dimarts, de desembre 03, 2013

Les tentines cristianes d'en Quim Nadal

Foto: David Borrat / Diari Ara.

A la presentació que va fer a Mataró, a Dòria Llibres, del llibre Fent tentines per la vida (Ara Llibres, Barcelona, 2013), Joaquim Nadal va explicar una anècdota molt il·lustrativa. Un antic regidor de Cultura de Girona, que ja és mort, després de parlar d'això i d'allò, li va etzibar: "El que passa, Quim. és que tens un cristianisme mal resolt". Bona part d'aquesta narració de la infantesa i la primera joventut de Nadal, com a mínim un capítol, es dedica a explicar com es va nodrir, i com es va exhaurir (o dissoldre), el seu cristianisme i, m'atreviria a dir, de bona part de gent de la seva generació. 

No tan sols per aquest aspecte, sinó per molts altres, val la pena resseguir els passos i els paisatges del que després fou alcalde de Girona, candidat a President de la Generalitat i conseller dels governs de Maragall i Montilla. I, de fet, moltes coses més. Una de les coses que més m'agraden d'en Quim Nadal (i que m'agradaven d'Ernest Lluch, per exemple), és la seva capacitat per parlar amb certa autoritat de molts temes, no tan sols els més immediatament relacionats amb la política. Amb autoritat i rigor. Diria que m'agrada aquesta capacitat i potser vull dir que l'enyoro en tants i tants casos...

Però avui m'agradaria destacar l'aspecte que comentava. ¿Com és possible -penso sovint- que molt bona part de fills de famílies catòliques, gens franquistes, formats en el cristianisme més progressista i esperançats amb els aires de canvi del Concili Vaticà II, siguin més aviat agnòstics? Segurament, d'explicacions, n'hi ha moltes. L'autor, després de fer una molt envejable relació de títols que el van influir (alguns dels quals els teníem també a casa, vegeu pp. 105 i 145), Nadal creu que "tota la lògica de la importància de l'home, i de la vida, tots els intents d'encarnar la religió en la vida dels homes i en els seus problemes i contradiccions, ens portava a una realitat diferent, a un enfocament més racional de les coses i menys lligat a la fe" (pp. 145-146).

La crisi de la transmissió

Alguns, com Vattimo, veuen també en la secularització, en la dissol·lució, la culminació de facto del programa cristià. En aquest sentit, traslladar la fe del religiós al racional, de l'espiritual al més vital (inclosos "problemes i contradiccions"), de la gnosi a la història, seria en realitat el més semblant a l'encarnació. I els mecanismes simbòlics, grupals o narratius que tenen totes les religions serien, en el cas del cristianisme, absolutament secundaris i, fins i tot, "transparents". No vull dir amb això, perquè sempre m'ha semblat una falta de respecte, que Nadal és un "cristià que no ho sap"; ell sap perfectament què és i què no. El que vull dir és que pels cristians, l'important no és "en què creus" sinó sobretot "com vius", com exemplificava fa pocs dies en Josep-Maria Terricabras parlant de Panikkar; cosa que ja s'assemblaria més al relat de l'autor.

Tot i així, m'agradaria fer dues postil·les a aquesta, diem-ne, teoria. Una d'elles, l'exposa molt bé el propi Nadal, descrivint aquell temps de formació cristiana, d'escoltisme i de pregària, com "una etapa que ens ha marcat i molt, que deixa petjada, cultura i memòria. Hi ha coses que no s'esborren mai més". Efectivament, un dels perills de la dissol·lució, de la "transparència" necessària dels símbols (l'important és el que anuncien i fan present, no el que són) i de relegar a un segon (o últim) terme els mecanismes propis de la religió i la seva tradició consisteix en la incapacitat de transmetre aquesta petjada, aquesta "cultura i memòria" i aquesta invitació a omplir-se de "realitat" un cop nodrit de "fe". La primera objecció a Vattimo, més que a Nadal, seria il·lustrada amb els perills de la crisi de transmissió, de la fe, esclar, però no tan sols de la fe.

Per exemple: ¿com s'arriba a una reflexió així si no s'ha mamat (i rumiat) la tradició? Parlant de la seva etapa escoltista, diu...
Vist amb perspectiva, és molt probable que ens devorés l'estètica, però també és veritat que, de la mateixa manera que el contacte amb la natura ens va atorgar el gust per les coses del territori i del paisatge, l'ampul·lositat de les cerimònies ens cultivava el gust per l'ordre i sentit endreçat d eles coses, que adquirien un valor nou més planer si s'explicaven les ablucions o l'encens més com el record de les necessitats higièniques dels temples antics que com l'ampul·lositat inútil del poder de l'Església. (p. 117)

La crisi de la intimitat

La segona qüestió que m'evoca el relat de Quim Nadal té més a veure amb els "oblits" del Concili Vaticà II, o de l'època. Evidentment, si la fe circula en l'àmbit estrictament racional, acompanyat, sí, per tota una nova sensorialitat (les paraules vernacles de l'Evangeli, les cançons "modernes", una estètica allunyada de la tradició, unes pregàries tipus Michel Quoist, un desig d'"autenticitat" enlloc de la fe del carboner...), és fàcil que desemboqui als llocs on la raó té més raó de ser, valgui la redundància. A parer meu, un dels "oblits" del que parlava és el de la vida interior, el de la "intimitat amb Déu", com diem els creients. Com en una parella, si tot el que ens uneix passa pel sedàs pràctic, som més aviat socis que no pas amants. Igualment, aquella trobada amb Déu "pràctica" (i inexorable) que es produeix en el descentrament de cadascú vers l'altre, fins i tot per l'altre més odiat, té el seu correlat, també inexorable, en la vida més íntima i profunda de cadascú. Em temo que l'actual desaparició de la intimitat (a les xarxes socials, a les converses...) té el seu pròleg en un cert menyspreu (per burgesa?), per alguns, o simple oblit, per altres, de la generació anterior. Un tema mal resolt, sí.

El post, a CatalunyaReligió
En castellano, aquí
Publica un comentari a l'entrada