dimecres, de desembre 07, 2016

Ens mantindrem fidels, Castro


Una de les coses que sorprèn dels temps actuals, i segur que té a veure en fer-se gran, és que alguna dels plets que donaves per superats tornen com si res. Ara que s'ha mort Fidel Castro, encara em sorprèn veure gent, aquí a casa nostra, incapaç d'assumir que es tractava d'un dictador, sanguinari com el que més. Sospito que deu costar molt trencar amb el vincle sentimental de la joventut, els que són grans, o amb la idea que als que són dels nostres se'ls pot perdonar tot, tan estesa. Dels nostres em refereixo a la retòrica alliberadora, a l'estètica antiimperialista i a la pretesa política d'esquerres. Al contrari, el que promet alliberament i regala submissió, mort i oprobi sempre m'ha semblat més execrable que el que va de cara. No hauria de ser difícil, veure-ho: no sé què té d'esquerres condemnar gent a la presó per ser homosexual o desafecte al règim, condemnar el teu poble a la pobresa o ordenar més de set mil morts o "desaparicions".

Entre els entusiastes casolans del dictador hi ha la Cup, que veu en ell una font d'inspiració pel nostre particular procés. La cosa no passaria d'anècdota (una mica sinistra, sí) si no fos que aquest partit garanteix l'estabilitat parlamentària al Govern de la Generalitat i condiciona, per tant, les seves polítiques. Tampoc hauria de sorprendre als qui venim advertint la irrupció (la normalització) d'una força que justifica la violència i el totalitarisme i que el Govern que gestiona la sanitat i l'educació que paguem vostè i jo en depengui. El que em sorprèn és que no sigui un escàndol.

Em diran, i potser tenen raó, que es tracta d'una actitud de "postureo" típica del que s'apunta a totes les causes revolucionàries amb la condició que quedin lluny de casa, de la que també en som tan alegrement aficionats. Que són molt simpàtics i joves, rebels romàntics i conseqüents (de tot, el que més em preocupa és això últim). Però potser, en el context de ruptura en què ara viu el submón independentista autoreferenciat, ens els hauríem de començar a prendre més en sèrio.

En realitat, l'única forma de ruptura viable és la que inspira Fidel Castro, com bé diuen. Castro també era jove, simpàtic i rebel com ells. Una ruptura de gestos testimonials (ara anem a treballar el dia de la Constitució, ara encenem unes espelmes, ara ens posem a somriure) deixa les institucions judicials, polítiques i militars espanyoles exactament al mateix lloc. Si es vol que el poble de Catalunya (inclosos els més del 50% que no vam votar opcions independentistes) deixi de sufragar l'Agència Tributària, posem per cas, o que enviï l'exèrcit a desfilar a Vinaròs, caldrà alguna cosa més. Si es creu que "no hi ha negociació possible amb l'Estat" i que "nosaltres comencem a passar", com repeteixen tants, només hi ha la via castrista. La força. Més val saber-ho i dir-ho.

El principal problema de la independència és aquest, no cap altre. Res, si val tant la pena, segur que trobarem jovencells disposats a tot, com va fer aquest benestant fill de gallecs. Alguns, fins i tot els que el van recolzar, van entendre de seguida com les gastava el vigor somrient i rebel que tant ens fascina.

Foto: Minut de silenci de la CUP a la recent assemblea de càrrces electes a Sant Celoni (La Vanguardia)
Publica un comentari a l'entrada