dimarts, de juliol 14, 2015

La llista conjunta de Ponç Pilat



Vejam: a mi tant m'hauria de fer. Si CDC, ERC i la Cup (la Cup, ¡valga'm Déu!) volen presentar-se junts en unes eleccions autonòmiques per fer veure que són una altra cosa, allà ells i els que els comprin aquest miratge. Si resulta que una entitat parapolítica com l'ANC els aporta una sèrie de noms per posar a les llistes i, sobretot, els organitza un gran míting quinze dies abans de les eleccions, ells sabran el que es fan. Si, a més, una entitat en defensa de la llengua i la cultura catalanes comet l'error d'identificar-se amb aquests tres partits (de manera que foragiten aquells qui defensem com el que més la llengua i la cultura però no som suïcides sinó federalistes, és a dir, que sabem que les espècies febles sobreviuen gràcies a la cooperació i no la confrontació), em farà molta pena, però ja són prou grans. En fi.

Finalment, sembla que aquest maremàgnum se servirà sense la Cup (per sort per ells), però que no cal que tinguin por, que faran d'obedients escolanets fent veure que fan pupa perquè aixequen espardenyes. I ja tenim la comèdia muntada.

Com deia, a mi tant m'hauria de fer. Ni els votaré junts ni els votaré per separat. Ni sóc nacionalista ara que pacten amb ERC ni ho era quan pactaven amb el PP, fa quatre dies.

Una mica d'enveja, però, sí que em fan. Els que creiem que hi ha ideals millors que els de posar fronteres i demanar passaports als cosins de milions de catalans ens agradaria que les confluènceis fossin, per exemple, per crear estratègies "regionals" de cara als enormes riscos de l'economia mundial i a les incerteses amb què els afronta Europa... començant precisament amb els que sembla que ens hem de separar. Més que res perquè vivim allà mateix i són els "enemics" els que ens compren la majoria dels productes que els catalans exportem. En fi, coses com aquestes que no fan manifestacions, ni es permeten tòpics homèrics, ni, ai, mouen la "societat civil". Començant pel PSC, per exemple, ens agradaria una nova "confluència" -d'entrada- entre la diàspora socialista. Sembla que els déus ens ho reserven per altres temps, de manera que ara tocarà sofrir els que vivim.

¿Cantem La gallineta?

No m'hauria d'importar, dic, però és obvi que em preocupa. Es veu que l'objectiu d'aquesta opció electoral nacionalista és entrar al Parlament, declarar la independència i tornar a fer eleccions. Com si ens sobressin els quartos. Es veu que després d'aquestes segones eleccions (de fet, terceres o quartes...) caldrà fer una Constitució catalana i una negociació amb el Govern espanyol, no sé si amb dues o tres eleccions més. Ningú no ens diu el pla B, és a dir, què passa si els acords són declarats nuls de ple dret i el Govern, com és natural, es nega a negociar res que no reconeix. I la UE, que ja té prou maldecaps, fa costat -com és obvi- a un dels seus estats membres i la legalitat vigent. ¿Què passa? ¿Girem cua? ¿Fem una guerra? ¿Fem una vaga de fam? ¿Fem una rotllana? ¿Cantem La gallineta? ¿Tanquem els repetidors d'Antena 3? ¿Desconnectem amb l'Estat? ¿Diem als pensionistes i als aturats que, sisplau, no cobrin fins a la victòria? ¿Demanem als funcionaris que facin la feina gratis fins el dia de l'Albada de la Nova Era? ¿Tallem la llum a la Capitania General?  

Això és el que em preocupa. Si per alguns la independència és tan i tan important que estan disposats a sacrificar-se, ho trobo molt bé, hi ha d'haver gent per tot, però que hi fiquin a la resta de ciutadans, amb les conseqüències d'empobriment que inevitablement ens durà, ho trobo una barbaritat. ¿De veres que no queda ningú a CDC i a ERC (a la Cup ja sé que no) amb una mica de seny per veure-ho? ¿I els de l'Òmnium, no eren tan intel·ligents? ¿De què serveix protegir els pronoms febles si ens importen un borrall les persones febles?

Tothom fa paral·lelismes interessats amb l'actual crisi grega i el ditxós referèndum de l'altre dia. El primer ministre Tsipras ha acordat amb la UE un paquet de solucions tant o més dràstiques que les que els grecs van negar-se en referèndum. La política no consisteix en fer, com Pilat, responsable al poble i rentar-se'n les mans. No. És justament al revés, com ara aprèn amargament el jove estadista grec. Jo també faré un paral·lelisme interessat. L'endemà de proclamar la independència ens n'adonarem que la independència no existeix i, amargament, caldrà pactar amb la Realitat, amanida pels avinagrats condiments del temps que haurem perdut votant-nos els uns els altres davant les mans impol·lutes de Ponç Pilat.

Foto: Ecce Homo, per Antonio Ciseri (1871), col·leció particular.
Publica un comentari a l'entrada