diumenge, de desembre 22, 2013

De rosaris i d'ovaris

Em sembla que em moleta tant que es remeni de nou la Llei de l'Avortament (res de retocs, una moguda a fons), segons sembla per contentar la part més conservadora dels votants del PP, com alguns dels "arguments" de la resposta dels que s'hi oposen. Jo tampoc l'hauria tocat, potser sí retocat, si hagués fet falta. Amb l'entrada de la nova llei, el nombre d'avortaments va baixar, tot i que el 2012 va tornar a pujar (¿per què serà que puja tant quan mana el PP?). Jo, que no crec que l'avortament sigui una alternativa a l'embaràs, i que penso que és un recurs ultimíssim en casos ben determinats, trobo també que la criminalització no resol res. I que en la decisió duríssima d'avortar, difícilment el fet que això sigui il·legal la tirarà enrera. Només hi afegirà entrebancs, sòrdidament (o econòmicament) salvables, com bé sabem en aquest país.

Però, com deia, m'inquieten alguns arguments dels que s'hi oposen amb fermesa. Potser més els eslògans que els arguments. Primer, per la relació que es fa entre la moral religiosa -catòlica- i la reforma actual. Bé, quan els bisbes es manifesten contra la guerra d'Iraq o contra la pena de mort, o contra les tanques assassines de Melilla, ningú demana que no hi barregin els rosaris. El primer que cal dir és que és lícit que les religions, o els seus representants, opinin el que creguin, de la mateixa manera que qualsevol altre ho pot fer. Benvingut sigui el debat públic, que no és propietat de ningú. I això vol dir estar disposat a dialogar, a acceptar que l'altre pot influir tant com tu, etc...

En segon lloc, discrepo també dels eslògans que determinen la que la propietat d'un cos embarassat és de cadascú. No en bé, em temo. En realitat, un embrió és l'inici de l'alteritat i, per tant, de la responsabilitat (no la propietat) vers un altre, fins que aquest vagi adquirint la seva pròpia responsabilitat, que és bastants anys més tard. En l'avortament, crec jo (i sense entrar encara en termes morals), hi ha col·lisió de dos drets: el de la mare, clar, però el de la incipient vida, absolutament dependent, també. I crec que és en aquesta col·lisió de drets, i no la negació absoluta d'un d'ells, que s'ha de produir el debat jurídic i deontològic. Diré més: són les esquerres les que, per la seva defensa principal dels més febles, haurien de reivindicar el lloc del no-nat, també.

I en tercer lloc, m'inquieta la lleugeresa amb què tothom parla d'un tema tan important, en què el que està en joc és la vida. La vida sovint condicionada per un embaràs no desitjat, sí, però la vida desprotegida d'un futur ciutadà, també. Les dues valen la pena. Sense absolutitzar cap dels pols, sense judicar ningú (pels cristians, el Judici és cosa de Déu, no nostra, i un cop morts), i sense frivolitzar, ¿és possible tenir un debat serè sobre el tema? Em temo que, d'això, tampoc.
Publica un comentari a l'entrada