dimecres, de gener 04, 2017

Estrany Ferran Sàez



Si, en un país on l'opinió es confon amb allò que fan a les tertúlies cridaneres o el nombre de likes de qualsevol campanya benpensant, encara hi ha d'haver intel·lectuals, segurament el seu paper continuï semblant a la del noi del conte, assenyalant el rei nu. Que el rei va nu, però, no és la conclusió que en vol treure, de fet, tothom ho veia. El conte del rei nu assenyala el gregarisme covard, allò que ara en diríem el mainstream, la gent que, tot i veient l'evident, fa com si res, no fos cas. I com que el del costat calla, jo també. La mena d'innocència intel·lectual, doncs, requereix certa distància, la suficient perquè, quan assenyala el rei, descobrim en nosaltres mateixos aquesta estupidesa que hem estat servint. Som nosaltres qui anem nus. I el sastre, se n'aprofita.

Estranya forma de vida, de Ferran Sàez Mateu (A contra vent, Barcelona, 2006), amb el subtítol d'Un breviari, té aquest fil conductor. Arran d'una circumstància personal de salut, l'autor fa un fi retrat del món vulgar, amb entrades ordenades alfabèticament, pendent excessivament del present, descansat en els llocs comuns, entotsolat i cínic que ens envolta i apunta a una vida amb més qualitat a tots els nivells i menys "embrutiment" individual com a única resistència eficaç contra aquestes plagues. "Només hi ha una pregunta important -la pregunta-", diu, "i no té resposta. La resta, rai" (p. 78).

Sàez, doncs, és sagaç en el seu dit contra l'estupidesa, enumera alguna de les possibles causes de la decadència en la que -diu- estem immersos ("aquella immensa catàstrofe intel·lectual anonemada Romanticisme", p. 50, o "els detritus filosòfics dels anys setanta", p. 63) i es consola en els seus refugis, concretats sovint en el llaüt i en la música antiga. O en l'ordre racional de Bach, en el "normal" i "normatiu" (que tenen la mateixa arrel) o en la llei que convenim sòlida tot i ser tan precària, tan poc "natural" (p. 138). I ja és ben significatiu que "normal" avui sigui símptoma d'"estrany".

Tot i que tinc algunes objeccions (bàsicament d'ordre estètic, tot i que poques), el llibre m'ha entusiasmat. Punyent i irònic, exigent en l'ambient de laxitud, us ben asseguro que és una bona eina per fer-nos una mica més lúcids. A risc d'esdevenir estranys.

  • Article de Jordi Nopca a l'Ara (14-7-2016)
  • Comentari de Gregorio Luri al seu blog, aquí (16-7-2016)
  • Article de Vicenç Pagès Jordà a El Periódico (19-7-2016)
  • Article de Francesc-Marc Àlvaro a La Vanguardia (22-7-2016)

Foto: Ramon Masià.
Publica un comentari a l'entrada