dimarts, de desembre 17, 2013

Raimon i Espriu al Monumental



Vaig anar al magnífic recital que ens va oferir Raimon durant més de dues hores, al teatre Monumental de Mataró, divendres passat. El concert es dividia en dues parts. Una primera en la que el cantant repassava algunes de les seves darreres cançons, amb l'afegitó final de les quatre o cinc més conegudes del repertori. La segona, dedicada íntegrament a Salvador Espriu, tenia com a plat fort la interpretació sense interrupcions del conjunt de Cançons de la roda del temps del poeta.

El primer que he de dir és que m'ho vaig passar molt bé. M'agrada molt, Raimon, i m'agrada molt també Espriu. Feia molts anys que no veia el primer en directe i sempre m'agrada retrobar-me amb algun dels poemes d'Espriu, del que cada vegada que el llegeixo, o l'escolto, en trec més coses. I també és de justícia felicitar la gent de la comissió de l'Any Espriu a Mataró. La seva insistència i el seu treball ens han portat fina ara activitats originals, magnífiques i irrepetibles. Enhorabona.

Com que m'ho vaig passar molt bé diré ara les coses que em van inquietar una mica, malgrat tot, en cap cas atribuïbles als que he anomenat fins ara. En primer lloc, segurament inevitable, és que el públic era força gran (sempre ho diem, això, a tot arreu). Jo devia ser dels més joves, tot i que en vaig veure, de més joves. Crec que un dels problemes d'haver estat modern és que siguis difícilment transferible cap a altres generacions. I, en el cas de Raimon això és una mica injust. A banda de la seva pròpia producció, que traspassa el moment en què fou escrita, el cantant de Xàtiva ens ha permès accedir molt més fàcilment a la nostra tradició literària. No tan sols Espriu: Ausiàs March, Rois de Corella, Jaume Roig... ¿Voleu dir que podríem trobar, entre els moderns d'ara, aquesta contribució?

La segona cosa que em va inquietar, i potser té relació amb la primera, és que vaig viure una experiència que ja no recordava massa, la dels recitals "de protesta" o com es digui. Un senyor, per exemple, em va dir "és que s'hi havia de ser". Jo vaig pensar, "bé, s'hi ha de ser si t'agrada, si no, no cal, oi?". M'emprenya una mica haver de seguir els músics (o el que sigui), especialment si tenen prou qualitat, com és el cas, per militància (militància de què, per cert?), que és el que subjau al comentari. El mal costum d'aplaudir quan la peça acaba de començar ("guaita, ara toquen aquesta"), de cantar des del públic o d'onejar una estelada (què caram hi tenia a veure, amb el que estàvem fent?), hi contribueix per desgràcia dels que anem a fer exactament el que ens han convocat a fer.

Curiosament, aquell dia era el mateix, o l'endemà, que es coneixia la famosa pregunta i data de la consulta-fetitxe. ¿Com havíem d'interpetar, pensava maliciosament, el Diguem no que s'acabava d'aplaudir com mai?

Més seriosament, crec que el caràcter clàssic de la proposta de Raimon, i d'Espriu, correspon a la impossibilitat de donar un únic significat, i molt menys un únic significat polític, a les seves cançons o poemes, i a la capacitat que cada una de les peces es valgui per si sola, molt abans (o després) del seu significat. Això és, en realitat, el que els fa grans, i no l'estreta significació que els solem atribuir. I això val, crec, per tots els artistes i poetes, que ho són tot menys propagandistes.

Per últim, penso que una de les coses positives de la postmodernitat consisteix en la demolició de la línia identitària amb què dividim habitualment les persones o els grups. Que si un és d'esquerres, ha de dur barba, no ha d'anar a missa, ha d'anar de part de Palestina, li ha d'agradar en Raimon i ha d'odiar Vargas Llosa. O, que si un és de dretes (i espanyolista, posem per cas), ha de flipar amb Manolo Escobar, ser del Madrid, dur corbata i escoltar la Cope. Algú en dirà coherència, però és just el contrari. Es pot ser d'esquerres, simpatitzar amb Israel, agradar-te Raimon i Manolo Escobar, ser 'de missa' i llegir Vargas Llosa. I que tot això, de fet, sigui secundari. I despullar-te'n quan vulguis, de veres, gaudir a fons d'un bon recital com el de divendres.
Publica un comentari a l'entrada