dimarts, de gener 12, 2016

N'estem fins els borbons



Es veu que ERC de Mataró presentarà al proper ple municipal una proposta per canviar el nom a tots els carrers que porten el d'un membre de la dinastia borbònica a la ciutat. Coi, ¿que en són gaires? em pregunto mentre faig un càlcul mental... Ells mateixos diuen a la proposta que són ben pocs: la ronda Alfons XII, el carrer Isabel II, el carrer Cristina i carrer Amàlia. Pels amics d'ERC, "la dinastia dels Borbons no destaca com a estendard de cap d’aquests valors [es refereix als que parlava aquí] i sí, en canvi, s’ha caracteritzat històricament per la negació dels drets individuals i col·lectius dels ciutadans de Catalunya i ha estat representativa també de la cara més fosca de l’Estat com a estructura política contra tot el poble espanyol".

No tinc a mà (no el trobo i ara no tinc temps de buscar-lo) el meravellós llibre de Ramon Salicrú Mataró, carrer a carrer, on sí que recordo que desmitificava (senzillament sense parlar-ne) algunes històries tan divertides com potser falses dedicades, sobretot, als origens del nomenclàtor dels carrers Cristina i Isabel (només més tard batejat amb el II), que atribuïen a les mestresses d'alguns dels burdells que havien caracteritzat aquesta zona de Mataró fins fa relativament poc. La llegenda també diu que Josep Pla n'havia freqüentat algun. Com que ho desmitifica, segurament tenen raó en atorgar el caràcter de borbònics a aquests dos pobres carrers. Ni discutirem, per tant, aquest "ominós" origen. El que no acabo d'entendre és la proposta en sí.

En primer lloc, cal anar molt en compte, crec, en els canvis de carrer que, sobretot, tenen afectació postal. És un enrenou considerable a tots els efectes que jo, almenys, no voldria passar si fos veí d'algun d'aquests carrers el om dels quals, en alguns casos, és absolutament popular, cosa que no passava amb els dels carrers franquistes, per exemple. En segon lloc, mentre que trobo adequada la substitució dels noms franquistes dels carrers, cosa que a Mataró ja es va fer el 1979, no m'ho sembla, però, afegir-hi altres períodes o grups. El que a l'inici de la democràcia es va identificar com la voluntat de fer punt i a part amb el règim franquista, no amb la resta de la història mundial, no sé massa ara què significaria. L'al·lusió als valors em sembla una mica agafada pels pèls... Ja ho sé que ERC creu que estem vivint un canvi de règim i que probablement vulgui emular el 1979... Però ¿el canvi que proposa es deu exclusivament a la dinastia de la persona que ens fa de rei?

En tercer lloc, hem de dir que ara hi ha una moda respecte al nomenclàtor, moda que l'ajuntament de Barcelona ha adoptat com a un dels signes d'identitat del nou govern (a mi me n'agradaria de més útils, però què hi farem) i que podria ser que aquí vulguéssim repetir com uns lloros provincians. No ho sé.

Aleshores, doncs, no hi veig massa la gràcia. A veure. Com que afegeixen l'adjectiu "republicana" al nom del seu partit, posats a fer, no caldria que ens centréssim en la dinastia borbònica, oi? ¿O és que som uns carlistes reprimits i volem distanciar-nos-en d'ençà de les simpaties liberals d'Isabel II? Podríem ampliar-ho, doncs, a les altres dinasties del regne d'Espanya, fins i tot el conjunt de reis, inclosos els del Casal de Barcelona, que tampoc eren uns xaiets. Mig Pla d'En Boet hauria de canviar de nom. ¿Per què només els Borbons? ¿És que ERC creu que la dolenteria també s'hereta i que hi ha pecats dinàstics que passen de pares a fills, com defensen els més obscurantstes? O també podríem treure els noms relatius a dinasties mataronines de nobles, com Onofre Arnau. O de presidents de caixes d'estalvi. Fora. O mercenaris, com els almogàvers. Fora. A veure, o som republicans o no ho som, oi? Esclar que Lucius Marcius, ara que hi penso, tampoc devia ser un gran demòcrata. Fora. Com us podeu imaginar, la recerca de noms immaculats, genuïnament republicans, seria llarga i àrdua. Però l'endemà, així, com per art de màgia, tots ens omplirem de valors fantàstics. Ostres, que fàcil que era i fins ara no ens n'havíem adonat.

Una altra de les coses importants de la denostada Transició va ser, precisament, que molts vam aprendre que volia dir republicà. I sí, tenia més a veure amb els valors que amb els símbols, més amb el dia a dia amb el qual s'aconsegueixen els drets i llibertats que anhelem que no amb confiar amb la màgia de la paraula, encara que sigui abracadabra, o d'un cap de guix que cau des d'un balcó.
Publica un comentari a l'entrada