dilluns, de maig 15, 2017

Creure, insuportable


[Avui fa quaranta anys que vaig fer la primera comunió]

Versió senzilla de la qüestió: no creiem, ni creurem, però de tant en tant sospitem que hauríem de creure, si més no per raons d'ordre pràctic. Versió complexa: no podem creure justament perquè no podem permetre que hem de creure, és a dir, perquè no suportaríem la vivència premoderna de l'(auto)imposició mental.

(...) Els il·lustrats, i més tard els seus néts positivistes, van arribar a creure que les persones abandonarien les catedrals per assistir en massa als ateneus. Però resulta que no va ser així. On ha anat a parar tota aquesta gent, doncs? On són? Els trobarem consultant nigromants per telèfon, encenent espelmes de colors per neutralitzar les "energies negatives", comprant llibres d'autoajuda, esperant el missatge dels ovnis, fent meditació trancendental, llegint l'horòscop o guarint-se les gràcies als poders de les Flors de Bach.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vidaA contra vent, Barcelona, 2006, pp. 54 i 58 (comentari, aquí).
Foto: Cristina García Rodero.
Publica un comentari a l'entrada