dimarts, d’abril 16, 2013

La fecunditat



Sota el títol de “Què pensar, Què desitjar, Què fer”, talment com una revisió de vida dels grups d’Acció Catòlica, l’obra social de La Caixa proposa una reflexió sobre la “utilitat” de l’art a través de peces de la seva col·lecció d’art contemporani i en tres exposicions, una per pregunta. Fins a finals d’abril podem veure, doncs, la que fa referència al desig, que inclou 8 peces signades als noranta, sobretot, amb la reproducció, a l’entrada, d’una obra de Duchamp que la comissària pren com a referència.

La diversitat dels llenguatges i, potser, l’absència de relat (o la seva micro-multiplicitat) que caracteritza l’art contemporani es contraposa, en aquest cas, en un fil conductor que els uneix, crec jo, i que té a veure amb la fecunditat de les relacions personals. De forma molt evident ho explica la peça d’Anish Kapoor “Quan estic gestant” (1992), que ocupa el centre d’una generosa paret nua i que convida a centrar-s’hi des de les múltiples perspectives que ens dibuixen les ombres del seu volum. El vídeo d’Helena Cabello i Ana Carceller (“Sense títol”, 1998), on dues mans omplen i buiden dos forats, o el joc de cintes “Jo desitjo el teu desig” (2003-2013), de Rivane Neuenschwander, abunden en la necessitat de la relació entre jo i l’altre tant per donar plenitud al jo com, també, per crear (fecundar) un tercer subjecte, que -en aquest cas- podria simbolitzar la pròpia obra d’art. Hem vingut a aquesta vida, semblen dir, per crear, a través nostre i gràcies a l’altre, una cosa nova. L’art és una bona manera de dir-ho.

Pepe Espaliú (“Luisa II”, 1993) o Sherrie Lavine (“Els solters”, 1990), en canvi, exploren la solitud. Com a punt de partida per a la solidaritat, en el primer cas, o com una irònica mirada duchampiana al mascle isolat i infecund, que ha fet del seu fal·lus una peça “artística”. Completen la mostra tres obres: una interessant “sacralització de la cantonada”, que ens proposa Dora García (“Bossa daurada”, 1995), com si en aquesta fecunditat hi fos convocada la necessitat d’un nou buit i reompliment espiritual (com el vídeo de què parlàvem). Una inquietant peça de Liu Jianhua (“Ombres a l’aigua”, 2002-2003) sobre l’ombra del “progrés”. I també una coneguda pintura primerenca de Miquel Barceló (“L’amor foll”, 1984) on l’artista, amb la intoducció de tots els gèneres pictòrics en un mateix quadre i amb una notable erecció masculina, formulés un programa sobre la fecunditat, també, de la seva prolífica i original producció posterior.

Què desitjar” serà fins el 28 d’abril de 2013 al CaixaForum Barcelona (av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8)Article per a la revista Valors (abril 2013)

    Publica un comentari a l'entrada