dimecres, de setembre 14, 2016

L'actor que som

La humiliació, de Philip Roth, (Ed. La Magrana, Barcelona, 2010, trad. Xavier Pàmies; vegeu aquí l'argument) serà, per a qui no li agradi aquest autor, una repetició. Especialment, de les seves últimes novel·les. A qui li agradi, com a mi, celebrarà trobar-se amb aquest nou relat. 

La vellesa, la solitud, el sexe, el desnortament. Són els seus temes. Podríem dir que són les seves obsessions, però ens equivocaríem. El cos, i viure una mica despistat, és l'únic que tenim disponible per viure, el cos i les seves interaccions. "Envejecer, morir, es el único argumento de la obra", com diu el famós vers de Jaime Gil de Biedma. Els estralls de la vellesa, doncs, la possibilitat -tant alegre com letal- de "tornar a ser jove" i trobar-se amb aquestes restes de tu mateix sense saber què fer-ne, és un material narratiu segurament més corrent, més general, del que ens pot semblar. Sobretot quan pensem que tot això queda lluny i no hi comptem gens.

En aquest cas, així com en l'anterior llibre seu que vaig comentar era la literatura, aquí es convoca el teatre. El protagonista, un actor retirat, usa el teatre (les obres, els gestos, tot el món que l'envolta) com a sistema de signes (cultura) per intentar ordenar el seu caos vital. Un paral·lel de ficció sense el qual és impossible tractar la realitat i mirar de moure-s'hi. 

Com a curiositat diré que, amb algunes variants, els seus somnis recorrents s'assemblen molt als meus. De manera que, quan em faci vell (el cos ja m'envia alguns avisos tènues del desenllaç del tercer acte) serà qüestió d'haver llegit força Philip Roth.
Publica un comentari a l'entrada