dimarts, de juny 05, 2018

Contra els murs




El principal risc de la societat catalana, ara mateix, fruit de la centralitat política del ditxós procés, és el de la consolidació de dos grans blocs incompatibles en els consensos bàsics de qualsevol comunitat política. Hi és a nivell polític, com és obvi, però també de retruc s’instal·la en les nostres vides. Als carrers, a les escoles, als centres de treball, a la vida cultural i associativa, a les famílies, a l’Església… És un risc, compte, que no detecta tothom. D’una banda, els que han interioritzat que tot això només pot acabar amb la imposició d’un bloc sobre l’altre (santa innocència), esperen que això desinfli el contrari, que el faci entrar “en raó” o que, simplement, es doblegui al seu marc. De l’altra, i molts d’ells són els mateixos, hi ha qui només es relaciona amb gent que pensa com ells, que no es mou dels ambients propicis al seu bloc i que el seu espai comunicatiu (xarxes, mitjans, relacions personals) és endogàmic. Però el país, Catalunya, som tots plegats. Per evitar les “contaminacions”, fins i tot els mals rotllos, el risc del que parlo pot derivar fàcilment en la construcció de murs (simbòlics, territorials, lingüístics, relacionals) que, encara que no siguin com els de Trump o Berlín, tenen la mateixa funció.

La principal aportació de la tradició judeocristiana, segurament, a banda de la idea de progrés (alfa i omega, Ap 1,8), és la idea de l’alteritat. “On és el teu germà?”, pregunta Déu a Caín (Gn 4, 9). “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” explica Jesús en una importantíssima paràbola (Mt 25, 40), parlant del Déu que derroca els murs de Jericó (Jos 6, 20) o que el duu a ell a morir i ressuscitar, a esdevenir el Crist, fora de la muralla de Jerusalem. No tan sols es tracta de “ser bons” amb els altres sinó, compte, que Déu és al final de l’altre, a través de l’altre. És l’Altre.

Alguns es pregunten què ha de fer l’Església en aquest assumpte, reclamant que es mulli. De fet, la pregunta és què ha de fer en aquest segle XXI. Evangèlicament, trobo que està molt clar: trencar els murs, evitar aquests riscos, entrar a casa de l’altre, fugir dels ídols, respectar-nos. Per Catalunya, sí; i per Déu!

Article publicat a la revista Foc Nou (maig 2018). Il·lustració: miniatura que representa la caiguda de Jericó segons Flavi Josep al llibre Les antiguitats judaiques, de Jean Fouquet, c. 1470-1475, Biblioteca Nacional de França, París.
Publica un comentari a l'entrada