dimarts, de març 28, 2017

Segueu Arran



L'atac contra la seu del PP de Catalunya de la banda juvenil Arran, una organització de la Cup (els dirigents més visibles de la qual acompanyaven amb condescendència paternal), si ho mirem bé, és ben lògic. Lògic amb la ideologia (diguem) de la Cup, que no només no ha descartat ni condemnat mai la via violenta per accedir als objectius polítics, sinó que sovint convida destacats dirigents que pensen exactament així a predicar a la nostra terra. Sí, a la Catalunya dels somriures unes cent-cinquanta mil persones van votar Batasuna en unes europees després dels atemptats de Vic o d'Hipercor, de manera que no és d'estranyar que tinguin parròquia. I dins d'aquesta lògica ideològica, esclar, a la veneçolana o a la russa, s'hi inclou proscriure tots els partits que impedeixin el pas al nou règim de felicitat. Ara li toca al PP, demà a qualsevol dels altres que diàriament blasmen. Són més efectives les faves que els arguments.

És un atac lògic, també, amb l'atzucac actual de l'anomenat procés, que el conjunt de forces independentistes confien desllorigar saltant-se el nostre marc jurídic vigent, la famosa "desobediència". L'endemà de saltar-se la llei, excepte que vulguem viure sense ella, n'hi ha d'haver una altra (aquesta que ara cuinen en secret al Parlament la pròpia Cup amb el Govern en minoria, m'imagino). Però una llei, ho saben bé els nois d'Arran, que no són tontos, a banda d'aprovar-la, s'ha de tenir força per poder-la fer complir. A l'exèrcit, se li haurà d'exigir que abandoni Catalunya o es posi a les ordres del nou ministre català de Defensa (no rigueu); a l'administració de l'Estat que cobrarà l'IVA o l'IRPF se li ha d'impedir que ho faci; als bancs, que aturin possibles embargaments de qui no ho faci; als jutges, que jutgin segons la nova llei; a la policia, autonòmica o no, que l'acati, així com els altres dos-cents mil funcionaris. I els milions de catalans, alguns dels quals, necessitarem alguna amenaça per deixar de complir amb les nostres obligacions fiscals i ciutadanes per complir-ne unes altres que no considerarem legítimes.

Fins ara, en les converses informals, al Facebook o on sigui, he demanat insistentment quina serà, aquesta força, com convenceran, millor, com obligaran, a tota aquesta llarga llista de persones a sotmetre's a una llei que -com dic- no consideren legítima, ni ells, ni l'Estat al que molts d'ells han promès servir, ni la comunitat internacional. Si ningú me'n presenta cap altra (fins ara ningú no ho ha fet), només hi ha una manera, com poden imaginar-se. La violència. Per això, joves àvids de mili, dolces ànimes compromeses amb la pàtria, nebots avantatjats de Fernàndez i Gabriel, ens ho han assenyalat molt clarament. Ni no és un cas aïllat; fa pocs dies, un altre dels grupúsculs de la Cup ho feia també ben evident. Esclar que, la propera vegada, hauran de proveir-se d'armes un pèl més sofisticades.

Però la reacció del Govern en minoria, que s'aguanta gràcies a la Cup, ha estat políticament correcta: "No, nois, així no que ens feu quedar malament". No sé si em produeix més rebuig constatar que tenim l'embrió d'una milícia patriòtica pròpia dels anys trenta o la indiferència amb què els "germans grans" d'aquest procés tracten un fet així. Indiferència o, el que és pitjor, amagar els veritables plans, negar-se dir-nos d'una punyetera vegada quina serà la força que m'amenaçarà a mi, per exemple, el dia que em negui a pagar els meus impostos a un govern il·legítim. Però no es preocupin, si la força és contundent, em convenceran aviat. Són més efectives les faves, serrades arran, que els arguments.

Foto: El Periódico.
Publica un comentari a l'entrada