dijous, de desembre 18, 2014

El nen Jesús a la Fundació Miró


Fins després de Reis, si passeu per davant de la Fundació Miró de Barcelona, a Montjuïc, podreu veure la instal·lació que, com cada any, el museu encarrega a un artista amb motiu de Nadal. Aquest any s’ha encarregat a Fina Miralles, una reconeguda artista conceptual que ha presentat la peça que porta el suggerent títol “Fina, sembra, que uns altres ja recolliran”. La peça consisteix amb una enorme bala de palla damunt la qual hi ha una figura típica del nen Jesús del pessebre. Dins l’evolució de l’artista, aquesta obra s’insereix en un període, l’actual, en què Miralles utilitza els elements narratius de l’art tradicional, especialment els relatius als cicles naturals. Certament, la festa de Nadal, com recorden els iconoclastes, es basa en antiquíssimes tradicions religioses lligades als cicles de la natura i a les collites; tradicions que, en llenguatge de l’antropologia religiosa, en podríem anomenar “circulars”, una roda perenne melangiosa de l’”etern retorn”. 

La bala de palla, circular, a mercè del temps, canviant de color segons la llum, simbolitzant el treball i l’esforç quotidià de tota una collita, compleix bé aquest símbol. 

Ara bé, la imatge d’un infant al capdamunt de tot ve a trencar el discurs rodó i determinista de la tradició. Les religions monoteistes, dirien els antropòlegs, introdueixen un discurs linial. Hi ha principi i hi ha final. No és retorn, al que cal apel·lar, sinó a completar mitjançant la pròpia humanitat el viatge de la creació que semblava rodona. No, és helicoidal. Hi ha progrés, malgrat tot. I el progrés passa indefectiblement per l’home, aquesta peça fràgil, indomable, imprecisa i ambígua de l’ordre natural. En realitat, això vol dir “Déu s’ha fet home”, que és el que se celebra per Nadal, com molt bé ha interpretat Miralles. La peça, substituint el lloc d’una coneguda escultura de Miró, ara en préstec, pica l’ullet a l’espectador: “aquesta és la veritable escultura de l’home”, sembla dir. Com desafiant les estàtues, que més aviat tendeixen a “divinitzar” figures humanes enlloc d’humanitzar els déus. Com desafiant l’art, que semblava que havia arribat ja al moment de no dir res o de fer simples focs artificials. No, Nadal és això altre.


* article per a la revista Valors (desembre 2014)
Publica un comentari a l'entrada