dimecres, de setembre 28, 2016

Pla al Nord d'Europa i a la Rússia comunista


Pels que us acosteu per primera vegada per aquí, si és el cas que us heu perdut navegant, no sabreu que fa pocs anys que vaig fer-me el propòsit de llegir l'obra completa de Josep Pla abans de morir-me. Com que no tinc apuntada a l'agenda aquesta fita, amb el dissimulat anhel que el destí em deixi complir amb aquesta voluntat, cada estiu me'n llegeixo un volum. I ja en portem cinc (quatre, perquè el primer ja el tenia llegit, tot i que no descarto tornar-hi). 

Dita aquesta bestiesa, heu de saber que aquest llibre, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), està compost per tres llibres més. "Cartes de lluny", "Cartes de més lluny" i "Viatge a Rússia". En els primers dos casos, relata les estades de dos viatges al nord de l'Europa d'entre guerres, amb descripcions molt precises, amb la ironia que el caracteritza i amb algunes dades que, posades en perspectiva, avui esdevenen significatives. Tant pels canvis que hi ha hagut en aquests països com les coses que es veien a venir... Una curiositat: com ell mateix explica (p. 430), "Cartes de lluny" era el títol d'un dels llibres de Lenin.

Pla utilitza els cinc sentits a fons per parlar-nos dels llocs que visita, amb un domini excel·lent. I descriu bé l'època, amb apunts tant de costums com el que ara en diríem tendències. Una època "tan capgirada", escriu, "que ha donat una importància desconsiderada i absurda a la joventut, malgrat que tothom sap que som una colla de ximples" (p. 366). recomano llegir també les descripcions encadenades que fa de les nits nòrdiques, al final del capítol "Jutlàndia" (p. 180). Semblen un poema.

L'últim llibre, que estant com estem a un any del centenari de la Revolució d'Octubre valdria la pena reivindicar, és deliciós. Pla fa una acurada descripció del conjunt de la nova URSS, just després de l'aplicació de la NEP (el viatge és de 1925) i abans de la ruptura de Trotski amb el règim soviètic. Pla, que ja us podeu pensar que no combrega ni de broma amb el naixent comunisme, fa l'esforç -crec que força aconseguit- de fer-ne un retrat el màxim d'objectiu possible. La fascinació per l'entestament del nou règim de fer quadrar el funcionament de la societat amb una precisió racional i matemàtica ("no hi ha res que faci més feliç l'home que un dogma seriós", p. 544) es barreja, òbviament, amb l'escepticisme propi d'aquest escriptor empordanès, fill de propietaris pagesos, obsessionat amb l'economia monetària. Hi fa sortir Andreu Nin i Eugeni Xammar, que l'acompanyen el agun dels trams del relat.

Per què m'agrada Pla?

Com qui no vol la cosa, i com és habitual en Pla, farceix els llibres de pensaments propis que, si prenguéssim un a un, constituirien el seu "corpus" ideològic... com a mínim el que vol mostrar. Ideològic i vital, d'un to entre pessimista i antiidealista que ja no abandonaria. Sembla explicar el seu relatiu aïllament des del final de la guerra fins la seva mort, en contrast amb aquesta vida viatjadíssima del seu període anterior. "Aquesta vida", diu (p. 425), transcorre entre el ranci del passat i l'agror del present. Ens hi adaptem. No hi ha altre remei. La naturalesa no es fa pas sentir gaire. Una mica de calor. Una mica de fred. És una monotonia sense gaire pes -plausible. I així anem tirant, sense gaire pena i sense gaire glòria. Discretament". O "La cultura, sense una base de diners, és impracticable" (p. 96). O "Us adoneu que el dolor de l'home prové de no poder viure ni comprendre el passat ni el present, sinó l'agra i fabricitant angoixa del futur, i que el futur, tot i que només serà cendra, és fet d'angoixa, de dolor i d'inseguretat permanent" (p. 73).

Què m'agrada, així, de Pla? A banda de la immensa capacitat per trobar les paraules exactes a cada una de les pinzellades del seu majestuós quadre de la societat del segle XX, amb el pes de la cultura i la natura en la seva base, i ben lluny -crec- de les seves idees polítiques, trobo una cita amb la que m'identifico i que crec que respon a la pregunta: "Entre una construcció majestuosa i incerta de l'idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s'inclina cap als fets" (p. 469). La meva idea de maduresa és exactament aquesta.
Publica un comentari a l'entrada