dimarts, de març 11, 2014

L'Adagio d'Albinoni



Un recent i molt recomanable escrit de la Maria Escalas al seu blog (aquí) m'ha fet pensar en el famós Adagio de Tomaso Albinoni, que és el punt de partida de l'escrit, insisteixo que molt recomanable. Ja he dit moltes vegades, aquí, que jo no sóc massa musical. No sé tocar cap instrument, si em posen una partitura al davant no sé si està del dret o del revés i sóc un perfecte llec en música, sobretot la del meu temps. No sóc musical (és a dir, no tinc incorporada la música com a fil conductor de tot, com molts dels meus contemporanis), però m'agrada la música. Una mica eclècticament (vull dir absurdament, però en finolis) i acomplexat pel munt de coneixements musicals que té tothom, segons em sembla a mi.

En fi, totes aquestes prevencions van perquè, simple com sóc, la peça més famosa d'Albinoni, que ignoro si en va fer cap més, m'agrada molt (de fet, sembla que d'Albinoni només són unes notes perdudes i que la composició és del segle XX). M'imagino que com a mi gairebé tothom, perquè està més vista, més sentida, que l'anar a peu. L'he sentit moltes vegades, però en recordo una de molt especial i ben tonta, fa molts anys (sempre associo la música al primer lloc on la vaig sentir, o on m'hi vaig fixar més). Va ser en una prova de so a la plaça de Santa Anna, preparant un espectacle, no sé si de La Cubana, que hi feien més tard, i hi havia la Tere Almar, tècnica municipal de cultura. Era un dissabte a la tarda, havent dinat; hi havia poca gent al carrer i jo no sé massa cap on anava que hi vaig coincidir. Crec que anava a festejar. El tècnic de so va provar la potència de l'equip amb Albinoni, que va ressonar pertot. A mi em va semblar que el món s'aturava i jo, clar, amb ell. Aquestes notes amb què comença, tan fines, tan dolces de seguir, primer unes passes, després unes carícies, de cop despullen el món. Com una connexió entre l'abisme que hi veu i la teva solitud, no saps massa de quina mena és el clam que hi sents.

Un alumne de la Maria troba que l'Adagio és trist. Ho és. La peça té dues parts que són, o semblen, pràcticament iguals, lligades amb un solo de violí, o de violoncel, jo què sé. Ja dic que jo no en sé i, per tant, ignoro del tot si la primera i segona part són iguals, però jo les sento completament diferents. Sí, la primera part és trista i la segona, tot i que potser no la primera vegada que la sents, la progressió és cap a l'esperança. "Veus, això? Doncs és així", sembla que et digui a la primera part. I et quedes fotut, clar. "Doncs és amb això, i així, que ara et torno a tocar, com refaràs les coses", t'etziba. De manera que la tristesa i l'esperança són fetes de la mateixa matèria, de les mateixes notes. Que em temo que primer cal "despullar el món", per més trist que sigui, i sense dreceres, per conèixer l'esperança. I a vegades ens ha de trastocar la música, ens han d'aturar enmig de la ciutat, ens han de fer un solo barroquitzant, ens han de tocar ben endins, has de fer com si et dutxessis, per veure el goig de la mateixa vida que avorries.

Si és així, Albinoni (o qui sigui), gràcies. I si no, també.
Publica un comentari a l'entrada