dimarts, de juliol 24, 2018

Les Santes "groguis"



Representa que demà, amb la Crida a la Festa Major, quan l'alcalde s'adreça des del balcó de l'ajuntament als seus conciutadans, comença la festa de Les Santes, de la qual els mataronins ens en sentim molt orgullosos. D'uns anys ençà, no ve d'ara, pren forma visible un fantasma que recorre tota la festa major, com dirien els nans Marx i Engels si existissin. És el fantasma de l'apropiació ideològica de les festes populars, exactament el contrari que pretenien -em sembla- els regeneradors de la festa als anys setanta (Les Santes. Fem-ne Festa Major) i els primers ajuntaments democràtics que l'adopten com a símbol de la ciutat oberta, lliure, fidel al seu passat i il·lusionada amb el seu futur.

La temptació de l'ús ideològic de les festes populars, també diguem-ho clar, li és connatural. ¿O és que l'esquema caos-ordre de les festes majors o del Carnestoltes no és una vàlvula que afavoreix l'ordre polític durant l'any? ¿O és que la celebració del "nosaltres" col·lectiu no tendeix a reforçar les fronteres amb els "altres"? ¿O no és menys cert que l'individu convertit en massa deixa de pensar per ser corretja del pensament dominant? (Compte: he dit "dominant" i no "majoritari", diferència que entendran bé els lectors sadomassoquistes).

Amb el Romanticisme, precisament quan s'imposa (electoralment) el patronatge de les santes Juliana i Semproniana a Mataró, que ja remeten a l'esperit inalterable (verge i màrtir) des del paganisme romà fins la modernitat, s'imposa la idea no menys perillosa de l' "ànima del poble". Amb ella, la reivindicació de la cultura popular com a expressió genuïna. No cal ser massa llest per advertir l'enorme influència romàntica en el catalanisme (originalment espanyolista), sobretot el conservador, encara ens configura, com es pot comprovar amb els arguments hisotiricistes o de matriu netament nacionalista que tanta gent fa sevir per justificar el seu independentisme actual.

No ve d'ara, deia, l'intent d'ús ideològic de la versió conservadora del catalanisme en apropiar-se de Les Santes. El pastís llançat per un independentista a la cara de l'aleshores primer tinent d'alcalde de Mataró, nascut a la província de Valladolid, era tota una declaració d'intencions: vosaltres no hi feu res en una festa que és "nostra". La reticència de l'acceptació de la participació de les autoritats democràtiques en els actes de la festa major, especialment en la Missa de les Santes, no va venir de sectors franquistes sinó, una mica més tard, dels seus nets independentistes. La tensió no va baixar i, fins fa no gaire, les forces de seguretat havien de custodiar les autoritats que anaven a l'Ofici de l'independentisme borratxo i violent de primera hora, o última.

Les Santes de 2018

Aquest any s'anuncia una nova invectiva. Amb l'excusa dels "presos i exiliats", el Moviment Nacional reparteix domassos grocs (lletgíssims, per cert) perquè la gent els pengi als balcons durant la festa major i alguns partits demanen que es recordi explícitament aquest senyors. De mataronins, com es poden imaginar, n'hi ha que pensen que hi ha presos polítics i n'hi ha que (com tota la comunitat internacional i Amnistia ídem) pensem que no. Als que pensem que no no se'ns ha acudit, per exemple, aprofitar la festa major per reclamar al president Torrent (que ve a la Missa) que el Parlament convoqui sessions i que penqui enlloc de fer els tres mesos i mig de vacances que s'han donat arran de les diferències internes de la majoria que el va votar. O per penjar domassos contra l'estat autoritari (sense separació de poders, amb parlamentaris immunes, al marge del control internacional) que pretenia imposar aquesta mateixa majoria (però amb un altre nom) el passat 6 de setembre amb una impresentable llei de transitorietat jurídica. O per reclamar al president Torra els euros i els compromisos que ens deu la Generalitat, que l'alcalde va demanar per carta i que encara no s'ha dignat a respondre. O per demanar-los explicacions per la jugada de póquer (com ells mateixos n'hi diuen) on hem perdut empreses, el respecte mutu, la convivència cívica i una mica la vergonya. O per exigir als fugats que es presentin als jutjats, com ells mateixos exigirien si un jutge em demanés que comparegués per haver burlat una llei autonòmica.

No se'ns acudeix. Jo, almenys, respecto que bona part dels meus conciutadans vegin aquesta situació d'una altra manera i la visquin amb dolor. També vivim amb dolor els altres. I encara amb més dolor els que aquest any han perdut la feina, o alguna persona estimada, i no se'ls acut posar-ho de coartada per negar-nos als altres el "dret de propietat" de la festa. El dia de les Santes, la nostra festa major, serveix precisament per donar una treva al dolor, al temps ordinari. La Barram fixa simbòlicament l'inici d'aquest temps especial. Un temps en el qual no canvia, només, la seva percepció i la de l'espai públic, sinó especialment la dels nostres conciutadans amb noms i cognoms. Deixen de ser, tot i que sigui per uns dies, el que són en el nostre paradigma ordinari. I qui sap si descobrirem com són de veres, o quina altra faceta tenen que ens obri una nova manera de relacionar-nos quan el garbuix s'acabi.

Això passa per deixar (sí, deixar) el rol habitual, la disfressa ordinària, a la porta. Ja hi haurà 360 dies l'any per suportar-nos o no amb ells. Ara, això demana un cert esforç a qui es creu, sobretot, que l'ànima de la festa i les seves interpretacions corresponen només als que en reivindiquen la seva existència (com un déu particular). No. Deixeu cinc dies el groc a casa, gaudim de la infinita paleta de colors del nostre poble, de la "pàtria tan petita que la somnio completa", com deia Pere Quart, és a dir, amb tothom. Si no, les Santes acabaran groguis. S'acabaran, vaja.
Publica un comentari a l'entrada