La música del 1714

Divendres passat, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, i coincidint també amb la commemoració del Tricentenari de 1714, va celebrar-se a la Capella dels Dolos de la Basílica de Santa Maria de Mataró un magnífic concert a càrrec del Trio Barroc del Cafè, format pel mataroní Joan Vives (flauta de bec i divulgador musical), Daniel Regincós (violoncel barroc) i Mireia Ruiz (clavecí)., amb una selecció d’obres representatives dels compositors que van treballar a l’Europa occidental durant les primeres dècades del segle XVIII. Ja he dit que era magnífic, tant per l'oferta musical, com pels intèrprets i, esclar, per la bellíssima capella barroca que inclou uns quadres sobre la Passió signats per Antoni Viladomat, casat amb una mataronina, a qui es dediquen diverses exposicions aquest dies. Tot són coincidències, ves.

El programa comptava amb peces, la majoria no massa conegudes, d'autors contemporanis de la Guerra de Successió, i, algunes d'elles, relacionades directament (només una) o tangencialment amb els fets hisòrics que s'està commemorant aquest any "històric" del 2014. L'única peça directament relacionada amb la trascendental guerra era una cantata de Jean Baptiste Stuck (Batistin) alegrant-se per la caiguda de Lleida en mans franceses. De França també va sonar un preciós Couperin alertant-nos de 'Les Barricades Mistérieuses', és a dir, dels escots femenins. En sèrio, el programa és boníssim, es correspon amb un preciós barroc i, com deia, els intèrprets són de primera. No us el perdeu.

El que volia destacar, fora de l'aspecte musical, és la dificultat que la "realitat" que ens ha estat llegada d'aquell temps (la música de cambra, la pintura de Viladomat....) amb el "relat" oficial que pretén descansar damunt d'ella. La pintura de Viladomat, òbviament, no té res a veure ni amb la Guerra ni emb cap dels "valors" que pretén inflar la seva commemoracó tricentenària. I la música, pel que sembla, tampoc. No dic pas que ho pretenguessin, esclar; la idea del concert era reproduir l'ambient musical, els sons, de l'època. Però em temo que no hi ha productes culturals propis de la Guerra del 1714 perquè el relat que se n'ha fet és contemporani, per dir-ho suaument. 

Potser el fastuós Tricentenari servirà per això, per desemmascarar el pes de la ideologia sobre els fets, per redescobrir músiques bellíssimes o autors oblidats, per reivindicar el Barroc com un conjunt ric en cultura on hi regnava la idea de la radical ambigüitat dels éssers humans. I per veure que, efectivament, ben poc tenen a veure amb els biaixos ideològics amb els quals ara se'ns presenten. Que la música del Tricentenari no és la del 1714, vaja.

A tal efecte, recomano la lectura de l'article que l'historiador Josep M. Fradera, un altre mataroní, publica amb el títol "Catalunya en la España contemporánea", a l'últim número d'Alternativas Económicas (maig 2014), aquí.

Foto: Ajuntament de Mataró.

L'Adagio d'Albinoni

Un recent i molt recomanable escrit de la Maria Escalas al seu blog (aquí) m'ha fet pensar en el famós Adagio de Tomaso Albinoni, que és el punt de partida de l'escrit, insisteixo que molt recomanable. Ja he dit moltes vegades, aquí, que jo no sóc massa musical. No sé tocar cap instrument, si em posen una partitura al davant no sé si està del dret o del revés i sóc un perfecte llec en música, sobretot la del meu temps. No sóc musical (és a dir, no tinc incorporada la música com a fil conductor de tot, com molts dels meus contemporanis), però m'agrada la música. Una mica eclècticament (vull dir absurdament, però en finolis) i acomplexat pel munt de coneixements musicals que té tothom, segons em sembla a mi.

En fi, totes aquestes prevencions van perquè, simple com sóc, la peça més famosa d'Albinoni, que ignoro si en va fer cap més, m'agrada molt (de fet, sembla que d'Albinoni només són unes notes perdudes i que la composició és del segle XX). M'imagino que com a mi gairebé tothom, perquè està més vista, més sentida, que l'anar a peu. L'he sentit moltes vegades, però en recordo una de molt especial i ben tonta, fa molts anys (sempre associo la música al primer lloc on la vaig sentir, o on m'hi vaig fixar més). Va ser en una prova de so a la plaça de Santa Anna, preparant un espectacle, no sé si de La Cubana, que hi feien més tard, i hi havia la Tere Almar, tècnica municipal de cultura. Era un dissabte a la tarda, havent dinat; hi havia poca gent al carrer i jo no sé massa cap on anava que hi vaig coincidir. Crec que anava a festejar. El tècnic de so va provar la potència de l'equip amb Albinoni, que va ressonar pertot. A mi em va semblar que el món s'aturava i jo, clar, amb ell. Aquestes notes amb què comença, tan fines, tan dolces de seguir, primer unes passes, després unes carícies, de cop despullen el món. Com una connexió entre l'abisme que hi veu i la teva solitud, no saps massa de quina mena és el clam que hi sents.

Un alumne de la Maria troba que l'Adagio és trist. Ho és. La peça té dues parts que són, o semblen, pràcticament iguals, lligades amb un solo de violí, o de violoncel, jo què sé. Ja dic que jo no en sé i, per tant, ignoro del tot si la primera i segona part són iguals, però jo les sento completament diferents. Sí, la primera part és trista i la segona, tot i que potser no la primera vegada que la sents, la progressió és cap a l'esperança. "Veus, això? Doncs és així", sembla que et digui a la primera part. I et quedes fotut, clar. "Doncs és amb això, i així, que ara et torno a tocar, com refaràs les coses", t'etziba. De manera que la tristesa i l'esperança són fetes de la mateixa matèria, de les mateixes notes. Que em temo que primer cal "despullar el món", per més trist que sigui, i sense dreceres, per conèixer l'esperança. I a vegades ens ha de trastocar la música, ens han d'aturar enmig de la ciutat, ens han de fer un solo barroquitzant, ens han de tocar ben endins, has de fer com si et dutxessis, per veure el goig de la mateixa vida que avorries.

Si és així, Albinoni (o qui sigui), gràcies. I si no, també.

Música al carrer

L'altre dia tornava tard, amb tren, cap a Mataró. Les cares de la gent, a aquella hora, acostumen a mostrar cansament sumat a les ganes d'arribar d'hora. Jo, quan hi vaig pujar, vaig buscar lloc per seure i em vaig posar a llegir. Pocs minuts més tard, vaig veure que en un dels seients que donen a les portes s'hi asseia un home de mitjana edat, tirant a gran, que va desenfundar una guitarra i es va posar a tocar una melodia. No, no era juna cançó sinó una melodia, com dic, sense fer-se notar massa. De cop vaig pensar si no es tractava d'algun dels pidolaires que es passegen, a vegades també fent música (o una cosa que se li assembla), però de seguida vaig adonar-me'n que l'espectacle, més íntim que públic, era gratuït.

La paraula gratuït té nombsosos significats, no tots massa afalagadors. A vegades es fa servir com a sinònim d'absurd, de malèvol (violència gratuïta), altres vegades com una mena de troballa en un món on es paga pertot, però molt poques vegades hi donem el sentit del do. La melodia íntima i púbica alhora era un do, era el més expressivament humà que hi havia en aquell vagó i els altres, almenys jo, li ho agraíem profundament. Tan profundament que vaig ser incapaç, en arribar el meu destí (ell seguia Maresme enllà), ni de donar-li les gràcies (gratuït i gràcies són dues paraules que crec que vénen de la mateixa), tan sols un lleu somriure de complicitat.

Uns quilòmetres avall, potser a Montgat, un parell de guardes de seguretat de la companyia ferroviària, l'havien advertit que o bé parés o bé no molestés massa "perquè tocar al tren està prohibit". Aquest absurd (ell va seguir com si res) s'hi suma a l'eliminació, ja fa uns anys, d'un magnífic fil musical de música clàssica que acompanyava els trajectes amb tren.

Un parell de dies després, al matí, a l'estació de metro de Fontana, una parella també de mitjana edat, tirant a grans, cantaven meravellosament Dust in the wind, de Kansas (que els que som una mica cumbaiàs cantem a missa), aquesta vegada sí que per recollir alguns quartos. Perquè m'esperaven, si no, m'hauria quedat una bona estona a sentir-los i veure com, enmig del garbuix ingent de gent, entre anar tant de pressa a un lloc o altre sense saber massa on anem, a uns metres sota terra d'una gran ciutat, hi ha el do gratuït (o quasi) de la música, d'uns sons que es posen en marxa, harmònicament, per acompassar millor el ritme del cor.

Foto: Metro de Santiago de Chile.

Paraula i dansa de sufís - #nitsdagost - XIII

Aquest vídeo recull l'exitós acte que, amb motiu de la publicació del llibre Sufismo, de Halil Bárcena, (Fragmenta, 2012) i del CD Ushâq. Música sufí (2012), Casa Àsia, l'Institut d'Estudis Sufís de Barcelona i Fragmenta Editorial van organitzar amb activitats musicals (cançó sufí i dansa de dervixos), com una taula rodona inetressantíssima.

La noia del país del Nord

Si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cer fronterer
Dóna'm records a una noia d'allà
Fa temps jo l'havia estimat

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu
Quan el riu gela i l'estiu se'n va
Mira'm si té un jersei prou calent
Que l'abrigui dels crits que fa el vent

Mira'm si els seus cabells són tan llargs
Si fan rius juganers sobre els pits
Mira'm si els seus cabells són tan llargs
Si els duu com sempre els he recordat

No sé si encara em guarda un record
Jo per ella he pregat molt sovint
Tant de nit en la meva foscor
Com de dia en la meva claror

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cel fronterer
Dóna'm records a una noia d'allà
Fa temps que l'havia estimat.

Bob Dylan, "La noia del país del Nord" ("Girl From The North Country" (vídeo), 1963); adapt. Pau Riba, interpretada per Gerard Quintana i Jordi Batiste a Els miralls de de Dylan.

Ho intenta, amb el cel

Se agarra al cielo y piensa en mí.
Lo intenta, lo intenta, lo intenta...
Su novio piensa que es feliz.
Lo intenta, lo intenta, lo intenta...
No tiene un sitio a dónde ir.
Lo inventa, lo inventa, lo inventa...
No sabe que yo estoy aquí.
Le tienta, le tienta, le tienta...

Y gira la rueda y nada es real,
la vida se quema como una vela.
Y pasa de largo el tren especial,
y ya no te arriesgas; ya no lo intentas...

Se agarra al cielo y piensa en mí.
Lo intenta, lo intenta, lo intenta...

Y gira la rueda y nada es real,
la vida se quema como una vela.
Y pasa de largo el tren especial,
y ya no te arriesgas; ya no lo intentas...

Se agarra al cielo y piensa en mí.
Lo intenta, lo intenta, lo intenta...
Se agarra al cielo y piensa en mí.
Lo intenta, lo intenta, lo intenta...

Coque Malla. Termonuclear (2011)

Kumbayà, Justin Bieber

Un recent article a The New York Times feia notar del retorn de la religió al món de la cançó pop o rock moderna, en positiu (Justin Bieber, l'ídol adolescent) o més o menys en negatiu (Lady Gaga, icona iconoclasta, valgui la redundància). Diu l'article, però, que en el cas de Bieber, les seves posicions religioses a les entrevistes no es corresponen amb l'absència total del tema religiós a les seves lletres i que és aquesta darrera la que aporta un pèl de reflexió cristiana i lletres bíbliques a alguna de les seves cançons, encara que sigui per anunciar la fi de les religions.

L'article és bo perquè fa referència a la introducció de temes religiosos al món del rock a les darreres dècades, des del famós Jesucrist Superstar en una època molt determinada fins a les tendències més tardanes al món més conservador de les esglésies cristianes. Un dia caldrà parlar de la renovació del cant litúrgic a Catalunya, també a rel de la influència de la música pop, desenvolupada a rel dels canvis del Concili Vaticà II, segurament amb la millor de les intencions. Sóc dels que pensa que el cant litúrgic és un fet importantíssim, de fet, és dels pocs llocs, a missa, on un pot cantar sense por a fer el ridícul si no forma part d'una coral. Desterrat el cant de la vida quotidiana, la seva irrupció al lloc sagrat serveix de veu i resposta del poble, de símbol de comunitat agermanada. No hi ha res que em desagradi menys que una missa sense cants (l'associo, però, a la pobresa litúrgica, que també és un valor) o, pitjor, una missa on els cants es reservin tan sols a un cor, com he vist en alguns casaments.

I penso encara dues coses més. Una, que cal prestar la màxim atenció a l'oportunitat de participació que ofereixen els cants al poble als cultes, tan centrats a vegades al que passa a l'escenari, perdó, a l'altar. El relligament (origen etimològic del mot 'religió') entre uns i altres i entre aquests i el transcendent transita sovint sobre cants i recitacions, sobre notes i mots sàviament musicats i rimats. S'ordena. Permet de treure, aprofitant l'aire, quelcom més de dins. I dues. Si s'ha de prendre seriosament, cal advertir de l'envelliment de les 'modernors' pop que a vegades recitem. En alguns casos, per excessivament infantils, poc profundes, de 'caure bé' al món xirucaire que ja no existeix. La renovació, crec, podria anar per dos camins. L'un, el de la innovació. Em sembla que, després de Xavier Morlans, no s'hi ha posat garirebé ningú. I parlo d'innovació de veres. L'altre, el de la recuperació. El nostre llegat barroc, o algunes composicions preconciliars (de la Renaixença, de Verdaguer, de Montserrat), són perfectament vigents al món que som, que n'ha heretat alguns referents o preocupacions, o al·legories.  

No hi ha manera

:

M'agrada, aquesta cançó. Una recitació sobre com 'enganxa', l'amor, de com trastoca els esquemes fins i tot del que hauria de ser natural, el propi desamor qur tothom veu inevitable. Diu que n'hauria d'estar cansat, però que en vol més, que amb ella ja ha travessat la frontera, que les lògiques de l'amor ja no són tan sols d'aquest món palpable i el transcendeixen, cap un nou món on ella és la reina ("El meu regne no és d'aquest món" Jn 18, 36), però que s'hi passa inevitablement ("no hay manera") pel món palpable, contradictori i limitat en què vam néixer. Us deixo la lletra.

:
Llevas años enredada en mis manos,
en mi pelo, en mi cabeza,
y no puedo más, no puedo más.

Debería estar cansado de tus manos,
de tu pelo, de tus rarezas,
pero quiero más, yo quiero más.

No puedo vivir sin ti,
no hay manera.
No puedo estar sin ti,
no hay manera.

Me dijiste que te irías,
pero llevas en mi casa toda la vida.
Sé que no te irás, tú no te irás.
Has colgado tu bandera, traspasado la frontera,
eres la reina,
siempre reinarás, siempre reinarás.

No puedo vivir sin ti,
no hay manera.
No puedo estar sin ti,
no hay manera.

Y ahora estoy aquí esperando a que vengan a buscarme,
tú no te muevas.
No me encontrarán, no me encontrarán.
Yo me quedo para siempre con mi reina y su bandera,
ya no hay fronteras,
me dejaré llevar a ningún lugar.

:

Coque Malla / Los Ronaldos "No hay manera".

:

Nit a la vora del pop

Dissabte vaig ser a Vic, a l'estrena del documental Cançons a la vora del Pop, una producció dels mataronins Clack Música (en parlen els seus membres Joan Salicrú i Eloi Aymerich, productor i director, respectivament, del film). Després, al concert que s'hi havia organitzat per aquest motiu amb tres dels cinc grups protagonistes: Anna Roig i l'Ombre de ton Chien, El Petit de Ca l'Eril i Els Amics de les Arts. Va ser a L'Atlàntida, el recent estrenat centre d'arts escèniques de la capital d'Osona. El documental recull, a través dels testimonis i algunes cançons d'aquests grups, el fenomen relativament recent dels grups de pop que, seguint l'estela de Manel, albiren una nova generació musical en català. De característiques encara no molt precises (més pop que rock, temes quotidians i lírics, bon humor, repartit per Catalunya, etc...), una de les claus dels seu èxit és la distribució espontània per les xarxes socials d'internet.

A banda, amb el documental, assistim a una eficient i ràpida manera de fer producció cultural des de Mataró (és a dir, a la perifèria dels circuits establerts) amb elements d'alta qualitat i d'interès per a tot el país. Amb voluntat, feina per un tubo, molta sinèrgia de coneixements i recursos i destresa per moure's pel món ha estat possible fer això i, segur, molt més.

Em va agradar el documental i em va agradar el concert (jo era dels grans del públic, segur!). Les històries quasi teatralitzades d'Anna Roig, o les narracions de la quotidianitat (masculina) dels Amics de les Arts, d'una banda. De l'altra, m'impressiona que, de la senzillesa argumental i icònica del Petit de Ca l'Eril en surti, per exemple, una brutal deconstrucció de Ton pare no té nas... des de la visió de la infantesa de les degràcies dels adults. O que Déu, des de molts anys ençà, torni a la cançó catalana amb una peça panteista pensada en un camp de rostolls.

.

Desig de sentit

:
"Cuando hablo de creer pienso en la espiritualidad atea", afirma Carabén. "No estoy bautizado, pero pienso que quizá estaría bien que hubiese otra cosa que le diese un sentido a todo esto. Sin darme cuenta, por aquí viene el título del disco; la aventura es la vida: no te enteras de cómo va y el orden te ayuda a entenderla. Es la obra de arte la que ordena los significados y te permite entender la lección que has de extraer de cada cosa. No es que el orden sea negativo... lo busco para entender las cosas, organizo los significados gracias al orden. En mi caso, trabajando las letras y los sonidos busco un cierto orden", reitera. (...)
:
"En grupo me atrevo a decir cosas que a mí mismo no me diría, es como si te estuvieses psicoanalizando por medio del grupo", asegura. "Tal como ya se ha dicho, el pop te habla de cosas que a nadie más otorgarías potestad para decir, cosas del tipo de cómo amar, cómo tratar a una pareja, cómo seducir... esto no se lo permitirías decir a casi nadie y menos a tus padres. Lo cierto es que el pop te ayuda a afrontar tus sentimientos", reconoce.

(...) La cuestión central, en palabras del propio Carabén, es: "Los 'para siempre' tienen que convivir con lo cotidiano". Aunque parece irreconciliable ese "para siempre" con los diarios líos domésticos.
:
Extret de l'article amb declaracions de David Carabén, cantant de Mishima, a El País, 23.4.2010.
:

Quintana i jo

:
Dissabte a la nit vaig assistir al concert de Gerard Quintana, a Mataró. Ni la predisposició (força gent propera m'havia fet cara rara i em deia 'és que a mi no m'agrada') ni part del resultat semblen massa favorables, la veritat [vegeu crònica de DiaridelaMúsica.com, d'on he tret el vídeo, i de Capgròs]. Però a mi m'agradaria destacar alguna de les impressions positives que hi vaig treure.
:
La primera, els temes. Tant de les lletres d'ell com de les prestades, almenys en les que més em vaig fixar, traspua la idea de l'ambivalència, del mirall que l'entorn (els altres, l'altre, l'enemic, la parella...) significa per nosaltres. Alguns exemples, "La por", d'Eduard Escofet; "La meuca de l'eunuc", de Mònica Casamiquela; una que no sé com es diu que equipara l'amor i l'odi; o "Al cel". Mirall i complement, alhora, dels éssers que convivim amb diversos 'jo' i no els coneixem massa a tots. També m'agrada que l'actitud, davant d'això, combini la tendresa cap a l'ésser en qui conviuen 'jos' contradictoris amb la necessitat de criteri, de pauta, de valor personal, de premissa ètica. A mi, aquesta línia argumental de les peces de Gerard Quintana, és la que més m'interessa d'ell. I crec que és de les més originals en el panorama musical (i cultural) català.
:
La segona, els autors, que em semblen magnífics i -en canvi- segurament desconeguts fins i tot pels més avesats en poesia. Em sembla fantàstic 'descobrir' per la cultura de masses (encara que de masses n'érem poques) poetes que són la mar de bons. I la poesia, de fet, és feta bé per recitar o per cantar, no ens enganyem.
:
La tercera, encara que jo d'això no en sé ni un borrall, la música. Si bé es bo destacar l'esforç de la 'fusió', de cercar un llenguatge propi més enllà del conegut i provar amb l'eclecticisme (al cap i a la fi, són signes del temps), el Quintana que brilla, i emociona, és el que interpreta Dylan, el que depura l'excés, el que canta sense més pretensions (i es limita sobretot a cantar). Algunes peces d'aquest nou disc (que encara no tinc) podrien acostar-s'hi, perquè -de fet- sabem que pot donar-ho.
:

El gospel, ben a prop

:

Una bona manera de celebrar el dia de la Immaculada Concepció (vegeu què en deia l'any passat Teresa Forcades) és recomanar-vos l'entrevista que divendres passat publicava La Vanguardia [aquí] amb el director del Institut de Gospel de Barcelona, Òscar Alberdi (a la foto, de Raquel Quelart, que també en fa l'entrevista) i de la que en selecciono uns fragments (Vegeu també el post que vaig fer el 2005 sobre el gospel, aquí, amb motiu dels preparatius del que va ser el grup Gospel Sons). Recordem que la paraula gospel vol dir evangeli. Aquí ho teniu:

:

Cuando uno está alquilando su tiempo a bajo precio y se siente mal ya tiene muchos puntos en común con los esclavos.

:

[El gospel ve] de las iglesias protestantes del siglo XV que habían en Alemania e Inglaterra. Más tarde llega a Norte América, donde a finales del siglo XVIII se producen los primeros movimientos migratorios forzosos de esclavos procedentes de África. (...) 10 millones de personas forzadas a la esclavitud, tres meses de travesía por el Atlántico, en embarcaciones donde viajaban más de 200 personas en espacios infrahumanos. Los hombres blancos decían que los esclavos no tenían alma. (...) Los primeros pastores de las iglesias protestantes en Estados Unidos abren las puertas a estos esclavos, que empiezan a escuchar los himnos religiosos y a adaptarlos a sus formas de cantos. (...) Como no saben escribir, lo que hacen es memorizar estos cantos a base de repetición. También lo hacen en los campos, donde utilizan estos rituales negros para pasarse mensajes sin que el capataz se de cuenta ya que tienen prohibido hablar. Por eso se dice que el gospel es la música de los esclavos.
:
Empecé a interesarme por el gospel a partir de una experiencia personal de diez años de esclavitud muy fuerte. Si uno no pasa por esclavitudes interiores es difícil que llegue a empatizar con esta música, es decir, el gospel te llega al alma cuando te sientes esclavo.
:
En la actualidad el fenómeno gospel más importante en el Sur de Europa se da en Barcelona, ciudad que acogerá del 7 al 23 de diciembre el festival de más renombre de este género musical a nivel europeo, Els Grans del Gospel.
:
- ¿Qué es para usted el gospel?
- La vida, el gospel es un despertar.

:

Wagner cristià-budista

Un ensayo de Hans Küng, Musik und Religion, concede mucho valor a la síntesis budista y cristiana que se produce en el Richard Wagner tardío. Y recuerda una frase de Arnold Toynbee: el gran tema del siglo XX no es la invención de la bomba atómica sino el inicio de un encuentro entre el cristianismo y las religiones orientales (especialmente el budismo).

Sólo estas dos religiones -al decir de Henri Lubac- se alzan a un concepto de amor que rebasa el horizonte en que otras culturas y civilizaciones se estancan. Un concepto como el que enuncia el bello himno Ubi caritas est vera/ Deus ibi est (donde hay verdadera caridad/Allí está Dios) es característico de esa religión de grandes contrastes que es el cristianismo.

De Francisco de Asís a Vicente Ferrer (que acaba de morir en la India), o a través de los avatares de los Bodhisattva budistas, se traza el arco de las más sublimes creaciones religiosas de la humanidad. En ellas el más desinteresado amor establece el patrón mismo de lo que por Santidad puede entenderse. Schopenhauer no se equivocó al trazar el ascenso del genio artístico al héroe ético, y de éste al santo cristiano-budista.

El cristianismo tuvo su Inquisición, pero también fue fons et origo de los Derechos Humanos. El budismo no pudo implantarse en la India, en donde nació, por imperar allí la onto-teodicea de las castas, o del fatalismo dharma/karma. Hoy hay menos budistas en la India que cristianos. El diálogo cada vez más necesario entre Oriente y Occidente tiene en este registro religioso uno de sus principales incentivos.

:

Eugenio Trías, "Sabuduría y compasión", fragment, a ABC, 5.5.2009.

:

"It beats a lonely rhythm all night long"

(Demà és Dissabte Sant)

:

Ja sé que em repeteixo, però no se m'acut millor recomanació d'aquesta Setmana Santa amb refereints laics que la de veure, de nou, Gran Torino, de Clint Eastwood, i, entre d'altres coses, sentir aquesta magnífica banda sonora de Jamie Cullum. Almenys us acompanyarà aquest ritme solitari en aquesta llarga nit del Divendres Sant fins la Pasqua.

:

:

Himne al fragment

La idea de fragment és una de les claus de la cultura contemporània. Bàsicament, després que els grans sistemes de pensament fruits de la Il·lustració pretenguessin un tot racional contra el tot mític de l'antigor (refent el mite), l'esmicolament no s'ha fet pregar gaire. La idea és que el tot (la 'realitat'), per més que la disseccionem i descrivim, per més que la reflexionem, no es deixa conèixer del tot. Que només podem tenir-ne una experiència fractal.

:

Exemples: L'amor no sé exactament que és però sé que estimo. L'ideal no el puc descriure però m'atreveixo a proposar un camí que s'hi assembla. La bellesa la ignoro però caic rendit als teus peus. La pau mundial és impossible però podria començar per no barallar-me amb el meu veí. Reconec que no sóc bo, miro de fer el que puc reconeixent els meus límits. Prescindeixo de la revolució del Comandant Guevara i em quedo amb els petits canvis del Capità Enciam. O vesteixo de Coronel Tapioca (sempre viatges dins l'exèrcit).

:

En els darrers anys, aquest corrent s'ha inscrit dins un gran paquet que anomenem (massa de pressa) postmodernitat. En el món de l'art es fa més evident aquest procés ja des del temps de la Il·lustració, seguint per l'impressionisme (que fragmenta la llum), el conjunt d'avantguardes (que fragmenten l'objecte) o els diferents expressionismes i el surrealisme (que fragmenten l'interior). Amb la identitat passa exactament el mateix. La nostra identitat es construeix a partir d'adhesions (marques, imatges, gustos, ídols, etc...) que a priori no tenen cap més fil conductor que tu mateix. Ara es pot ser divorciat, catòlic, fan del budisme, de dretes, votar ERC alguna vegada, vestir a la moda grunge, de l'Espanyol, i fan de Sabina. Feu les combinacions que vulgueu.

:

Però no actuem fragmentàriament, actuem amb una primera complexitat que som nosaltres mateixos i amb una segona que ho és el món. La postmodernitats, com a molt, s'atreveis una mica amb el primer repte, d'aquí el procés brutal d'individualització. La xarxa és un molt bon exemple del que dic: el seu èxit social, el que la gent hi diu, les agrupacions que s'hi fan... diuen molt del món que vivim. De manera que el problema de tenir-ho tot tan fragmentat és com es recull, quin criteri de recomposició fem servir. Aquesta és l'angoixa de la cultura moderna, l'absència de criteri, i el gran repte -segur- del pensament contemporani.

:

Ara que ja he fet el rotllo, permeteu-me que us posi una cançó que vaig sentir l'altre dia, d'un grup de Cadaqués (crec) que es diu Ix!. El seu principal tema és "Ràdio", un veritable himne al fragment, un convit a viure positivament la trencadissa. I confiem que es refaci. Aquí la teniu:

:

:
Lletra:
:
som sols, estem sols
som cendra, som pols
som fades, som foc
som neures i no tenim nom

som astròlegs, som vent
som fràgils, som secs
som tàcits, som cecs
som freds com el glaç quan convé

i cadascú que passi, que agafi el que li falti
som el que som però tot canvia per moments
i tot allò que et plagui, o allò que a tu et ressalti
n'ets una part no dubtis del que es fa evident

som riures, som rius
som lliures, som vius
som llebres, som nius
no som la meitat del que tu dius

som hipnòtics, som breus
som atònits, som seus
som atòmics, som greus
som cercles miratges dels teus

magnètic androgen armeni hidrogen
quimera fanàtic pleura òxid
basarda ingenus faquirs fal·làcies
artistes feixistes lleixes budistes

i és tan bo desfer
tot el que ja hem après
quan som part quan som res

:

Il·lustració: Eros (Joan Fontcuberta, 2005, Zabriskie Gallery, Nova York)
:

Poppea i l'instint

:

Quan vaig fer 40 anys em van regalar una entrada per un espectacle a triar i jo veig elegir una sessió de l'òpera La incoronazione di Poppea, de Claudio Monteverdi, al Liceu. Com que m'agrada la música barroca i em seduïa l'argument de l'obra, allí em vaig plantar. No cal que us digui que em va agradar molt, és preciosa, conjuga (i confon) la tendresa amb l'avarícia, l'esperit i la carn (que no van mai separats...), la comèdia amb el drama, el diví i l'humà, el femení i el masculí.

:

Al programa de mà (o com es digui) -versió llarga- hi ha suggerents articles de Jaume Radigales i de Barbara Zuber. També val la pena llegir-hi el libretto, de Busenello, una mostra interessantíssima sobre els valors que entren en joc, d'acord amb els corrents llibertins de la Venècia de Monteverdi i el seu grup (els Icogniti). La supremacia de l'instint, per exemple, davant altres valors 'senequistes' que són ridiculitzats. Brutal, sensual, maquiavèl·lica, escèptica, subjectivista, nihilista, actual.

:

• Això diu Mercè Solé
• Això diu El Punt
• Això diu El País
• Això diu La Vanguardia

:

Foto: La soprano Miah Persson, per Juanma Ramos (El Punt).

:

Els Reis d'Odetta

:
Imatges del film Il Vangelo secondo Matteo (1964), de Pier Paolo Pasolini. Música, Odetta interpretant Sometimes I Feel Like a Motherless Child.
:

Veure 'Mamma Mia!"

Propostes d'estiu - 22
:

:

A mi em va passar quelcom semblant al que li explicava el crític de cinema Jordi Costa (El País, 15.8.2008) en aquesta petarda, poc cinematogràfica, divertida i fresca pel·li.

:

En La boda de Muriel (1994), (...) Hogan venía a decirnos que, en ocasiones, el kitsch -si es que el repertorio de ABBA merece considerarse un objeto kitsch- puede manejarse sin ironías: en cualquier territorio de la cultura popular, existe la posibilidad de detectar un discurso secreto que el usuario puede reciclar para usos privados.

:

(...) A veces, el ejercicio de la crítica es un tenso pulso entre el culo y la cabeza: entre lo que la razón sanciona como insuficiente o incorrecto y lo que, misteriosamente, te mantiene pegado a la butaca, entre embobado y abducido. Incurriría este crítico en la hipocresía si no confesase - y transmitiese- lo mucho que ha disfrutado con Mamma Mia!: la más veraniega (no necesariamente la mejor) película de este verano, un helado al limón que se derrite, mientras suenan las perlas de una carrera pop que exploró todas las posibilidades de la hipnosis melódica.

:

(...) Mamma Mia! encuentra una convincente imagen simbólica para encarnar el repertorio de ABBA: una isla griega sublimada como locus amoenus de la posibilidad futura, el ajuste de cuentas con el pasado y el goce hedonista del presente. (...) Película con estética de Club de Vacaciones y descuidadísima puesta en escena, Mamma Mia! trivializa algunos clásicos -la revisión bufa de Take a chance on me por parte de Julie Walters-, al tiempo que amplifica la fuerza de otros
-The winner takes it all y S.O.S., por ejemplo-. Su imperfección es la de un cóctel servido al borde de una piscina: los habrá mejores, pero costará encontrar un momento más perfecto para degustarlos.

:

Aprendre a Can Jalpí

Propostes d'agost - 8

:

"Voldria aprendre", de Gerard Quintana a Treu banya (2008)

:

• Dissabte 9 d'agost / 22 h. / Gerard Quintana / IV Cicle de Concerts de Música Mediterrània al Castell de Can Jalpí / Arenys de Munt. Preu: 12 eur. Entrades: a l'Ajuntament d'Arenys de Munt el matí de 12 a 14 h.
• (Gerard Quintana és el meu contacte núm. 250 del Facebook)

:

Sí, sí, sí

El dret a la tristesa, al reclam de tendresa davant els fàrmacs o les teràpies, a la vida lliure, al camí llarg i difícil vers una felicitat quasi impossible, a la sinceritat i el despullament de l'ànima més que del cos, a dir que no per haver de dir que sí, tres vegades no abans que no canti el gall i tres vegades sí plorant a la casa del vi, de la sang feta vi. Això és el que ens proposen el dominic Antonio Praena, Juan Manuel de Prada i Amy Winehouse (quin nom, quina dona).

: