dimarts, de febrer 13, 2018

El 68, cinquanta anys després



Aquest any que comença en farà cinquanta del maig de 68, les famoses revoltes de París, contemporànies d’altres fets similars a Frankfurt i Berlín, a Berkeley, als USA, la violenta repressió de l’exèrcit a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, i, sí, també a Barcelona. La generació nascuda després de la II Guerra Mundial, avui septuagenària, protaganitzava un dels canvis culturals més importants que coneixem a la nostra història recent. Un congrés internacional reunirà una bona colla d’experts a Barcelona des del 17 al 19 de gener*, convocats - agafeu-vos- per l’Ateneu Universitari Sant Pacià, vinculat a l’Església Catòlica, a més de la UB i una institució vaticana. Suposo que no serà l’única iniciativa. Els organitzadors -diu el programa- creuen que “els fets del 1968 s’inscriuen en el cicle revolucionari dels temps moderns. (...) Van (...) afectar sobre tot al món universitari i burgès, amb una participació minsa proletària [i] (...) han suposat un canvi tan extraordinari en la manera d’entendre la vida, com potser mai no s’havia vist, des de l’ensulsiada de l’ordre antic”.


A mi em sembla una magnífica notícia. En primer lloc, perquè sigui precisament l’Església Catòlica una de les més interessades en comprendre les dimensions del canvi, que l’afectà profundament, per bé i per mal. Demostra una sagacitat i intel·ligència de la que no sempre en fa gala. En segon lloc perquè, com deia, la “generació del 68”, té testimonis vius (i per molts anys) que poden ajudar a fer una reflexió molt més acurada del que fou aquell canvi i, sobretot, de la iniciativa social, política, intel·lectual i econòmica posterior dels seus inductors i simpatitzants. Reflexió que sovint acaba, al nostre país, amb una injusta, limitada, edípica i miop crítica a la Transició.


Però, sobretot, crec que valdria la pena per anar una mica més a fons, intentant respondre algunes preguntes, a veure si ens orientem bé, els d’ara. Per exemple ¿no tenen la mateixa naturalesa la “desregulació” de costums sexuals i la mercantilització de tots els àmbits de la nostra vida?. O ¿fins on l’actual persecució dels delictes sexuals (a menors, violacions, prostitució) no és un “enyor” de les normes “prohibides” de la moral anterior? ¿Les utopies, aquest somni de les joventuts universitàries burgeses, són necessàries o ja els hi hem vist prou les trampes als paradisos poc universitaris o burgesos que les han perpetrat? ¿L’oblit de la tradició (postissa) és realment una oportunitat de redescoberta (autèntica)? ¿L’eclosió actual del sentimentalisme -des del funeral de Lady Di al procés català- té a veure amb el seu tabú materialista seixanta-vuitista? I, a l’Església, ¿sense marxistes, amb qui es dialoga, ara? O viceversa.

Article corresponent al mes de gener a la revista Valors* L'activitat ja s'ha celebrat, però l'article va sortir publicat abans.

Publica un comentari a l'entrada