Fins el 27 de juliol es pot veure a la galeria Àmbit de Barcelona (Consell de Cent 282) l’exposició d’obra recent de Josep M. Codina. Si llegiu això més tard, busqueu-la a http://ambitgaleriaart.com, tot i que no hi és tota i no és el mateix. Les peces que s’hi mostren es presenten com un diàleg entre una carta trobada casualment als Encants, en la qual un amic explica que ha enterrat les restes del seu fill en un lloc segur (poc després de la Guerra Civil), i la coneguda ‘Davallament de la creu’, de Rogier van der Weyden, pintada just cinc-cents anys abans i que ara podeu contemplar al Museu del Prado, a Madrid.
Els quadres principals de la mostra segueixen els paràmetres estètics amb els quals treballa l’artista des de fa uns anys, experimentant amb les tonalitats del blanc sobre la representació del que podria ser des de la contorsió de la pròpia tela, els plecs i senyals de la pell o, també, les mostres d’ús i desgast de llençols (de mort, d’amor, de somnis, de taques). “El més profund de l’home és la seva pell” diu el vers de Paul Valéry que obre la web de Codina, aquella frase que va citar (erròniament) Josep Pla a la seva famosa entrevista televisiva amb Joaquín Soler Serrano. Tant de parlar de l’interior, de l’invisible, de l’etern i eteri, i resulta que era a la pell, a la contingència.
La taula de van der Weyden, que també és plena de plecs, personatges (amb les seves pells i personalitats) disposats en una complexa i harmònica disposició estètica, té com a centre el cos nu de Jesús, la seva pell, també. La seva posició, amb corbes, contrasta amb la creu erecta, buida, del fons, i és pràcticament idèntica a la de la seva mare, a sota, amb una amplíssima túnica curulla de plecs i tonalitats del blau.
Potser avui som més a prop del renaixement flamenc del que ens pensem a l’hora de representar la “mort de Déu”, buides les creus, plens d’angoixa, més evident que mai quan s’ha d’enterrar el fill d’algú: aquella pell sense vida a punt de ser amortallada per un llençol. Llençol amb plecs, amb taques, abandonat, que anunciarà un dia la Ressurecció. I no he volgut anar-me’n de vacances sense explicar-vos que el llenguatge contemporani, contemporani sobretot de les nostres guerres i les nostres angoixes, encara és capaç d’explicar-ho en un llenç.
Article per a la revista Foc Nou (jul-set. 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada