dimecres, d’octubre 12, 2005

Uns instants que ho canvien tot

El meu 12 d'octubre
:
Dec ser l'únic blocaire que aquest migdia ha assistit a la commemoraió de la festa patronal de la Guàrdia Civil. Jo he anat al destacament de Premià de Mar, on he trobat els comandaments que després vénen a Mataró a les juntes de seguretat a donar compte del que fa i a coordinar l'acció policial. Salutacions a força gent, regidors i alcaldes de la zona, responsables policials, etcètera. La pluja, que ens ha fet celebrar l'acte i la missa (de només vint-i-cinc minuts!) dins el garatge (és que sóc col·leccinista d'experiències), com que era esperada, no ha estat un factor dissuassori. De fet, al migdia ha fet un kit kat. Tarda de recuperar lectures i alguna mogudeta. Veig que la cosa patriòtica d'avui només afecta alguns nacionalistes catalans. A mi sempre m'agrada dir que celebro el decobriment d'Amèrica que, com ja vaig dir l'any passat, em sembla la cosa més important i més positiva que durant molts segles va fer una Espanya que, cansada de mirar-se el melic, va provar de descobrir altres móns enllà del mar ...per descobrir-se ella mateixa.
:
Rovira Belloso
:
Algun blocaire més, però molt pocs, em temo, deu conèixer el darrer número de la revista Foc Nou, que ahir vaig rebre puntualment. És del tot recomanable, però (apte per no creients). Des dels passos positius (no tots, però sí uns quants) del nou Papa Benet XVI, o del cardenal de Lió amb una certa rehabilitació del bisbe Gaillot (de qui no ho comparteixo tot, sigui dit de pas), fins a un record per Alfons Comín, els articulistes habituals, un extens reportatge sobre el germà Roger de Taizé, etcètera. Tot. Però, excepcionalment, la conversa que en Jordi Llisterri i la Pim Queralt tenen amb Josep Maria Rovira Belloso, a propòsit de la publicació del seu darrer llibre. M'encanta quan barreja la seva reflexió teològica amb exemples de la seva vida pastoral, quan pretén explicar sintèticament les claus del cristianisme, o la presència de Déu (el gran Absent, sembla), o la reivindicació de Luter i del diàleg interreligiós, o l'autocrítica que es fa quan diu que "l'evangeli no demana un llibre, demana la traducció en una vida". Rovira recorda matxaconament que l'Església no és res si no arriba "als petits". Que Déu no és "al món" sinó al cor dels homes, aquests éssers que estima com un pare, la protecció del qual és la llibertat (ja em costa a mi, ja, acceptar que ser pare és això...). I que Jesús és "el punt de sutura entre la història i el transcendent". "On trobaràs Déu", diu, "és en els cotxets de les mares que van per la Rambla Catalunya, en els pares que porten els fills a collibè, en la mirada dels nens (...) Déu és el Déu de la tendresa".
:
I continua: "Que a cada casa hi hagi un espai i un temps on no se senti el soroll del món sinó on se senti el cor d'una parella que s'estima. Això potser serà uns instants. Però alerta, perquè això ho canvia tot".

9 comentaris:

Pedro ha dit...

El descobriment d'Amèrica va ser el més gran genocidi de la història, pocs segles després amb prou feines hi quedaven aborígens americans a Amèrica, i té mèrit tenint en compte que en aquella època no tenien càmeres de gas com els nazis.
Fa ràbia que el descobriment d'Amèrica el fes un català (segons el Discovery Channel Colom era català) sota bandera catalana, encara que tu diguis que Amèrica la van descobrir els espanyols, al segle XV Espanya no existia encara, per sort.

Joan Safont ha dit...

Per mi ha estat un dia absolutament aborrit. No he sortit de casa!

Ramon Bassas ha dit...

- Pedro:

No nego el genocidi, que hi fou. La idea que exposo -i que no és meva- té dos vessants. El primer, cap a la idea d'una Espanya "en construcció" feta més enllà dels seus límits, cosa que em sembla uana bona manera de definir-se, d'anar-se fent... i encara estem en aquesta fase. El segon és que, a més de soldats, Espanya (o Europa) hi va portar alguns dels valors que ara fa que jutgem el genocidi com un acte dolent, ja que abans de la invasió aquests eren senzillament inexistents. Part de l'èxit d'Hernán Cortés es deu a que, malgrat tot, molts el preferien a Moctezuma. Darrere d'ell, a més, venien els jesuïtes i, amb ells, els valors "occidentals" de donar categoria humana als que els hi era negada.

- Joan:

Si ho sé, et convido a acompanyar-me aquest migdia: hauries al·lucinat.

cinto amat ha dit...

En Rovira Belloso és un dels pensadors més profunds que tenim ara mateix,i que sigui per molts anys. Llàstima que sigui quasi un desconegut en els mitjans, tot i la multitud de persones que l'han tractat, sempre amb aquell aire afable, acollidor. Recordo com ens parlava de les entranys de Deú llegint els profetes, i ara ho veig reflectit en la seva última obra sobre Jesús que cites.

Joan Safont ha dit...

Ramon, hauria estat una experiència diferent... Més divertida que estar a casa, encara que no em dóna gaire bon rollo "La muerte no es final".

Ramon Bassas ha dit...

- Cinto:
Sí, els bons no els treuen mai, enlloc. És una de les causes que fa que l'Església tingui tan mala premsa... Potser per això també hi són, els blocs.

- Joan:
Bé... almenys ningú va cremar res.

Anònim ha dit...

Molt interessants les reflexions que fas al respecte de la Hispanidat. Crec que va ser l'escriptor mexicà Carlos Fuentes, qui en algunes ocasions ha fet declaracions semblants.

Resulta curiós sentirles en un polític com tu vinculat amb l'esquerra i això em fa recordar encara mes a Fuentes, que en cap moment ens atreviríem a vincular-lo amb la dreta.

Joan Safont ha dit...

Tranquil jo tampoc vaig amb piròmans.

Ramon Bassas ha dit...

- Sr. Ruso,
Crec que dues persones tan diferents com Savater i Rubert de Ventós han defensat també teories així. Ja veus que ser d'esquerres, per sort, no vol dir ser d'un mateix patró...

- Joan,
No, ja; ets a mil anys llum dels piròmans, per sort per tu i tots nosaltres.