dijous, d’abril 10, 2014

El paisatge, un escac a l’ordre


El mes passat parlàvem sobre el paisatge en l’obra de Le Corbusier i resulta que a Mataró, la Fundació Iluro té oberta una exposició del seu fons, atresorat per la seva antecessora, Caixa Laietana, dedicada al paisatge, com a primera part d’un seguit de mostres d’aquest fons, que no ha anat a parar a les grapes de Bankia. L’exposició de 58 obres ha estat comissariada per Francesc Fontbona i comprèn des d’autors del segle XIX com Urgell, Meifrèn, Barrau, Mir, Bonaterra o Estrany, a autors més recents com Perecoll, Novellas, Alís o Marta Duran. 

Dèiem, doncs, el mes passat, que “la paraula paisatge té la mateixa arrel que la de “pagès” o “país” [“també “pagà” o “pagament”] i està relacionada amb dos conceptes claus per a l’home: l’horitzó (la descoberta de l’homo erectus) i la identitat”. Tot i que el paisatge és un motiu pictòric des dels principis de la pintura, va cobrant importància fins a la seva idealització, cap al Renaixement, coincidint amb els processos d’urbanització: a mesura que ens allunyem de la “natura” hi trobem un interès que ignoràvem. A mesura que deixa de ser ‘rendible’ (ens permet “pagar” o fer de “pagès”) comença a semblar-nos bella (paisatge) i simbòlica (país). 

Petrarca, rellegint Agustí d’Hipona, descobreix que la natura, quan l’admirem, té un retruc cap endins; així, el paisatge seria la suma de la natura i de la llum interior. L’anhel d’horitzó, contemplar el que ens falta, endevinar camins ignots, junt al fet que totes les utopies (o “cels”) hagin utilitzat el símbol del jardí, obre l’altra gran capsa del paisatge pictòric: el de la simbolització.

Durant el classicisme, el paisatgisme reproduïa l’anhel de domini dels homes damunt la natura. És a partir de finals del segle XVIII, i sobretot amb el Romanticisme, que es descobreix impossible, aquesta tasca. El que s’admira, o es tem, aleshores, és el que no controlem (les tempestes, la immensitat, l’inconscient…) descobrint-hi el sublim, en una natura “que es completa ella mateixa”, com deia Rilke, o en el pintoresc, que posa en escac l’ordre clàssic. Des d’aleshores, d’això, i de la solitud de l’home davant les forces que no pot governar, en diem art contemporani. I a la Riera de Mataró n’hi ha un bon tast.

L’exposició “El paisatge en el fons d’art de la Fundació Iluro” es pot veure fins el 4 de maig de 2014 a l’Ateneu de la Fundació Iluro (La Riera 92, Mataró).
Article per a la revista Valors (abril 2014)
En parlen Àlvar Sàez a El Tot Mataró (aquí) i Pere Pascual al seu blog (aquí i aquí)
Foto: una obra de Ramon Martí Alsina.
Publica un comentari a l'entrada