dimarts, de gener 05, 2016

Eleccions al març? Un nou escenari


Si CDC no cedeix a última hora i canvien de candidat, el Parlament haurà esgotat totes les possibilitats per a l'elecció del President de la Generalitat i, per tant, com marca la Llei, caldrà convocar noves eleccions. Aquest inaudit escenari, tragicòmic, la conveniència partidària del qual ja va ser analitzada fa pocs dies per Oriol Bartomeus a El Periódico, ¿realment pot resoldre alguna cosa de l'atzucac on ens han ficat els partits que van pactar per convocar les eleccions del passat 27 de setembre, convertir-les en un plebiscit, i perdre'l? Potser sí o potser no.

Si tots anem a votar exactament el mateix que vam votar el dia 27 de setembre (potser hi ha qui ja ni se'n recorda) i els partits no canvien ni una coma de la seva oferta, òbviament no avançarem gens i serem on érem. És evident que no serà així. En aquests mesos hi ha hagut altres eleccions d'àmbit general (de resultat també molt incert, inexplicablement desaprofitat pels partidaris de canvis), algunes modificacions (el més recent, la dimissió del cap de llista de la Cup) i una opinió pública entre decebuda, astorada o directament divertida.

Si algú comet l'error, però, de considerar-les de nou plebiscitàries, de repetir "el vot de la teva vida", i de creure's la fantasia de crear una República Independent com a resultes de la victòria dels aliats de l'actual president, i donat que els blocs imaginaris del sí i del no van empatar (amb més vots pel no, però, cal recordar-ho tot i que fos un plebiscit de broma), la incertesa és quin dels dos blocs té l'electorat més mobilitzat, menys "decebut". I, de retruc, quin partit liderarà cadascun dels bàndols. Podem fer moltes hipòtesis, però jo no ho tinc tant clar. Ara, totes elles són d'altíssim risc pels que, com deia, van decidir (per segona vegada) no acabar la legislatura i convocar-nos a les urnes per perdre una dotzena d'escons a cada bugada.

¿I si canviem d'escenari?

Ara bé, hi ha un tercer escenari possible, en la línia del que apuntava ahir Antoni Puigverd a La Vanguardia. Llegiu-lo a ell perquè té raó. Però jo em permeto de formular-ho així, amb un excurs inicial que voldria que disculpéssiu.

1. Com bé deia diumenge passat Joan-Carles Mèlich a El Punt Avui, la característica de la democràcia és que no podem apel·lar a cap déu per saber què és legítim davant el que és legal i que atorgar-se la legitimitat (fer com els déus) és un error. Ell citava una sentència del TC que rebutja la declaració paper-mullat sobre la independència que el nou Parlament sí que ha tingut temps de fer. Però la crida a la indepèndència es fa, també, sobre legitimitats més o menys etèries, en qualevol cas més que no una carta magna escrita i aprovada. Ara, ¿en què es fonamenta la llei, sigui quina sigui? Té raó el TC quan diu que en la Constitució, aquesta imperfecta i gens divina eina, i té raó quan diu que no li compet a ell canviar-la, si s'escau.

2. La independència, doncs, que pot ser perfectament vàlida com a argument polític (com ho pot ser per un altre el socialisme) no està prevista per aquesta Constitució ni per cap altra. Està previst que els programes màxims d'uns i altres es puguin defensar però els hi impedeix de realitzar-los. Un socialista sap que mai hi haurà socialisme amb aquesta Constitició i no per això renuncia ni al socialisme ni a les reformes que la seva ideologia impulsa en aquest marc compartit. Perquè el més important de la Constitució no és el text sinó el consens. En la història d'una Espanya partida per la meitat almenys els últims dos o tres segles, amb el colofó sagnant d'una guerra civil i d'una dictadura llarguíssima, el denostat consens té un valor incalculable que qui no veu o bé és cec o bé és un cínic. Aquest valor és en què es basa la Llei fonamental espanyola i les seves subsidiàries.

3. Catalunya va participar d'aquest consens. Arreu d'Espanya, i de forma molt especial a casa nostra amb la mobilització independentista, ha entrat en crisi per diferents motius. I potser ja toca que sigui així, no n'hem de fer escarafalls. L'aportació de Catalunya, deia, a aquest consens va ser determinant. Primer, per la col·laboració conjunta de les forces democràtiques (vegi's Assemblea de Catalunya) i, després, per la decisiva aportació de diversos ponents constitucionals (Miquel Roca o Jordi Solé Tura) a l'entreixinat final.

4. ¿En quina legitimitat es basarà el que podem fer a partir d'ara? Seguint l'article de Mèlich, en cap. Però seguint-lo també a ell, la base podria ser la "mala consciència" d'una llei limitada i sempre provisional que no culmini les nostres expectatives però que ens permeti un nou marc ampli de convivència per a les properes generacions, com va fer la dels nostres pares. Un consens només pot ser bescanviat per un nou consens. Una proposta que paretixi per la meitat el país i que deixi a demòcrates a una o altra banda no és cap consens. És una partida de guanyadors i perdedors. Qui s'estimi veritablement la nació que diu defensar... la vol així?

5. L'escenari nou que proposo, que ja veig dormint massa aviat el somni dels justos, consisteix en fer, veritablement, un "procés constituent", però exactament al contrari de com es planteja fins avui. Enlloc d'un procés "de baix a dalt" (del desig a la seva provisió, com si anéssim de compres al súper amb els quartos del dèficit fiscal), en proposo un de costat a costat, conscient dels límits, conscient d ela pluralitat del país, conscient que la vida és i serà sempre imperfecció. O no serà vida. Els partits catalans, aquest esmicolament potserior a una matança de Texas que les ha deixat tallats per la meitat i amb la sang empastifada per tot arreu menys a les venes, hauran de fer l'esforç de veure què els pot unir enlloc de què els pot diferenciar, sense renunciar a les diferències, esclar.

6. I això ¿com es fa? No ho sé, però proposo que els partits plentegin en aquestes previsibles eleccions de març quina podria ser la seva aportació al Nou Consens de Catalunya, les seves prioritats bàsiques (que no concretin gaire que si no després serà més difícil). Si no hi renuncien ara, perquè queda una mica lleig, els partits independentistes ho podrien portar com a pla B, tant en cas d'un nou atzucac com aquest (anècdota: ¿a que no sabeu com es diu el bar que freqüenten els líders de la Cup, a Mataró?), com en cas que tinguin més llibertat per elegir uns socis una mica més fiables i madurs. Amb un consens ampli, en una Espanya amb problemes similars, tot plegat farà una altra cara. Oi?


(Aquest post té el precedent d'un altre escrit meu, dos dies abans de les eleccions de setembre, que podeu llegir aquí).
Fotos: Junqueras, Baños i mas (Reuters) / Antígona davant el cadàver de Polinices (Nikiforos Lytras, 1865) / Solé Tura, Suárez i Roca (ABC), 
Publica un comentari a l'entrada