divendres, de maig 27, 2016

Jesús i Rappel


Un dia Jesús parlava del Regne de Déu a la gent i curava els qui en tenien necessitat. Veient que començava a fer-se tard, els dotze anaren a dir-li: «Acomiadeu la gent. Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant, i puguin trobar-hi queviures; aquí és un lloc despoblat». Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos. Hem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per tota aquesta gentada?». Tots plegats eren uns cinc mil homes. Ell digué als deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Els deixebles ho feren i tothom s'assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves de les sobres.

El miracle dels pans i els peixos és un dels més coneguts de l’Evangeli. Quan era petit, em deien que la prova de l”existència” de Déu, o del seu “poder”, consistia en el fet sobrenatural, màgic, de multiplicar el nombre de pans i de peixos. Quan vaig adonar-me’n que Jesús no havia vingut aquí precisament per competir amb el Màgic Andreu, o amb Rappel, o per vacil·lar-nos, vaig pensar en la quantitat de vegades que aquest miracle s’esdevé i vaig fer una lectura diguem-ne irònica. I ja em perdonareu. Quantes vegades hem posat excuses a l’hora de compartir, a l’hora d’obrir-nos, i quina satisfacció, quina sensació d’abundància, tenim quan ens hi hem posat de valent, amb ganes i sense manies. A mi em sembla que l’Evangeli relata una d’aquestes situacions i que, irònicament, resumeix en què on només hi havia cinc pans ara recullen dotze coves amb les sobres. La conversió deu ser això: deixar de guardar i donar, deixar de tancar-se i obrir-se, deixar d’excloure i repartir.

Entremig, però, hi ha una fórmula, la de la benedicció del pa, que ens remet a l’Eucaristia. Per tant, a la presència de Jesús, el Déu-fet-home entre nosaltres; al memorial de la seva mort i ressurrecció, que és el que ens alimenta; i a la referència comunitària: jo no sóc res sense els altres. Déu, doncs, té a veure amb aquesta mena de conversions. I, de fet, com que l’Eucaristia és el ritual central de la vida cristiana, la conversió que passa del poc a molt, del dintre a fora, del jo al tu, de tancar-se a obrir-se, de la gasiveria a la donació, del pa per mi (o els meus) al pa per tothom qui té gana, és el centre de la Bona Nova que Jesús ve a donar-nos. La Bona Nova és que és possible. És possible aquí i ara, no en el “més enllà”. I, sobretot, que no cal ni màgia, ni trucs, ni mèdiums, ni res que s’hi assembli. «Doneu-los menjar vosaltres mateixos», diu. Tan fàcil. I tan difícil.

Text de reflexió amb motiu de l'evangeli de diumenge que ve, que he llegit al programa "Creure Avui", de m1tv. 
Foto: Mosaic a l'Església de la Multiplicació dels Pans i els Peixos (Tabgha, Israel)
Publica un comentari a l'entrada