dimecres, de febrer 03, 2016

Tenir-los per corbata



Les empreses amb més èxit al món d’internet (Google, Facebook, Apple) tenen com a característica comuna, entre d’altres coses, la imposició de vestir informal. L’horitzontalitat de les seves estructures jeràrquiques (que combinen amb un fort hiperlideratge) s’ha de plasmar també en la indumentària i en l’aspecte extern de les oficines. Pocs despatxos, a simple vista no saps qui “mana” ni qui fa què… i cap corbata. Les empreses han tret la “sotana” als seus “capellans” en un procés de “secularització” que pretén eliminar o diuminar  els trets jeràrquics, en un ambient de canvi de la percepció de les relacions laborals que tan bé ha descrit Byung-Chul Han a La sociedad del cansancio. L’esborronament de les relacions empresari / treballador (amb l’increment dels autònoms, per exemple) tendeix a autoculpabilització i l’autoexplotació d’aquest últim, ve a dir.

Tothom, però, sembla encantat amb aquest paradigma. Al món de la política passa exactament el mateix. Fa encara no deu anys, ens estranyava veure tot un conseller en cap que no duia corbata i ara, la urgència de la “proximitat” imposa la progressiva desaparició d’aquesta prenda a tots els polítics (homes), associada precisament a la “distinció” (que fa distint, o potser distant), a la jerarquia i a una certa solemnitat. El govern grec n’és l’abanderat i d’aquí a quatre dies dur corbata serà un anacronisme, potser. Hi ha prejudici ideològic, doncs, i hi ha també una coartada contra l’”uniforme” de polític. Això sense advertir que tothom vagi de “casual” és una altra uniformització.

La forma com vestim és un llenguatge, fins i tot quan ens entestem en vestir com “no toca”. Si tinc una cita amorosa m’afaitaré, em vestiré i perfumaré de manera molt diferent que si surto a buscar bolets. Si tinc un casament, no aniré com si anés a la platja. Si tinc una entrevista de feina procuraré fer una mica de goig, si treballo en una cereria segurament vestiré diferent que si reparteixo copes en una barra americana... Aquests usos de llenguatge implícit, que facilita notablement la comunicació (què sóc, què vull, quin respecte tinc…), van sofisticant-se a les mil casuístiques que ens ofereix la vida.

El problema, doncs, no és tant la desaparició, o la minimització en els seus usos, de la corbata, com ha passat amb el barret, sinó la progressiva desaparició de signes visibles en la indumentària per a usos determinats, el que crea, per tant, problemes lingüístics i, amb ells, alguna desorientació preocupant, que és el que passa quan no hi ha llenguatge. Per exemple: ¿Realment subratllem que la sobirania popular és tan important quan anem al lloc on s’exerceix amb samarreta? ¿Tindré confiança davant una operació si veig el metge que m’ha de remenar per dins amb bermudes i xancletes? O ¿com podrem apretar els poderosos si ja no els hi podem posar per corbata?

Article per a la revista Valors (gener 2016)
Publica un comentari a l'entrada