Cristians del segle XXI

Un amic meu de Mataró, que és on visc, que és ateu, sempre em diu, mig admirat i mig decebut, “els únics que feu debats interessants a la ciutat sou els catòlics”. El grup “Cristianisme al Segle XXI”, que no hem de confondre amb el que es diu exactament igual i opera a Barcelona, és un dels exemples que em posa. Organitza des de fa anys un cicle de periodicitat mensual i ha portat conferenciants molt bons. Per posar un exemple al desembre parlen sobre la “gestació subrogada” i al gener sobre l’eutanàsia. Si no m’erro, cap d’aquests tres temes ha merescut ni un sol acte públic a la ciutat. Té raó el meu amic, doncs. 

 Sobta, perquè hi a al Congrés dels Diputats diverses iniciatives presentades que tard o d’hora acabaran en una llei i em temo que, fora dels apriorismes habituals, no ho haurem debatut prou. Ens haurem llençat els plats pel cap, això sí, haurem fet milers de likes a les ocurrències de les xarxes, però no tinc tan clar que haguem pogut debatre sobre les opcions polítiques, a banda de les consideracions morals, que atenyen aquestes dues qüestions.

Per més inri, valgui la redundància, la doctrina de l’Església catòlica respecte aquestes dues qüestions sembla molt clara (no i no) i potser, enlloc de debats, als seus membres els interessaria mobilitzar-se per impedir l’aprovació de lleis que facilitin els dos casos. Però aquest grup de feligresos (val a dir que al marge de cap tutela clerical), han decidit que volen parlar-ne, i que ho volen fer en públic. Volen conèixer de què es tracta, exactament, de quins entrebancs hi ha plantejats, de quines alternatives hi ha. Com bons ciutadans “al segle XXI” no es conformen amb el que diu la potestas perquè coneixen la capacitat de la pròpia autorictas. Però primer ho volen tenir clar. De fet, sí que és inaudit que enlloc de propaganda es faci debat.

Article publicat a la revista Foc Nou (desembre 2018)

Calvados

En aquest país de França, que de portes enfora és tan fred i unitari, totes les coses fines, exquisides, són provincials, per no dir locals.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 291.
Imatge: Copa de Calvados.

Mil mentides

(...) el arte
es siempre el recuerdo de una verdad
que ha necesitado ocultarse
bajo la máscara de mil mentiras.

Rafael Argullol, poema "26-V-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 539.

L'hora dels nàufrags

El naufragio, de Lola García (Península, Barcelona, 2018) és un llibre demolidor. Està escrit com una successió narrativa dels fets que es coneixen com a "procés", sense entrar massa en avaluacions ni en opinió, i aportant significatius detalls, en algun cas inèdits. 

La primera conclusió que n'extrec és que el periodisme és més vigent i necessari que mai, precisament contra la aquesta mala versió contemporània que pretenen construir els algoritmes que organitzen (o no) els milions i milions d'impactes, sobre la base de l'explotació emocional. Algú ha de dir "ara t'explicaré la història" i apostar per un fil narratiu basat exclusivament en els fets, amb acotacions mínimes i diferenciades d'avaluació personal, si s'escau. Com diu en Joan-Carles Mèlich, no podem fugir del perspectivisme (sempre tot té més d'un punt de vista), però sí del relativisme (ideologia on tot val exactament el mateix). I, sobretot, no podem renunciar a buscar el fil conductor que tria els esdeveniments, els enllaça i els il·lumina. Tot això és periodisme i té amenaces serioses.

La clau de la segona conclusió me la va donar un recent article de Javier Cercas a El País ("Dos lenguas, dos literaturas y un golpe", 2-12-2018), també sobre aquest omnipresent tema: "no olviden que el narcisista no es el que se adora a sí mismo, sino el que se desprecia tanto que construye una máscara adorable para intentar protegerse tras ella del desprecio de los demás; no olviden que Narciso se suicida ahogándose al reconocer, horrorizado, su propio rostro en el agua", hi diu. La tècnica de despullar els fets de les farragoses (però abrigadores) robes de l'èpica, la moral, el patriotisme i les "divines paraules" (vegi's Valle-Inclán) amb que acostumem a vestir-los, ens diuen de manera molt eloqüent que "el rei va nu". També això és periodisme, tot i que ens pugui fer més o menys mal haver-ho de dir. Freud en diu "principi de realitat", que sovint lluita contra el "principi de plaer", d'antuvi molt més satisfactori.

I el que veiem, doncs, com Narcís a l'estany, no és gens agradable. El retrat que fa de nosaltres, no tan sols dels nostres "polítics" (aquesta reducció que també fem sovint per espolsar-nos les responsabilitats), com deia al principi, és demolidor. L'espiral inversa que hem construït, pensant-nos que era cap amunt, ens ha deixat orfes de projectes polítics viables, de capacitats d'entesa a tots els nivells i una enorme frustració, sovint amagada amb noves disfresses, cada vegada més patètiques. Refer-nos em temo que costarà Déu i ajuda. I a l'esforç per fer-ho hi estem tots convocats. He dit tots.

Article publicat a la web de la revista Valors.

Bon any

Gener és el mes en què oferim els nostres millors desitjos als bons amics. Els altres són els mesos en què no es realitzen.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 245.

Les xarxes

Hemos entregado nuestra libertad.
Cada uno de nuestros gestos es vigilado;
cada uno de nuestros actos, juzgado.
Muy pronto nuestros pensamientos
serán ofrecidos en sacrificio al verdugo.
Únicamente el que esté dispuesto a permanecer solo,
invisible a las miradas, opaco al mundo,
sobrevivirá para contarlo a los hombres futuros.

Rafael Argullol, poema "20-V-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 533.

La llufa

Al llarg de la meua vida he pogut comprovar que el caràcter d'algú no es pot conèixer amb tanta seguretat com, a falta d'altres mitjans, a través d'una broma que aquest es prengui malament.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 283-284.

Un bell misteri

La novel·la de Louise Penny, Un bello misterio (Ed. Salamandra, Barcelona, 2018), exemplifica perfectament dos fenòmens. D’una banda, la novel·la negra com a metàfora de l’aproximació a la veritat, sempre “a través de l’altre”. De l’altra, el deteriorament de la cultura religiosa en societats com la canadenca francòfona, com podria ser ben bé la nostra.

Josep M. Ballarín quan li preguntaven sobre la pregària, deia que Simenon feia  comissari Maigret “s’impregnés de realitat”. Loiuse Penny insta ara el comissari Armand Gamache a tenir els ulls oberts “per veure l’inesperat”; tant “de fora” com dedins, com es veu després. Lluís Duch --també fan de les policíaques-- insistia sobre la diferència entre la incògnita (que es resol, al final) i el misteri. No compta tant qui ha comès el crim, sinó el llarg, fecund i sempre inacabat camí del misteri humà. “Entre les escletxes, a les ranures i en les coves. On viuen els éssers obscurs”, descriu Penny.

La novel·la se situa en un monestir apartat, especialitzat en el cant gregorià, on cau com una llosa el verset de Mateu 10:36: “Els enemics de l’home seran els de la teva pròpia casa”. Efectivament, hi ha un assassinat i un dels monjos n’és el causant. L’actitud dels dos policies, Garmand i el seu ajudant Jean-Guy Beauvoir, d’una generació posterior, davant la religió són reveladores. Tant de la incapacitat lingüística per interpretar el llegat del cristianisme de les noves generacions, com de la incapacitat de l’Església per fer-hi front.

I al final, però, la necessitat de donar resposta al buit existencial, en la figura de Beauvoir, la solitud de l’home incapaç de fer el salt de les seves dependències i pors, emergeix com el gran interrogant que ni dos mil anys de cristianisme han erradicat i que, en canvi, exactament per respondre-hi, és aquí.

Article a la revista Foc Nou (octubre 2018)

Lletraferit

Considerar que un degustador de les lletres és en certa manera un ferit implica un fons de barbàrie primigènia i popular delirant. Això no vol pas dir que el poble hagininventat pas la paraula. La paraula fou inventada per la força ciclòpia dels qu han entrabancat l'existència, en aquest país, d'una cultura pròpiaent civil, absolutament profana. En el dramatisme despectiu d'aquesta paraula de poble, les famílies, hi han col·laborat. I així han anat les coses i així van.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 277.

Diable

La obra maestra del diablo
es habernos convencido
de que el diablo no existe,
y de que, en consecuencia,
tampoco existe un dios,
ni el mal ni el bien,
ni las preguntas sobre la muerte,
ni las preguntas sobre la vida.
Ni siquiera exisitimos nosotros,
aunque, como mercancías vivientes,
tengamos un precio fijado en el mercado
por el gran maestro de los tramposos.
Es decir, incrédulos, por el diablo mismo.

Rafael Argullol, poema "21-IV-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 504.
Foto: Satanàs, el torró de Ca l'Uñó (Mataró), d'enguany, de Jordi Prat (El Tot Mataró)

Déu i el cèsar carioca

Dins de la inquietud mundial per la irrupció de majories al voltant de líders ultraconservadors que condensen tots els tòpics, ara li ha tocat el torn al Brasil, un dels països més grans del món. Al marge de les consideracions de caràcter polític o geoestratègic, que són molt rellevants, de l’elecció de Jair Bolsonaro voldria fer notar el suport que ha obtingut de potents nuclis d’una branca del protestantisme, sensible a determinades mesures del candidat “en defensa de la família”. El nou president deia que la seva victòria va ser cosa de Déu. El candidat d’esquerres, derrotat, en canvi, prové d’una cultura en la qual el catolicisme --avui en declivi-- havia jugat a fons la carta de la “teologia de l’alliberament”.

Lluny del que pronosticaven els moderns, la religió no ha desaparegut del mapa, i molt menys del mapa polític. Lluny també del mandat evangèlic, la divisió entre el Cèsar i Déu sembla que no acaba de ser possible del tot, fins i tot en societats democràtiques. Lluís Duch* diu que això passa perquè totes dues estan “co-implicades”: trepitgen terrenys comuns, parteixen d’esquemes semblants, conviuen com a dimensions indestriables de la condició humana… Val més, doncs, que en siguem conscients abans de fer qualsevol escarafall o de pretendre murs infranquejables entre els dos mons.

De tota manera, comprendre no vol dir pas assumir acríticament qualsevol interferència del món religiós a la política. Aquesta sovint apareix com una mena de “bé superior” que justifica danys col·laterals ben poc justificables. No és nou, aquest conflicte, ni propi només dels tirans. Recordeu l’apel·lació d’Antígona a les “lleis dels déus” per sobre de les dels mortals que, certament, sí que són apel·lables. Una d’elles, però, el segon manament de les taules de la Llei, funda a Occident la prohibició d’apel·lar a Déu en va. Un Déu que ha expulsat la humanitat del paradís té com a condició no confondre cap món, cap ideologia, cap sistema de govern amb el propi paradís, tampoc. La nostra civilització ja ens adverteix des dels inicis que l’ús d’arguments religiosos per part dels dirigents polítics s’ha de posar sempre sota sospita.

Acabo amb dues consideracions. La primera és que no cal anar massa lluny per veure exemples com els citats. Algunes propostes polítiques s’han situat a casa nostra talment com una nova religió, indiscutible, i alguns dels seus dirigents han arribat a abusar del llenguatge religiós, fins al punt de titllar unes eleccions de la lluita del Bé contra el Mal (ell, esclar, era el Bé). I la segona és que, com totes les dimensions humanes, la religiosa s’ha d’educar (conèixer, contenir, criticar, respectar, “normalitzar”), encara que no sigui perquè el primer cantamanyanes de torn ens enredi.

Article a la revista Valors (novembre 2018)* Quan vaig escriure això, encara era viu.

Tot ve del fred

Quan baixa el termòmetre els cors s'entendreixen i els cossos tendeixen a gravitar uns sobre els altres. D'aquestes aproximacions se n'originen les societats humanes.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 300.

Pàtria

Sé demasiado de la patria
para que vengan
los patriotas a adoctrinarme.
la patria, extranjero,
es el mañana de la muerte,
es el resplandor del retorno.
Nada más. Nada menos.

Rafael Argullol, poema "15-IV-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 498.

De Mataró

La senyora Fabregat era de Mataró i sentia per aquesta ciutat un entusiasme que esdevenia un esgarip de seguida que algú s'atrevia a criticar-ne el més lleu detall. Era absolutament admirable.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 266.
Foto: Mataró des de l'aire, 1950.

Terra ferma?

Creíamos habitar la tierra firme,
pero era otra de las ficciones
que nos otorgaba, por nacimiento,
nuestra condición de ilusos.
Y, al despertar, supimos
que únicamente éramos náufragos
porque las tierras firmes no existen.
Y que en este conocimiento,
terrible al principio,
es nuestro tesoro más valioso.

Rafael Argullol, poema "29-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 481.
Il·lustració: Théodore Géricault, El rai de la Medusa, 1819, Musée du Louvre, París.

Coit matrimonial

La jeia matrimonial, comportant una continuada confessió deslliuradora, pot ensopir i cloroformitzar el dolor del pensament i cicatritzar, en certes persones, el fracàs de la vida.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 221.

Gratias

Nosotros, al parecer, ya no tenemos
a nadie a quien agradecer nada.
Tomamos alegremente el botín
sin que se nos ocurra
ofrecer regalos de gratitud.

Rafael Argullol, poema "6-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 458.
Vídeo: Deo gratias, Johannes Ockeghem - (c. 1410-1497)

Planiana

I és aleshores quan, si teniu ús de raó, formuleu el programa mínim de la vida, que té l'avantatge de poder servir per emplenar la pedra de la tomba: "No va desitjar, per no patir; no va estimar, per morir". (...)

L'ascendent rural dels meus avantpassats informa tots els meus actes, la meva vida, els meus pensaments. Em sembla tenir de pagès el gust de les coses directes i de les coses una mica vagues, la reserva, la sornegueria, el sentit comú i la necessitat de fer, a vegades, una francesilla. Vaig les tèrboles agitacions dels homes i de les dones, des d'un punt de vista grotesc, remarco la seva menuderia enfebrada perquè porto a la sang l'admiració avial dels fenòmens naturals, del sol i de les llunes, les collites i les estrelles, el beure i el menjar. No puc sofrir els éssers primaris, les criatures, les dones, els artistes ni els personatges màgics: els sacerdots, els prínceps, els grans homes. Em repugnen els declamadors, sobretot aquells que exalten fins a l'aparent adoració la plataforma de material humà, suau i conformat, i sobre la qual exerceixen el parasitisme més àvid".

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 217, 218.

Apple

Perdido el fraor de la caza y de la guerra,
la humanidad masculina sólo se seinte segura
en los refugios que le defienden de la vida.

Rafael Argullol, poema "5-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 457.

Els pactes, aquí i a la Xina

El mes d'octubre va ser notícia l’acord al qual van arribar el Vaticà i la República Popular de la Xina segons el qual es reprenen les relacions diplomàtiques entre tots dos països, trencades el 1951, és a dir, fa 67 anys! L’acord, que no es va fer públic del tot, obliga el Vaticà a reconèixer els bisbes nomenats pel règim, en una mena d’Església catòlica oficial, i treu de la clandestinitat l’Església fidel a Roma, que no haurà de témer més per la repressió a la llibertat religiosa. Els bisbes xinesos que el Papa nomeni, segons s’ha pogut saber, hauran de tenir el vist-i-plau del govern xinès.

Com el propi Francesc va reconèixer, l’acord provoca dues reaccions. La dels catòlics resistents, alguns d’ells a l’exili a Taiwan, que poden sentir-se profundament decebuts i la dels que, tot i així, hi veuen l’esperança de la reconciliació i, siguem sincers, menys dolor. Els més crítics diran que és, per tant, “anestèsic” (de fet, no era la religió “l’opi del poble”?), i se sumaran si ja no ho han fet a l’onada conservadora per fer fracassar les reformes de l’actual Papa, que cada vegada és més explícita. I que retorna a Roma com un boomerang escàndols com els dels abusos sexuals dels clergues.

Però no és del Vaticà que volia parlar, sinó sobre la naturalesa dels acords i la tendència cada vegada més creixent de l’opinió pública, en general, de malfiar-se’n o decididament de rebutjar-los. Per exemple, el resultat del referèndum sobre els acords de pau a Colòmbia o, sense anar més lluny, les posicions frontistes que manté actualment la política catalana, on qualsevol incursió al terreny de l’altre, o neutral, és llegit com a traïció o quintacolumnisme. Els pactes sempre decebran, sempre. Aquest que vèiem de la Xina, posem per cas, als ulls d’aquí seria inconcebible. Però el pacte no parteix mai de l’ideal, sinó del contingent: què fem amb el que tenim i no què desitgem (el desig, la trampa amb la qual triomfa el capitalisme, sempre acaba tenint danys col·laterals). Òbviament, si s’han carregat els neulers en el desig, molt normal quan l’escenari és de confrontació i s’exigeixen sacrificis, l’exercici de racionalitzar-lo i negociar-lo és, almenys, desencisador.

Daniel Innerarity, al seu últim* assaig (Política para perplejos, Galaxia Guttenberg, Barcelona, 2018), fa una lectura al revés. Si la lògica de la confrontació només permet que un dels dos bàndols guanyi, fent que l’altre se sotmeti (a la força o per majoria, tant és), ¿no és millor un escenari de pacte en el qual totes dues parts allunyen el risc de la submissió i, sobretot, poden introduir els seus principals objectius implícits? De fet, ¿no s’hi guanya més que no pas en el primer escenari, on els problemes subsegüents poden fer la teva victòria pírrica? La diplomàcia més antiga del món ho va tenir claríssim.

• Publicat a la revista Valors (octubre 2018)
• * quan ho vaig escriure era l'últim, ara ja no ho és.

Periodisme

El periodisme, amb la seva vàcua i innecessària xerrameca, us arriba a industrialitzar la intuïció, us cataloga el món de manera esquemàtica i us dona en tot moment el mot just per a fer la impressió que esteu al punt de dalt.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 215.
Fotograma: Primera plana, de Billy Wilder (EUA, 1974)

Ratzinger

No serás recordado, Ratzinger, por tus teologías
ni por el ardor guerrero de que careces;
será tu adiós que cautivará el futuro.
probablemente morirás en un silencio hermoso
y, como sabes, "un bel morir tutta una vita onora".

Rafael Argullol, poema "27-II-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 451.

El purità

Pero entonces, en la decisión fatal,
ansioso de la perfección absoluta,
el puritano también degüella su sombra.
Y retumba en el cielo la carcajada de las víctimas.

Rafael Argullol, poema "24-II-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 448.

El ball

Cuando nos rodea el desaliento
porque las puertas aparecen cerradas
u el futuro, vacío,
es cuando nos debemos invitar
a una inminente celebración.
Sobre el filo de una navaja
se baila mejor que sobre alfombras.

Rafael Argullol, poema "5-I-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 397.

Disbauxa

Vivia com un sant, i si de vegades allargava més el peu que la sabata era perquè fer massa bondat m'espantava, car m'agradava massa. Arribar a casa aclaparat, indignat, avergonyit, després d'una nit de disbauxa, era per al meu esperit un exercici absolutament necessari. Sense això m'hauria semblat que vivia fora del món i que les coses dels homes no m'interessaven.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 212.
Il·lustració: Wang Quingsong, Mansió xinesa (2003)

27 - O

No es fácil anunciar un apocalipsis satisfactorio.
Pero no podemos vivir si esas fechas mágicas
en las que nuestras frustraciones
queden, al fin, redimidas
por un siniestro y maravilloso fogonazo.

Rafael Argullol, fragment del poema "21-XII-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 382.

Els altres i jo

La confusió mental és molt densa i obscura. La vida és fosca. A judicar pels esforços que fan en mantenir-s'hi, es deu haver de dir que l'obscuritat és divertida. Els altres són incerts, però divertits. Les diversions que es proporciona un mateix tenen, potser, menys interès --i sovint cap interès. Passem per la vida sense saber qui som --i deu ser per això que hi ha tantes sorpreses. Els altres, en canvi, són una mina. Són una mina tan inexhaurible que sovint ens fem nosa mútuament.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 185.
Il·lustració: Juan Genovés.

La ciutat és dels desterrats

Antes de que se fundara la ciudad
todos los desterrados del mundo
vagabundeaban de aquñi para allá,
tristes, melancólicos,
acosados por pasiones, dichosos.
Se consideraban dueños del destino.
Pero alguien --un pastor de Mesopotamia
o el mismísimo Caín, asesinado Abel--,
alguien con la astucia del exiliado,
inventó la ciudad, y en ella hallaron cobijo
todos los desterrados del mundo.
En las reciéninauguradas calles y plazas
se juntaron, sin preguntar por el pasado,
asesinos, santos y profetas.
Así se domesticaron las luces y las sombras,
asínació la civilización.

Rafael Argullol, poema "20-XII-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 381.
Il·lustració: Michiel Coxcie, La mort d'Abel (d. 1539), Copyright ©Museo Nacional del Prado, Madrid.

L'orgia de l'ordre

Amb l'excusa que el socialisme l'hauria pogut fer agafar mal d'ull, caigué en l'orgia de l'ordre, en el desfici de la puntualitat, en la bacanal del compliment del deure ---i no cal dir en la satisfacció del deure complert. Arribà un moment en què hagué de posar una certa parsimònia en les seves maneres, perquè els seus superiors ho trobaven indecent. El socialisme el féu caure en un excés de zel.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 183.

La bellesa del món

Somos poca cosa,e cierto, en el seno del universo,
una mota de polvo en un mundo infinito.
Pero gracias anuestra minúscula presencia
el universo conoce su belleza.
Sin nosotros desaparecería la belleza del mundo,
y,con ella, el mundo mismo.

Rafael Argullol, poema "30-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 361.
Il·lustració: El Giotto, detall del cel estrellat a la Cappella degli Scrovegni (1303-1306), Pàdua

Un taxi al futur

M’ha sorprès una mica que en els comentaris a la premsa sobre la vaga de taxis de finals de juliol i principis d’agost no s’esmenti gaire un aspecte que em sembla rellevant. Més enllà de com es resol l’enrenou legislatiu i competencial de les llicències de VTC (la no resolució del qual pot portar a noves aturades a la tardor), a mi em sembla un exemple paradigmàtic de l’impacte sobre el mercat de treball en sectors pretesament madurs de dos fenòmens del nostre temps, fruit, en molt bona part, de l’acceleració tecnològica. El primer fenomen ja el coneixem una mica. Amb la proliferació d’ofertes de llocs de vacances “domèstics” al marge de la indústria hotelera, a través d’operadors que tan sols posen en contacte l’usuari i el llogater, Barcelona –per exemple– ha hagut de respondre amb regulacions, sancions i altres mesures que n’evitin els efectes no desitjats (competència deslleial, gentrificació, inseguretat jurídica…). La digitalització del màxim nombre de productes i serveis possibles i el canvi de rol del consumidor, que tendeix a prescindir dels intermediaris, i que prefereix “usar” a “tenir”, provoca, doncs, canvis estructurals als subsectors de de l’oci, el del transport –com veiem–, però també el financer, el del comerç al detall, el cultural…

L’altre fenomen del que s’ha parlat poc és el de la robotització que, més enllà del sector secundari, impacta més del que ens pensem al terciari. ¿Què passarà amb els taxis quan, d’aquí a deu anys –per posar una data llarga– els cotxes autònoms siguin més segurs, més barats, més puntuals i eficients que els taxistes? Si és així ¿qui aturarà les inversions rendibles que pot suposar una expectativa així? ¿I qui se’n beneficiarà? ¿Què passarà amb els treballadors del taxi i els seus deutes descomunals? ¿I com influirà al subsector de l’automòbil, tan rellevant en l’estructura econòmica de Catalunya? Etcètera.

No sé si tenim l’economia, les ciutats o la política prou preparades pel que caurà, molt més enllà del món el taxi. Les conseqüències de la robotització que, anant bé, reduirà la necessitat de mà d’obra a uns nivells especialitzadíssims i reduïts, obliguen a pensar sobre la redistribució dels beneficis (i l’autoritat que ho vetlla), la idea d’ocupació o l’ús del temps, fins i tot la centralitat humana en un món que depèn principalment de robots autònoms, amb el risc d’estralls perillosíssims si no es resol. Les classes mitjanes acostumades al món postindustrial de les societats occidentals ja ho temen especialment, la crisi que fa deu anys que patim ha ensenyat greument les orelles del llop. Sóc dels que pensa que la reacció política de l’anomenat “populisme” (des del fenomen Trump a Salvini, des de l’independentisme al Brexit), respon a aquestes pors, amb solucions pírriques, de replegament. I que amb l’evangèlic “no tingueu por” no en tindrem prou.

Article a la revista Valors (setembre 2018)

Ni oblit ni perdó

Encara que sembli un joc de paraules, em temo que el problema del debat polític a Catalunya, ara mateix, és la seva despolitització. Entre els que pensen que això només es resol judicialment (de fet, judicialment només es resolen -i encara- els ets pressumptament il·legals) i els que pensen que som davant un dilema entre el Bé i el Mal (Junqueras dixit), hi ha cada vegada menys espai per a la política la qual, això sí, tothom diu que és l'únic lloc possible per a la solució del conflicte polític que vivim. La recent crisi esperpèntica (i absolutament incomprensible pels mortals) viscuda en seu parlamentària entre els dos socis de Govern n'és una conseqüència. Així que apareix la necessitat de prendre decisions concretes entre el mal i el pitjor (la política és aquesta elecció, ni més ni menys), qui basa tota la seva estratègia amb les capacitats innates del Bé i en quatre generalitats, s'estavella de morros. Una imitació grotesca Leibniz emborratxant-se de ratafia amb Rosseau abans de conduir a 200 km/h.

Un altre símptoma del que dic és l'èxit del nou lema independentista, corejat aquests últims dies de deriva violenta dels anomenats CDR (el nom i la tàctica, copiades del règim cubà): Ni oblit ni perdó.

El lema es va fer famós, com em recordava fa poc la Rosa Isabel Garí, arran del "terror de la dictadura argentina, amb els milers de desapareguts, torturats, nens robats. Era lògic que no es volgués oblidar o torturar els culpables", em diu, alhora que li produeix vergonya aliena la utilització que se'n fa, ara per ara, per parlar de l'actuació policial de l'ú d'octubre de l'any passat. La  que va incloure càrregues a la població que impedia el compliment de l'ordre judicial contra el simulacre de referèndum que es celebrava, alentat i emparat per un Govern i la seva majoria,que havia aprovat unes lleis absolutament impresentables, democràticament parlant, al Parlament de Catalunya tres setmanes abans. No, no em sembla gens bé aquella actuació... ara, ¿és comparable als assassinats de la dictadura argentina? ¿No estarem banalitzant-los? Si fos així, les càrregues policials que els Mossos van protagonitzar el 2011, proporcionalment més dures, serien l'Apocalipsi.

La mort i la donzella

A banda d'aquesta desproporció, amb conseqüències -com dic- blanquejadores dels assassins argentins, la pregunta que em feia és si el lema "ni oblit ni perdó", que és un lema moral, ens el podem permetre. Precisament sobre el perdó i els crims a l'Argentina hi ha una magnífica pel·lícula de Roman Polanski, La mort i la donzella, de 1994, basada en una obra d'Ariel Dorfman. La protagonista ni oblida ni perdona i, casualment, té a les seves mans la possibilitat de venjar-se del seu antic torturador. Polanski, que en això és un mestre, gairebé ens fa simpatitzar amb la víctima que ha canviat el paper. "Sí, torna-te'n. No oblidis ni perdonis aquest ésser execrable, al qual ningú encara no ha pogut condemnar". Malgrat això, el film mostra que el mateix espiral d'odi que et "davalla als inferns", l'experiència del mal viscuda ara des de tots dos cantons, és el mateix que li obre una nova perspectiva i canvia la seva direcció. De fet, la salva de l'enganyosa "comoditat" de viure amb principis morals rígids, legitimats per la teva condició de víctima i verificats per la maldat del teu Adversari.

Sense anar tan lluny, però, aquest mateix esquema, en aquest cas per buscar el suport incondicional a les tesis de l'independentisme i dels grups al poder a Catalunya, s'ha instal·lat a l'avantguarda del moviment. Si no estàs amb mi és que formes part del mal, de la repressió, etc. La comoditat de la moral, el mapa de bons i dolents que tots voldríem davant la irresistible ambigüitat de la nostra condició humana.

Òbviament, quan diem que la solució al conflicte català és, sobretot, política, doncs, caldrà fer un esforç per rebaixar el to moral dels uns i dels altres, incrementar el dels raonaments, fer l'esforç de pensar en termes de negociació (és a dir, què estic disposat a perdre) i avançar. No hi ha cap altra solució (política) possible. Ara bé, quedarà per fer el més difícil: "desdimonitzar" l'altre, dotar-lo de capacitat reparadora, comprendre que sense ell (sense "els dolents", els "estranys" o "els estrangers") no hi ha país possible, ni món possible. Fer entrar el perdó, doncs. Aquesta "traïció" que els que treuen rèdit polític (o existencial) del conflicte no estan disposats a permetre. "Apreteu, nois, apreteu".

Romanticisme

Tenia un aspecte romàntic perquè potser mirava lleugerament guenyo. (...) 

Josep Maria havia fet catorze fills viables a la seva pròpia senyora i un reguitzell elàstic de fills naturals a altres persones grises i vagues.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 57 i 59.

Els russos

El que més tem la psique col·lectiva dels russos és el caos; el seu gran somni és l'estabilitat, i el que li fa més pànic és un futur inescrutable.

John Le Carré, Volar en cercles (Ed. 62, Barcelona, 2016, trad. Marc Rubió), pp. 172-173.
Foto: Vladimir Putin. Avui fa 66 anys.

Bròquil patriòtic

La gent del seu poble, ell l'entenia, l'entenia sense necessitat d'aclarir res. No era pas un extremista del patriotisme local. No era pas, com tantes i tantes persones segons les quals totes les coses que produeix el terme municipal en què viuen són les millors del món, tant si es tracta de tomàquets com de bròquil, d'escriptors locals com d'aigua de la font, de sardines a la brasa o de pèsols per a fer amb vedella. No, el senyor Peret no era exagerat en res.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 35

Els passos que no fas

Los pasos que no das
por miedo al juicio de ojos ajenos
son los que dejan huellas
más visibles en tu camino.

Rafael Argullol, poema "13-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 347.

Una de romans

--Una extraña actitud hacia quien te ha condenado a muerte --exclamé.

José se encogió de hombros y dijo:

--No hemos de devolver mal por mal, sino al contrario: perdonar a nuestros enemios y amarlos como Dios nos ama.

--Por Júpiuter, no sé quien te ha metido esta idea en la cabeza, pero venga donde venga, es una insensatez. Si no distinguimos al amigo del enemigo y al bueno del malo, ¿adónde irán a parar la virud y la justicia?

Eduardo Mendoza, El asombroso viaje de Pomponio Flato, Ed. Seix Barral, Barcelona, 2008, p. 90.

Els borratxos

Los gritos de los borrachos
en medio de la noche,
oscuros y siniestros,
transportan el sucio mensaje
que los sobrios temen:
carcajada, vómito, alarido, llanto.

Rafael Argullol, fragment del poema "13-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 344.
Il·lustració: Diego Velázquez, Triunfo de Baco o Los borrachos, 1628-1629, Museo del Prado, Madrid.

Religió a la taula

Aquest passat mes d'agost he fet una sèrie d'articles a Catalunya Religió sobre un conjunt d'exemples ben vius a casa nostra al voltant de la relació entre el menjar (la gastronomia, els àpats, les denominacions...) i la religió. Una experiència en la qual, a banda d'aprendre força coses, m'ho he passat molt bé. No és perquè sí que faig panxa.

Una part dels tabús, també els religiosos, tenen a veure amb el que entra i surt del cos, el que passa de ser "allò altre" al "jo", i viceversa, i en el seu origen hi ha motius ben diversos, que ara tan sols podem intuir (de salut, de reserves alimentàries, etc...). Enmig d'aquestes restriccions, hi apareix -com sempre que et posen límits- una imaginació desbordant. Compte, no és pas residual, això. El parenostre demana el pa de cada dia i Teresa d'Àvila assegurava que Déu era "entre los pucheros".

De tota manera, no té cap més pretensió que passar l'agost, aquesta sèrie (de fet, el tema dona per molts més casos), i ja veureu que és una barreja. En qualsevol cas, si us ho heu perdut, i si remotament us interessa, aquí ho teniu. Bon profit.

• Bernabé Dalmau: “Cal sentir-se molt responsables d’alimentar-nos sanament”
• Un vi fet de mans maristes
• Les apassionades receptes de L’Agulla
• Avui mengem barba de caputxí
• Galetes d’avellanes a les clarisses de Reus
• El Miracle dels formatges
• El torró de Sant Jordi a Santa Coloma de Farners
• Salvador Garcia-Arbós: “Jesús va declarar purs tots els aliments”
• Joies de neula al barroc mataroní
• El nostre mató de cada dia, a Montserrat
• Al camí del Rocío
• El cuscús dels divendres
• El sabor jueu, els porros farcits
• De Barcelona al Caelum
• Mà de monja amb la xocolata
• Vi de missa català al Vaticà
• Els “nevaditos”, de Vallvidrera a la Boqueria

És veritat?

En tot tema, la pregunta: "És veritat?" I aleshores buscar els motius que donarien peu a no considerar-ho veritat.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 265.
Foto: Karl Popper.

Narcís

¡Pobre Narciso, tú que tenías los dones de la vida
si hubieras aceptado el sacrificio de vivir!
No te mató el amor a ti mismo
sino el terror a lo que se hallaba,
como una amenaza insoportable,
más allá de tu propia piel.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 342.

Incredulitat

Per a la majoria de gent, la incredulitat en alguna cosa es basa en la credulitat cega en una altra.

(...) No és estrany que als homes els agradi combatre per la religió, i els agradi tan poc viure segons els seus principis?

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 310, 316.

El joiós error

Se repite, como todo, otra vez:
la multitud ocupa las calles de la ciudad
porque --proclama-- quiere ser libre.
Un espectáculo magnífico:
el hombre, animal solitario,
convertido en fuerza telúrica,
en volcán adiestrándose para la erupción,
en mar que constituye agitadamente
la destructora columna del tornado.
Es contagiosa esa alegría desbordante
de la muchedumbre en su día de esperanza
¿Cuántas veces se ha repetido la Historia?
Innumerables ¿Y después?
Después: canto, llanto, sangre, nada.
pero, por fortuna, el hombre
no vive sólo del después
y, a menudo, se emborracha
con el gozoso error del presente.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 281.

Tal dia farà un any

Atònits, milers de catalans vam veure els dies 6 i 7 de setembre de 2017, ara fa un any, en directe, com el Parlament de Catalunya vulnerava la Constitució i l’Estatut i els drets dels diputats de l’oposició, aprovant lleis que implantaven un estat sense separació de poders i força regressions democràtiques i garantistes. La degradació del Parlament, com sempre passa, anunciava un període degradació democràtica. Per sort, molts confiàvem en la fortalesa del nostre estat de dret, i en la feblesa de mitjans i suports de l’exígua majoria nacionalista per imposar-se, per revertir aquell immens error. Era el que dèiem als coneguts quan mútuament ens interpel·làvem, i ens mostraven la seva por. La por.

Dos mesos abans, encara no, el president Puigdemont va remodelar el Govern arran d’unes declaracions públiques d’un conseller que mostrava el seu neguit per les conseqüències penals del que anaven a fer, després d’uns quants advertiments del Tribunal Cosntitucional. Un per un, els consellers van confessar-se al president i tots aquells que compartissin el temor, que no estiguessin disposats a assumir penalment els seus actes, van ser cessats i susbtituïts. Tot i les revelacions que hem sabut després, segons les quals els col·laboradors del vicepresident Junqueras sabien perfectament que no hi havia absolutament cap mitjà ni estratègia ni suport internacional per portar a terme la secessió, hi havia motius per la por. Ens governava un equip de gent disposada a delinquir fossin quines fossin les conseqüències. Per ells i, òbviament, per nosaltres. Hi havia motius per la por, doncs.

Casualment, pocs dies més tard, per la Diada, vaig agafar el mateix autobús de línia que uns quants mataronins coneguts meus, gent que m’aprecio. Ells anaven a la manifestació, molt cofois i contents (la revolució dels somriures) i no em vaig estar de preguntar-los com era possible que, quatre dies més tard de la vulneració de la nostra democràcia, anessin tots ells a aplaudir i a riure’ls-hi les gràcies. Com que són molt educats i bons amics (i a Mataró tots ens coneixem) van deixar que m’esbavés fins que jo mateix ja vaig canviar de conversa. Abans, però, ja els vaig advertir que a mi no em dona la gana de callar-m’ho i d’empassar-me el gripau. No, no s’hi val a excloure la meitat de catalans de la nació. No s’hi val a fer por.

Vist amb la perspectiva d’un any, amb el munt de fets vertiginosos que s’han produït arran d’aquella funesta votació (amb els seus responsables empresonats i esperant un judici), no sé si els meus companys de bus creuen que va valer la pena. Si l’abandonament de la política per la imposició ens ha portat més mal que bé, com a mi em sembla, sobretot entre els ciutadans. Si seran capaços d’admetre que “una solució política del conflicte” significa, sempre, abandonar el propòsit d’imposar-se i, per tant, d’abandonar aquesta estratègia (per dir-ne d’alguna manera) suïcida, i explorar solucions parcials. Òbviament menys èpiques. Tan de bo, almenys, aquest dolor que viu Catalunya, els uns per una cosa, els altres per l’altra, com exemplifica el sainet grotesc dels llacets, serveixi a la llarga per teixir vincles més forts que els que hem desfet. A prova d’insensats. A prova de pors.

Article per a Capgròs

Camí

Voler trobar la veritat val la pena, encara que ens perdem pel camí que ens hi mena.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 310.

Corba

Si la recta fuera la distancia más corta
entre dos malditos puntos
la existencia sería monótona y atroz,
un pensamiento de burócrata
aplicado a la emoción de un capataz.
por fortuna, tenemos la curva
para complicarnos la vida
en pasiones improductivas
y sentimientos sin plusvalía.

Rafael Argullol, fragment del poema "25-X-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 325.