dimecres, d’abril 20, 2016

El dilema del lector emprenyat


Va coincidir un article molt oportú dela Tina Vallès a Vilaweb a favor de reconèixer la complexitat del procés de producció editorial, amb tots els actors que el fan possible (aquí), amb el fet que llegia un llibre ple de faltes d'ortografia i, en general, necessitat d'una mirada crítica al conjunt de la redacció. El que diu aquest llibre m'interessa, de manera que no faré el que el cos em demana: deixar-lo de llegir i tornar-lo a la llibreria on el vaig comprar. No sé si és que m'he tornat més exigent, d'un temps ençà, però no és la primera vegada que em trobo un text sense polir i sense corregir i ho trobo un escàndol. En un altre cas, no el vaig poder acabar.

És probable, com diu la Tina, que la pràctica d'algun gran grup consisteixi en fer un copy/past del word que rep, imprimir-lo i vendre'l en forma de llibre sense que ningú se l'hagi ni tan sols mirat. Però aquest no és el cas. Aquest últim llibre (i els altres casos que cito) són productes d'editorials petites i independents les quals, precisament, l'únic amb què han de competir és amb la qualitat de les seves tries i del producte físic final. Ben diferent del que parlo, per cert, és el cas de Jordi Raventós, d'Adesiara, que va fer repetir una edició tan sols per una errata, com deia a La Vanguardia l'altre dia. L'absència total d'errates és una tasca pràcticament impossible, i no la demano. Però en el cas que ens ocupa és clarament una negligència.

Primer, havia pensat assenyalar amb llapis els errors i encabat enviar-los-hi en forma de resum o memoràndum. Però són tants i, alguns, de correccions estilístiques tan de fons, que vaig desistir per no entretenir-me. Representa que el llibre que llegia era "per plaer". De fet, jo no sóc pas un expert ni molt menys, de manera que probablement els errors siguin molts més dels que jo hi veig, pobret de mi. A més, el llibre és de curta tirada, em temo, i segurament baix en vendes, de manera que descarto que en facin una segona edició. Conec l'autor només de lluny, un home que no té com a activitat habitual escriure llibres, però em sembla el típic bon jan que tant li deu fer. El bona fe que creu, encara, que l'important és el què s'hi diu, no com s'hi diu. De manera que no necessitava pas un editor, sinó una fotocopiadora.

Així que ara em trobo en un dilema. O ho deixo córrer perquè tot plegat serà perdre el temps o m'armo de valor i escric a l'editor per dir-li tot això. O visc tranquil i m'ho guardo per mi o segueixo la causa que demanava la bona Tina Vallèsi em guanyo,potser, un enemic. Un de més, vull dir.
Publica un comentari a l'entrada