dimecres, de maig 11, 2016

L'estètica del nínxol


Aquest Divendres Sant vaig ser al cementiri de la meva ciutat; dels dos que hi ha en actiu, el més vell. No us penseu que ho sigui massa, de vell. Data de mitjan del segle XIX i va ser projectat per un arquitecte d’estil neoclàssic, en Miquel Garriga i Roca, famós perquè va fer la façana del Liceu, que té dos exemples més a la ciutat: un antic mercat el peix i la façana de l’Ajuntament. No hi entenc gaire, però atenent als estils d’altres cementiris que he visitat, és molt probable que els corrents higienistes, d’una banda, i la visió romàntica del fet de la mort, una variant més apassionada de la revalorització de l’individu que havia començat amb la il·lustració. Els panteons, sobretot, reforcen això últim. L’arquitectura, en canvi, és una constant invitació a l’ordre. Formes geomètriques per contenir els desbocaments de plor, d’elogis, de flors o d’escultures. Raó estructural per frenar, o conduir, les passions “del poble”, una bona metàfora de l’objectiu impossible del segle XIX espanyol, diríem.

Des de fa uns anys s’està executant un pla de millora (per fases pel seu altíssim cost) amb la intenció d’arranjar tot el conjunt, en alguns casos notablement degradat. Cal dir que, a banda de l’original, s’hi van afegir altres mòduls de dubtós gust arran de l’explosió demogràfica del segle XX. Aquest pla de millora, que es finança en la seva major part pels propietaris dels títols funeraris, inclou una readaptació dels nínxols que ha causat certa polèmica. S’han eliminat els suports exteriors per posar-hi flors (ara només se’n poden posar a l’espai entre el vidre, si n’hi ha, i la làpida) i s’ha limitat, potser prohibit, el marbre als ampits que servia per anar afegint els noms de qui s’hi anava enterrant. Efectivament, l’abigarrament de les parts no remodelades contrasta amb l’ordre linial i pulcre de les refetes.

La polèmica no ha estat molt important ni pública, però passejant pel cementiri noto que es motiu de comentaris de força gent, lògicament inclinada a criticar els canvis. M’imagino que Garriga, fent neoclacissisme en una ciutat encara barroca en el fons, es devia trobar amb situacions similars. Els arquitectes, que ja tenen fama de militar al despotisme il·lustrat, s’esforcen sovint sense massa èxit per convèncer l’opinió pública de les seves intervencions d’ordre abstracte. Titllen l’opinió pública de conservadora i en critiquen l’estètica desbocada, naïf i kitsch amb què adornen les seves cases, els seus nínxols o les seves creences. Aquests últims, però, amb les seves flors de plàstic, amb les seves fotos inquietants, amb les seves frases poc afortunades, am iconografies gastades, temen el risc de la despersonalitació, l’abisme de la desnarrativització, l’angoixa del desencantament modern.

No és pas una qüestió estrictament decorativa, doncs. L’estètica tampoc és un tema només intel·lectual, o de gustos, o de xerrameca de saló. Serveix, per exemple, per parlar de la mort, o dels nostres morts. I com que encarem la mort talment com la vida, esdevé el llenguatge de la nostra vida, aquesta cosa que exhaurim mentre intentem explicar-nos-la.

Article per a la revista Valors (abril 2016)
Publica un comentari a l'entrada