El Carnaval despellofat

 

Hi ha una mica de polèmica a Mataró, un pèl bizantina, per la decisió de l'Ajuntament d'introduir canvis a la festa del Carnestoltes d'enguany, com bé explica en Cugat Comas en aquesta crònica a Capgròs. Com que n'ignoro els detalls i no n'he parlat amb els responsables polítics, ni de fet amb ningú més, no hi entraré. Però tot plegat em mou a dir la meva sobre la qüestió del Carnestoltes, una festa basada en l'antiquíssim i universal costum ritual de la "vàlvula d'escapament" per poder suportar millor la pressió del poder. I que el poder de seguida va veure utilíssim perquè concentra la incomoditat i la protesta en uns pocs dies l'any, la resta del qual tot continua com si res. La meva tesi és que el model tradicional de Carnaval és obsolet perquè actualment no compleix cap de les funcions que té. Vegem-ho.

A parer meu, aquesta tradició s'ha aguantat per tres potes. La primera: com a contrapès festiu al llarg període de privacions de la Quaresma (contrapesos habituals entre l'homo ludens, l'homo religiosus i l'homo faber). La segona: com a escarni al poder, als que manen. I la tercera: per denunciar la hipocresia de la moral dominant. Com que tot això té els seus riscos, i només ho podem dir si "deixem de ser com som sempre", en sorgeix el costum de dir-ho disfressant-se i ocultant-se: em velo per desvelar (el correlat festiu de les imatges tapades/velades del Dissabte Sant).

Doncs bé, de tot això, avui, només té sentit disfressar-se, sobretot perquè és divertit, fa festa, promou la cohesió de grups ...i permet als mestres descansar d'ensenyar matemàtiques durant una colla de dies. Per això la ciutat s'omple de gent difressada i feliç el dissabte de Carnaval a la tarda. Però para de comptar. Al costat d'això, el tradicional muntatge d'en Pellofa (en teoria crític) em sembla una patètica herència de la qual, perquè no sigui dit, fins ara ningú s'havia atrevit a qüestionar en públic.

¿Per què les tres potes ja no ho aguanten? En el primer cas, perquè la Quaresma ha deixat d'existir com a referent cultural, fins i tot pels creients, com a mínim en les dimensions que havia tingut al nostre país almenys fins al Concili Vaticà II. O almenys fins els plans d'estabilització i el desenvolupament de la indústia turística a Espanya. Fins i tot avui és difícil trobar menús ajustats als preceptes tradicionals un divendres de Quaresma. L'únic període de restriccions similars que coneixem els occidentals del segle XXI són les dietes, cosa que ningú es disposa a esperar amb excessos, precisament. La secularització s'ha imposat de tal manera que els contrapesos a l'excés religiós no tenen cap solta ni volta.

En el segon cas, és al revés. L'escarni al poder, almenys al poder polític, és diari a Twitter. I el programa d'anàlisi política més vist a Catalunya és un de satíric, que s'emet cada setmana i al qual els polítics somnien humitejadament sortir. Ep, als polítics. Al principi, en Pellofa es ficava amb els algtres "poders fàctics" de la ciutat, especialment amb Caixa Laietana. ¡Que bé que ens anava Caixa Laietana per enriure'ns-en! Però la penúltima crisi la va enterrar i ja no tenim ni això. Esclar que, dels poders fàctics reals (Amazon, els amos de les xarxes, els fons voltors, jo què sé...), ningú gosa fotre's. I a ells els hi és exactament igual el que facis, a més. Amb la qual cosa, com deia, les quartetes més o menys enginyoses d'en Pellofa, que sovint parlen de gent i conflictes ridículs que només interessen als quatre que saben de què va, fan una mica de pena.

I en el tercer el problema és que no ho resistiríem. ¿Quina és la hipocresia moral actual? em pregunto. Per exemple: que mentre els pares són al sofà denunciant la cosificació de la dona, el seu fill adolescent es masturbi amb el porno que es pot baixar del mòbil que els primers li acaben de dur per Reis. Que mentre tota la família tornem del Palau Sant Jordi amb el "Volem acollir" encara al cor, tinguem la seguretat que policies i soldats (professions que no volem per nosaltres) tenen controlades les nostres fronteres i els nostres enemics i ens permeten ficar-nos al llit sense perill. Que amb l'excusa de la lluita contra el patriarcat, els homes (i les dones) ens escaquegem de redistribuir les emprenyadores funcions que atorgàvem al patriarca. I així en tot. ¿Resistirem un Pellofa que ens ho faci saber? ¿No correrem a fer cara seriosa denunciant el seu masclisme, racisme o patriarcalisme? No, la moral d'ara (amb la qual segurament simpatitzem vostès i jo, que som il·lustres benpensants) no admet qüestionaments, com bé aprofita l'extrema dreta per fer-se seductora. A aquesta moral li passa com les anteriors que, malgrat tot, sí que havien de resistir un Pellofa de tant en tant amb l'excusa dylaniana que els temps estaven canviant.

Queda, com deia, disfressar-se. Tampoc és que sigui molt motivador: mireu com va vestida alguna gent i ja em direu si hi ha cap diferència. Però confio encara que el vell poder de la màscara, l'antic joc de tapar per destapar, encara tingui alguns espais per celebrar-se. Que de tapar i amagar-nos encara ho hem de fer. De fet, per sort.

Article publicat a l'edició digital de Capgròs.

Benvinguda, Torre Barceló

 

Ara ha fet onze anys que ja no soc regidor, a Mataró, l'última etapa com a tal al capdavant d'Urbanisme, de manera que m'he perdut una mica la lletra menuda i els canvis que hi ha hagut, però el recent anunci de l'inici de les obres de la Torre Barceló, al final de la ronda d'aquest nom, a l'Avinguda del Maresme, m'ho ha fet reviure. Hi ha hagut canvis en tots els sentits (reformes dels plans previstos, a la propietat, al disseny, etc.), però grosso modo, els objectius del pla urbanístic, ideat en temps del meu predecessor, l'amic Arcadi Vilert, són intactes, i és molt significatiu que es reactivin. En recordo aquests:

1. Tres de context: Quant a l'eix Port / Rondes / Via Europa / Mataró Parc, per fer-lo més potent i interactiu, donant servei a la ciutat que travessa, amb una bona colla de barris connectats, amb nuclis potents d'activitat econòmica tericiària. Tots ells amb coses per fer, per cert. El Port, amb una recent actuació potent que esperem que el reactivi; la Via Europa, ja consolidada; el Mataró Parc, pendent de remodelar-se i ampliar-se; aquesta peça. I la del Corte Inglés, que es va planificar com un sol plantjament urbanístic per concentrar els usos. D'aquesta última, que mereixeria parlar-ne a part, només val la pena dir que tenim una enorme peça tericària a tocar del centre, un node, que encara és decisiva.

2. Quant a l'eix Port / Camí Ral / Riera / Parc Central; que també atravessa unts importants de la ciutat, amb connexions amb altres barris. Un ramal potent, destacat amb la recent remodelació del tram del carrer de la Mercè (on la ciutat va rebre les relíquies de Les Santes ara farà 250 anys, i d'aquí ve tot), marcada per punts d'interès cultural (Nau Gaudí, l'Ajuntament, el nou Cafè Nou, la Presó, tres teatres, una biblioteca, el patrimoni arquitectònic des dels romans al Barroc, etc.). I que té vocació de bifurcar-se cap a l'Est acabant de refer l'antic Camí Ral, on hi trobarem Can Marfà, Sant Simó... En zones que s'estan revitalitzant.

3. Quant a l'eix Marítim, que ja va dibuixant un skyline de ciutat moderna, preparada pel temps que vivim (i els que viurem), amb vocació de recuperar del tot el mar com a continuïtat urbana (aviat, l'antiga N-II pacificada), que va del TecnoCampus a Sant Simó, amb els nous sectors desenvolupant-se (l'antic Rengle, l'antiga Iveco-Pegaso, avui plens de vida o omplint-s'hi).

4. I un d'intrínsec. Gràcies als reagrupaments d'usos, edificabilitats i sòl que preveia el pla urbanístic, no només hi ha vida, ciutat, on hi havia usos desaprofitats, sinó que també en surten avingudes amples i zones verdes (per això els edificis són alts, un invent de la modernitat absolutament crucial per qui vulgui ser una ciutat), nous equipaments (per exemple, la Farinera) i nous habitatges de protecció oficial, la reserva dels quals s'estén per aquest tram de la Ronda. És a dir, aquest urbanisme modern, democràtic, dibuixa la ciutat amb les reserves necessàries, amb els usos socials que la ciutat precisa. Quina diferència en haver d'anar corre-cuita a fer invents més o menys creatius en la ciutat consolidada, especialment en la que cresqué sense previsions entre els anys seixanta i setanta del segle passat. Amb problemes estructurals que encara arrosseguem.

De manera que sí, que benvinguda sigui. Vol dir que hem superat problemes, que tenim de nou el rumb en bona direcció, i que caminem de mica en mica cap una ciutat més ordenada, més preparada pels reptes econòmics, més dotada, més vivible i, en definitiva, molt millor. No en tingueu cap dubte.

Els nous "edificis alts" de Mataró

 

Coincideixen a Mataró unes quantes promocions de sectors urbanístics al front marítim i, amb elles, l'astorament d'alguns ciutadans davant el que consideren una proliferació d'edificis alts que, bé per motius estètics o bé per raons urbanístiques (densitat de població o accés a les vistes al mar), valoren negativament. L'Arcadi Vilert, que em va precedir de regidor d'Urbanisme (en el període on es van idear aquests sectors, a principis de segle, desenvolupant el Pla General dels anys noranta), demanava sempre que li plantejaven aquesta qüestió una capsa de tabac, com les quatre fotos del damunt, i explicava el que ara us diré. Després faré un parell d'apunts més.

La teoria de la capsa de tabac

L'Arcadi ens deia que, si fem veure que l'edificabilitat prevista al Pla General és la de la capsa de tabac de la primera figura, certament, els edificis són més baixos, però també ho és l'ocupació del sòl. En una ciutat com Mataró, limitada per les muntanyes i el sòl agrícola de les Cinc Sénies, necessita alliberar sòl tant per les zones verdes com pels vials, si els vol amples, voreres incloses. Per això, si elevem la mateixa edificabilitat però cap amunt (figura 2, per exemple, la Plaça del Gas), alliberes sòl però no prou. 

Si encara l'elevem més, continuant amb la mateixa edificabilitat (figura 3), alliberes tot el sòl possible, però mantens un cert efecte barrera (com a les figures anteriors) respecte al mar, que afecta les vistes, sí, però també els corrents de l'aire. Per això, l'edificabilitat dels nous sectors urbanístics fa un gir i s'assembla a la figura 4. Es manté exactament la mateixa edificabilitat prevista al principi, s'allibera tot el sòl possible i es permet les vistes i l'efecte higiènic dels corrents de vent del mar. No hi ha, doncs, "més pisos", sinó que estan posats d'una altra manera.

Creixement o retenció?

Hi ha qui, amb una certa nostàlgia, hi oposa arguments estètics. No pot ser, diuen, que Mataró perdi el seu caràcter de ciutat mediterrània, la seva fesomia de poble del Maresme, i de vegades ho il·lustren amb fotos antigues. Bé, és una tendència habitual i explicable, especialment quan ens fem grans. Però el cert és que, a banda que fa segles que la vocació de Mataró és clarament la de ser una ciutat (un lloc amb ascensors, entre d'altres coses), la ciutat va patir el seu canvi més espectacular fa uns seixanta anys. En menys d'una dècada, vam triplicar la població. L'activitat industrial es va especialitzar i va col·locar les factories on podia, també on ja n'hi havia, prop del mar (que era considerat un lloc residual, mai més ben dit). Va ser aleshores que vam perdre algunes coses (i que l'afany de protecció patrimonial, ja recuperada la democràcia, va evitar que del tot). Van canviar moltes coses, i em temo que per sempre. Per bé i per mal.

Va canviar, per exemple, la nostra economia, exactament com ho feia el conjunt d'Espanya després dels plans d'estabilització. I més que ha canviat, i canviarà, d'aleshores ençà. Va canviar tant la composició com el nombre, com he dit abans, dels habitants de la ciutat. Els canvis posteriors de l'economia, ara fa vint anys sobretot, van significar una nova aportació de població, no tan abrupta però més constant, en aquest cas provinent del Magrib. Tot això els mataronins no ho vam decidir, esclar, no som un atre planeta. La qüestió era, i és així sempre, com aprofitem els vents de la història per mirar que ens siguin propicis. I en això estem.

Una de les preguntes habituals, doncs, és si la ciutat ha d'apostar pel creixement o no. És una pregunta que de vegades trobo absurda. Si la nostra economia necessita mà d'obra, i nosaltres volem apuntar-nos-hi, necessitarem mà d'obra, fent més fills o fent-los fer als de fora. Són faves comptades. Òbviament, això precisa d'una política de fluxos migratoris determinada, que no depèn tampoc de nosaltres (i d'aquí venen molts problemes). Si, pels efectes de la robotització o del que sigui, en falten menys, doncs no caldrà. Bé, també podem despenjar-nos de l'economia i rebaixar població com, a desgrat seu, passa a Detroit.

A mi em sembla, en canvi, que, sobretot urbanísticament, ens hem de preparar per la ciutat que vindrà i, per tant, mirar d'absorbir el creixement. El que generem a partir del nostre creixement vegetatiu i a partir de la nostra capacitat d'atracció laboral. El risc és que els fills, o els nous, si no poden anar al Mataró estricte vagin al Mataró real: els més rics als pobles del voltant (alguns amb les rendes més altes de Catalunya) i els més pobres en alguna nau abandonada, com hem vist tràgicament aquests dies a Badalona. Cal mirar, doncs, d'atraure feina de qualitat, competitiva en el món on som, i, amb ella, el talent de les persones que hi viuen.

No, els pisos alts no arreglen tot això. Però una política combinada entre innovació econòmica, control de fluxes, gestió de l'espai públic i una oferta cívica com la que podem oferir (cultural, associativa, esportiva, paisatgística...) sí que pot fer força coses.

Hi ha altres problemes associats, sí. Per exemple, l'accés a l'habitatge, tot i que aquests sectors inclouen promocions d'habitatge protegit. O la dotació de serveis públics (educatius, sanitaris, etc.), pels quals també els sectors esmentats preveuen reserves de sòl. Que no n'hi haurà prou? Segurament no. Però que hi ajudaran, això també. 

Potser és per això que, tot i criticar-ho el seu dia, durant els quatre anys que CiU va ostentar l'alcaldia, no en fes cap canvi substancial.

Foto: La nova plaça del sector del Rengle, Ajuntament de Mataró.

SanTetes

Hauria de consultar amb el psiquiatre aquesta lleu i transitòria recaiguda, disculpeu. L'altre dia em vaig posar de fons una bona estona de la transmissió en directe del ple municipal de Mataró de juny, en aquest format tan incòmode de tenir un ajuntament que no s'ajunta i un ple que no s'aplega. Em van quedar dos moments. El primer és el del debat (?) sobre la proposta presentada per ERC per permetre que les dones puguin fer topless a les piscines de Mataró. No sé on han tret els amics d'ERC de Mataró el seu sentit de l'oportunitat, però davant els problemes que tenim en aquesta pandèmia, ¿era ara el moment? Tot i que deuen tenir tota la raó ¿no veuen que abunden en la idea que els polítics viuen senzillament en un altre món? 

Els més perspicaços, fins i tot, potser hi veuran ganes de distreure l'atenció, no fos cas que algú s'adonés de la responsabilitat d'ERC en el govern de la Generalitat, que va deixar de la ma de Déu les residències en plena infecció o que redueix les plantilles de la policia autonòmica en plena crisi de seguretat a la ciutat. A més, com que tots som molt moderns i enrotllats, la proposta va ser aprovada per unanimitat. ¿Calia, doncs, portar-ho ara precisament al ple? Bé, també he de dir que a mi em va fer riure força, en part els ho agraeixo. Deixo per un altre dia les contradiccions entre el zel religiós d'ERC amb els enterraments per a musulmans i aquest republicanisme hostil amb algunes disposicions de la mateixa llei, excepte que al ple següent demanin piscines separades per religions. Todo se andará.

I la política?

El segon moment per recordar és quan la portaveu de Ciutadans, Cristina Sancho, va proposar una resolució amb diverses mesures per alleugerir l'activitat econòmica, especialment per a autònoms i petites empreses. No he trobat a internet la proposta, però pel que vag sentir, em semblaven idees raonables. La resta grups va preferir no aprovar-la per tal que, en canvi, aquestes i altres mesures fossin estudiades a la recent creada Taula per la la Reconstrucció. 

Segurament tenen raó, però també la tenia la regidora quan, en la seva rèplica, es queixava que "al Ple podem parlar de com podem anar vestits a la piscina però no d'economia, tema que traslladem a una taula al marge del debat públic d'aquest òrgan". "Què quedarà al ple, així?" acabava, amb tota la raó. I sense resposta. Entre les restriccions (minutatge, torns tancats...), els "això no toca en aquesta finestreta", els actes administratius kafkians i les ocurrències d'ERC, és possible que el màxim òrgan de debat polític a la ciutat no debati mai sobre la política de la nostra ciutat. Compte.

Festa major confinada

On sí que deuria haver-hi debat polític (és a dir, sobre les prioritats i les renúncies que hem de fer per agtendre-les) és a la Junta de Portaveus de l'endemà, a porta tancada, on els grups municipals van acordar una posició conjunta sobre l'anul·lació de la festa major de Les Santes i la decisió de fer alguns actes alternatius, ajustats a les prescripcions sanitàries que calguin. A Mataró ens agrada discutir-ho tot, sobretot si el tema són Les Santes, però a mi em sembla una solució encertadíssima. Era evident que no es podia mantenir. La nostra festa major, un esdeveniment de gran impacte emocional en molt bona part de la població, és un veritable fenomen de masses. Aquest èxit la fa més vulnerable que mai. Tant per això com, probablement, per les urgències pressupostàries, la millor idea era fer un any d'abstinència i fer créixer el desig... o de fer festes menors per anar-lo assedegant de mica en mica.

Per tant, també em sembla bé que el tristíssim silenci amb el qual haurem de passar aquells llarguíssims dies de calor es compensessin amb el millor que aquesta refotuda crisi ens ha fet redescobrir. La necessitat dels altres, dels veïns que no sabem ni com es diuen però amb els quals hem plorat i aplaudit. Dels infermers i altres professionals secundaris que miràvem amb displicència i ara reclamant pietat. Dels coneguts que s'han mort i que no hem pogut acomiadar com es mereixien. De la immensa majoria de ciutadans responsables que han evitat que això creixi. Dels terrats, la manera com tenim la gent de tocar el cel. De la reconquesta subtil de l'espai públic, que ara redescobrim amb delit i orgull penjant-ne fotos magnífiques a Instagram. En fi, tot això s'ha de celebrar, s'ha d'afirmar, ha de brillar entre la pavorosa "nova normalitat", per no acostumar-nos a tot el contrari justament. Ah, i també cal celebrar que l'acord s'hagi pres per unanimitat. I agrair-ho.

Només faltaria el nom d'aquest excepcional esdeveniment. Atenent a la recent resolució sobre el topless, i excusant-me davant les imminents acusacions de masclisme i xavacaneria, proposo que se'n diguin Les SanTetes. En honor, per exemple, a la nostra exhuberant Geganta.

(Les fotos són de l'Ajuntament de Mataró)

El cementiri de les tres religions

Escric de nou sobre el tema del post anterior perquè hi ha hagut dues novetats que crec que val la pena no deixar passar. La primera, que el ple municipal de Mataró va tractar divendres passat la proposta d'ERC per apressar a la construcció de la infrastructura que permeti els enterraments a musulmans (és a dir, segons els preceptes continguts en diverses fàtues), amb resultat negatiu. La segona, que ERC va reaccionar emetent un comunicat digne d'estudi. Vegem-ho.

El prec del grup nacionalista va ser rebutjat pel govern municipal. La regidora Eli Ruiz, en la seva atinada resposta, va revelar algunes coses. Primera, que és una qüestió que ja s'està tractant tant amb la comunitat musulmana com amb els grups municipals i que tots ells saben perfectament com està l'assumpte. Segona, que són precisament departaments del govern de Generalitat el titular dels quals és d'ERC els que encara no han emès els informes que s'han demanat per prendre una decisió satisfactòria. Vaig pensar que, a banda de la macabra idea de parlar d'enterraments quan els departaments dirigits per membres del teu partit tenen les residències de Mataró plenes de malalts i esqueles, s'ha de tenir un morro considerable per demanar a l'ajuntament una cosa que està aturada en algun despatx de Barcelona dirigit pels teus.

El "càlcul electoral" 

L'esmentat comunicat, però, és bastant revelador dels objectius polítics reals de la formació, a qui, com és evident, importa ben poc com s'enterren els musulmans mataronins (si no, s'haguessin apressat a enllestir els informes que depenen d'ells). ERC acusa els partits del Govern mataroní de negar-se al prec pel "càlcul electoral, la por a perdre vots i el risc de guanyar-ne pocs (la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar)". Així, doncs, deduïm que l'evident motiu d'ERC és el de fer perdre vots als seus rivals. Si diuen que no, per la via bonista, afirmant que estan en contra dels drets de les minories, etc. Si haguessin acabat dient que sí, en canvi, utilitzant la decisió per fer-los "perdre vots" entre els seus electors (a qui ERC deu considerar tontos o racistes, ves a saber). Aquesta és la mare dels ous, no cap altra. I els incauts que hagin caigut en aquesta la trampa multicultural suposo sabran què fan atiant aquests perillosos focs...

¿Per què, preguntarà el lector, acceptar una proposta així pot erosionar la confiança dels votants de la majoria d'esquerres de l'Ajuntament? La mentalitat recargolada dels habituals estrategs d'ERC sap perfectament, com tothom, que els millors resultats d'aquest partit es troben en les seccions electorals on hi ha menys immigració i on, per tant, prima l'estereotip (positiu/exòtic o negatiu) per damunt de l'experiència. En canvi, els partits d'esquerres, singularment el PSC, guanyen en barris on la proporció d'immigració extracomunitària, la immensa majoria de religió musulmana, és bastantes vegades més gran, més visible i, sobretot, menys teòrica. Les dificultats, aquí i a tot arreu, del doble factor (concentració en determinats barris del fenomen i convivència entre autòctons i nouvinguts), obliguen a tots plegats a mantenir una actitud prudent i postiva, com la que ha presidit els pactes sobre immigració, des de la dècada passada. I, sobretot, atenta a no primar la "segregació positiva" en el compliment de la norma, o en l'accés als serveis socials, o en el que calgui que, a banda d'injusta sota la pell de xai de la justícia, seria una gasolina perfecta pel foc al qual, en el fons, aspira l'extrema dreta. Aquesta política, tot i que pugui haver-hi entrebancs o errors, s'ha vist de moment la més adequada per garantir un mínim de convivència i respecte als barris. Als barris on ERC queda molt enrere quan voten, per si no havia quedat clar. I, esclar, amb la possibilitat que caigui algun vot (tot i que "la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar", com se'ls escapa).

ERC juga massa sovint, perillosament, a prendre posicions polítiques sense tenir en compte les conseqüències no només polítiques sinó socials (i "ètiques  morals") de les seves audàcies de càlculs electorals gallinacis. Des del 6 d'Octubre al 6 de setembre vuitanta-tres anys més tard, per exemple. Potser que parin, per la salut del país. Catalunya, of course.

La mort no ens iguala a tots

Però tornem al comunicat. Hi ha algunes perles, com considerar la seva posició, la d'ERC, com a "ètica i moral" i instar els altre partits a fer "allò que és just i no allò que els convé", amb una superioritat moral bastant ridícula, quan és obvi que s'actua a conveniència. Sigui dit de passada, seria bo que els partits deixessin de parlar en nom de la moral i reconeguessin sense vergonya que la seva humil funció, en realitat, es redueix a fer el que convé. Sobretot en temes com aquests.

Ara, l'argument que s'emporta tots els trumfos de la condescendència és el que afirma que "no poden demanar una integració sincera a una comunitat [es refereixen als musulmans] mentre els neguen el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró". En primer lloc, no sé si "demanar una integració sincera" és tractar massa bé els musulmans, la immensa majoria dels quals, almenys els que jo conec, són persones sinceres i perfectament integrades, i a qui no cal demanar res més ni menys del que es demana a la resta de ciutadans. En tot cas, com deia l'altre dia, estem parlant de la compatibilitat d'algunes de les fàtues en les quals se sustenta la llei islàmica (sobretot les que no tenen l'origen en cap sura de l'Alcorà) amb els requeriments de les lleis de les democràcies occidentals en "terra no islàmica", com es denomina en aquestes fàtues. Començant per preguntar-nos, per exemple, què és essencial i què és accessori, o què és modificable si el context en el qual es van emetre les fàtues canvia substancialment d'espai, de comunitat política i de temps. D'aquest tema i de molts altres que el món musulmà és capaç de plantejar-se perfectament, contra el que creuen els immobilistes de tot arreu. Entre aquests requeriments, però, també n'hi ha de més pràctics, com també vaig avançar: ¿tenim lloc, realment, per dedicar-lo a això? ¿És viable econòmicament?

En segon lloc, "el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró" diria que no és exactament el que s'està demanant, sinó a l'inrevés. "Qualsevol ciutadà de Mataró" és enterrat al marge de les seves consideracions religioses (o morals i ètiques, com tant agrada dir als rimbombants). En entrar al cementiri, com qualsevol ciutadà d'esquerres nota (d'esquerres, no d'Esquerra, es veu), els enterraments es divideixen en tres religions: la dels que tenen pasta (panteons i tombes), la dels pobres de solemnitat (la fossa comuna) i la de tota la resta (els nínxols). Ni morts podem deixar la diferència de classes, es veu, i ens entestem a que ni tan sols cadàvers siguem iguals els uns que els altres.

El que es demana, doncs, és al dret a "no ser" enterrat com qualsevol ciutadà de Mataró, amb aquest triple menú econòmic, sinó a ser-ho de manera diferent, d'acord amb unes creences. I, com qualsevol dret (en aquest cas no pas fonamental, recordem-ho) caldrà veure, en tot cas, quines contrapartides té i quins límits té el que, sens dubte, és una excepció a la norma. M'imagino que demanar de parlar-ne no és ser racista, ni xenòfob (com em van acusar alguns a Twitter, aquesta màquina de no pensar). Goso dir que és ben bé al contrari: el sí acrític a incorporar les "diferències" pot recaure en un exotisme despersonalitzador. Com si tots els catalans a l'exili haguéssim d'anar vestits amb barretina per complaure la condescendència nacionalista dels nostres països d'acollida.

Fotos: Marga Cruz, Ajuntament de Mataró, Asfun.

Els enterraments de musulmans

Els amics d'ERC Mataró han presentat corre-cuita una proposta per al proper ple municipal perquè s'habiliti urgentment un espai per als enterraments per a musulmans al cementiri de Mataró i que després de la crisi de l'epidèmia, sens falta, s'executi el projecte que es féu el seu dia per construir-ne. Encara plorem els usuaris morts pel coronavirus de la residència de la Gatassa, que depèn de departaments de la Generalitat dirigits per consellers d'ERC, i aquest mateix partit no se li acut res més que parlar d'enterraments. Encara hi ha un munt d'encomanats, han hagut de canviar de departament i tothom veu que hi ha hagut una evident deixadesa en el control d'aquests centres, públics i privats. I el partit que haurà de rendir comptes ens surt ara amb això. ¿De veres és la seva prioritat? Sembla una broma macabra. O una maniobra de distracció.

Quatre coses

Hi ha quatre coses que em sembla que cal dir, en aquest assumpte. El primer de tot, segurament el que ho emmetzina tot, és que el que fa referència a la gestió de la diversitat religiosa, sobretot si afecta a persones de religió musulmana, té l'espasa de Dàmocles de la correcció política al damunt i, per tant, el risc (greu) del tabú. Tabú que, com tot el que es reprimeix, surt després per l'extrem. Generalment el dret. No passa el mateix amb el que té a veure, per exemple, amb la religió catòlica. El mateix cap d'ERC va enriure's públicament de la decisió de l'Església catòlica de tocar campanes un dia en record de les víctimes del coronavirus. I va demanar que paguessin l'IBI. Cosa que, com ell sap (o almenys sabia, quan governava), l'església catòlica paga el mateix IBI que les altres confessions religioses, o els altres propietaris d'edificis històrics, o els altres titulars de centres educatius... però ell, esclar, viu més bé en el tòpic, lluny de l'espasa. Bé, doncs com que qui gosa discutir ni que sigui una mica qualsevol política que afecti els musulmans té el risc de ser titllat de racista abans que formuli cap argument, ens quedem sense debat públic. I, això sí, la processó va per dins. En aquest tema, doncs, hi ha qui vol sempre ser el primer defensor de tot el correcte, mirant amb to inquisitorial tots els altres mortals que vivim en l'ambigüitat moral que ens és intrínseca com a espècie. Ara aquest rol sembla que ara el vol assumir ERC, el nou partit de la moral catalana, la nova Església. Per cert, tampoc paga IBI pels seus locals. En fi, m'agradaven més quan eren maçons.

La segona qüestió va més a l'objecte de l'assumpte. Hi ha un projecte aprovat per enterrar persones segons el ritual musulmà a Mataró, sí, i un altre d'anterior. Tots dos els vaig votar a favor quan era regidor i no me'n penedeixo. Sospito, però, que el principal problema per a ser executat és el seu finançament. Si per uns pocs metres cúbics et fan pagar x, és lògic que per uns quants metres quadrats, en un espai limitat i en una ciutat que no li sobren els metres d'equipament, el cost a repercutir es dispari. No sé si tothom n'és conscient, d'això i si, per tant, és un projecte gaire realista. Els possibles usuaris d'aquesta infrastructura no són precisament ni xeics àrabs ni la Guàrdia Mora de Franco, que va gaudir, per cert, del primer cementiri musulmà a Espanya després de l'expulsió de 1492, a Saragossa, encara en actiu. No, la majoria de fidels d'aquí són d'economies modestes. I quan dic que no ho sé és que no ho sé. Ara, ho sap algú?

L'islam 

La tercera té a veure pròpiament amb l'islam. En aquest interessant estudi de Jordi Moreras sobre la mort i les religions (a les pp. 31 i ss., on parla de l'islam), s'observen dues coses que no ens han de passar desapercebudes. La primera, que els preceptes funeraris de l'islam es deuen a la llei islàmica (no a l'Alcorà, que en parla vagament i, en tot cas, repeteix el context de la cultura preislàmica on va néixer), llei que és feta de diferents gradacions juridisprudencials i que té diferents fonts (no sempre coincidents, com no ho són tampoc les múltiples branques de la fe islàmica). I en segon lloc, que els usos funeraris en terra no islàmica estan encara, com si diguéssim, en discussió teòrica. La qüestió de fons que vull plantejar té a veure en la compatibilitat de la llei islàmica i les lleis democràtiques de tall occidental com les nostres. I dins d'aquesta compatibilitat, què és essencial i què no. No ajuda gaire, siguem sincers, la dificultat que tenen els valors de la Modernitat en traspassar la fe islàmica, on sovint són presos com a enemics. Salvant les distàncies, i alguns corrents més que altres, tot s'ha de dir, molts encara estan al Concili Vaticà I. Respecte al pensament modern, vull dir, que inclou la crítica a la religió com a un dels seus pilars. Per exemple, pel que fa a la interpretació dels textos sagrats amb instruments crítics de l'hermenèutica. O el rol de la dona, separada dels cultes (també els funeraris), obligada a tapar-se, etc... tan lluny del que durant molt de temps havia significat l'islam respecte a les dones en comparació amb altres cultures. O mil coses més. Seria bo, doncs, que no féssim una exclusiva lectura premoderna i evitéssim al màxim que els nostres cementiris tornessin a tenir "barris" segons la fe professada, com si la democràcia no hagués tingut també un efecte positiu en aquests silenciosos paratges. ¿Ho podem fer o ho deixem per impossible? ¿O ho passem de tot perquè tenim pressa com sempre?

I l'última reflexió té a veure en les raons de fons que fan que un partit nacionalista de cop es torni sensible a les identitats minoritàries. No és nou. La meva tesi, personalíssima, és que ho fan per saltar-se la identitat "enemiga". Ja sabeu, tot el que té a veure amb el concepte "Espanya" (aquest que, quan volen ser més precisos diuen "de matriu castellana") és dolent. I a Catalunya, estranger. Oriol Junqueras mateix insisteix, no perquè sí, amb l'ADN que ens diferencia, o en l'origen diferent dels regnes d'Aragó i de Castella (carolingi i visigòtic) per burxar en les nostres diferències "atàviques". Espanya "ens roba", com sostenia l'actual vicepresident de la Generalitat, o ens importa festes fastigoses com els toros (ignorant que la tradició ja existia a la Catalunya baixmedieval), o ens imposa la llengua o ves a saber quantes coses més. Per això, l'alteritat la van a buscar en el més "estrany", a qui ja pinten amb els trets característics del seu "exotisme": religió premoderna, etc. No passa res, aquesta pràctica és pròpia dels països europeus, sobretot en els seus períodes d'expansió arreu de la terra, com bé va explicar el seu dia l'antropòleg Roger Bartra a través del mite del bon salvatge. El problema, com va advertir Bartra mateix, són les seves conseqüències, que tots ja coneixem, quan es gira la truita. Tan fàcil que seria reconèixer els altres com una persona, com vostè i jo, complexa, com un català o un espanyol qualsevol. Però aleshores, la ideologia s'enfonsaria. I el poder, també.

[Hi ha una segona part d'aquest article a El cementiri de les tres religions]

Foto: Cáceres arquitectes.

Si em necessites, xiula

A Mataró, a la crida de la festa major de les Santes de l'any passat, potser confosos pel nom de l'activitat, un grup d'independentistes van organitzar una escridassada per intentar tapar l'habitual discurs de l'alcalde. Almenys no van ser els ous contra l'alcalde Manuel Mas, el 1999 (l'any de l'última majoria absoluta) o el pastís a la cara al seu primer tinent d'alcalde, dos anys més tard, però la cosa va ser sonada. El precedent de com les gasten els independentistes durant les Santes després d'una majoria socialista fa témer nous episodis. Però tornem a l'any passat. La cosa s'anava escalfant feia dies, com vaig escriure aquí. El caràcter depredador dels humans no deixa passar l'ocasió d'una festa multitudinària per aigualir-la amb les seves propagandes. 

L'èxit aparent de l'operació no va passar desapercebut. Ni el d'altres actes festius amb clares reivindicacions independentistes (que a mi ja m'agafen dormint). El que va passar els següents mesos ja ho coneixeu. Mobilitzacions per demanar a l'alcalde David Bote que "permetés" el referèndum del dia 1 d'octubre, com si depengués d'ell, i mobilitzacions per denunciar "la repressió" i "el 155", també amb requeriments adreçats a l'alcalde, abans i després de la data esmentada. La pressió era tal que CiU va decidir trencar l'acord de govern tot just després de vacances (aquí ho explicava) i fins i tot va intentar una moció de censura, finalment fallida.

Les calculadores treien fum

Així que les calculadores dels partits independentistes, a pocs mesos de les eleccions municipals, treien fum. Totes aquelles persones mobilitzades i actives són vots. A més, el discurs independentista sembla l'únic que té una articulació comprensible i positiva, a dia d'avui. I fora d'alguna manifestació radical, amb molta menys participació, no s'albirava cap reacció semblant en el sentit contrari, o en un atre sentit més favorable a l'alcalde. Si hi havia una calculadora que treia més fum que les altres era la d'ERC. Ja disposava d'una enquesta que li feia doblar en regidors (com finalment ha estat), pràcticament empatats amb el PSC, que també pujava, però molt menys del que ha aconseguit. Tant la situació general de l'independentisme com els errors propis dels seus contrincants interns (la decepció d'una llista unitària que va portar a una candidatura independentista amb un magre resultat o el canvi d'última hora del candidat de Junts per Mataró) presagiaven la possibilitat d'obtenir l'alcaldia concentrant el vot útil independentista. I confiant en el desgast i l'aparent poca mobilització del votant de l'altre bloc.

Aquesta era l'estratègia de l'equip de Francesc Teixidó. Just després de dir que volia ser l'alcalde "de tothom", demanava sobretot el vot "dels que van anar a votar l'ú d'octubre". Així va començar el seu "minut d'or" al debat de Mataró Audiovisual. És obvi que es va equivocar. 

ERC, tres fracassos en dos mesos

El resultat ha donat 13 regidors al PSC, de 27, quan partia de sis, i ha rebaixat el nombre de regidors independentistes. El 2015 n'hi havia 12 (si no comptem els de Volem, que no sé massa on situar-los) i ara n'hi ha 10. ERC tampoc va guanyar les eleccions europees, on va quedar en tercer lloc i a les quals també el PSC va triomfar. I, diguem-ho tot, també va perdre les eleccions generals a Mataró davant una nova victòria socialista. En menys de dos mesos, Teixidó i el seu equip han fracassat tres vegades.

A parer meu, els càlculs d'ERC van obviar un parell de coses, com a mínim. Una, que de vegades el que no veiem també existeix. Un nombre no poc important de ciutadans, davant "els carrers sempre seran nostres", van pensar que "doncs nostres seran les urnes". L'oposició implícita i soterrada al discurs dominant (oposició, opino, més a aquesta situació estèril que viu la política catalana que no tant a la independència) pot tenir molta més força que l'explícita, i fer-se notar quan toca. I la segona, que hi ha un desig de discurs global i transversal, de ciutat, que superi els antagonismes tòpics o les identificacions parcials. Això, Bote, i el PSC, em sembla que ho van entendre una mica més. La diferència del vot socialista a les municipals respecte a les europees, molt més gran, i la recuperació de la segona plaça en les seccions que li són més adverses, després d'una dècada, ho expiquen perfectament.

És clar que possiblement, si no fan una lectura crítica dels resultats i es conformen mirant-se el melic, pot ser que tinguem unes Santes calentes i plenes de xiulets. Cosa que, com s'ha vist, hauria de tranquil·litzar l'alcalde Bote, que dissabte que ve prendrà per segon copla vara d'alcalde. Com Bacall, el votant acudirà encantat tot just sentir es xiulets de Bogart. 

Foto: @matarocat

La saviesa dels vulnerables

A Joan Vinzo, ACS.

El mes passat, a la meva ciutat, va morir un regidor. És el segon que conec personalment i que, amb circumstàncies similars (malaltia terminal, família amb fills petits, dedicació exemplar) i en un interval de pocs anys, li passa. També l’anterior havia portat les responsabilitats que aquest desenvolupava, especialment les de Salut, Serveis Socials i Gent Gran. Si no fos tan trist semblaria una ironia. El regidor era si fa o no fa de la meva edat, però el que destacava la gent que anava parlant a l’acte d’homenatge a l’Ajuntament que vaig tenir la sort d’assistir, se’n destacava la seva saviesa, a banda del seu tarannà i el seu caràcter resolutiu i tranquil alhora. No em treia del cap, tot i la commoció, aquesta referència a la saviesa i la seva relació amb l’activitat pública. I vaig pensar que ell, almenys, en tenia de tres menes.

La primera és la saviesa diguem-ne acadèmica, per la qual ens formen des de ben petits i que en el seu cas -metge pediatre i gestor públic de la salut, després- requereix molts anys, una enorme inversió i tanta intel·ligència com vocació. La segona té a veure amb l’experiència, és la saviesa dels ancians de les tribus, la que s’acumula després d’èxits i fracassos si es té la mirada atenta i se sap recordar (re-cordar, etimològicament, tornar a passar pel cor). I la tercera és la intel·ligència de la vulnerabilitat, la que fa present els límits, la vacuïtat del poder, les víctimes, el dolor, la pobresa. Sense escarafalls ni victimisme, amb tota dignitat, amb totes les limitacions, el meu amic va incorporar aquesta experiència pròpia a la seva tasca de servidor públic.

Davant la il·lustració liberal, que l’excloïa, una de les coses més interessants que han aportat les ideologies sorgides del moviment obrer, penso, ha estat la incorporació activa de la mirada vulnerable. Els partits “obrers” i el sindicats, des de la segona part del segle XIX, per exemple, afegeixen a la construcció política una saviesa que ni l’acadèmia ni l’experiència de la vida abasten prou. No sé si som prou conscients tant de la necessitat d’aquesta incorporació (per exemple, quan parlem sobre legalitzar o no la prostitució sense la veu de les prostitutes) com de la seva visibilitat. Amaguem els tolits (excepte que siguin excel·lents atletes), els vells, les guerres no televisades, els barris on s’acumulen els problemes… o els malalts de càncer, aquesta paraula que ni jo, en aquest escrit, he gosat dir pel seu nom fins ara. Com si tancant els ulls, apel·lant a la solidaritat en abstracte i mirant que res d’això no ens embruti ja ens apanyéssim. No només ens enganyem, com qui amaga la pols sota l’estora. És que som més tontos. És que ens perdem una enorme saviesa, com ens etziba l’exemple d’algú en el seu últim alè.

Article per a la revista Valors (juliol 2018)

La Plaça Primer d'Octubre de Mataró

El principal problema de la proposta del grup de CiU (o com es digui) a l'Ajuntament de Mataró per canviar el nom de la plaça d'Espanya per plaça de l'1 d'octubre no és, posem per cas, l'afectació postal i documental (notaris, etc...) que hauran de patir una colla de ciutadans que no en tenen cap culpa. Tampoc ho és la introducció de més combustible innecessari a la ja tensa relació entre el bloc independentista i la resta de partits que hi ha a la nostra ciutat. Tampoc crec que sigui el principal problema la fixació neuròtica amb el concepte "Espanya" (un dia ens roba, l'altre l'estimem, etc.). Ni tan sols el és que la proposta recorda massa, especialment als més grans, al primer d'octubre que cada any se celebrava amb motiu del Día del Caudillo, amb l'entusiasta participació d'alguns dels ancestres dels que ara el celebren per altres raons, com bé sabem els mataronins de tota la vida.

No, el risc més gran, per mi, és que s'ha obert la veda a saltar-se el consens que, des de la restauració de la democràcia municipal, hi havia hagut a Mataró per designar el seu nomenclàtor. De fet, ja es va obrir amb la insensata proposta d'ERC, un altre dels del bloc, ara fa dos anys, per desborbonitzar els carrers (no deien res de les altres dinasties). L'ús partidista (és a dir, que només satisfà una part) dels símbols té també els seus episodis en la col·locació de pancartes i llaços a la façana de l'ajuntament, amb acords de ple inclosos, que l'alcalde, tant perquè n'és ell el competent i no el ple com perquè sap que és l'alcalde de tots, omet. Aquest consens, que ha anat funcionant fins fa ben poc, permet que, sigui quina sigui la majoria de torn, i almenys en el més simbòlic, la institució representi el conjunt dels ciutadans i no tan sols una part. Ara imagineu-vos que les majories absolutes de les esquerres haguessin impedit el nom de prohoms de dretes als nostres carrers, per exemple. O que els socialistes haguessin imposat una plaça 28 d'octubre perquè recorda la primera vegada que van guanyar a Espanya.

Bé. I això és un gran problema? Sincerament, si només fos que es toquen els noms dels carrers, ho seria, però no gran, esclar. El problema de fons és el de la ruptura de la idea de consens. Sobretot, perquè pot girar-se en contra. Per exemple, jo sóc dels que penso que el més crític de la victòria de Ciutadans a les eleccions autonòmiques de desembre, també a Mataró, és que aquest partit no està només en contra de la independència, sinó, sobretot, que torpedina la majoria de consensos bàsics en què s'ha sustentat la societat catalana des de la democràcia ençà. Bàsicament el model cultural (des de les subvencions a les associacions a TV3), el model educatiu i la normalització lingüística. Si el principi de consens no impera ni en el camp simbòlic (la façana, el nomenclàtor...), ¿voleu dir que durarà massa en el camp de la cohesió social que aquests tres models han intentat perseguir? Dit d'una altra manera, ¿la politització dels carrers no crearà la mateixa desafecció cap al catalanisme que han aconseguit -a parer meu- la politizació de la televisió pública o la llengua?

Doncs això. Ensabonen tant Catalunya que els rellisca. I així estem.

Aquest article es publica a l'edició digital de Capgròs i aquest divendres ho farà a l'edició en paper. També d'aquest mitjà és la foto.

Referèndum a Mataró. Objectiu: Bote

Tot just tornant de vacances, pel que llegim a la premsa, sembla que a Mataró s'ensuma una crisi de govern entre els dos socis que podria dur al grup de CiU a la ruptura de l'acord amb el PSC, després de negar-la fa ben poc. ¿El motiu? Diuen que el famós referèndum, que ni tan sols s'ha convocat. ¿El referèndum? ¿I què té a veure amb el govern de Mataró? Òbviament, res. Però ¿què té a veure el referèndum amb l'atac terrorista de Barcelona, per haver de manipular la manifestació de rebuig vers un acte a favor de la independència? Res, esclar. ¿O què té a veure amb la constant pressió dels independentistes als mitjans públics, semi-públics, a les xarxes socials, als grups de whattsapp (jo n'estic en un d'exalumnes on han substituït la tramesa de pornografia per estelades, inaudit!), fins i tot a les festes d'aniversari i funerals... Res, evidentment. Jo, personalment, no havia viscut mai una pressió així, brutal, d'aïllament social del debat i dels adversaris, o senzillament dels que no combreguen amb ells, com, molt eloqüentment, demostra l'última iniciativa de l'ERC local.

Doncs si no és el referèndum, què és? A dos anys de les eleccions municipals i amb les enquestes clarament desfavorables, l'antiga CiU, ara reconvertida en PDeCat, està preparant la campanya. El primer que van fer, fa uns mesos, és treure's del damunt la direcció que recolza l'actual grup municipal i recuperar el poder. Recuperar? Sí, l'exalcalde Mora -que encara resideix a Cabrera- i els seus amics, a través d'un home de palla -acabat d'aterrar a Mataró- van guanyar unes disputades primàries a l'home clau del partit fins aleshores, i a l'Ajuntament, l'últim cap de llista i actual primer tinent d'alcalde, que donava suport a l'altre candidat. Superat aquest escull, Mora vol posar a una altra forastera (que viu a Cardedeu, Vallès Oriental, on és regidora) de cap de llista. No se'n refia de ningú més.

Agrupar el vot

És molt entendridora aquesta aposta pels forasters que fa el partit nacionalista, i molt pròpia d'una ciutat que no s'acaba d'estimar prou, però em temo que necessitarà alguna cosa més. ¿Què és l'únic que pot agrupar el vot per quedar, almenys, per davant dels socialistes i de les esquerres? De ben segur, el discurs independentista, que és el més ben articulat, avui. Si ERC es despista i va fent les propostes que fa, a més, encara el podrien mantenir endarrere. Aquests són els càlculs que fan Mora i els seus, de manera que prenen la iniciativa -per exemple- de promoure un manifest i una concentració en el que el punt de mira és... l'alcalde David Bote. No Rajoy, no. O el Tribunal Constitucional que, de ben segur, actuarà penalment contra aquells que vulnerin el nostre ordenament jurídic. No. Bote.

¿David Bote? ¿I què coi hi pinta, aquest alcalde en aquest tema? Res, de nou. Si el Govern de la Generalitat convoca el famós referèndum, l'administració local no hi té res a dir. De la mateixa manera que quan es va convocar el referèndum de l'Otan o de l'Estatut. Si un alcalde no hi estava d'acord, tant era; la Junta Electoral és la màxima autoritat en processos electorals i, per tant, si exigia les urnes, l'Alcalde les havia de posar. Si demanava locals electorals o espais per fer mítings, s'havien de facilitar. Si volia membres de mesa, l'Alcalde havia de convocar un ple d'insaculació. Etcètera. Ep, i si es negava a qualsevol dels seus requeriments, estava cometent -probablement- un delicte electoral i potser de desacatament perquè la Junta Electoral depèn del poder judicial.

Doncs ara, igual. Com sempre. Si l'òrgan electoral, independent i del poder judicial, li demana tot això, ho haurà de fer i santes pasqües. I si no li demana, no. O no seria com sempre, és a dir, amb les garanties que ofereix la direcció judicial d'un procés electoral. Però, si és com em temo, són els propis jutges qui l'adverteixen de possibles il·legalitats en la participació d'un procés electoral fora de la llei, no tan sols no ho ha de fer, sinó que ha d'ordenar que cap funcionari municipal hi col·labori, com a tal, esclar. La seva participació, contra el que sembla llegint els diaris o sentint l'alcaldessa de Barcelona, no és discrecional. El seu predecessor, Xavier Trias, ho sabia també molt bé i per això no va prestar cap local municipal a la consulta del 9-N.

Els promotors de la mobilització, en la qual han buscat noms transversals també una mica fora d'òrbita, ho saben perfectament. Però tant és. L'objectiu és un altre. És dir "Bote, no ens deixes votar". És dir "Bote, et botarem". És promoure el retorn d'uns que s'enyoren, de l'única manera que poden fer-ho. O així els ho sembla, veient-ho de lluny.

Foto: El Tot Mataró.

La sentència, una oportunitat

Per primera vegada en molts anys, potser des de l'obertura del Tecnocampus, l'Ajuntament de Mataró ha de prendre una decisió estratègica. Espero que no sigui a desgrat seu com, incomprensiblement, a vegades sembla. La sentència del Tribunal Suprem que permetria l'ampliació del Mataró Parc, contra el criteri de la Generalitat de Catalunya (no pas el municipal, almenys fins ara), més enllà d'ella mateixa, obliga a definir millor, urbanísticament, tot el sector; les últimes grans peces que queden a la ciutat. El que hi fem, serà decisiu. I, com el propi Mataró Parc ha estat, el seu radi d'impacte s'ha de calcular a escala metropolitana (i més enllà), i no tan sols local o comarcal.

Si en alguna cosa es va caracteritzar el parèntesi de l'alcaldia de Mora va ser precisament que, de tot això, se'n va deixar de parlar. ¿Recordeu, per exemple, la famosa universitat privada que s'hi havia d'instal·lar? De fet, en matèria urbanística, no hi va haver cap canvi substancial respecte a la planificació heretada, si de cas, algunes modificacions puntuals o d'execució, cosa que trobo molt encertada. Però, urbanística o no, l'Ajuntament no va prendre cap decisió estratègica. Potser per això ara els entra el vertigen... la falta de costum.

Tornant a l'ampliació del centre, de la banda positiva, tot i que no ho hagin explicat gaire, hi ha molt bones notícies: centenars de llocs de treball directes, atracció de nous mercats, eliminació de riscos d'envelliment i degradació de la infrastructura. I, com deia, urbanització d'un sector clau per posar "Mataró al mapa". De la banda negativa, uns accessos viaris insuficients (les obres actuals es van fer amb un pressupost molt inferior al transferit per fer-les), la incertesa de la locomotora que El Corte Inglés havia de ser per al comerç local, i la manca actual de planejament derivat per a la resta del sector. En aquestes tres coses, el període Mora va ser també letàrgic. Ara, urgeix posar-hi remei.

Hi ha un petit problema. Al partit de la regidora d'Urbanisme li ha agafat la seva malaltia infantil, deuen ser coses de "refundar-se". Es basa en recuperar la superada dicotomia entre grans superfícies vs. petit comerç. Els que som de Mataró en sabem prou coses. Als anys setanta, va ser el Pryca (ara Carrefour), instal·lat al municipi de l'alcalde Mora, just al terme de Mataró, perquè en aquesta ciutat "faria malbé el petit comerç". No vols caldo, doncs tres tasses. Als anys vuitanta i noranta, va ser la peatonalització del centre de Mataró, que provocaria la "desertització". Tothom, fins i tot els que s'hi oposaven alsehores, apunten precisament a la peatonalització com a element clau per a l'èxit comercial als centres urbans. Als noranta i dos-mil, Mataró Parc havia d'ensorrar el comerç mataroní i resulta que, en paral·lel a la seva posada en marxa, creixien com mai els lloguers de locals -i l'afluència- en els carrers més cèntrics de la ciutat. En aquest últim cas, recordem-ho, la posició de CiU fou furibunda fins que, arribats a un moment (no em feu dir perquè), va canviar com un mitjó. La víctima d'aleshores és avui el principal valedor del nou president del PDeCat. Tot torna.

Diu aquest partit, especialtzat en convertir la política en una campanya electoral permanent, que l'anterior planificació del Mataró Parc ("del PSC i ICV", aclareix, per fer amics) va servir per a l'especulació urbanística. Tot deuen ser coses de quina banda es mira, suposo. Per la dels ciutadans, em sembla, va significar la culminació d'un projecte que unia barris dispersos, que els dotava d'equipaments i qualitat urbana, que permetia àmplies zones verdes i habitatge protegit. Tant de bo el que es planifiqui al Nord-Oest de la ciutat tingui també efectes urbanístics d'aquelles característiques, ni que sigui una mica. En aquest moment, protegir el petit comerç té més a veure amb la nostra capacitat d'obertura i atracció, de jugar a la primera divisió metropolitana, que no pas mirar-se el melic.

Article publicat avui a Capgros.com i citat a l'editorial.

¿Són oportunes les oportunitats?

La premsa local es fa ressò, aquesta setmana, de l'assignació a la ciutat de Manresa de vint llenços de gran tamany, restaurats, del pintor Antoni Viladomat. Viladomat és el pintor barroc català més important, potser, tot i que cal recordar que es tracta d'un període que s'ha anomenat la Decadència i que el nostre país no va gaudir aleshores precisament de massa bona pintura, comparant-ho amb la resta d'Espanya. És tot un altre tema, però no m'estic de dir també que probablement la Decadència sigui molt discutible, a tenor del que deia l'historiador García Espuche (mireu aquí). El que tenim, tant en pintura com en literatura, és absència de producció culta. Viladomat, doncs, brillaria. No sé si per mèrit d'ell o per demèrit d'altres, o per totes dues coses, però té un nom. Els quadres dels que parlàvem, que guarnien el convent de Sant Francesc a Barcelona, ja derruït, són segurament del millor que podem veure de l'autor, juntament amb els frescos de la capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró. 

D'aquí que, la Cup, proposés al ple municipal que, ara que el MNAC vol airejar-los del seu magatzem, vinguessin a la nostra ciutat. La qüestió és que l'Ajuntament s'ho ha estudiat, ha encarregat un informe, i ha descartat que vinguin, tant pel "discurs museístic" de la institució que l'hauria d'acollir com per la manca de recursos (especialment d'espai) per acollir-ho.

Com és obvi, ja hi ha molta gent que ha sortit a trencar-se les vestidures. Si no fos perquè crec que tenen força raó, el discurs autoflagel·lador que tant ens agrada fer sempre sobre que la ciutat dels capgrossos "no sap aprofitar oportunitats", me la faria donar ipso facto a la nova directora del Museu de Mataró, signant de l'informe denegatori. L'amic Carles Spa, en canvi, creu que la decissió municipal és correcta i opina que val més la pena ser ferm en l'esratègia triada enlloc de meravellar-se davant algunes "oportunitats" sobrevingudes. Parla, per exemple, del Museu Bassat, però podríem afegir-hi el Festival Shakespeare (clausurat per l'anterior govern a canvi d'abocar més diners a música comercial de la festa major), o la controvertida Festa del Cel. O El Corte Inglés, per qui la Cup i també l'anterior govern, habitual de les manifestacions en contra, no devia ser una oportunitat tan interessant com els llenços de Viladomat, tot i que generava 1.000 llocs de treball. En fi.

¿Pájaro en mano o ciento volando?

La polèmica em duu a un debat que em sembla, doncs, més interessant que ella mateixa. Parlo de la tensió entre la urgència i la planificació, entre el "pájaro en mano" o "ciento volando", entre aprofitar o esperar. Certament, el cas que ens ocupa és llaminer. El Barroc a Mataró va ser important. Barrocs són els tres temples més rellevants: la Basílica de Santa Maria i les esglésies de sant Josep i Santa Anna. Ho són moltes cases, amb les seves façanes no gens monumentals o els seus panys commemoratius dels bàndols de la Guerra de Successió, en la que hi vam participar també de molt barroca manera. I moltes altres coses que ara em deixo. Ho és, ja ho hem dit, la capella dels Dolors, però també la del Roser, veïna. I el propi Viladomat, casat amb una filla de la família propietària de Les Esmandies, un casal que encara es conserva. La temptació de fer-ne "un discurs", i algunes coses més, és suggerent. La temptació de relligar aquest període amb la resta de la història local, bimil·lenària, amb jaciments i mostres ben a la vista, encara ho és més. Per això dic que els que se'n blasmen tenen força raó. Per això i perquè les "oportunitats" s'han d'entendre com a complementàries a una estratègia, que ha de ser prou flexible si vol que les primeres li donin èxit. Les estratègies de les administracions, a parer meu, seria millor que se centressin més en el contenidor que en el contingut, en la predisposició per a les oportunitats i la creativitat més que en la seva substitució. Per aquesta raó, d'entrada, haurien de ser benvingudes les oportunitats ¿Vint quadres de Viladomat no dotarien de més sentit, de més context, de més "discurs", a la colla de quartos públics que es dediquen a la restauració de Santa Maria, per exemple? 

Tot i així, entenc també la posició contrària. Vint quadres de grans dimensions necessiten d'un espai immens. Que caldria trobar, adaptar, mantenir i gestionar. I pagar-ho, esclar. En realitat, seria molt més barat refer un convent, omplir-lo de frares i penjar-hi les obres amb la seguretat que seran ben mantingudes. Però com que hi ha crisi de vocacions, cal pagar tot això a preu de funcionari. Encabat, caldria mirar d'amortitzar la inversió fent que hi passi gent, diria. Un altre problema evident. Per exemple, sempre que he anat a Venècia a veure Santa Maria dei Miracoli, una de les millors capelles del món, no he hagut pas de fer cua...

En fi, crec que el debat no és si és bo o dolent sinó, més aviat com sempre, què ens convé més.

¿Podríem seguir la polèmica amb aquests termes, analitzant pros i contres sense apriorismes, o preferirem plorar i cridar per les oportunitats perdudes mentre passen davant nosaltres sense que ens n'adonem les oportunitats per als optimistes?

Rengle, game over?

Podeu veure aquí que ahir vam rebre una bona notícia. Com hem defensat des del principi els que n'érem responsables, del sobrecost de les obres de l'edifici del Rengle, al costat del TecnoCampus Mataró (TCM), no se'n pot deduir cap delicte, segons afirma el fiscal que rebé la informació recavada per l'Oficina Antifrau a partir d'una denúncia anònima. Una de les coses que vam saber ahir, per cert, és que no era anònima, sinó que provenia dels mateixos que no els acaba d'agradar l'Oficina Antifrau. Ja en parlarem.

Entre l'any 2007, just després de l'adjudicació de l'obra (amb els vots favorables dels representants de tots els grups municipals, si no estic mal informat), i el 2011, just l'any que s'obria al públic l'edifici, en ser regidor d'Urbanisme a l'Ajuntament de Mataró, vaig ser president del consell d'administració de PUMSA, la societat municipal encarregada de desenvolupar el sector, d'urbanitzar-lo i de construir-hi aquest edifici. Seré breu, tranquils. Però anem per parts.

1. L'edifici. L'edifici del Rengle és un element clau per al desenvolupament d'aquest sector i, sobretot, de l'impacte econòmic que volíem que tingués el TCM tant en la creació de nou teixit econòmic com, de retruc, en el suport al teixit existent. Contra el que demanaven els que avui hem conegut com a denunciants, el Govern d'aleshores va decidir no aturar les obres i, tot i les dificultats financeres que s'albiraven, començar a comercialitzar-lo al més aviat possible. Diria que avui s'entén perfectament el perquè d'aquella decisió i que, en canvi, no entendríem un edifici a mitges. L'operació del trasllat de l'Abanderado a aquella zona (salvant uns cent vint llocs de treball localitzats a la ciutat) és emblemàtica del que vull dir. No oblidem, doncs, quins eren els objectius d'aquesta operació. I tampoc oblidem que és exactament pel que està servint. 

2. El sobrecost. L'edifici, caríssim, va tenir un sobrecost considerable en la seva fase d'execució, certament. No tinc a mà tota la documentació al respecte, però recordo dos motius que ens preocupaven notablement. El primer lloc, l'adaptació física de l'edifici (especialment la neteja del subsòl), ubicat en un antic abocador. Sí! Un abocador a cent metres del mar! Convertir en habitable i urbana una zona que s'havia utilitzat com a niu de porqueria, a banda de ser un lloable objectiu polític, costa molts quartos. Unes deu vegades més del que s'havia previst, d'acord amb les prospeccions. En segon lloc, coincidint amb la crisi econòmica, va haver-se d'adaptar a una demanda canviant, minvant, incrementant la seva flexibilitat arquitectònica i el seu atractiu. Les dificultats financeres de l'obra, doncs, van provocar unes difícils negociacions amb els adjudicataris i els creditors que van durar més enllà del meu mandat, per cert. I que crec que es van resoldre prou bé, tot i les enormes dificultats (no em vull imaginar com hauria estat amb un edifici a mig fer). La resolució del fiscal, per cert, no es fica en aquestes raons perquè entén que no són de la seva competència.

3. La informació. No cal dir que, de tot el que acabo d'explicar i del que vulgueu, el consell d'administració, amb presència de representants de tots els grups polítics presents a l'Ajuntament, en va tenir informació puntual. En algun moment s'ha dit que potser faltava algun tràmit administratiu (que es pot solventar, crec), cosa que no sé, però sí que sé que l'evolució de l'obra era tractada a bastament al si del consell, tant com a punt individual com en la informació trimestral sobre els comptes de la companyia. No tan sols perquè m'ho demanaven els grups de l'oposició, cosa que trobo perfectament raonable, sinó perquè tenia d'ofici des del principi del meu mandat que hi hagués en tot llums i taquígrafs, màxima transparència i obert a donar explicacions. Si algú es pensa que m'estic penjant medalles, que vagi a veure les actes de les sessions.

4. Les irregularitats. Contra el que diu l'amic José Manuel López (lo cortés no quita lo valiente), portaveu del PP a l'Ajuntament, la resolució del fiscal no detecta cap irregularitat, ni tan sols administrativa. Diu que, de ser-hi, no hi hauria tampoc causa penal, cosa una mica diferent, i que, en tot cas, no seria cosa d'ell de resoldre-la. A mi no em fa res reconèixer un error, meu o dels que aleshores eren subordinats, i seria el primer de demanar que s'esmeni. De fet, com dia abans, si n'hi hagués cap, molt em temo que no passaria d'un simple tràmit burocràtic sense més conseqüències. Però hi estic obert, òbviament. Ara bé, tampoc estic disposat a posar en dubte la meva honestedat i la dels meus companys, i també la dels treballadors que hi van dedicar molts esforços, i, sobretot, la seva professionalitat, senzillament perquè una resolució d'un fiscal no acaba d'agradar a un regidor amb una típica reacció del "cuanto peor, mejor".

5. El prurit judicial. Acabo. No voldria semblar un neuròtic amb mania persecutòria però el cert és que, des que vaig ser nomenat regidor d'Urbanisme fins avui, que fa gairebé cinc anys que no sóc ni electe local, hi ha qui ha tingut molt d'interès en buscar-me una condemna penal. O, en el seu defecte, una condemna moral, cosa que m'importa bastant menys. A mi i a altres persones honorables, pel mateix preu. Si fos una qüestió personal, ni en parlaria. Hi ha gent que t'agafa mania i no hi ha manera de treure's-els del damunt. I el millor és fer veure que no els fas cas. Potser és el tema, però la veritat és que, en tots els casos, per cert sense cap èxit de moment, sempre hi ha un epicentre d'objectius aparentment polítics. Com deia avui l'exalcalde Baron, el portaveu de CiU a l'anterior mandat deuria mentir (o estar mal informat, dic jo) si va dir que la seva formació no tenia res a veure amb aquesta denúncia. No ho sé (també és amic meu, em sembla, i no voldria importunar-lo). En tot cas, l'espicentre no crec que sigui ell, personalment, i segur que tant ell com jo, i segurament que vostès, sabem exactament de qui parlem. Processos penals fallits, imputacions desimputades, denúncies sense recorregut, cares i repetitives auditories per trobar el que no existeix... No els hi desitjo pas tenir els enemics que tinc, ni tan sols a ells. Només espero que aquest sigui l'últim capítol i deixin de covar la seva úlcera, pel seu bé.

Foto: AIDA SL

N'estem fins els borbons

Es veu que ERC de Mataró presentarà al proper ple municipal una proposta per canviar el nom a tots els carrers que porten el d'un membre de la dinastia borbònica a la ciutat. Coi, ¿que en són gaires? em pregunto mentre faig un càlcul mental... Ells mateixos diuen a la proposta que són ben pocs: la ronda Alfons XII, el carrer Isabel II, el carrer Cristina i carrer Amàlia. Pels amics d'ERC, "la dinastia dels Borbons no destaca com a estendard de cap d’aquests valors [es refereix als que parlava aquí] i sí, en canvi, s’ha caracteritzat històricament per la negació dels drets individuals i col·lectius dels ciutadans de Catalunya i ha estat representativa també de la cara més fosca de l’Estat com a estructura política contra tot el poble espanyol".

No tinc a mà (no el trobo i ara no tinc temps de buscar-lo) el meravellós llibre de Ramon Salicrú Mataró, carrer a carrer, on sí que recordo que desmitificava (senzillament sense parlar-ne) algunes històries tan divertides com potser falses dedicades, sobretot, als origens del nomenclàtor dels carrers Cristina i Isabel (només més tard batejat amb el II), que atribuïen a les mestresses d'alguns dels burdells que havien caracteritzat aquesta zona de Mataró fins fa relativament poc. La llegenda també diu que Josep Pla n'havia freqüentat algun. Com que ho desmitifica, segurament tenen raó en atorgar el caràcter de borbònics a aquests dos pobres carrers. Ni discutirem, per tant, aquest "ominós" origen. El que no acabo d'entendre és la proposta en sí.

En primer lloc, cal anar molt en compte, crec, en els canvis de carrer que, sobretot, tenen afectació postal. És un enrenou considerable a tots els efectes que jo, almenys, no voldria passar si fos veí d'algun d'aquests carrers el om dels quals, en alguns casos, és absolutament popular, cosa que no passava amb els dels carrers franquistes, per exemple. En segon lloc, mentre que trobo adequada la substitució dels noms franquistes dels carrers, cosa que a Mataró ja es va fer el 1979, no m'ho sembla, però, afegir-hi altres períodes o grups. El que a l'inici de la democràcia es va identificar com la voluntat de fer punt i a part amb el règim franquista, no amb la resta de la història mundial, no sé massa ara què significaria. L'al·lusió als valors em sembla una mica agafada pels pèls... Ja ho sé que ERC creu que estem vivint un canvi de règim i que probablement vulgui emular el 1979... Però ¿el canvi que proposa es deu exclusivament a la dinastia de la persona que ens fa de rei?

En tercer lloc, hem de dir que ara hi ha una moda respecte al nomenclàtor, moda que l'ajuntament de Barcelona ha adoptat com a un dels signes d'identitat del nou govern (a mi me n'agradaria de més útils, però què hi farem) i que podria ser que aquí vulguéssim repetir com uns lloros provincians. No ho sé.

Aleshores, doncs, no hi veig massa la gràcia. A veure. Com que afegeixen l'adjectiu "republicana" al nom del seu partit, posats a fer, no caldria que ens centréssim en la dinastia borbònica, oi? ¿O és que som uns carlistes reprimits i volem distanciar-nos-en d'ençà de les simpaties liberals d'Isabel II? Podríem ampliar-ho, doncs, a les altres dinasties del regne d'Espanya, fins i tot el conjunt de reis, inclosos els del Casal de Barcelona, que tampoc eren uns xaiets. Mig Pla d'En Boet hauria de canviar de nom. ¿Per què només els Borbons? ¿És que ERC creu que la dolenteria també s'hereta i que hi ha pecats dinàstics que passen de pares a fills, com defensen els més obscurantstes? O també podríem treure els noms relatius a dinasties mataronines de nobles, com Onofre Arnau. O de presidents de caixes d'estalvi. Fora. O mercenaris, com els almogàvers. Fora. A veure, o som republicans o no ho som, oi? Esclar que Lucius Marcius, ara que hi penso, tampoc devia ser un gran demòcrata. Fora. Com us podeu imaginar, la recerca de noms immaculats, genuïnament republicans, seria llarga i àrdua. Però l'endemà, així, com per art de màgia, tots ens omplirem de valors fantàstics. Ostres, que fàcil que era i fins ara no ens n'havíem adonat.

Una altra de les coses importants de la denostada Transició va ser, precisament, que molts vam aprendre que volia dir republicà. I sí, tenia més a veure amb els valors que amb els símbols, més amb el dia a dia amb el qual s'aconsegueixen els drets i llibertats que anhelem que no amb confiar amb la màgia de la paraula, encara que sigui abracadabra, o d'un cap de guix que cau des d'un balcó.

El que vull per Mataró

Veig en un anunci al Capgròs que l'ajuntament de Mataró té prevista, per dissabte que ve al matí, una jornada de participació ciutadana per a l'elaboració del Programa d'Actuació Municipal de 2016 amb el títol "Què vols per a Mataró?". He de dir, d'entrada, que aprecio les intencions que hi ha al darrere, que crec que pot ser una experiència positiva i que recomano a tothom que vulgui que hi vagi, si vol. Però també he de dir que el primer que vaig preguntar-me fullejant la revista va ser "i amb nou grups municipals, més un no-adscrit, ¿encara ens heu de preguntar què volem? ¿No hi va haver eleccions fa set mesos precisament per això?".

Potser era una boutade ...o potser no tant. A veure. Efectivament, el que l'adveniment d'això que se n'ha volgut dir la "nova política" posa en entredit és justament la democràcia representativa a causa, potser, d'una deficient incardinació dels partits en la societat ("no ens representen"), societat que -alhora- ha canviat moltíssim més que les seves institucions, canvis que -per exemple- permeten creixent desconfiança en les mediacions polítiques, però també religioses, empresarials o periodístiques, per exemple, ja que tot "m'ho puc fer jo", un "jo que prima sobre el "nosaltres" també en la política, basada en un sistema que té el defecte de ser "avorrit" quan va bé... i moltes coses més, segur. Per qui vulgui endinsar-s'hi aquests dies estic recomanant un llibre boníssim, l'últim de Daniel Innerarity, La política en tiempos de indignación (Galaxia Gutenberg, 2015).

La irrupció, doncs, de nou forces polítiques amb representació a les últimes eleccions no és un fet aïllat d'aquest procés. Pel que conec, a més, no es tracta que, de cop, milers de mataronins s'hagin abocat a participar en diferents organitzacions polítiques. Més aviat, els "nous" partits (molts dels quals ara refuse'n dir-se'n així als seus noms) repeteixen les febleses dels més veterans, cap endins, mirant d'atraure els electors exclusivament a través de la seva "marca", cap enfora; se'n refien del "sufragi passiu", perquè és sensible a l'oferta de canvi, crec.

Tot i així, les nou candidatures que es van presentar a les eleccions tenien nou programes electorals. En teoria, els seus afiliats, i més gent segurament, van tenir l'oportunitat de dir què volien per Mataró i, ara ve lo bo, discutir-ho, pactar-ho (o no) i presentar, al final, una síntesi.

Les tres gràcies

La democràcia representativa té molts defectes, però jo -que sóc un clàssic- els hi trobo, almenys, tres gràcies. La primera és aquesta que us deia. En aquesta ciutat, si els més de cent-vint-mil ciutadans anéssim amb la nostra proposta, fins i tot encara que fossin cent-vint, segurament no se'n faria cap. La política consisteix no tan sols en proposar sinó en avaluar, descartar i prioritzar. Siguin partits o com en diguin, aquesta tasca l'ha de fer algú, és absolutament necessària per fer efectives les propostes ...i per fer-les útils als ciutadans. Uns partits febles faran, doncs, una política feble.

La segona gràcia de la democràcia representativa és que reconeix que ni tot és possible (ja em perdonarà el poeta), ni a tots ens interessa el mateix. Demostra que la societat és enormement complexa, que està feta de múltiples fílies i fòbies, il·lusions i laments, implícits i explícits, interessos i geografies... Els partits (el seu nom ho diu), només poden aspirar a representar una part i, per fer-ho, han de saber cosir amb un relat (abans en deien ideologia) alguns d'aquests elements ja que seran la seva referència a l'hora de fer el que deia a l'anterior paràgraf.

I la tercera gràcia que li trobo és que reconeix que la política és molt complicada. Que necessita temps i dedicació. Els que precisen els temes a tractar, sí, i els que precisen les activitats que se'n diuen de "representació", que destrossen tota conciliació familiar però que permeten endinsar-se en la complexitat de la nostra ciutat, que és apassionant. Per això fa falta gent que s'hi dediqui. Ni vostè ni jo tenim temps per ocupar-nos de tot això. A mi ja em sembla bé que hi hagi algú de nosaltres que passi uns anys fent aquesta tasca, que ens en faci cinc cèntims (sense amagar res, però sense omplir-nos de dades inútils, també), que ho contrasti amb l'oposició i que permeti que me'n faci una idea.

Això no treu, esclar, que qualsevol que vulgui tregui el cap aquest dissabte i hi digui la seva, segur que serà benvingut. Però si a mi em pregunten "què vols per a Mataró" els diré, "mira, ja ho vaig discutir amb el meu partit fa nou mesos i ho vaig votar fa set mesos; ara el que vull és que ho facin".

Publicat al digital Capgros.com

Foto: Imatge del debat electoral a les Municipals de 2015 (Mataró Ràdio) i "Les tres gràcies", de Francisco Iáñez, en un conte de Mortadelo y Filemón a Luis Gasca i Asier Mensuro, La pintura en el cómic( Ed. Cátedra, Madrid, 2015).