diumenge, d’agost 25, 2013

Humor suat

Una cadena humana per la independència, de fa uns dies, a Palamós (ACN)

Jo crec que la famosa cadena humana a favor de la independència de Catalunya que s'està muntant pel proper Onze de setembre, diada nacional, serà un èxit, com ho va ser la manifestació de l'any passat. No és que no hagin canviat coses des d'aleshores, que sí, sinó que la situació política respecte al "problema" de Catalunya roman com enquistada, i cada segon que passa, enlloc de refredar-la, l'escalfa. No tan sols crec que serà un èxit sinó que també penso que, per més xiruquera que em sembli, m'estimo mil vegades aquesta manera de manifestar-se (de 'fer política de carrer', diuen alguns) que no d'altres que, sovint, malmeten les causes més justes. Finalment, respecto moltíssim la gent que hi anirà, un àmplia majoria amb ganes sinceres de voler el millor per Catalunya i, com que és on visc, ja ho agraeixo d'entrada.

Jo, però, no hi aniré, si no els fa res. M'encantaria sumar-me a la il·lusió col·lectiva que, segurament, s'hi respirarà i res del món em faria tant de goig com tenir les coses tan clares. Tot i que coincideixo en què la situació actual és insostenible, i que hi ha poques possibilitats de canvi i entesa, entenc també que la solució (la independència) ens pot portar més problemes que avantatges. En això sóc molt català, molt pragmàtic. Els partidaris de la independència diuen que estan disposats a fer-nos pedagogia, a convèncer els que tenim seriosos dubtes, a sumar. Gràcies, ho dic sense conya. Encara que preferiria que es limitessin a dialogar, a defensar les seves posicions com si fossin una més (no 'la' del 'poble' o la del que té tota la raó) i a mirar si, enlloc de convèncer, miren de trobar un espai comú, nacional (com la Diada), on ens hi puguem entendre. Tampoc ho veig tan difícil. Però si l'objectiu és intentar convèncer amb arguments els que "encara" no ho estem, també ho agraeixo, dic.

En fi. Davant aquesta convocatòria, doncs, deixeu-me dir que hi veig dues cosetes que voldria comentar. La primera, el fet curiós que la gent de Procés Constituent (seguidors de tàndem Forcades / Oliveres) hagi decidit sumar-s'hi amb la peculiaritat d'envoltar com un rínxol de la cabellera central el perímetre de la seu de la Caixa de Pensions a la Diagonal. Ho trobo genial. Precisament, molta gent els alletja per desviar l'atenció del missatge central. Jo crec que és tot el contrari. Per mi, almenys, la pregunta essencial és 'com serà aquest magnífic país un cop es declari independent?'. No és cap bajanada, depèn de com me'l pintin em farà més o menys gràcia, a mi, almenys. I aleshores surten les contradiccions. Que si les dependències no són solament les que ens lliguen a un determinat estat; que si el model econòmic és també clau en la crisi econòmica, política i moral que vivim; que si, posats a fer, no ens podem deslliurar també dels que ens manen, a casa; etc... Genial.

I la segona és que, com en tota opció política (si bé unes tenen més tendència que les altres, depenent del seu pretès desig emancipador i les seves sospitoses dreceres), hi ha el risc evident d'idolatria. Idolatria, resumint, seria que el mitjà passi a ser superior a l'objectiu. La idolatria sacralitza el que no cal. En un context de dessacralització com el que estem, paradoxalment, aquest fenomen es veu com creix, encara que una mica ridículament. Bé, jo crec que, almenys per alguns, molt atents al que fem els altres, el denominat procés i les seves manifestacions populars han caigut en el parany sacralitzador. Fixeu-vos: te'n pots riure del rei (de fet, el que queda malament és no fer-ho), del papa, del propi president de la Generalitat, no diguem de Rajoy i Rubalcaba, de qualsevol que enganxin fent l'idiota a la tele (cosa fàcil, d'altra banda), però pobre de tu que ho facis del procés. És més, en riure't-en, pots menysprear sense cap problema, amb insult inclòs, tots aquests i qui vulguis, però no colarà cap ironia, ni per més suada que sigui, que no mereixi un apadregament del corifeu twitaire.

Jo l'altre dia, encara amb lleganyes, vaig cometre un error d'aquests darrers, fent un acudit mal explicat i no deixant prou explícita una segona lectura. Tothom va entendre que deia 'bruts' als que aniran a aquesta cadena i jo, com és obvi, no ho pretenia pas. Vaig excusar-me de seguida que ho vaig veure. Però la reacció ha estat tan brutal, tan desproporcionada, tan visceral, tan violenta, que m'ha fet veure en primera persona de què parlen alguns quan diuen de fer pedagogia. Alguns, no tots. 


Publica un comentari a l'entrada