dilluns, d’abril 20, 2020

Fem festa major


La diada de Sant Jordi, aquest any, una festassa inigualable al voltant del regal de llibres i roses, única al món, s'ha traslladat gtres mesos més tard, confiant en que s'hauran acabat del tot les mesures de confinament pel virus que ara la feien impossible. Des de la la Pasqua granada fins a l'inici de la tardor se celebren multitud de festes majors, romeries, revetlles i festivals que segurament són inajornables i que aquest any pengen d'un fil. Les que cauen més aviat, sobretot, perquè el calendari de desconfinament ho desaconsellarà. La resta, perquè les urgències del sotrac econòmic que haurà suposat aquesta aturada caldrà atendre-les amb altres partides de despesa pública. I totes, perquè la xifra de morts i la impossibilitat que han tingut fins ara els seus familiars de fer-los un comiat com cal potser demana que els dediquem més atenció, amb contenció i silenci, i que no sortim com bojos a treure el ventre de pena.

Probablement alguns gremis, sobretot el de la cultura, alertin que no es pot vestir un sant desvestint-ne un altre i que totes les activitats que es puguin recuperar seran imprescindibles per evitar "rèpliques" del sotrac enfonsant tot el sector. I tindran raó. I els més addictes a l'etern retorn del nostre calendari festiu (des del que el compten per setmanes als locals d'oci de les nostres zones industrials fins els que el compten per anys a toc de gralla) reclamaran que no es profani eliminant de facto aquests festius. La decisió no és fàcil. I com tota autèntica decisió política, és a dir, que afecta el conjunt de la ciutat, no es tracta de decidir entre una de bona i una de pitjor sinó entre dues de dolentes.

Sigui com sigui, aquesta experiència de confinament ens va donant ja algunes lliçons. M'atreveixo a dir que una d'elles és el retorn del valor de lo públic. Tot i les mancances i els sobreesforços, el que ha quedat clar és que tenim un immens tresor. ¿Les infrastructures de salut, seguretat i protecció civil? Sí. ¿Un sistema públic d'estat del benestar que, si cal reformar, ha quedat clar que de ser per enfortir-lo? Sens dubte. Però, sobretot, tenim una ciutadania disposada a ajudar-se. Tot i els que han estat sancionats per incívics, que estadísticament són irrellevants, hi ha una disciplina que deixa per terra els tòpics mediterranis. Una disposició a ajudar i fer-se càrrec dels veïns més grans, dels familiars més sols, de sigui sigui que desmenteix els moralistes que critiquen l'individualisme regnant. I, sobretot, el redescobriment de moltes professions, algunes menystingudes, com a veritables vocacions de servei, tant pels que les exerceixen, com pels que ho comproven (malalts, sobretot) i especialment per la resta de ciutadans que ens tenen confinats a casa. L'aplaudiment que els meus veïns i jo fem cada vespre és la millor acció de gràcies que coneixem, ara per ara, per dir-ho als quatre vents.

I aplaudint, o fent cues disciplinades pel súper, hem descobert, també, que tenim veïns amb rostre, amb qui compartim aquest agraïment i respecte pels nostres servidors públics, i l'orgull de pertànyer a una comunitat que sí, que s'ha encomanat junta, però que sap que també junta, i només així, se'n pot sortir. És a dir, cada dia al vespre fem festa major, fem nostre el carrer, homenatgem el que és de tots i que ens salva, explícitament.

De manera que si a la nostra ciutat finalment decideixen suspendre la festa major d'enguany, o reduir-la a la mínima expressió, proposo que posem en marxa el que hem après aquestes setmanes. La recuperació dels balcons i les finestres, els concerts als terrats, les formes de comunicació (anava a dir comunió) telemàtica per veure'ns les cares i compartir la vida a distància. Que surtin iniciatives pertot. Que no ens n'oblidem de ningú, fins i tot dels que no tenen ni internet, que n'hi ha. Que ens vestim de festa. Que toquin les campanes i que petin força coets. Homenatgem els gegants de veritat, els nostres metges i infermeres, els nostres guàrdies i bombers, farmacèutics i quiosquers, personal de neteja i missatgers. Els tècnics i voluntaris que aquest any afinin la seva creativitat amb aquestes propostes alternatives. I els que han perdut la feina i confien, de nou, amb la comunitat per trobar-ne ben aviat. Una comunitat que és, de fet, també, la nostra casa. Aquest any tindrà més sentit que mai, així, fer festa major.

Article per a la web de la revista Valors.

Cap comentari: