dijous, de febrer 09, 2017

La pàtria dels humans


No seré massa original si recomano, amb entusiasme, la lectura de Patria, de Fernando Aramburu, un autèntic fenomen editorial d'aquests últims mesos que em van portar els Reis. El terrorisme d'Eta, analitzat fins al fons de la vida quotidiana que afecta dues famílies veïnes, amigues, una amb un assassinat i l'altra amb un assassí. En primer lloc, la descripció de l'odi mentre va penetrant a les vides dels implicats, a la seva vida social. L'ambient asfixiant del poble dominat per l'entorn social d'Eta, però també els abusos policials i les xacres de la dispersió dels presos. Les notícies vistes des de la perspectiva de les persones, de les seves històries i sentiments. La pàtria, ve a dir la novel·la, no és possible sinó és "la pàtria dels humans". És més, si no és humana, no és pàtria, és un infern.

En segon lloc, val la pena ressaltar l'impacte, al marge de l'odi, que un assassinat així provoca en la vida del seu entorn i, sobretot, les enormes dificultats, la perspectiva llunyaníssima (però possible) d'assolir mai el perdó. Un impacte, per cert, amplíssim en el nombre d'implicats i en el temps. El perdó és el gran tema del llibre i, especialment, com dic, la seva quasi infranquejable dificultat, que parteix de la lògica demanda de justícia divina. "Y es lo único para lo que yo quiero que haya infierno, para que los asesinos continúen cumpliendo allí su condena eterna" (p. 35).

I, finalment, l'estil. Els fragments sense ordre d'espai ni temps que van encaixant, la doble perspectiva del subjecte expressada en l'ús dels pronoms. Una filigrana també molt recomanable, en aquest sentit, que facilita la intensa trama que narra.

Voldria assenyalar també, a banda del tema citat perdó, la reflexió "religiosa" que podem fer del llibre. Implícita, doncs, però també explícita en una societat que va a missa, on part del clergat ha tolerat -vergonyosament- el fanatisme violent, com es mostra. Sobre els bascos, fa dir al capellà, "recae la misión cristiana de defender nuestra identidad, por tanto nuestra cultura y, por encima de todo, nuestra lengua. (...) ¿Tu crees que Goliat, con su tricornio en la cabeza y sus torturadores de sótano de cuartel, va a mover un dedo a favor de nuestra identidad?" (p. 313). Però també hi ha els precs i la resposta silenciosa -aparentment silenciosa- de sant Ignasi de Loiola.

I això, de què "ens serveix"? De molt. Per entendre i per prevenir. Per netejar-nos de prejudicis però també de cinisme. Per reconèixer-nos-hi, malgrat tot. Que el perdó sigui tan i tan difícil (però possible, o almenys entrellucat) és perquè la vida és tan fràgil. Prenem-ne nota perquè no n'estem pas exempts.


Per saber-ne més:

Publica un comentari a l'entrada