dijous, d’abril 12, 2018

¿Es pot dir tot?


Arran de la censura d’una peça a ARCO per motius polítics i de la sentència que condemnava un cantant de rap a tres anys de presó per ofenses al Rei i enaltiment del terrorisme, el mes passat, a banda d’un debat inacabable i reincident, absolutament interessat i enquistat, sobre el fatalisme espanyol (el 98 del segle XIX revisitat), ha posat de nou sobre la taula el de la llibertat d’expressió. Més desapercebut ha passat un comunicat conjunt dels principals representants de les confessions d’Espanya en el qual alertaven sobre les ofenses als sentiments religiosos que, amb l’excusa del Carnaval (i sense l’excusa també), proliferen cada vegada més al país. «Observem amb dolor un espectacle vergonyós amb provocacions que ningú de nosaltres admetria si l’ofensa anés dirigida contra els sentiments o valors compartits d’altres col·lectius», diuen.

I no el falta raó. Cada setmana s’emet un comunicat o un altre de representants dels que se senten ofesos per manifestacions d’altri, bé pel llenguatge despectiu que els afecta (relatius a la raça o condició sexual, per exemple) o bé per al·lusions implícites de suposada discriminació. El famós autobús d’Hazte Oír de fa un any, retolat amb el lema "els nens tenen penis les nenes tenen vulva" era titllat direcatment de transòfob. No cal dir que qualsevol matís a les idees dominants (a l’opinió pública) sobre els drets del col·lectiu LGTBi o l’avortament, o sobre l’educació separada per sexes, per exemple, ja és titllat com a reaccionari i evita així qualsevol debat. En sentit literal, és un pre-judici.

Els pre-judicis no els podem evitar i, segurament, en aquest sentit literal, són absolutament necessaris per viure en comunitat. Els drets humans, per exemple, són un bon pre-judici: són indiscutibles. Ara bé, ens passem la nostra vida discutint sobre la seva aplicació, per dues raons. Una, perquè és impossible preveure’n totes les casuístiques. I, dues, perquè col·lisionen de vegades amb altres drets, alguns d’ells també fonamentals. La discussió sobre l’aplicació dels drets, així, esdevé imprescindible per fer-los efectius, per millorar-los i, el que és més important, per assentar-los en el conjunt de la comunitat.

I què em sembla que hem de demanar, doncs? Sobretot, poder parlar del que expressen. Passar de la burla al diàleg. Diàleg, no conjunció de monòlegs sinó acceptació de la legitimitat de les raons de l’altre, alguna de les quals podries compartir. I viceversa. I també, admetre el límit. En algun lloc caldrà posar-lo. A mi em sap molt de greu la presó per aquest noi. Però confesso que una cançó on es convidi a volar el cap una persona, entre d’altres invitacions a la violència, em sembla que ja està bé que sigui punible al món on vull viure.

Article per a la revista Valors (març 2018)
Publica un comentari a l'entrada