dimecres, de gener 03, 2018

Calais


Aquests dies no deixo de recomanar a qui em trobo l'últim llibre d'Emmanuel Carrère, Calais (Anagrama, 2017, trad. Laura Salas), que es llegeix en menys d'una hora, en el que fa una aproximació no tant a la vida dels milers de refugiats que van fer estada en aquesta ciutat francesa de forma vergonyosa fins fa més o menys un any, sinó a la població autòctona. "Se estrella uno al comprobar que esta ciudad no funciona. Que está todo paralizado: los progres en su burbuja, los ingenuos en sus torres, los políticos en sus poses de político y los profesionales de las alambradas a lo largo de la circunvalación y del túnel" (p. 39), descriu una carta anònima que l'autor trobà i que es converteix en el fil conductor del llibre, escrit inicialment com un reportatge d'una revista. 

Carrère veu com des de tot arreu hi ha un ambient d'amenaça: "Los promigrantes con temor, los antimigrantes con esperanza, todo el mundo aguarda la catastrofe que lo hará explotar todo" (p. 56). Aquests últims, "piensan que el gobierno está a favor de los migrantes y en contra de los autóctonos" (p. 57), sensació que em va semblar inquietantment familiar i que l'autor no gosa tractar amb superioritat moral i parisina. "Está claro que tiene razones para pedir apoyo, y no me veía echándole a la vecina el sermón de 'Francia, tierra de asilo' ni citándole Mateo 25, 35: 'Fui extranjero, y me acogísteis'" (p 60).

La comparació amb casa nostra no s'aguanta, no tenim camps de refugiats (i ben pocs refugiats, tot i els compromisos del Govern i la gent que està disposada a acollir-los) i, per tant, no és el mateix. Però les reaccions de la població, com deia, m'eren familiars. I el que passa a les nostres ciutats, o als electorats europeus, té molt a veure amb aquestes reaccions "a peu de carrer". No és el mateix, no, opinar sobre la immigració en un barri que no en té que fer-ho en un barri on hi ha una presència massiva d'immigrants. I, com deia Carrère, els sermonets no serveixen. Gairebé són insultants.

Tampoc sap si serveixen de massa, tot i reconèixer que el seu paper resol moltes coses, les actituds optimistes i una mica encapsulades dels progres. Com si afavorissin la reacció, de fet. A mi, també, sempre m'ho ha semblat. És molt difícil, el camí del mig, i sovint és erm. Però segurament és el que li toca fer a la política, a Calais i a tot arreu. Ni tan ingènua que deixi a l'extrema dreta les solucions habituals quan se'ns acabi la paciència, ni tan populista per vendre's la dignitat per un plat de llenties. O una urna plena. Què passa, em temo? Que mentre ho estem estudiant o bé s'acaba la paciència o bé s'acaben els vots. Una mica barroerament, em sembla que és això el que passa a Europa amb els refugiats. I amb tot. Ja va bé que la lupa d'un perpicaç escriptor com Carrère ens porti a Calais a veure el que sovint costa tant de veure.
Publica un comentari a l'entrada