divendres, de gener 19, 2018

L'elixir de Les Santes



Els mataronins que encara no hagueu anat al Liceu a veure L'elisir d'amore, de Gaetano Donizetti, dirigida per Mario Gas, feu-vos un favor i aneu-hi. Jo ho vaig tenir fàcil, perquè m'ho van regalar, però val la pena tant sí com no. Com que hi vaig poc, sempre que surto del Liceu em penso que ha estat meravellós. En aquest cas, no em va decebre. L'espectacle operístic, en general, m'embolcalla i emociona; en aquest cas, també. La història és una magnífica representació de la barreja d'engany i de passió molt poc romàntica però des del romanticisme, i la posada en escena, d'un festiu in crescendo, em va entusiasmar. Jo, ja veieu, sóc molt pepa, de furtiva llàgrima, no hi entenc gens però em va agradar molt.

Però dic els mataronins perquè, un cop allà, vaig recordar que en Joan Vives (ho vaig dir aquí), el musicòleg, músic i divulgador musical més simpàtic i intel·ligent que hem produït fins ara a la ciutat, ens va explicar que hi ha fragments de la Missa de les Santes, un dels puntals del nostre patrimoni cultural, que són còpies exactes d'algunes parts d'òperes de Donizetti. Es veu que mossèn Manuel Blanch, l'autor d'aquesta magnífica mostra del romanticisme religiós que cada any (gràcies a una butlla papal) s'interpreta a la missa de glòria per les patrones mataronines, que la va composar força jove, era assidu a les representacions de la nova òpera italiana de l'època. 

Efectivament, L'elisir d'amore, veig al programa, es va estrenar a Barcelona el dia 8 de maig de 1833 al Teatre de la Santa Creu, i la Missa citada porta data de 1848. Recordo que Vives va dir que amb tota probabilitat, Blanch havia assistit a alguna d'aquestes representacions. Bé, doncs a mi em va semblar, almenys un parell de vegades, certament, sentir parts exactes de la nostra Missa. No devien anar amb punyetes, aleshores, ni tampoc es devien pensar que els mataronins assistirien mai a cap òpera ni que les podrien sentir o veure reproduïdes. També Blanch era, doncs, un "divulgador". 

Sense treure, ni molt menys, cap mèrit a la seva creativitat, el que realment em fa gràcia és l'ús apedaçat de fragments d'una òpera gairebé bufa per una missa solemne de festa major. Ho trobo magnífic. Quina energia i quina passió d'intueix, darrere Blanch, quines ganes de viure i quines ganes de desafiar els límits excessius i les fronteres del sagrat i el profà, de celebrar la vida i de foragitar el món decadent i violent que envoltava el seu pas per la història. I quines ganes em venen de fer exactament el mateix.
Publica un comentari a l'entrada