dimarts, de novembre 14, 2017

Benet, president.


La figura de Josep Benet (1920-2008) ha gaudit últimament d'una certa reivindicació arran de la publicació de la biografia que d'ell n'ha fet Jordi Amat (Com una pàtria, Ed. 62, Barcelona, 2017). Un dels episodis més interessants de la vida de Benet, tot i que n'hi ha molts, és que acceptés encapçalar les llistes del PSUC com a candidat a la Presidència de la Generalitat. Tot i que tres anys abans havia estat el senador més votat al front d'una Entesa dels Catalans, i tot i les tortuoses relacions que sovint va tenir amb Coll i Alentorn, podríem dir que les seves conviccions catòliques, segurament conservadores i profundament catalanistes van romandre intactes, així com la fidelitat als principis de la seva Unió Democràtica de Catalunya

¿Per què, doncs, Benet accepta la proposta i, també, com és que el PSUC li fa? Resumint (i no sé si gaire bé), del text d'Amat se n'extreuen tres causes. La primera, per la seva vinculació indirecta a aquest partit des que acceptés defensar Joan Comorera davant els tribunals franquistes, en el que fou la seva primera activitat com a advocat, i que en endavant defensés altres comunistes i altres lluitadors antifranquistes. La segona, més personal, després d'una certa decepció en què "l'ungit" a la presidència provisional de la Generalitat recaigués en Tarradellas, tot i que Benet hagués obtingut el suport electoral més rotund de la història, aquest faria seva un cop més una actitud que descriu molt bé el poema de Palau i Fabre: "Jo em donaria a qui em volgués".

Un d'Unió, candidat del PSUC

I la tercera causa que apunta Amat és, per mi, la més rellevant, als ulls d'avui. Benet, marcat per l'experiència de la guerra, on hi va perdre tota Catalunya, segons ell, i alertat pels riscos de divisió nacional que portava la societat franquista i postfranquista (entre classes, entre parlants, entre sentiments de pertinença nacional...), tenia -ja des de la postguerra- el prurit de fer el que fos per evitar la ruptura de la unitat civil del poble. Que Catalunya, com a país per fer i refer després de la devastació, només podia sortir-ne vencedora incorporant-hi la classe treballadora i també els immigrants, una allau que en pocs lustres va fer doblar el nombre d'habitants a Catalunya. Calia bastir ponts, pensava, i que les organitzacions de "l'altra banda" del que era el seu món adoptessin la tasca de la reconstrucció nacional com a pròpia. Els uns i l'altre, el PSUC i Benet, van entendre que, el 1980, en l'inici de la Generalitat recuperada amb democràcia i vida parlamentària, calia reforçar aquesta aposta. Els resultats electorals no van ser els esperats. Pujol guanyà les eleccions al front de CiU (aquesta U, també d'Unió), segurament amb un programa no tan explícit però similar, en aquest aspecte, tot i que adreçat a àmplies capes de població despolititzada i amb el clar propòsit de desbancar l'esquerra al front de la Generalitat, empresa assolida amb èxit els vint-i-tres anys posteriors. Bastir ponts i refer el país, però, eren valors en alça.

Per això, podríem dir que el PSUC, un partit comunista sui-generis presitigiat per la seva organització antifranquista, va adoptar com a candidat propi un democristià vinculat a la UDC. I alhora podríem dir que -en aquella etapa- UDC també estava dividida. El partit històric, en coalició amb Pujol, els centristes de Canyelles, amb la UCD de Suárez, i algun dels personatges que s'hi podrien sentir vinculats, com Benet, per lliure i fent de candidat ni més ni menys que a la presidència de la Generalitat pel PSUC. Els sona?

L'acord PSC-UpA

Sí, tota aquesta llarga entrada ha estat per parlar de l'acord electoral pel 21 de desembre entre el PSC i Units per Avançar, un dels dos partits que es considera hereu de l'antiga UDC i que recolzen els principals dirigents que foren d'aquesta última, després de fracassar al marge de la coalicó CiU quan CDC va abraçar a cegues la causa independentista (per cert, l'altre dels partits, el que optà pel bàndol independentista del conflicte, Demòcrates, ha firmat un altre acord electoral amb ERC). És per fer notar que, en alguns altres moments de gran crisi política, la democràcia cristiana s'ha alitat amb la socialdemocràcia o l'esquerra per assolir objectius comuns, sempre al marge de solucions radicals, d'enfrontaments o de divisions irreconciliables. Ha passat a Europa, amb la creació de l'actual Unió Europea, per exemple, als anys cinquanta. Va passar a Itàlia, amb el compromesso storico entre la DC d'Aldo Moro i el PCI de Berlinguer als anys setanta. 

A ningú se li escapa que Catalunya viu un escenari, doncs, propici als pactes entre diferents, entre els diferents que, diguem-ho tot, sempre han estat proclius a l'acord i reacis a les divisions profundes entre els pobles, talment com Benet temia per Catalunya... i que ara retornen en forma de risc. Com van dir els dirigents de les dues formacions signants, Miquel Iceta i Oriol Molins, no és una fusió, ningú renuncia a la seva autonomia i a les seves idees (moltes de les quals els separen), i segurament en el futur competiran enlloc de romandre aliades. És, doncs, un compromís històric, una unió per l'excepcionalitat del país, un embrió dels acords amplíssims i heterogenis que Catalunya ha de fer amb urgència si vol sortir del forat on està. Un forat que només farem més gran i inabordable si ens mantenim en la política de fronts i de retrets sense fi entre els propis catalans.

Aquest pacte, i altres incorporacions a la llista del PSC que reforcen aquesta idea d'heterogeneïtat per a uns objectius claríssims i comuns, em sembla una de les raons més atractives per l'opció socialista a les properes eleccions al Parlament. 
Publica un comentari a l'entrada