia als conservadors espanyols em sembla avui ben aplicable, tant per conservadors com per progressistes: "Si no vols revolucions, fes evolucions".

Però la vella aliança socialdemòcrata que uneix els interessos de les classes populars amb les classes mitjanes, que no oposa la seguretat al dinamisme sinó tot el contrari, i que renuncia al poder d'una classe sobre una altra, em sembla avui més vigent que mai. Més necessària que mai.

Baños, Reguant i el feixisme

Amb això de Vox s'ha posat de moda parlar de "com combatem la ultradreta". A Mataró ja ens ho vam preguntar fa vuit anys amb la irrupció de PxC a l'Ajuntament, de manera que portem una mica de carrerilla. Ara no us sabria dir si hi ha una bona manera, o n'hi ha més d'una, o si depèn. Però sí que penso que el que cal fer, en una societat democràtica, és utilitzar arguments i que, en canvi, una mala manera, és la d'evitar-los. Exactament que amb qualsevol altre adversari polític, sobretot si fan propostes concretes. I no tenir por d'admetre arguments aliens, o la perspectiva de l'altre, en la defensa dels propis. 

Si preocupen els efectes de la immigració i la ultradreta té una proposta maximalista (o, senzillament, impossible), la pitjor resposta és dir-los xenòfobs, tot i que segurament sigui aquest el valor que les impulsa. El resultat és que al damunt de la taula dels que han expressat la preocupació hi haurà una sola proposta (descabellada, potser, però proposta) i un adjectiu que tanca tota possibilitat de diàleg i, per tant, de contra-propostes. 

Exactament passa així amb la resta de preocupacions políticament incorrectes que de sobte troben un canal d'expressió, un marc mental que s'hi adequa. El temor a les conseqüències no previstes dels canvis culturals, econòmics i de costums són, crec jo, el principal cau de cultiu d'aquest creixement. Ho hem vist amb el recent conflicte del taxi, o amb la perplexitat del rol masculí davant l'empoderament de les dones o dels gais, o amb l'estupenda Dinamarca del sud que els espanyols ens estan prohibint. I ho veurem cada vegada més amb exemples quotidians. "¿Com és que la gent no creu en el que creiem els moderns si és tan bo?", ens preguntarem abans de proferir els devaluats epítets que resolen la incògnita, per dir que encara, pobrets, no ho han entès. I nosaltres sí, per favor. Sempre passa el mateix: que no mirem la factura del món collonut que ens pensem que tenim a la cantonada. No en calculem els costos i, quan algú ens porta la nota a la taula, el culpem de no afegir-se a la festa.

Un exemple de tot això que dic es va produir ahir en aquest judici que retransmeten com si fos un reality pels fets del setembre i octubre de 2017. Dos exdiputats de la Cup, Antonio Baños i Eulàlia Reguant, no sé si premeditadament o no, van negar-se a respondre l'acusació popular que exerceix Vox en l'esmentada causa. En temps de Twitter (aventures heroiques de deu segons), el gest té la seva gràcia. Però la llei, aquí i en les democràcies més lluents de l'Univers, negar-se a respondre fent de testimoni està prohibit, t'agradi o no qui fa l'acusació popular. D'entrada, se'ls ha aplicat una sanció de 2.500 euros  a cadascú i, en cas de negar-se a rectificar, les conseqüències penals poden continuar. 

La causa dela negativa és el seu desacord amb que s'admeti l'acusació popular d'un "grup feixista", desacord que, processalment, tocava fer-lo quan se l'admeté. Però el que trobo més important, jo, és que ens neguem a respondre algú només perquè és un feixista. A mi em sembla, en canvi, que si la confiança en el propis arguments és sòlida, no ens ha de fer por ni basarda respodre un feixista. Ni al mateix diable, interlocutor privilegiat de Nostre Senyor al desert, recordem-ho ara que ve la Quaresma. No sigui que els seus acabin sent els únics arguments sobre la taula dels que tenen més preocupacions que orgull (o això que ara en diuen dignitat) i facin la tria que tots sabem que ens perjudica. Per això deia que potser sí que era premeditat.

La saviesa dels vulnerables

A Joan Vinzo, ACS.

El mes passat, a la meva ciutat, va morir un regidor. És el segon que conec personalment i que, amb circumstàncies similars (malaltia terminal, família amb fills petits, dedicació exemplar) i en un interval de pocs anys, li passa. També l’anterior havia portat les responsabilitats que aquest desenvolupava, especialment les de Salut, Serveis Socials i Gent Gran. Si no fos tan trist semblaria una ironia. El regidor era si fa o no fa de la meva edat, però el que destacava la gent que anava parlant a l’acte d’homenatge a l’Ajuntament que vaig tenir la sort d’assistir, se’n destacava la seva saviesa, a banda del seu tarannà i el seu caràcter resolutiu i tranquil alhora. No em treia del cap, tot i la commoció, aquesta referència a la saviesa i la seva relació amb l’activitat pública. I vaig pensar que ell, almenys, en tenia de tres menes.

La primera és la saviesa diguem-ne acadèmica, per la qual ens formen des de ben petits i que en el seu cas -metge pediatre i gestor públic de la salut, després- requereix molts anys, una enorme inversió i tanta intel·ligència com vocació. La segona té a veure amb l’experiència, és la saviesa dels ancians de les tribus, la que s’acumula després d’èxits i fracassos si es té la mirada atenta i se sap recordar (re-cordar, etimològicament, tornar a passar pel cor). I la tercera és la intel·ligència de la vulnerabilitat, la que fa present els límits, la vacuïtat del poder, les víctimes, el dolor, la pobresa. Sense escarafalls ni victimisme, amb tota dignitat, amb totes les limitacions, el meu amic va incorporar aquesta experiència pròpia a la seva tasca de servidor públic.

Davant la il·lustració liberal, que l’excloïa, una de les coses més interessants que han aportat les ideologies sorgides del moviment obrer, penso, ha estat la incorporació activa de la mirada vulnerable. Els partits “obrers” i el sindicats, des de la segona part del segle XIX, per exemple, afegeixen a la construcció política una saviesa que ni l’acadèmia ni l’experiència de la vida abasten prou. No sé si som prou conscients tant de la necessitat d’aquesta incorporació (per exemple, quan parlem sobre legalitzar o no la prostitució sense la veu de les prostitutes) com de la seva visibilitat. Amaguem els tolits (excepte que siguin excel·lents atletes), els vells, les guerres no televisades, els barris on s’acumulen els problemes… o els malalts de càncer, aquesta paraula que ni jo, en aquest escrit, he gosat dir pel seu nom fins ara. Com si tancant els ulls, apel·lant a la solidaritat en abstracte i mirant que res d’això no ens embruti ja ens apanyéssim. No només ens enganyem, com qui amaga la pols sota l’estora. És que som més tontos. És que ens perdem una enorme saviesa, com ens etziba l’exemple d’algú en el seu últim alè.

Article per a la revista Valors (juliol 2018)

La massa i els parlaments

Una de les crítiques més generalitzades i tòpiques sobre la qual bascula la crisi contemporània de les democràcies occidentals es dirigeix al parlamentarisme, que es contraposa al la força “del carrer”, de “la gent”, del “poble” o altres sinònims de “massa”, entenent-la com bé va descriure Elias Canetti. Així, aquesta crítica associa parlamentarisme amb filibusterisme, amb la gestió d’interessos partidistes (quan no “individuals”: tots són iguals), amb xerrameca, amb legalismes, amb dificultats per assolir objectius del líder, etc; excessivament “circular”. I, en canvi, la força popular es mostra com a veritable, legítima, ergo superior a les lleis, completament representativa, mancada de noses partidistes o particularistes i portadora d’una missió històrica, decididament “linial”.

El resultat, en realitat, ho desmenteix ben aviat. Els parlaments fragmentats, per exemple, han de recórrer necessàriament  al parlamentarisme denostat. Però, de seguida,  aquest és posat com a excusa dels alentiments i fracassos dels líders de les “masses”, com hem vist als EUA en el cas de les dificultats de Trump en cambres dominades, teòricament, pel seu propi partit.

La crítica al parlamentarisme, alhora, com tot relat que es presti, necessita enemics. Compte, no serien “adversaris”, per als qui caldria atorgar igualtat legítima i un combat “esportiu”, sinó “enemics”, és a dir, aquells a qui cal abatre, o aïllar, o vèncer “definitivament”. Per alguns seran les “elits” i tot allò que s’hi vulgui vincular, per altres els “estrangers” (mexicans als EUA, “moros” a casa nostra) i, això sí, per tots, aquells qui no comparteixen el seu marc mental. Així, qui no està “amb la majoria” (que sovint també és mentida: Trump va perdre les eleccions en vots, seguint amb l’exemple), hi està “en contra” i, per tant, és igualment responsable, amb les elits, del mal que hem d’abatre. Per això, els “conversos” que provenen de fora del “nómos”, el “territori ordenat” (racial, social, sexual, cultural, econòmic), són acollits com a fills pròdigs (els diputats racistes negres d’alguns països europeus, per exemple) i els permet dir “no, nosaltres no som racistes, només volem ordre”.

De fet, tot això és tant contemporani com antic. El teòric d’aquesta crítica és, sens dubte, Carl Schmitt (1888-1985), un filòsof filonazi amb molta influència posterior directa (i indirecta, com veiem), que va elaborar les seves teories a la llum de la feble república de Weimar. Perquè la crítica a la democràcia representativa és una estora vermella a l’autoritarisme, com es pot comprovar a Turquia, Polònia, Hongria o Veneçuela. Però, sobretot, interpel·la al caràcter feble i provisional, segurament postís i avorrit, de la democràcia. Inteprel·lació que precisa, doncs, d’un reforçament dels seus pilars, de més exigència en els seus actors i de més resolució en els seus actes.

Article a la revista Valors, novembre de 2017.

Els buròcrates

¿Qui governa els Estats? -em demanaven (...)-. ¿Jo, que voto i pago la contribució, o els meus funcionaris que m'administren la felicitat pública? El resultat fou que la gent descobrí que ningú no és amic a casa seva i que la vida la riquesa i la felicitat del poble depenen de l'humor dels funcionaris de l'Estat organitzats en casta. Es descobrí, en un mot, que el buròcrata, amb les seves traces i manyes, governa el polític i a través del polític governa el poble. Entre l'estat i el poble hi ha un element aïllador irresponsable i sinistre, que és la burocràcia.

(...) L'home liberal i conservador (...) es lliura en braços de la burocràcia i viu tota la màgia hipnotitzadora del funcionari. El socialista, en canvi, considera el buròcrata com una necessitat que cal combatre, o almenys que cal controlar.

Josep Pla, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 580-581. 

És evident que, en simples termes numèrics, hi ha més mediocres que persones creatives i lluminoses; però, a la vegada, les institucions modernes no poden assumir la jerarquia intel·lectual, la diferència delatadora, l'elitisme. La burocràcia és el gran ribot de l'igualitarisme en institucions on aquesta diferència pot arribar a ser extrema.

Ferran Sàez Mateu, Estranya forma de vida, A contra vent, Barcelona, 2006, p. 48 (comentari, aquí).

Els millors i els pitjors

Als millors els manquen les conviccions, i els pitjors
van plens d'una vehemència apassionada.

W.B. Yeats,  fragment de "La segona vinguda", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 209.
Foto: Diari de Tarragona.

El polític ninot

El polític actual exerceix bàsicament de parallamps de l'humos social. És un ninot impotent contra el qual la gent vomita les seves importències.

(...) ¿L'humor constant que presideix la nostra vida mediàtica (i, doncs, cultural) és inquietant pr al poder? ¿Obre les portes a la llibertat mental? ¿Posa de cap per avall le sveritats imperants? Em temo que no. L'humor de moda qüestiona només els poders febles: d'una banda, l'humor satiritza els polítics, que cada vegada són més irrellevants (membres d'una confraria menor); i de l'altra, satiritza els anomenats famosos, excrescències del circ mediàtic.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 189-196.

Transparència?

L'exigència de transparència porta implícita una exigència de perfecció. I l'exigència de perfecció, sempre que s'ha intentat portar a terme, ha implicat forçaments inquietants. No podem oblidar que la perfecció la van buscar abans els inquisidors, el terror revolucionari francès, els camps d'extermini nazi, el gulag comunista, els clergues islamistes.

El problema de la perfecció és que l'ésser humà é simperfecte. Per això, a cada època, la perfecció tendeix a ser imposada per pebrots.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 188.

Poder, indignats i xamans

Una mica accidentadament, haurem clos un cicle electoral sencer. Una de les conseqüències d’aquests processos ha estat la incorporació de nous rostres als ajuntaments i als parlaments. En l’estrambòtic i hipotètic cas que algun d’ells demanés que li recomanéssim algunes lectures per saber cap on va el món de la política, correria a dir-li el nom de tres dels millors llibres que, a parer meu, s’han publicat darrerament al respecte i que tenen la virtut de desmuntar els tòpics en què crec que incorre la “nova política”. Es tracta d’El fin del poder, de Moisés Naím (Debate, Madrid, 2013), de La política en tiempos de indignación, de Daniel Innerarity (Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015), i El retorno de los chamanes, de Víctor Lapuente (Península, Barcelona, 2015). Tot plegat són una mica més de mil pàgines, sí, però ai del polític que no sap llegir… (en tots els sentits).

Moisés Naím explica al llibre amb pèls i senyals principal tesi que hi defensa. Per una sèrie de circumstàncies, diu, la manera d’exercir el poder més eficaç als temps on vivim passa a través d’institucions menys pesants, més precàries, agents de tres processos. Un, el de la “revolució del més”, reduint les barreres en què comptaven (físiques, aranzelàries, legals…). Dos, el de la “revolució de la mobilitat” amb la fi dels públics captius. I tres, el de la “revolució de la mentalitat” d’un món que no dóna res per descomptat. A banda de les nombroses possibilitats que ofereix aquest canvi, no s’està de prevenir-nos contra les amenaces d'un món "anòmic" (on els vincles socials estan trencats) o "anàrquic" que pot esdevenir d'un món amb poders febles o quasi inexistents.

El de Daniel Innerraity és un exhaustiu i acurat repàs a tots els aspectes de l’exercici de la política aportant unes importants dosis de seny a l’excés d’expectativa que es concentra en el que se n’ha dit la “nova política” i de la seva incapacitat per actuar sobre la realitat que pretén transformar. A cada un dels problemes que detecta (personalització dels actors polítics, polarització i aversió al pacte, la revifalla de la democràcia directa, ineficiència dels processos de transparència…), n’enumera les conseqüències inadvertides i hi aporta alternatives d’una raonabilitat tan necessària com, pel que veig, bastant escassa on hi hauria de ser.

Per últim, el volum de Lapuente basa la seva tesi en la divisió (a més de les clàssiques dreta/esquerra, etc.) entre els que parteixen de grans paraules, amb programes pretesament radicals, que n’anomena “els xamans” i els que es plantegen objectius més modestos i proposen canvis paulatins, que en diu “les exploradores”. Ho fa amb l’experiència d’estudiar (i viure) les polítiques dels països escandinaus i identificar com a exitoses les segones en detriment de les primeres. 

Article per a la secció "Fem un pensament" de la revista Valors (febrer 2016)

Foto: Nació Digital.

El símptoma Rufián

Quan algú em diu que li costa votar l'un o l'altre perquè el candidat és dolent, o no li cau bé, tot i que l'entenc perfectament (a mi també em costa), li explico el meu mètode, per si li pot ser útil. Li recordo que a més de la passiva, que exercirem aquest diumenge els qui ho vulguem, tenim reconegut el dret a la democràcia activa. Si no t'agrada el qui han posat, ¿per què no t'hi poses tu?, pregunto. I, si no et va bé o creus que no en saps prou o veus que és complicadíssim... ¿per què no ens ajudes a tots plegats promovent un candidat alternatiu quan els partits els trien? No vull pecar de càndid, sé que això també és complicadíssim i que la majoria de les vegades, tot i l'avenç de les primàries, els candidats són triats girebé per cooptació. Però crec que som al moll de l'os: hem d'estar disposats a criticar aquell que es presenta a unes eleccions si som capaços de plantar-li cara als processos interns, agrupar els que pensen més o menys com nosaltres, organitzar-nos i fer veure a la majoria que som millors... (som millors?, sí?). Jo ho practico moltes vegades o si no no votaria gairebé mai. Per mi, quan demanem més moral a la política penso exactament en que la primera virtut moral de la política és la de participar i -si no t'agrada el que hi ha- organitzar-te per canviar-ho.

També penso que té molt de mèrit presentar-se a unes eleccions. Certament, el desig de notorietat, l'addicció al poder i altres motius no gaire nobles juguen un paper clau, en força casos. O en tots, bo i que en menys o més mesura. Però, tot i així, tenir el coratge de demanar als ciutadans que els representis per sortir de l'actual atzucat polític i, si pot ser, governar una mica, em sembla molt meritori i crec que ho he de dir.

Rufián i Terricabras, un vertigen

Ara, fetes aquestes dues prèvies, una de les sorpreses que he tingut en aquesta campanya ha estat descobrir el candidat d'ERC, un perfecte desconegut (per mi) que es diu Gabriel Rufián (i que, pel que he pogut veure, retrata tan bé Cristian Segura en aquest perfil, o aquest altre de Sergi Pàmies), que es veu que principalment es dedica a fer tuits. L'heu sentit? La meva part magnànima i optimista creu que el que li passa a aquest senyor és que li falta mili, i que potser uns quants anys fixant-s'hi i contenint-se ho podran arreglar. Estic segur que els dirigents d'ERC ho pensen així. Només afegiré que m'agafa vertigen si comparo aquest candidat (o el segon) amb el que el mateix partit, ara fa un any i mig, a les eleccions al Parlament Europeu que, ves per on, van guanyar.

A mi em va semblar que aquella victòria, a banda de situar-se en el context de màxima efervescència independentista, les qualitats humanes, intel·lectuals i polítiques de Josep M. Terricabras, que destacaven bastant damunt de la resta, hi van influir. O m'agradaria pensar-ho. Em va semblar, aleshores, una decisió intel·ligent que Terricabras encapçalés la llista d'ERC. Ara bé, ni en aquell moment ni ara el meu vot serà cap a ERC, de manera que tampoc he de dir que m'influís gaire, a mi.

Representativitat o capacitat

Però no voldria parlar de Rufián ni d'aquesta comparació, que segurament serà odiosa, sinó d'una reflexió que em volta des de fa uns quants anys a propòsit dels mèrits o les característiques dels candidats en unes eleccions. Fonamentalment, la pregunta que no tinc resolta és la següent: ¿què és prioritari, la capacitat o la representativitat? Sí, ja sé que la resposta adequada ha de ser que s'ha de saber combinar, sí... Però quan has de triar, ¿què va primer?

No ho tinc clar a mitges, si hem de ser sincers. Jo prefereixo que els lideratges s'assumeixin des de les capacitats pròpies d'un líder i relegar en el seu equip les quotes representatives... Però d'un temps ençà, potser perquè es fa tan evident l'enorme crisi de representativitat de l'actual societat (associacions, sindicats i partits febles; preeminència de nous imaginaris representatius per la via ètnica, de tendències, etc.; no consciència de classe...), que porta a ridícules exhibicions i fitxatges, m'ha fet veure que on tenim, de fet, la veritable crisi és en les capacitats. O que van juntes.

Per exemple: sóc dels que pensa que les capacitats del candidat socialista Miquel Iceta, el passat 27 de setembre, van salvar de la catàstrofe electoral el PSC (o la va ajornar, no ho sé). I no em refereixo a les seves capacitats de ball, òbviament. També com Terricabras l'any anterior, el candidat Iceta estava per damunt dels seus contrincants. No parlo ara, doncs, tot i que Terricabras sigui catedràtic, de les capacitats reconegudes des del camp econòmic o empresarial, sinó a les que ha de tenir algú que es dedica a la política: nas, capacitat d'empatia (amb els teus, sobretot... si saps qui són els teus, clar), saber què dius i com dir-ho, cintura, reflexos, visió unes quantes jugades més enllà, saber d'on véns, etc.

Evidentment, això no s'improvisa. Tampoc sé si el conjunt de partits són massa conscients d'aquestes mancances (o dels seus actius), però us puc ben assegurar que no ho sembla. D'una banda, persones que tindrien unes capacitats magnífiques per dedicar-se a la política, per moltes raons, n'estan completament al marge. Ho deleguen i, ves per on, sempre hi ha gent per omplir forats. De l'altra, els paradigmes circumstancials del moment que vivim reclamen, o així ho sembla, altres qualitats. Per exemple, ser "nou".

No seria cap problema si es tractés d'anar fent. Però resulta que el món on vivim és complicat, molt complicat. Que l'atzucac polític reclama més finura que traca i mocador... i ja ho veieu. Que la dispersió d'opcions (de camins, de criteri) sembla clamar per camins i criteris sòlids que no troba. O sigui que la cosa -em temo- no hauria de quedar-se com un simple lament. Si els més capacitats per fer-ho no es dediquen a la política tindrem la política mediocre... per més èpica que es vesteixi.

Fotos: Ara, ERC. La Sexta.

El símptoma Rufián:
Posted by Ramon Bassas Segura on dimecres, 16 / desembre / 2015

El que vull per Mataró

Veig en un anunci al Capgròs que l'ajuntament de Mataró té prevista, per dissabte que ve al matí, una jornada de participació ciutadana per a l'elaboració del Programa d'Actuació Municipal de 2016 amb el títol "Què vols per a Mataró?". He de dir, d'entrada, que aprecio les intencions que hi ha al darrere, que crec que pot ser una experiència positiva i que recomano a tothom que vulgui que hi vagi, si vol. Però també he de dir que el primer que vaig preguntar-me fullejant la revista va ser "i amb nou grups municipals, més un no-adscrit, ¿encara ens heu de preguntar què volem? ¿No hi va haver eleccions fa set mesos precisament per això?".

Potser era una boutade ...o potser no tant. A veure. Efectivament, el que l'adveniment d'això que se n'ha volgut dir la "nova política" posa en entredit és justament la democràcia representativa a causa, potser, d'una deficient incardinació dels partits en la societat ("no ens representen"), societat que -alhora- ha canviat moltíssim més que les seves institucions, canvis que -per exemple- permeten creixent desconfiança en les mediacions polítiques, però també religioses, empresarials o periodístiques, per exemple, ja que tot "m'ho puc fer jo", un "jo que prima sobre el "nosaltres" també en la política, basada en un sistema que té el defecte de ser "avorrit" quan va bé... i moltes coses més, segur. Per qui vulgui endinsar-s'hi aquests dies estic recomanant un llibre boníssim, l'últim de Daniel Innerarity, La política en tiempos de indignación (Galaxia Gutenberg, 2015).

La irrupció, doncs, de nou forces polítiques amb representació a les últimes eleccions no és un fet aïllat d'aquest procés. Pel que conec, a més, no es tracta que, de cop, milers de mataronins s'hagin abocat a participar en diferents organitzacions polítiques. Més aviat, els "nous" partits (molts dels quals ara refuse'n dir-se'n així als seus noms) repeteixen les febleses dels més veterans, cap endins, mirant d'atraure els electors exclusivament a través de la seva "marca", cap enfora; se'n refien del "sufragi passiu", perquè és sensible a l'oferta de canvi, crec.

Tot i així, les nou candidatures que es van presentar a les eleccions tenien nou programes electorals. En teoria, els seus afiliats, i més gent segurament, van tenir l'oportunitat de dir què volien per Mataró i, ara ve lo bo, discutir-ho, pactar-ho (o no) i presentar, al final, una síntesi.

Les tres gràcies

La democràcia representativa té molts defectes, però jo -que sóc un clàssic- els hi trobo, almenys, tres gràcies. La primera és aquesta que us deia. En aquesta ciutat, si els més de cent-vint-mil ciutadans anéssim amb la nostra proposta, fins i tot encara que fossin cent-vint, segurament no se'n faria cap. La política consisteix no tan sols en proposar sinó en avaluar, descartar i prioritzar. Siguin partits o com en diguin, aquesta tasca l'ha de fer algú, és absolutament necessària per fer efectives les propostes ...i per fer-les útils als ciutadans. Uns partits febles faran, doncs, una política feble.

La segona gràcia de la democràcia representativa és que reconeix que ni tot és possible (ja em perdonarà el poeta), ni a tots ens interessa el mateix. Demostra que la societat és enormement complexa, que està feta de múltiples fílies i fòbies, il·lusions i laments, implícits i explícits, interessos i geografies... Els partits (el seu nom ho diu), només poden aspirar a representar una part i, per fer-ho, han de saber cosir amb un relat (abans en deien ideologia) alguns d'aquests elements ja que seran la seva referència a l'hora de fer el que deia a l'anterior paràgraf.

I la tercera gràcia que li trobo és que reconeix que la política és molt complicada. Que necessita temps i dedicació. Els que precisen els temes a tractar, sí, i els que precisen les activitats que se'n diuen de "representació", que destrossen tota conciliació familiar però que permeten endinsar-se en la complexitat de la nostra ciutat, que és apassionant. Per això fa falta gent que s'hi dediqui. Ni vostè ni jo tenim temps per ocupar-nos de tot això. A mi ja em sembla bé que hi hagi algú de nosaltres que passi uns anys fent aquesta tasca, que ens en faci cinc cèntims (sense amagar res, però sense omplir-nos de dades inútils, també), que ho contrasti amb l'oposició i que permeti que me'n faci una idea.

Això no treu, esclar, que qualsevol que vulgui tregui el cap aquest dissabte i hi digui la seva, segur que serà benvingut. Però si a mi em pregunten "què vols per a Mataró" els diré, "mira, ja ho vaig discutir amb el meu partit fa nou mesos i ho vaig votar fa set mesos; ara el que vull és que ho facin".

Publicat al digital Capgros.com

Foto: Imatge del debat electoral a les Municipals de 2015 (Mataró Ràdio) i "Les tres gràcies", de Francisco Iáñez, en un conte de Mortadelo y Filemón a Luis Gasca i Asier Mensuro, La pintura en el cómic( Ed. Cátedra, Madrid, 2015).

¿Què és la política?

La capacitat d'aquest senyors [els periodistes politics francesos] per reduir la confusa, densa troca de la política a petits reports gramaticalment intel·ligibles és d'una impressionant habilitat, però la política és una altra cosa, un procés humà d'elements d'atzar, de simulació, d epuerilitat, d'astúcia, d'interessos -d'elements literalment inaferrables.

Josep Pla, Sobre París i França, Ed. Destino, Barcelona 1971(2), p. 250.

La sèrie "Carlos" i la transparència

El més interessant de la sèrie Carlos, Rey Emperador, que s'emet a TVE1 els dilluns, és l'entreixinat de poders i contrapoders que relatrivitzen el del propi monarca i, amb això, l'aparició de les regles pròpies de la política en clau plenament renaixentista. El rei Carles, que me'l pinten guapo i no ho devia ser gens, expressaria, segons la sèrie, la tensió de l'adaptació d'un home de conviccions cavalleresques al nou paradigma del qual el seu avi, Ferran II d'Aragó, n'era un exponent (serví d'inspiracó a Maquiavel per escriure El Príncep). 

M'imagino que els historiadors s'estiraran els cabells si no cauen en què la sèrie, com tota dramatització, no és una lliçó d'història ni un documental sinó un producte de ficció televisiva. És a dir, no pretén tant el rigor històric com transportar-nos a una història de ficció que corre anàloga a la nostra vida, i és així, crec, com s'ha de llegir. Fet que no exclou, esclar, que sigui molt més fàcil, per als llecs, acostar-se als fets històrics a través de la seva dramatització que a través dels llibres d'història. Jo, que em considero bastant ignorant en qüestions d'història tot i que m'agrada molt, al·lucino per la ignorància encara més gran que hi ha entre força gent dels meus contemporanis. No m'estranya que la manipulació de la historiografia per a finalitats polítiques tingui tant d'èxit. Per cert, parlant d'això, la sèrie està farcida d'actors catalans i una de les productores associades és de Barcelona.

Però anem al que anàvem. La sèrie, doncs, respon a una visió actual, a una interpretació contemporània, d'una part importantíssima de la nostra història, com -amb èxit- va fer la la mateixa cadena fa poc temps amb la sèrie Isabel, explicant la vida de la reina de Castella, precisament la dona de Ferran II a qui ja hem citat. Per fer-ho, com no pot ser de cap altra manera al segle XXI post-Wikileaks, la càmera s'introdueix exactament als llocs que el poder vedava: el procés de la presa de decisions, el càlcul d'interessos davant de cada operació, les relacions d'amor i d'odi entre els actors polítics, les víctimes de les prioritats polítiques, les complexitats internes del món cristià sorgit especialment de la divisió occidental de l'antic Imperi Romà (davant els turcs, davant el protestantisme que l'amenaça interiorment i davant els interessos dels diferents regnes que dividiran la força d'Europa fins avui...), etcètera. 

Per dir-ho d'una manera actual, les càmeres de la sèrie filmen amb criteris de transparència en un món on l'exercici del poder era ocult. Per això, per manifestar-se públicament, calien els atributs simbòlics (la corona, el cetre, el tron, els vestits) i una enorme distància. Ara prima la proximitat, de manera que ens acostarem els personatges de la sèrie a mesura que hi identifiquem atributs de familiaritat: uns homes i dones rendits a les pulsions sexuals i de poder; una absoluta incomprensió dels compromisos, dels lligams sòlids (el destí, els tractats...), a favor de la primacia de la llibertat individual, etcètera.

No cal dir que, al marge dels efectes positius que els valors de proximitat i transparència aporten al nostre sistema polític, cal advertir dels nous riscos si esdevenen valors absoluts i no relatius. Una certa distància és necessària per a l'exercici del poder, per exemple. Si la política té regles pròpies, com ens van ensenyar els renaixentistes que surten a la sèrie, un excés de familiaritat ens en distreurà i, en realitat, farà mé soculta la política. Sense distància també es fa cada vegada més impossible l'equanimitat en la presa de decisions. Amb la transparència en excés, ¿no es fa més difícil la presa de decisions i el famós diàleg que tothom proclama i no arriba mai?

Entendre, doncs, les lògiques de la política fent una mirada de ficció al seu interior, tot i que basada en fets històrics ens hauria de permetre, almenys, dues conclusions. La primera, la de no escandalitzar-nos que la política inclogui renúncies, pactes amb el diable i negociacions al marge d'interessos en joc; si és real i efectiva és així, si no, és una pura paròdia de caràcter moralitzant. La segona és que com tot el que té volum, justament per reconèixer l'objecte en la seva profunditat, es mostra amb llums i ombres; sense ombres, no hi ha volum. De manera que aprenguem a renunciar a part del nostre "dret" a la transparència si deleguem en els nostres representants la gestió entre bambalines dels acords necessaris per poder avançar. I entendre això om un progrés i no com un retrocés. Crec que serà difícil fins que, potser, no arribi un nou reneixement.

Bibliografia

• Innerarity, Daniel: "¿Cuanta transparencia requieren y soportan nuetsras democracias?", dins el seu llibre La política en tiempos de indignación. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015, pp. 269 i ss
• Torralba, Francesc: ¿Quanta transparència podem digerir?, Pagès Ed. Lleida, 2015.

Agnus Dei

Ja no és l'Anyell
sinó la seva idea.
Pot sagnar una idea?
En quin altar
es fa el sacrifici d'una idea?

va donar pel món
la seva vida?
No. Som nosaltres que lliurem la nostra
per una idea que ens nodreix
de la pols en les nostres venes.

Déu és amor.
On no hi ha amor, doncs, no hi ha Déu?
No hi ha res més que el buit
entre paraula i acte,
que intentem reduir amb una idea.

R. S. Thomas, "Agnus Dei", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 311; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Francisco de Zurbarán, Agnus Dei, 1635-1640, Museo del Prado, Madrid.

Ada Colau a la Missa de les Santes

Les persones més crítiques que conec amb l'assistència de les autoritats municipals a la Missa de les Santes de Mataró són sincers catòlics postconciliars que els grinyola la barreja entre la legitimitat democràtica i un acte religiós. Ressona encara -per sort- "doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu" (Mt, 22, 21) i les ganes d'alliberar-se del jou nacional-catòlic que van viure a la seva infantesa. 

Alguna cosa d'això devia passar pel cap de Joan Majó, el primer alcalde democràtic de la ciutat, del PSC, catòlic practicant, quan força gent vinculada a la recuperació popular de la festa major i, sobretot, alguns membres del PSUC, el van convèncer que -precisament- una de les maneres de democratitzar les Santes consistia en que el Consistori elegit per sufragi universal hi representés amb tota dignitat el conjunt de la ciutat. La Missa, revitalitzada amb força l'any 1971, sota el perill de la seva desaparició, amb un cor veritablement popular i engrescat, encaixava perfectament emb l'esperit cosidor de la transició. No: no farem mai més una ciutat on els símbols tinguin "amos". Fem que els "sym-bolon" siguin això, el lloc de trobada de tota la ciutat. I la Missa de les Santes, un ofici de festa major amb una partitura musical pròpia des de mitjan del segle XIX, diguin el que diguin, simbolitza com cap altra cosa, com a mínim tan genuïnament, la nostra festa major.

L'Anada a Ofici

Des d'aleshores ençà, el canon va quedar establert, , seguint el protocol que ja s'usava al segle XVIII, quan encara no era festa major.. Cada 27 de juliol al matí, les autoritats es pengen els atributs de gala (alguns dels quals van ser creats precisament per això) i desfilen per estricte ordre protocol·lari darrere les figures institucionals (la Família Robafaves i l'àliga amb els ministrils), la banda i els heralds, els macers i les trampes. Se'n diu Anada a Ofici i és un homenatge al sol encara innocent d'un matí de canícula, a la llum que obre la foscor de la ciutat antiga. Alguns regidors potser han decidit no anar-hi, amb discreció, i més d'un d'ells pensa que fa el pallasso o un ritual anacrònic. Però té l'esportivitat de relativitzar-ho, això que tanta falta fa a la política. A l'Anada (i a l'Ofici), sovint l'alcalde hi convida altres autoritats. La comitiva, encabat la Missa, torna en cercavila fins a l'Ajuntament. L'únic que, de fet, ha posat en perill l'Anada ha estat la pràctica de llançar pastissos o escopinades sobre els representants del poble que alguns van practicar durant la seva llarga adolescència.

La irrupció de la Cup -ara que en parlàvem- al Consistori de 2007, va inaugurar una versió postmoderna de l'Anada. Anem a l'Anada però no anem a l'Ofici. Anem a fer-nos veure (ara ja sense escopinades ni pastissos) però, per favor, no suportem el calvari de tres hores d'un concert que no és d'Obrint Pas.

¿L'Ajuntament ha d'anar a l'Ofici de la festa major?

Bromes a part, la primera reflexió que em faig no té resposta però crec que valdria la pena que la féssim tots plegats. És prèvia. Consisteix en preguntar-nos si, en el clima de disrupció cultural que viu la nostra societat serà possible la continuïtat dels acords implícits o explícits sobre els quals hem construït el model de festa en la democràcia. Em refereixo al tall generacional que hi ha entre majors i menors de quaranta anys, que consumeixen, s'informen, voten i es relacionen de forma tan diferent. Sobretot, amb l'aparició d'actors polítics de la franja d'edat inferior, que aporten saba nova, però que tenen una relació conflictiva amb la memòria ("la transició és una traïció") i amb la tradició ("anar a missa no és modern"), pecant d'adamisme i amb una certa obsessió estètica.

La prova més propera la trobem en la recent decisió de la flamant alcaldessa de Barcelona de no assistir a la Missa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat, tema del que no parlaré pequè ho ha fet ja molt bé en Jordi Llisterri i perquè conec una mica millor el cas de Mataró.

Però entrem en matèria. Jo crec que, a la invitació del rector de la Basílica de Santa Maria i de l'Administració de les Santes, l'alcalde hi ha de respondre positivament. N'apunto algunes raons:

1. Perquè la festa es diu de les Santes, no del Bequetero ni de la Ruixada ni d'en Robafaves, amb tots els respectes. Com a tot arreu, la festa local es deu al patronatge d'algun sant o santa. I aquí en tenim dues. És un patronatge fixat al segle XIX (i per votació popular!), que té l'avantatge d'haver fixat la data un cop tancaven les fàbriques en una ciutat industrial com al nostra (quan van aparèixer les vacances, esclar). És lògic que hi hagi un acte de genuí record d'aquest fet i que la ciutat el reconegui a través de les seves autoritats.

2. Perquè l'ofici religiós inclou un magnífic concert de música belcantista, que ha superat vicissituds històriques diverses, entre elles la prohibició papal de fer segons quines músiques dins els temples. Un ofici de característiques úniques (potser comparable a les Completes de Cervera) al nostre país. Un concert que precisa d'un cor popular, expressament format cada any per a l'ocasió, i un conjunt orquestral. Un cor popular revitalitzat el 1971, després de molts anys de decadència, i poc temps abans de la reivindicació festiva com a expressió genuïna de la recuperació democràtica. "Les Santes, fem-ne festa major". Això el converteix en un esdeveniment cultural de primer ordre, alhora que carregat de simbolisme, que el nostre Consistori no pot deixar d'honorar. De fet, fa quasi 40 anys li va atorgar el títol de "patrimoni de la ciutat".

3. Perquè els convida l'Església Catòlica de Mataró, amb tota la rèmora que vulgueu, però amb una realitat ben viva. No els convida, només, la història, amb uns senyors que en guarden memòria. No. Els conviden els milers de ciutadans que en són membres, o que s'hi identifiquen, les set parròquies que participen en la cohesió dels nostres barris, els centres de vida religiosa (monestirs, escoles...), la seva obra social, Caritas. A la Missa de les Santes és l'únic lloc de la festa major on es parlarà dels pobres. Si el Consistori atén la demanda de qualsevol club, associació, entitat o confessió religiosa per fer acte de presència en els esdeveniments solemnes que fan... ¿a raó de què amb l'Església Catòlica no ho pot fer? L'aconfessionalitat no vol dir ni marginació del fet religiós ni falta d'educació.

4. Perquè cal reivindicar la democràcia, també als primers bancs de l'església. Durant molts anys els bancs reservats a les autoritats ho eren a qui no en tenia la legitimitat democràtica. Destacar els que l'hi tenen és una manera d'honorar el conjunt de la ciutat, és a dir, del món laic. A ningú no se li obliga a participar del ritual religiós, però sí que se'l convida a compartir la joia dels que ho fan, que no volen guardar-s'ho per ells. "La pau que donaré al del costat", podrien dir, "i la comunió que prendré és un símbol de la pau que m'agradaria que hi hagués a Mataró i del compromís ferm -corporal- que vull adquirir amb els seus habitants". La democràcia consisteix també en valorar (tot i que puguis no compartir-los) els actes de compromís comunitari de les seves diferents parts.

Segur que hi ha més raons, encara. Jo, amb una d'elles ja en tindria prou. Estic segur que els vint-i-set regidors de l'Ajuntament, repartits entre nou grups polítics diferents, ho sabran apreciar. I podrem dir a la metròpoli que encara és a temps per corregir. Té dos mesos. Podríem començar convidant l'alcaldessa Ada Colau a la Missa de les Santes, oi, David Bote?

N'he parlat més a Les meves Santes-4 (2008), Rancis fora de test,  Les Santes de cada dia (3) (2009), L'Església de la festa, Missa amb Bildu i PxC (2011), Les noves devocions, Anglada, l'altra àliga de les Santes (2012), La missa de Sant Jordi, A cau d'orella (2013), ¿Hem de celebrar les Santes? (2014), Les Santes d'en Joffre (2015).

Vídeo: La Trinca - Festa Major - 5 - El Sermó (1970)
Fotos: Romuald Gallofré, Sergio Ruiz, Quim Puig.

Naím i la fi del poder

Les mutacions sobre l'exercici del poder que vivim en aquests moments (a la política, però també a l'empresa o al món sindical o de les religions, per exemple)  són analitzades i interpretades per l'analista veneçolà Moisés Naím, que les resumeix en tres grans revolucions. La del "més", que difumina les tradicionals barreres d'accés al poder, la de la "mobilitat", arrossegada per ciutadans que elegeixen, i la de la "mentalitat", en una humanitat amb ganes d'experimentar més enllà del que li és donat.

El fin del poder (Ed. Debate, Barcelona, 2013) apunta, amb exemples i bona bibliografia, les tendències observades i els seus punts de contacte. Organitzacions relativament noves i més petites (estats, partits, empreses, exèrcits, creences...) competeixen directament amb les més assentades i fins les poden superar, en un món on ja no es pot donar res per descomptat i on l'exercici del poder es veu constantment amenaçat per la seva provisionalitat, per la seva ineficàcia o per costos inassumibles. Conclou Naím (pp. 319 i ss.) amb una atinada reflexió sobre els efectes positius d'aquestes tendències, però també amb les amenaces reals d'un món "anòmic" (on els vincles socials estan trencats) o "anàrquic" que pot esdevenir d'un món amb poders febles o quasi inexistents.

És un llibre sugerent, amb prou elements per a la reflexió tant global com més particular. A mesura que el llegia em venien al cap altres exemples: els fenòmens polítics que han irromput a Catalunya i Espanya, sense anar més lluny, trastocant-ho tot (¿no és curiós que en plena crisi del poder, el títol del nou partit espanyol es digui "Podem"?). Però també altres casos més propers, fins i tot. En aquest sentit, és un llibre que incita a l'aplicabilitat de les teories que defensa, que adverteixen d'un canvi profund, molt profund, del món on vivim.

Pels que us interessi la qüestió de les religions us recomano el sub-capítol que hi dedica (pp. 286 i ss.), centrat sobretot en l'increment del pentecostalisme davant el catolicisme, especialment en països pobres. Els missatges pentecostals, alegres i espectaculars, centrats en l'increment de la riquesa i d'una horitzontalitat organitzativa radical, semblen donar respostes (noves, no ben bé de substitució) a les ànsies del subjecte de les tres "revolucions" esmentades. Si són adequades o no, ja és tota una altra cosa.

La política i els verbs

L'alcalde del meu municipi, que ara plegarà, té o tenia un lema que sempre m'ha inquietat una mica. Deia que volia alguna cosa així com "ser, fer i ajudar a fer". La primera lectura, de fet, és positiva. En dedueixes què ha de fer, una administració: afirmar-se, o afirmar el lloc on serveix, fer (encara que sigui alguna cosa) i, tot i que s'esmenti en últim lloc, servir el conjunt de ciutadans que en volen fer, de coses. La segona lectura, però, em va inquietar més. A veure, jo no me'n recordo gaire de la sintaxi, però diria que el verb fer és transitiu i el ser, copulatiu, de manera que, per entendre'ns, sobretot per entendre'ns, necessiten un complement. Ser qui? ¿Ser qui? ¿Fer què? ¿Ajudar a fer quines coses? ens podem preguntar. 

Efectivament, l'administració és "transitiva". És (i tant si ho és!). Fa (dins els límits del que és!). I ajuda a fer (a vegades disbarats, a vegades renecs...). Però la política és "predicativa", ens designa l'objecte, el to, la gradació, l'espai i el temps, allò en el qual el subjecte, per acció del verb, s'ha transformat, o el que el subjecte ha transformat. En poques paraules, que hi trobo a faltar el projecte, en aquests verbs. M'inquieta, ara ho veig, la falta absoluta de projecte al costat de la lògica esperança de romandre administrant còmodament.

La falta de projecte polític és una de les característiques més preocupants de la política actual, postmoderna (o post-postmoderna), absència del qual provenen els simulacres utòpics que aqui a Catalunya adopten el nom d'independència. Però, al marge d'això, no sabem quina Europa volem cap on va Espanya o què passarà amb Catalunya l'endemà del Gran Dia que ens deixem de fer Història per començar a fer alguna cosa útil. Així mateix, a petita escala, passa a Mataró. ¿Amb què contribuirem a la gran regió econòmica de Barcelona en competència amb altres grans regions continentals i mediterrànies? ¿En què basarem el nostre valor afegit diferencial? ¿Quins aliats tenim, interns i externs? ¿Quines reformes hem de fer per arribar-hi? ¿Com repercutirà sobre la nostra vida quotidiana? ¿Ser qui? ¿Fer què? ¿Ajudar a fer quines coses? 

La impostació verbal supera fronteres d'espai i ideològiques. En el camp "convencional", ja es veu (malgrat l'exemple que he posat, n'està ple pertot). En el camp independentista, per exemple, sentim cada dia que el poble vol exercir la seva "voluntat de ser" (¿de ser què? ¿ric? ¿jove? ¿imbecil?). En el camp "alternatiu", s'ha optat clarament per verbs transitius (cosa lògica, està ple de funcionaris). Podem i Guanyem. No se sap què és exactament el que podrem, ni tampoc què dimonis guanyarem, només sabem que qui ho farà. Serem "nosaltres" (perquè el verb està conjugat en la segona persona del plural, per res més); és a dir "la gent"; en l'imaginari popular, una massa davant "la casta". Mira que fàcil. Ara, la "massa" potser no sap massa què fer amb l'insstrument de "poder" (o "podar") ni amb la màquina de "guanyar". De nou, el projecte és el que menys importa, el convidat de pedra. ¿Cap on ha d'anar aquest país dels verbs transitius? ¿Què aportem a l'escenari econòmic europeu? ¿Com serem més productius i competitius? ¿Quin mapa i qualitat de serveis públics volem per a la ciutadania? ¿Com ens defensarem de les amenaces? ¿Amb quina política fiscal? ¿Amb quina política de distribució institucional? Bé, aquestes són preguntes polítiques per a les quals la política actual sembla que no està predisposada a respondre. Estem massa ocupats conjugant.