dilluns, d’abril 18, 2016

Desig de primavera

Si la primavera ha mort coma etapa natural, si la primavera no és més que una realitat comercial o una vivència cirtual, ¿què en queda de les idees, de les creences, de les pàtries? En queda un desig fortíssim (...).

D'aquí prové, també, la facilitat amb què fructifiquen, en la nostra societat desconcertada, els reclams d'autenticitat. La nostàlgia dels sabors de veritat, de les ideologies fortes, dels polítics sincers, de les pàtries originals, dels ritus nets, dels bunyols de l'àvia. (...) Com n'estaben, els barrocs, de dramàticament escindits entre veritat i mentida, entre autenticitat i teatralitat, entre somieig i realisme. Els barrocs eren, com ara nosaltres, amants de la fantasia, les màscares, el joc, les trampes, les perruques, les paròdies, l'humor, la vulgaritat, el populisme. Però, dominats com també nosaltres, per la llei del pèndol, també tendien, exasperats, a l'altre extrem: al pessimisme, a la mística, a la gravetat existencial, a l'extremisme ascètic, al complex radical de culpa, als judicis inquisitorials.


Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 159.
Publica un comentari a l'entrada